S’acaba d’estrenar a la sala petita del Teatre Lliure de Montjuic l’obra Infinitus, una creació de Magda Puig i Torres, en la programació per a escoles i públic familiar del teatre, amb la manipulació solista a càrrec d’Andreu Martínez i música d’Alexander MacSween. Una obra que s’anuncia com de teatre de paper i pop up, però que al meu entendre va molt més enllà en la creació d’un llenguatge propi que s’alimenta del còmic i s’endinsa en una mena de teatre de marionetes sense marionetes, fet de llum, siluetes i figures retallades, i que juga amb l’espai d’una manera del tot sorprenent.

En realitat, l’obra gira a l’entorn del concepte d’espai i de com el moment en què estem vivint altera de forma radical la seva percepció. En efecte, quan es viu en una època com l’actual, en la que les velles seguretats ancestrals semblen estar-se esquerdant o simplement han desaparegut del mapa, la sensació de viure en un buit sense límits clars s’imposa i ens omple d’incertesa. És una sensació que s’assembla molt a la de qui cau per un forat del temps i no troba on tocar terra.

Com és lògic, aquesta sensació, que s’acosta molt al concepte de realitat líquida de la que tant es parla avui, és font de moltes angoixes i causa d’aquesta necessitat que sent la gent de buscar succedanis a les seguretats perdudes, amb un retorn a la protecció col·lectiva, al ramat o a la tribu. Ara bé, s‘entén que no tothom caigui en els mateixos paranys, i que les joves generacions vagin trobant les seves maneres particulars de viure aquesta ‘caiguda al buit’, no com una desgràcia sinó com un repte curiós, atractiu i fins alegre de moure’s pel desconegut i per unes coordenades distintes, que tenen a veure amb uns models d’espai diferents, potser de quatre, cinc o més dimensions, i dels que en parla la física moderna.

Demano disculpes per aquests paràgrafs introductoris una mica farragosos, però és que l’obra Infinitus de la que estem parlant tracta precisament d’aquest estat de percepció, i ens situa de ple en algú que cau i cau al buit sense trobar cap terra. De fet, cau pràcticament durant tot l’espectacle, amb diferents moments de suspensió, quan troba alguna paret o algun sostre o algun terra que de seguida es mostra insegur i fugisser, per seguir caient i caient.

Però la gràcia d’aquest caure infinit de la protagonista és que ens desvela un espai diferent al normal de cada dia, en el que els límits possibles semblen més dependre de la imaginació que de la realitat, i que alhora ens permet multiplicar-nos en moltes imatges de nosaltres mateixos, per poder estar atents a aquest espai de múltiples dimensions que van canviant i ens obliguen a sortir de la unicitat, d’aquest blindatge tirànic de la identitat.

La boca del teatre de marionetes on tot això passa es converteix així en una caixa màgica on veiem com l’espai es modifica, com de la superfície més pura i blanca de sobte s’obre una escletxa de la que brolla un color o una realitat altre, o quan una composició de plans transparents de colors s’entrecreuen formant un espai de dimensions complexes, que obliguen a la protagonista a desdoblar-se en un plegat de figures.

I tot això es diu sense cap pretensió, amb un llenguatge planer i fresc, pensat perquè qualsevol espectador, sigui gran o petit, s’hi pugui identificar o, si més no, el pugui entendre.

I si parlem d’espai, hem de parlar del temps, representat aquí per la duració infinita de la caiguda, un temps que corre i no corre: els minuts passen perquè l’obra al final s’acaba, però aquest caure que no s’atura és un temps suspès que crea espai, els diferents espais que anem veient a la caixa del teatret, o al seu entorn, a baix i a dalt.

Molt important és el contrast aconseguit entre una veu que se sent fresca i vital, com d’algú que t’està parlant en directe, i la manipulació de les figures: d’una contenció extrema i una precisió mil·limètrica, a càrrec del titellaire que des del darrere fa i desfà totes les transformacions sense amagar braços i mans. És clar que una feina així només pot ser feta per algú que realment conegui bé les arts de l’animació de figures al teatre, com és el cas d’Andreu Martínez, reputat intèrpret del teatre de marionetes. És aquesta contenció allò que unifica el moviment de la caiguda infinita del personatge, la transformació de l’espai i la composició de les diverses estructures espacials que es van creant, mentre a la vegada imposa el temps propi del ritual.

El resultat em va semblar una verdadera proesa, i crec que la Magda Puig i Torres i el seu equip han fet un treball d’una extraordinària exquisidesa, alhora que ens parla d’uns temes que tenen una actualitat crucial. Segurament hi ha encara molts detalls tècnics a valorar i enaltir, però prefereixo quedar-me amb aquesta sensació d’haver vist en un petit teatret de marionetes sense marionetes, una obra sobre noves maneres d’entendre l’espai i el temps, i com situar-nos en aquestes coordenades fugisseres.