Dibuix al·legòric d’una representació de titelles. El gos, amb el plateret a la boca, fa referència a que tota exhibició que mereixi una consideració artística, mereix també una retribució econòmica. Foto: arxiu putxinelli. cat
Un titella o una marioneta es valora habitualment des de criteris artístics. La seva categoria i entitat com objecte cultural, rep consideració segons la seva presencia estètica, la personalitat expressiva que transmet i la seva capacitat comunicativa damunt l’escenari.
Aquest mateix titella o marioneta, pot tenir però, si així es vol contemplar, un valor mesurable en termes econòmics, pot tenir una determinada entitat monetària, un preu traduïble i cotitzable en un o més bitllets de banc.
Tot titella i tota marioneta, abans i després de ser un personatge, o una joguina didàctica, o un objecte decoratiu, és una irrepetible peça artística o artesana, susceptible de poder ser comprada o venuda. Es una peça escultòrica única, o bé, seriada en un nombre reduït de peces. Pot valer: X diners.
Titella del tot invendible, creació de la prestigiosa escola Bauhaus, fundada per Walter Gropius. Foto: Bauhaus-Archiv-Museum
Si la peça és única i ostenta un bon pedigrí: titella o marioneta que procedeix del taller d’un constructor de prestigi, que a més ha formar part d’un o més espectacles d’èxit, i que amb el pas dels anys ha conquerit el valor de peça de col·leccionista, adquirir-la -suposant que la propietat estigui disposada a posar-la a la venda- pot suposar desprendre’s d’una quantitat de diners molt respectable…
Marioneta creació de Harry Vernon Tozer, dotada d’un valor sense preu. Foto. MAE Museu de les Arts Escèniques.
Quan la peça ha adquirit una catalogació museística el seu preu es quasi incalculable. No es pot comprar, no es pot vendre.
A Catalunya, a partir de l’any 1718, un cop instaurat el Decret de Nova Planta, el govern de Felipe V determina que el ral de velló i la seva fracció en maravedís, sigui l’única moneda de curs legal. El ral de velló ja era vigent a la resta de l’estat espanyol des del segle XIV.
Fins llavors, a Catalunya, a més d’aquest ral de velló castellà, circulava una moneda pròpia, fraccionada segons el seu distint valor en: lliures, sous i diners.
Moneda de Ral de Velló. Foto: Wikipedia.
Un ral de velló, equivalia en valor monetari a 34 maravedís. A Catalunya, el maravedís es va rebatejar amb el nom de morabatí. Un morabatí equivalia a 3 cèntims.
Moneda de maravedís, a Catalunya anomenada morabatí. Foto: Wikipedia.
El valor fraccionat de la moneda catalana era aquest: una lliura, equivalia a 20 sous. I un sou a 12 diners. De manera que podem aventurar que algú, a l’hora de comprar-se peces de roba -una equivalència exacte amb els preus actuals és impossible d’establir- podia fer uns càlculs semblants aquests : em compraré un abric per 3 lliures, uns guants per 14 sous i una bufanda per 10 diners…
A finals del segle XVIII, en el carrer Ferlandina de Barcelona, existia: Ca la Titellona , una botiga dedicada a la venda de titelles. Tots els models sense distinció, els construïen de cartó. Un titella complet, integrat per vestit, mans i cap, tenia un preu de venda de 15 cèntims.
El Pericu és potser el titella tradicional català amb mes pervivència activa al llarg del temps. Pericu de la cvompanyia Sebastià Vergés. Foto: arxiu putxinelli.cat
El comprador o compradora que entrava a la botiga de Ca la Titellona, podia triar entre el ventall de personatges que el teatre de titelles de l’època havia fet molt populars, com el Pericu, el Tòfol, la Quiscàrria, la Marieta i etcètera.
També es podien adquirir elements solts, per exemple caps, tots a un únic preu de 6 cèntims. O bé mans, un parell costaven 5 cèntims.
De vegades, l’estratègia comercial de Ca la Titellona, oferia tres mans pel mateix preu que el parell: 5 cèntims. Els avantatges d’aquesta oferta, així d’entrada, no es detecten… Què es podia fer amb una tercera mà?
Una mà aïllada, sense la seva bessona al costat, només presenta una certa lògica en la fabulació de les histories de pirates, propenses a substituir una mà per un garfi. Foto: Wikipedia
Hem de suposar que un cop adquirides tres mans al preu de dues, el més pràctic era esperar a una nova oferta de 3X2. I amb la nova tercera mà, sumada a l’adquirida anteriorment, ja es disposava d’un parell de mans adjudicables a complementar qualsevol cap que es tingués a disposició.
En el ben entès, és clar, que ambdues mans adquirides per separat, presentessin una bona simetria, el mateix acabat i les mateixes mides per tal de poder-les emparellar correctament.
No casarien, de cap de les maneres, una mà de color xocolata, atribuïble a un personatge-titella africà, amb una mà de color rovell d’ou, pròpia d’un personatge-titella asiàtic.
El popular titella francès Guignol proveït del seu bastó. Les bastonades entre titelles eren habituals en una tradició titellaire instaurada des de feia segles en diversos països d’Europa. Foto: arxiu putxinelli.cat
A Ca la Titellona, també es venien complements: vestits i barrets principalment, tots al preu de 3 cèntims. I elements d’attrezzo, com podien ser els bastons per a fotre garrotades: una violència escènica habitual i que a l’època no despertava cap oposició pacifista, ni cap alarma provinent d’àmbits educatius, didàctics o docents.
Era força habitual construir els bastons de les garrotades servint-se de dos llistons units però no enganxats, per tal que en colpejar el cap d’un titella, petessin entre ells i sonessin com una castanyola.
Detall d’un model de bastó -construït amb dos llistons- apte per a una bona escenificació sonora de garrotades titellaires. Dibuix: D.B.
Una característica que fins a cert punt unificava tota la producció de Ca la Titellona i actuava com a “marca de la casa” que perfectament podria haver estat dissenyada pel departament de màrqueting, -si en aquella època hagués existit aquest concepte empresarial- eren unes galtes ostensiblement vermelles i rodones que presentaven tots els models de titella, fos quin fos el personatge, ric o pobre, jove o ancià, home o dona, viu o mort…
Hem d’entendre que les galtes de titella de Ca la Titellona venien a ser com una denominació d’origen capaç d’unir identitat, qualitat i comercialitat. Dibuix interpretatiu de D.B.
Un dels principals clients de Ca la Titellona, era el teatre de titelles Can Manxiula, ubicat en el nº 6 del carrer Peu de la Creu de Barcelona.
En l’ampli repertori d’espectacles que oferia aquest teatre, hi tenia un reclam destacat el drama de la Passió de Crist. Hi intervenien més de cent titelles, i en alguna escena apareixien tots alhora a l’escenari.
La posada en escena de la Passió de Crist, sol caracteritzar-se en qualsevol indret on es representi per no escatimar espectacularitat -tant si es interpretada per actors professionals, o per actors aficionats, o per titelles, o per escultures en format processó, o per qualsevol altre mitjà artístic- i per estar oberta a públics familiars.
A Catalunya, entre d’altres passions, les d’Olesa i Esparraguera -ambdues amb personatges de carn i os- ofereixen una espectacularitat superlativa.
La passió de Crist, representada actualment per la companyia de titelles “Manicomio de Muñecos”, amb seu a la ciutat colombiana de Medellín. Foto: Vivir en el poblado
L’espectacle de la passió titellaire del teatre de Can Manxiula congregava un públic heterogeni, integrat per adults i infants. I es representava al llarg de casi 5 hores. Una extensió tan perllongada no es podia sostraure a la necessitat d’un cert relaxament en forma de diversos entreactes. En un d’aquests parèntesis de descans, era habitual la rifa d’un tortell. L’accés al sorteig anava inclòs en el preu de l’entrada, que costava 8 cèntims.
Tot i el relaxament que proporcionaven els diversos entreactes, costa imaginar-se els nens i nenes empassant-se una funció de llarga durada -per més espectacular que pugues ser- sense tenir ganes d’aixecar el cul de la cadira…
Un bon nombre d’espectadors de pagament, ja siguin infants o adults, resulta imprescindible per tal que els titellaires puguin fer bullir l’olla. Foto: Ajuntament de Puertollano
Per tal que la possible disbauxa infantil no adquirís proporcions excessives, el teatre de Can Manxiula, comptava amb la presència d’una mena de regidora, o cap de sala, o acomodadora, o servei de “segurata” exercit, -no gens habitual en aquella època- per una dona. Es tractava d’una senyora, proveïda d’una llarga canya. I quan un nen o nena feia massa xivarri, -i per un igual si l’entremaliadura provenia d’un espectador adult- la senyora li cridava l’atenció colpejant-li el cap, -hem de pensar que amb certa suavitat- amb l’extrem de la canya. La senyora de la canya, cobrava una nòmina de 3 rals de velló.
La peculiar regidora o cap de sala de “Can Manxiula”. Dibuix: arxiu Joan Amades.
L’any 1868, el ral de velló passa a ser jubilat per un altre ral, aquest amb un valor de 25 cèntims d’una nova moneda: la pesseta.
El ral de pesseta, en circulació a tot l’estat espanyol a partir del darrer terç del segle XIX i al llarg del segle XX. Foto: Wikipedia.
El ral de pesseta presentava la particularitat de tenir un forat circular al centre. Útil per a distingir-lo amb facilitat entre d’altres monedes fraccionàries.
A tot l’estat espanyol la pesseta es mantindrà com a moneda vigent fins l’arribada de l’Euro, l’any 2002. En aquest llarg trànsit, la pesseta passarà per diversos canvis i retorns a un o altre sistema de govern: monarquia, república, monarquia, dictadura, república, dictadura, monarquia…
El bitllet de pesseta, compartia lloc amb la moneda de pesseta, dita popularment: rossa o rubia per la seva tonalitat metàl·lica de color coure.
Bitllet de pesseta de l’època de la dictadura franquista. Foto: Wikipedia
Moneda de pesseta de l’època de la segona república. Foto: Wikipedia.
D’una pesseta -ja fos en bitllet o en moneda- també se’n podia dir una pela. I va propiciar la famosa i recurrent dita: “la pela és la pela”, suposadament representativa d’un “ADN català” extremadament estalviador, negociador i restrictiu en les despeses, instaurat en la cultura popular per un botiguer venedor de vetes i fils: el personatge del senyor Esteve, creat per Santiago Rusiñol.
PEU: El logo de l’Euro. Moneda unificadora, útil per a comprar i vendre a casi tots els països d’Europa, sense necessitat de canviar de moneda. Escultura lluminosa del símbol de l’euro al Banc Central Europeu a Francfurt. Foto: Wikipedia.
Les figures dels titelles son art!. Les representacions de titelles son art! Però també son moneda de canvi. Generen guanys i generen despeses. Necessiten ser concebudes des de l’enginy i la creativitat, però també des del càlcul mercantil, ja sigui per guanyar diners o per a no perdre diners. Viure lliurat als titelles pot significar la plenitud de l’ànima, però com deia Bertolt Brecht, cal que l’artista també tingui contenta la panxa.
Tenir en projecte dedicar-se als titelles amb afany de fer-se ric sens dubte resultaria quimèric, però pensar en poder viure d’aquesta dedicació hauria de ser una perspectiva de futur abastable. Sempre i quan -és condició indispensable- les facultats artístiques, hàbils, talentoses i creatives de l’aspirant a titellaire siguin reals i no es tracti d’un caprici sense fonamentació, d’una simple il·lusió de somiatruites…
Un titellaire exercint en solitari. Un espectacle One Man Show. Una modalitat artística nòmada i d’exhibició itinerant que a dia d’avui potser podem considerar com una rara avis quasi extingida. Dibuix: arxiu Joan Amades.
Segles enrere, la figura del titellaire solitari i ambulant no era pas una raresa. Carregat amb un petit castellet transportable, o fins i tot, únicament acompanyat dels seus titelles, podia recórrer pobles i ciutats. Els possibles guanys obtinguts gràcies a la generositat del públic quan parava el barret o passava el plateret, anaven directes a la seva butxaca. No havia de repartir-los amb ningú.
Clint Eastwood i Marianne Koch en un fotograma de la pel·lícula de Sergio Leone: “por un puñado de dólares”. Foto. Wikipedia
Sense cap mena de dubte, el bitllet de dòlar americà ha estat la moneda més escènica de tots els temps. Es compten per milers les pel·lícules on -inserit en tota mena d’arguments i situacions- apareixen una pila de feixos de bitllets de dòlar. O bé, una maleta, plena de dòlars. També pot ser un sac, ple de dòlars.
De vegades, la imatge monetària, ens mostra la variant d’un mort al mig del carrer, amb un dòlar dipositat intencionadament damunt la camisa ensangonada i foradada per la munició d’un Colt 45; com a mostra d’una venjança, o d’un severíssim advertiment, o d’un ajustament de comptes consumat…
El famós logo del dòlar, segons la recreació plàstica i multiplicada de l’artista americà Andy Warhold. Foto: Wikipedia
L’insaciable imperialisme dels Estats Units, amb el seu colonialisme del tot voraç -sovint consumat servint-se de reprovables mètodes bèl·lics- ha aconseguit que el logotip del dòlar -la lletra $ creuada per una o dues ratlles verticals- sigui tan famós com ho pot ser la llengua, dels Stones. O la falç i el martell, que va de Marx a Mao. O la poma informàtica, d’Apple. O les cinc anelles, olímpiques. O el ninot-neumàtic, de Michelín. O l’escut, del Barça. O la lletra W envoltada per un cercle, de Wolkswagen. O etc. i etc..
Apreciat senyor o senyora, si vostè, en aquest moment, concentra la seva atenció en la pantalla que li està mostrant aquest article, és evidentíssim que la revista digital putxinelli.cat, desperta el seu interès.
Un interès, el seu, que m’aboca a deduir -amb una seguretat casi absoluta- que la seva professió te a veure amb el món dels titelles!
Si és així, si vostè es dedica a construir titelles, o a representar espectacles de titelles, o ambdues activitats alhora, no cal dir que aquesta excel·lència professional sempre s’ha de veure retribuïda en euros, o en dòlars, o en qualsevol altra moneda de curs legal.
La facturació dels treballs duts a terme pel professional o la professional titellaire, li ha de permetre pagar el lloguer i cobrir totes aquelles necessitats que proporcionen a les persones un estat del benestar suficientment digne i satisfactori.
La companyia professional: “Los titiriteros de Binéfar”. Foto: David Iturralde.
Un bon exemple de companyia de titelles professional que sap equilibrar la seva amplia oferta artística amb la lògica contraprestació econòmica, el trobem en els Titiriteros de Binéfar. Ells, es defineixen així: “(…) a més d’oferir funcions arreu del món, hem dut a terme nombroses publicacions de llibres i discos. Tenim un museu i un teatre a les portes del Pirineu: La Casa de los Títeres de Abizanda, on representem els nostres espectacles i rebem a col·legues vinguts d’arreu del món”
Interior de la botiga: Marionetas Travi, dedicada a la venda de titelles i marionetes. Es troba ubicada en el nº 4 del carrer Amargós de Barcelona i la regenta la titellaire Teresa Travieso. Actualment, obre únicament per les tardes. Foto: Arxiu Marionetas Travi
Exceptuant aquesta oferta a temps parcial de Marionetas Travi, actualment no existeix a la ciutat de Barcelona, cap altra botiga física, de venda i atenció presencial, on sigui possible adquirir un titella o una marioneta amb bona qualitat artesanal i amb un preu proporcionat. Existeixen certes ofertes de venda per internet, però la relació: venedor-client, òbviament és menys directe i de vegades potser més incerta…
Marioneta construïda per la titellaire Nuria Mestres, representant el personatge d’un músic que toca el bandoneó. Foto: Arxiu N. Mestres.
El destí de la marioneta construïda per Nuria Mestres, era compartir escenari amb un autèntic músic instrumentista de bandoneó. El rostre de la marioneta imitava les faccions del rostre del músic , el cos era articulat i va necessitar un disseny de filat de manipulació fàcil. Característiques que la feien peça única i van situar el seu preu al voltant dels 500 euros.
El preu a pagar per la construcció d’un titella o una marioneta, ja sigui per a un destí decoratiu i particular, o bé per a convertir-se en objecte de regal, o bé per a formar part d’un espectacle, pot variar ostensiblement, segons els materials emprats, la complexitat que presenti el seu acabat, i la quantitat d’hores que requereixi la seva construcció.
L’art , tot tipus d’art, necessita sostenir-se sobre el suport d’una pila de monedes, provinents de les subvencions institucionals, dels mecenatges de grans empreses i de les recaptacions de taquilla. Foto: Revista Hamlet / Arxiu Arola Editors.
A dia d’avui, l’import de diners necessari per a produir un espectacle de titelles, lògicament pot variar molt. Depenen, per començar, de la quantitat de titelles que calguin. No és el mateix construir, per exemple 7 titelles, que construir-ne 18. Independentment, -aspecte que també compte molt- de les possibles diferències en costos i en dificultats de construcció que presenti cadascun dels titelles, siguin 7 o siguin 18.
A sumar també -quan cal- el cost d’una l’escenografia. O d’un castellet. O d’ambdós elements alhora.
Important, la partida destinada a cobrir els caixets de possibles i diversos col·laboradors, com poden ser un dramaturg, un director, un dissenyador d’il·luminació, un dissenyador de so, etc. A incloure també, si així es contempla, els sous dels manipuladors-animadors al llarg del període d’assajos. A grosso modo, podem situar-nos en un pressupost que, vist en amplitud, pot oscil·lar entre els 10.000 i els 40.000 euros. A considerar, el de 40.000 euros, destinat atendre una gran producció.
Un cop estrenat l’espectacle, el ventall de despeses: sous, manteniment, fungibles, viatges i dietes en gira, etc. , formaria part d’un altre pressupost, el d’explotació.
El titellaire Eugenio Navarro: constructor, manipulador i animador, productor i exhibidor, acompanyat pel seu fill Nèstor, continuador de l’ofici. Darrera, un cartell anunciador de “La Puntual” el petit teatre des d’on representen el seu art i gestionen la seva economia professional. Foto: arxiu La Puntual.
Una altra dita d’encunyament català, és la de: “qui paga, mana”. Acceptable, sempre i quan no s’apliqui amb detestables i autoritaris criteris sustentats per una prepotència monetària, ja sigui amb intenció d’estalviar massa, o bé de malgastar amb ostentació.
Un “mana” impositiu, només pot ser acceptable si arriba empès per la responsabilitat d’aconseguir la màxima creació artística. Un espectacle no ha de ser car ni barat, ha de ser un bon espectacle.
L’escriptor surrealista André Breton, va inventar-se per a Salvador Dalí, amb intenció crítica i de menyspreu, el renom de “Avida Dollars”, -cal·ligrama resultant de combinar totes les lletres del nom i cognom del pintor- fent referència a la suposada dependència i deler que el geni empordanès sentia pels diners… Foto: Wikipedia
Amb una significació similar a la del: “qui paga, mana”, tenim també la dita del: “pagant, Sant Pere canta”, equiparable a la dita castellana: “todo el mundo tiene un precio”. L’art, pot tenir un preu. L’art, s’aconsegueix amb talent i ofici. L’ofici, es pot adquirir amb la praxis. El talent, és un do personal i intransferible que no es pot adquirir, es té o no es té, no es pot comprar, no té preu!
El preu d’una entrada per assistir com a públic a una representació de titelles es pot situar entre els 12 i els 15 euros. Quan l’espectacle comporta importants despeses relacionades amb producció, explotació, nòmines, o determinades característiques d’un cost alt, el preu pot incrementar-se fins els 18 euros.
La revista Fantoche, -publicada en format paper- es editada per la Federació Espanyola de UNIMA Unión Internacional de la Marioneta.
Unima Espanya, distribueix Fantoche gratuïtament entre els seus associats. La quota de soci és de 75 euros anuals quan l’adscripció és individual. I de 90 euros anuals quan l’adscripció és d’una companyia.
La revista digital putxinelli.cat, -aquesta que ara mateix vostè visualitza- està editada i dirigida per Toni Rumbau. Els seus continguts es renoven amb una periodicitat setmanal. Subscriure’s-hi suposa satisfer una quota anual de 45 euros.
“putxinelli.cat” editada en català i les versions castellana i anglesa: “titeresante.es ” i “puppetring.com”, aporten amb els seus articles, opinions, noticies i imatges, una amplia difusió de l’art dels titelles, les marionetes, el teatre d’ombres i el teatre d’objectes representats arreu del món. Foto: arxiu putxinelli.cat
Senyor o senyora titellaire, segons quines idees brillants hagi imaginat per a incloure en el meravellós espectacle que vostè te al cap, tingui molt en compte que alguna d’aquestes idees potser no podrà dur-la a terme si no disposa de suficients diners. Rebaixar artísticament una idea per a fer-la econòmicament més assequible, no sol donar bons resultats…
Marioneta gegant protagonista de l’espectacle de carrer: “La ballarina” de Jordà Ferré. La seva exhibició requereix la participació de 14 persones: músics, manipuladors, etc. Tot espectacle de gran format, necessita la sostenibilitat econòmica d’una gran producció.. Foto Quim Farrera
Quan sortosament, vostè, titellaire professional, disposi d’un pressupost amb els suficients diners, que lògicament i amb bon criteri, haurà distribuït entre totes i cadascuna de les diferents partides contemplades per una plantilla de producció ben planificada, no se’n oblidi de preveure una certa reserva de diners destinada a fer front als possibles disgustos i entrebancs que casi sempre i casi inevitablement, -abans o després- fan acte d’aparició. Son els anomenats, temuts i desestabilitzadors: imprevistos!
“Barcelona és bona, si la bossa sona” , una altra dita popular. I dit sense popularitat però amb assenyada prevenció: si la caixa forta es inexpugnable, la bossa resta silenciosa i ben guardada. Foto: Wikipedia
Els diners son simpàtics quan se’ns apareixen propers i abundosos. Son antipàtics quan se’ns mostren esquerps i distants. És agradós i aporta sensació de confort i seguretat, poder escoltar el dringar metàl·lic i sorollós de les monedes, quan se’n disposa d’un bon grapat al palmell de la mà o a la fundaria de la butxaca.
Més agradós encara i més sensació de seguretat i confort, ens pot proporcionar la sort de tenir a les mans un bon feix de bitllets de banc. Mentre amb concentrada i satisfactòria atenció els anem comptant d’un a un, el so del paper setinat entre els nostres dits, -similar a una suau fuetejada- ens proporciona el plaer de poder endinsar-nos en uns desitjos adquisitius tal vegada ajornats des de fa temps a l’espera de disposar de suficients calés.
Aquest plaer però, sembla ser que ja apunta data de caducitat… Es preveu que el diner en metall o paper, deixarà de circular en un futur no massa llunyà…
Exclusiva tarja de crèdit només a l’abast de persones amb alt poder adquisitiu. Les monumentals diferències entre els poders adquisitius elevadíssims i els poders adquisitius per sota de mínims, retraten un món cruel, inhumà, amb la justícia social a la deriva. Foto: Wikipedia
Quan el prestigiós i internacional director canadenc Robert Lepage, va rebre l’encàrrec de dirigir KÀ, un espectacle amb programació permanent en un gran hotel casino de Las Vegas i protagonitzat pel Cirque du Soleil, va preguntar: de quin pressupost disposo? La resposta del gran hotel casino, va ser aquesta: no hi ha límit de pressupost.
Vista general de Las Vegas, una ciutat artificial que sembla un decorat de teatre. Edificada al mig del desert de Nevada, tota ella, dia i nit, es posa al servei de l’atzar, de la bona o la mala sort, dels capricis imprevisibles de la petita esfera que gira vertiginosa en el cercle de la ruleta. Foto: Wikipedia
L’única història, l’únic destí de Las Vegas es aconseguir que els seus milers i milers de visitants es juguin tots els dòlars que duen al damunt. I els que no duen, potser també… El joc, por fer-los milionaris. Però, compte, també pot arruïnar-los! De vegades, davallar en la ruïna total -quan el gran desesper s’apodera del gran perdedor- acondueix a una espantosa decisió de suïcidi!
Temps molt llunyans, aquells en que els diners es guardaven sota el matalàs. Avui en dia, les entitats bancaries garanteixen -sempre i quan no es vegin afectades per un corralito– la seguretat dels nostres diners.
