Salvador Espriu. (1913-1985 )Poeta i dramaturg. La seva obra ha estat considerada d’un valor superlatiu per a l’idioma i la literatura catalana. Foto: Wikipedia.

El segon volum de l’exhaustiva publicació de l’any 2025: “El debat teatral a Catalunya”, -1136 pàgines amb edició a cura de Ramon Aran, Aïda Ayats, Enric Gallén, Gerard Guerra i Martí romaní- inclou fragments d’una entrevista a Salvador Espriu, feta per Amando Carlos Isasi i publicada a la revista Canigó l’any 1973

D’entre les moltes opinions, reflexions i respostes que manifesta Espriu,  estimulen i justifiquen el redactat d’aquest article aquelles en que el poeta i dramaturg exposa:

(…) “jo veig el meu teatre d’una manera radical com un teatre de titelles, de ninots, que després naturalment ens podem humanitzar, però jo els veig sempre bellugar-se com ninots; detesto les anotacions escèniques, les deixo per als directors…Això és ben clar en “Primera història d’Esther” .

Primera història d’Esther, sempre, des de la seva naixença com a peça teatral, ha anat acompanyada pel subtítol: Improvisació per a titelles.

Disseny d’inspiració titellaire per a la coberta del llibre “Primera història d’Esther”. Publicat per editorial Aymà. Foto: Arxiu putxinelli.cat

L’entrevista a Canigó, continuava amb  aquesta pregunta d’Issasi: per què aquesta predilecció pels titelles?

Espriu, respon: “Això potser és una cosa de la meva infantesa. Jo, en realitat no he vist molt teatre de debò, però de petit jo havia jugat molt amb titelles i encara n’estic ple del seu record. Jo havia vist també representacions amb titelles i amb el “teatrino” de figuretes de cartró, teatre de nens. Fins i tot vaig veure peces de Shakespeare adaptades per a nens”.

Un d’aquells famosos i detallistes teatrinos de joguina editat per Seix & Barral, que van fer les delícies d’Espriu i de tants altres infants. Foto: Wikipedia.

En el transcurs de l’entrevista, Espriu manifesta atorgar una concepció  titellaire -ja sigui implícita o explícita- a tot el seu teatre. Talment com si uns titelles de fusta i cartó, o bé uns “titelles” de carn i os que imiten l’actitud, el gest i el moviment  dels de fusta i cartó, haguessin de ser el suport físic de la seva literatura dramàtica.

De tota la creació teatral d’Espriu, les obres Primera història d’Esther i Ronda de mort a Sinera, destaquen per l’extraordinària entitat lingüística que posseeixen. També han estat les més representades.

Coberta del llibre que aplega  “Primera història d’Esther” i “Antígona”.  Publicat per Edicions 62. Foto: Arxiu putxinelli.cat

Ambdues, -a criteri d’un ampli consens d’opinions culturals i intel·lectuals- han estat considerades com emblemes de la dramatúrgia moderna catalana pel seu magnífic vigor idiomàtic, per la seva condició de monument a la paraula.

Però, si tenim present que l’escriptura teatral només es culmina amb total plenitud quan puja a un escenari, el cultíssim viatge escènic que han protagonitzat Primera història d’Esther i Ronda de mort a Sinera transitant amb fluïdesa emotiva i reflexiva des de l’emissió d’Espriu fins a la recepció del públic, hem de parlar del principal  artífex mitjancer que ho ha possibilitat: el director i dramaturg Ricard Salvat.

Ricard Salvat, manipulant els titelles de dos personatges pertanyents al repartiment de “Primera història d’Esther”: la fatal dama de la dalla i l’ordre  autoritari i repressor. Foto: Fundació Ricard Salvat.

En ambdues obres, les propostes d’escenes susceptibles de ser lliurades a  interpretacions titellaires, sovintegen.  Serveixin d’exemple, les paraules desesperades d’un personatge sentenciat a mort a Primera història d’Esther:  

Apoteòtic!
Aquest mot exòtic
em torna neuròtic,
prostàtic, cianòtic,
elefantiàtic,
penibètic, tític,
i àdhuc apoplètic,
i arterioscleròtic.

Les seves supliques resulten inútils i el personatge perd la vida a mans del botxí, mentre exclama, ja desesperat del tot!: “apoteòtic, poteòtic, otèotic, teòtic, eòtic, òtic, tic, ic…”   

Any 1982. “Primera història d’Esther” de Salvador Espriu. Teatre Lliure. Direcció Lluis Pasqual. Foto: Arxiu Teatre Lliure

Si revisem l’hemeroteca o la “reviteca” digital de putxinelli.cat de l’any 2013, hi trobem -coincidint amb el centenari Espriu-  un article de la meva autoria amb el títol de: Improvisació per a Titelles, on referenciava, servint-me de text i imatges, una posada en escena de Primera història d’Esther de l’any 1982, dirigida per Lluis Pasqual.

En el mateix article, unes poques pantalles més enllà, feia referencia  a una altra posada en escena de Primera història d’Esther, aquesta  de l’any 2007 i dirigida per Oriol Broggi. Ambdues posteriors a les primeres i successives posades en escena de Ricard Salvat.

Any 2007. “Primera història d’Esther” de Salvador Espriu. Teatre Nacional de Catalunya. Direcció Oriol Broggi. Foto: Arxiu TNC

Si la posada en escena de Pasqual adquiria una estètica amb volada èpica i poètica embolcallada per una evocació plàstica i mediterrània de Sinera, -topònim de l’Arenys de Mar d’Espriu-  incloent breus pinzellades titellaires, la de Broggi, abordava més intensament aquesta estètica dels ninots que gesticulen i parlen, comptant amb la col·laboració del constructor de titelles Martí Doy i dels manipuladors-animadors Jordi i Pep Farrés. Per a més informació visiteu l’article indicat.

Imatge promocional d’estètica pictòrica i  titellaire -cartell i programa de mà- per a la “Primera història d’Esther” produïda pel Teatre Nacional de Catalunya. Foto: Arxiu TNC

L’any 1957, cinc anys abans de la posada en marxa del perllongat i fructífer tàndem Espriu-Salvat, la Primera història d’Esther es va estrenar en funció única al Palau de la Música, dirigida per Jordi Sarsanedas.

Any 1957. “Primera història d’Esther”  Palau de la Música. Direcció Jordi Sarsanedas. Foto: Pau Barceló. Arxiu Serra d’Or.

L’inici de tot un seguit de posades en escena de Primera història d’Esther amb direcció de Ricard Salvat i representades pels alumnes de l’Escola de Teatre Adrià Gual, cal situar-lo en un 27 de setembre de l’any 1962 al Teatre Romea.

D’entre un nombrós repartiment, destacables per la seva exitosa trajectòria posterior, els noms de Josep Montanyès, Josep Mª Benet i Jornet, Fabià Puigserver i Montserrat Roig. I en aquell moment ja amb reconegut currículum,  el de Maria Aurèlia Capmany.

Escena de “Primera història d’Esther” de Salvador Espriu. L’estètica d’inspiració titellaire hi és ben present. Direcció Ricard Salvat. Foto: MAE Museu de les Arts Escèniques.

La peça d’Espriu s’inspira en el relat bíblic d’Esther i situa l’acció en el món persa-jueu, amb la reina Esther salvadora del seu poble. Context aquest, recreat per personatges amb maneres de titella i contemplat -mitjançant el codi del teatre dins del teatre- pels habitants del poble de Sinera, -l’Arenys d’Espriu- encarnats aquests personatges de caire popular, per interpretacions de tarannà més realista.

L’argument de Primera història d’Esther aboca una dura crítica contra el poder tirànic i dictatorial. I com a metàfora de la guerra civil, clama per evitar el besament de sang entre germans.

“Primera historia d’Esther” de Salvador Espriu. Una escena grupal on concorren els personatges concebuts com si fossin titelles. Direcció Ricard Salvat. Foto: arxiu: putxinelli.cat

Arran de l’estrena, el dramaturg, director i crític Juan Germán Schroeder va escriure a la revista Primer Acto: “Primera historia de Esther es una sàtira política que, por el cauce de los títeres de carne y hueso, alcanza la agudeza y mordacidad de un Aristófanes.”

Conservant el mateix repartiment i en el transcurs del primer semestre de 1963, l’obra es pot veure a diverses localitats catalanes: Badalona, Mataró, Reus.  Les representacions a Barcelona -en el mes de maig- s’instal·len en un espai únic: el circular de la Cúpula del Teatre Coliseum.

L’aliança Espriu-Salvat es consolida i es manté activa -amb intervals i parèntesi- al llarg del anys següents, reposant alternativament i diverses vegades: -amb alguns canvis en els repartiments i en les dramatúrgies- Primera història d’Esther i Ronda de mort a Sinera.

Cartell per a “Ronda de Mort a Sinera”. Dissenyat per Pla Narbona. La imatge sembla evocar un món titellaire. Foto: MAE Museu de les Arts Esceniques

Ronda de mort a Sinera, va estrenar-se  l’octubre de 1965 al Teatre Romea, dins la programació de la vuitena edició del Cicle de Teatre Llatí. En el repartiment -entre d’altres noms- un cop més el de Maria Aurèlia Capmany. També els de Carme Sansa, Albert Boadella, Ventura Pons i Feliu Formosa, tots ells destinats a gaudir d’èxits i prestigis futurs.

La novel·lista, assagista, dramaturga, articulista i conferenciant: Maria Aurèlia Capmany. En una època: actriu i catalitzadora -juntament amb Ricard Salvat- del bon funcionament de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, fundada per ambdós l’any 1960. Foto: MAE Museu de les Arts Escèniques.

En la seva darrera etapa, -va tancar les portes el 1975- l’Escola Adrià Gual funciona com una secció adscrita al FAD Foment de les Arts Decoratives i coincideix amb l’important renovament pedagògic de l’Institut del Teatre, sota la direcció de Hermann Bonnín.

Carnet del que aquí escriu, alumne durant un curs de l’Escola Adrià Gual. Posteriorment, alumne de l’Institut del Teatre. Foto: Arxiu particular D.B. 

En un període posterior, la Capmany accedeix al càrrec de regidora de cultura de l’Ajuntament de Barcelona i posa en marxa un nou espai teatral: el Mercat de les Flors, inaugurat amb una creativa i minimalista òpera Carmen, adaptada i dirigida per Peter Brook.

L’espectacle Ronda de mort a Sinera, va adquirir el seu corpus dramatúrgic i la seva teatralitat mitjançant diversos textos d’Espriu reunits i lligats per una eficaç adaptació organitzada per Ricard Salvat. Al igual que a Primera història d’Esther, en determinats personatges s’hi manifesta un clar caràcter titellaire.

“Ronda de mort a Sinera”. El hieratisme quasi robòtic dels actors i actrius ens recorda unes actituds del tot característiques en els personatges titella. Foto: MAE Museu de les Arts Escèniques.  

La formula demiúrgica era aquesta: el Text d’Espriu + la Direcció de Salvat + Els Actor i Actrius + unes Caracteritzacions-Interpretacions d’estil Titellaire = uns Personatges Convincents.

El caràcter i perfil de determinats personatges sorgits de la creació literària d’Espriu, resulten aptes per adquirir -duts per la mà escènica de Salvat- una teatralitat titellaire i esperpèntica, que trobem, per exemple, en Conversió i mort d’en Quim  Federal, una de les escenes de Ronda de mort a Sinera més celebrades pel públic.

A l’inici, el personatge del Quim Federal el trobem ficat al llit, a les portes de la mort, mentre el personatge de la seva amistançada Rossenda, -que interpretava Maria Aurèlia Capmany- observa l’imminent i luctuós desenllaç amb temença pel seu futur un cop el Quim Federal es posi a criar malves…

QUIM – Ai que em moro, Rossenda!

ROSSENDA – Ta mare!

QUIM – Et dic que em moro, reina, que no em tocaran les mateixes de demà.

ROSSENDA – No m’espantis, que estic delicada i el sotrac no em convé.

QUIM – La dinyo.

ROSSENDA – Assassí!

QUIM – Aquesta sí que no la conto.

L’escena continua amb aquest mateix tarannà de sàtira i gran guinyol. 

Els periples de Primera història d’Esther i Ronda de mort a Sinera passen en els anys següents per estadis difícils, amb diverses prohibicions per a ser representades, per imposició de la censura franquista.

També passen per grates expansions, en el cas de Ronda de mort a Sinera, per la seva feliç estrena a Madrid el dia 18 de maig de 1966 al teatre Infanta Beatriz. Les crítiques van parlar de: “la serena belleza de la obra, ungida por la magia de la palabra”. I van lloar: “la extraordinaria calidad literaria del texto”.

Una altra escena de “Ronda de mort a Sinera”. L’actitud estatuària del grup de personatges situats a l’esquerra, propicien una recepció del públic lligada al concepte de titelles. Foto: MAE Museu de les Arts Escèniques.

Aquell mateix 1966, Primera història d’Esther i Ronda de mort a Sinera  viatgen  a París, acollides per la programació del teatre Gerard Philipe i compartint programació amb El adefesio de Rafael Alberti.

L’any 1968, Salvat presenta una nova versió de Primera història d’Esther que es representa en el prestigiós Festival Mundial de Teatre de Nancy, en aquella època el més prestigiós de França al costat del d’Avinyó.

Coberta de la revista Tarot 4, que inclou el conte de Salvador Espriu: “Tarot per a algun titella del teatre d’Alfaranja”. Foto: Wikipedia

L’any 1969, per encàrrec de la revista Tarot, Espriu escriu un conte curt centrat en el personatge d’un titella envellit, de nom Salom, que reflexiona, a cavall entre la seva vitalitat de personatge i la narrativa pròpia del gènere literari del conte, sobre el destí idiomàtic i alhora humà i cívic del poble català. Espriu, va dedicar aquest conte a Salvat.

L’any 1970, Salvat porta a escena una nova versió de Ronda de mort a Sinera, amb noms coneguts i consolidada trajectòria professional, formant part de l’ampli repartiment: Ovidi Montllor, Alfred Lucchetti, Elisenda Ribas i Montserrat Carulla.

L’estiu de l’any 1975, Ronda de mort a Sinera forma part de la programació del darrer Festival Grec celebrat amb el general Franco encara viu.

El nen Salvador Espriu retratat a la casa familiar d’Arenys de Mar. Foto: CDESE Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu

L’estiu de 1977, amb un nou muntatge de Primera història d’Esther, la parella artística Espriu-Salvat formen part de la programació del segon Festival Grec celebrat en Democràcia.  Entre els nombrosos intèrprets: Biel Moll, Montse Guallar, Carme Sansa i Joan Pera.

Un escenari “clàssic” per a una “Primera història d’Esther” que ha esdevingut tant “clàssica”, coneguda i nostrada com determinades  obres de  Guimerà, Rusiñol o Sagarra. Foto: Wikipedia.

L’any 1980, formant part de la programació de les Festes de la Mercè, Ronda de mort a Sinera gaudeix d’un parell de representacions celebrades al aire lliure, davant l’església de Santa María del Mar.

Potser en contra dels pronòstics…, els vents de la democràcia no bufen a favor de Salvat. No aconsegueix una economia suficient per aixecar de nou els dos espectacles.

L’escriptor Salvador Espriu, rep la medalla d’or de mans del president Tarradellas. Foto: CDESE Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu.

El sector teatral s’ha anat professionalitzant. El voluntariós i econòmicament precari Teatre Independent, ha estat engolit pels nous temps. Els sous d’actors i actrius, sortosament  han crescut. La política de subvencions exercida per les Institucions Públiques no contenta a tothom. El teatre d’Espriu potser ja no desperta la mateixa veneració i mitificació que van proporcionar-li els anys de resistència cultural contra la dictadura.

Salvat considera que els costos de producció que generen espectacles de gran format i repartiment nombrós com ho son els dos d’Espriu, resulten inabastables per a una companyia privada.

El poeta i dramaturg Salvador Espriu, mor l’any 1985, a l’edat de 71 anys.

“Ronda de mort a Sinera”, de Salvador Espriu. Direcció Ricard Salvat. Producció Teatre Lliure. La fidelitat a una estètica titellaire manté la seva presencia. Foto: Arxiu Teatre Lliure

No serà fins 22 anys després, en el 2002, quan Salvat aconseguirà finalment  una producció del teatre públic per a Ronda de mort a Sinera. L’espectacle es programat pel Teatre Lliure. En el repartiment noms com els de Lloll Beltran, Imma Colomer, Teresa Gimpera, Enric Majó i Carme Sansa, entre d’altres.

Ricard Salvat, mor a Barcelona el 24 de març de 2009. A més de director i dramaturg, havia estat escriptor de novel·la i assaig. També professor d’universitat. Guardonat amb la Creu de Sant Jordi.

L’any 2018, Ronda de mort a Sinera torna a l’escenari. Es tracta d’una adaptació reduïda, programada per un teatre de petit format: La Gleva.

Cartell anunciador d’una adaptació de “Ronda de mort a Sinera”,  programada pel Teatre de La Gleva. Foto: arxiu La Gleva.