(Aina Maria Gimeno, directora del Festival de Teresetes, i Bel Albertí, productora, presenten les Jornades Professionals a Can Alcové. Foto Anna Maria Cantallops)

Rematem la nostra mirada feta al Festival de Teresetes de 2026 parlant de les tres taules rodones temàtiques que es van celebrar dins les dues Jornades Professionals, així com de la presentació dels resultats aconseguits en el taller d’ombres a càrrec de Teatres de la Llum, més el tast d’un working progress titulat Mudances, a càrrec de Moritz Bonnin.

Les tres taules rodones, moderades per Jordi Alomar, van ser les següents:

– taula sobre la comunicació en el camp del teatre de titelles, amb Pau Pascual, director escènic i comunicador, Antonio Miguel Morales, dramaturg, escriptor i crític, i Toni Rumbau, titellaire i director de la revista Putxinel·li/Titeresante

– taula sobre el teatre d’ombres, amb Vicent Ortolà i Mariola Ponce, de la cia. Teatres de la Llum, Pau Caracuel, de la cia. Besllum, i Toni Rumbau

– taula sobre les necessitats de les companyies emergents, amb Victòria Verger, tècnica de l’Institut d’Estudis Baleàrics, Dany Lefrançois, director del festival FIAMS de Saguenay, Quebec, Juanjo Corrales, director dels festivals de Bilbao i de Kilkis, i Leo Alburquerque, de la cia. La Lioparda.

Vegeu totes les cròniques del Festival de teresetes a Putxinel·li aquí.

Taula sobre la comunicació en el Teatre de Titelles

Va ser molt interessant aquesta taula constituïda per Pau Pascual, director escènic i comunicador, Antonio Miguel Morales, dramaturg, escriptor i crític, i Toni Rumbau, titellaire i director de la revista Putxinel·li / Titeresante, taula queva plantejar les dificultats que sembla tenir el teatre de titelles, visual i d’objectes en relació als mitjans i en l’eficàcia o ineficàcia que té per arribar als seus públics potencials.

Ben sabut és que avui, si un esdeveniment cultural no apareix correctament embolicat per un bon entramat de xarxes socials i uns mecanismes àgils i ben situats de connexió amb els públics potencials, la difusió no arriba on hauria d’arribar i el fet teatral es perd en la boira de la dispersió i el desconeixement.

Jordi Alomar va plantejar tots aquests temes als tres convidats a la taula, preguntant també com havien arribat a situar-se en el complicat quefer de la comunicació.

Pau Pascual va explicar com havia arribat a la conclusió de que les xarxes, ben aprofitades, eren indispensables per fer atractiu un projecte cultural. Va dir que l’important era provocar una dinàmica encaminada no només vers la simple publicitat, sinó en allò que avui s’anomena ‘crear comunitat’. És a dir, el fenomen de les xarxes socials, tan menyspreat per segons quins agents culturals, en realitat són un mitjà fantàstic per emetre unes onades de ressonància que en definitiva estableixen uns lligams que, tot i ser molt prims a vegades, arriben a crear ‘comunitat’, per a ell condició indispensable per fer córrer socialment els projectes i excitar el seu interès.

Pau Pascual i Jordi Alomar. Foto Anna Maria Cantallops

També és cert que per aconseguir aquest efecte, fa falta una actitud de positivitat engrescadora, que la joventut avui en dia valora molt, sense mai emetre judicis de valor, sinó acceptant la gran diversitat que regna en els àmbits més dinàmics de la nostra societat. També és important crear estils propis, quan més dinàmics millor, de comunicació. Un bon exemple són els vídeos que sol penjar a les xarxes el propi Pau Pascual, que connecten d’immediat amb les joves generacions que van al gra amb moltes ganes de tot.

Antonio Miguel Morales va explicar que ell, com a dramaturg i director d’escena, a més d’autor, sempre ha mantingut un doble interès en relació a la feina teatral: dedicar-se a la seva pràctica però també distanciar-se’n per poder reflexionar i analitzar els processos creatius. Això l’ha dut a voler escriure sobre el que es fa avui als escenaris, de manera que ha acabat sent crític, cronista o analític, segons el cas, en diverses publicacions especialitzades.

Potser el seu univers no sigui tant el de les xarxes com el dels continguts reflexius, i considera que el teatre de titelles o de figures pot arribar a ser, avui en dia, tant atractiu com el que més.

D’esquerra a dreta: Toni Rumbau, Antonio Miguel Morales, Pau Pascual i Jordi Alomar. Foto Anna Maria Cantallops

Respecte a com donar visibilitat als teatres visuals i d’objectes, va posar com exemple aquells grans espectacles de carrer contra la guerra o contra el canvi climàtic, tan freqüents en el dia d’avui, seguint el magnífic exemple que van deixar als anys 70 i 80  companyies com per exemple el Bread and Puppet, dels EEUU. Va dir que la seva capacitat de connexió era immensa, com s’havia pogut demostrar tantes vegades.

Toni Rumbau va explicar que des de molt aviat comprengué que aquestes dificultats de comunicació del Teatre Visual i de titelles només es podien enfrontar agafant, com qui diu, el toro per les banyes: si tu no parles del que fas, ningú més en parlarà. Un principi que ha aplicat al peu de la lletra, publicant diversos llibres, i sobretot escrivint en diverses revistes, fins que un dia va decidir tenir la seva pròpia, el triple portal Putxinel·li / Titeresante / Puppetring -tot i que la revista en anglès ha tingut, ara per ara, poc recorregut.

Portada Titeresante

Va dir que l’objectiu d’aquestes publicacions no era fer d’agenda ni ser pura divulgació, que també, sinó de crear continguts que d’alguna manera reflecteixin, analitzin i qüestionin allò que s’està fent en aquest àmbit. Més que crítiques, que ell no fa, allò que escriu són cròniques o textos analítics i de dissecció del que es veu a l’escenari, sense privar-se de l’opinió personal. La feina jutjadora que fa la crítica no la va considerar pertinent en considerar que sent ell titellaire més o menys en actiu, no vol estar a l’altre costat de la barricada.

Va confessar que ell pertany a una generació que no acaba de combregar massa amb les xarxes socials, per desconeixement i prejudicis al respecte. Això no vol dir que no valori la perspectiva explicada per Pau Pascual de que les xarxes ‘creen comunitat’, una qüestió que va reconèixer té un enorme interès i que sens dubte està marcant la difusió actual del teatre i la cultura.

Els tres ponents van arribar a la conclusió de que estàvem vivint una clara transició generacional, en la que els més joves marquen la pauta a seguir, fugint d’actituds queixoses i immobilistes, i establint formes noves de comunicació, que d’alguna manera teatralitzen i fan molt més atractiu allò que abans s’anunciava en termes de ‘cultura seriosa’.

En aquest sentit, la taula va complir plenament els seus objectius d’establir noves dinàmiques en la comunicació.

Va ser molt valorat el fet de que el teatre visual, d’objectes i de titelles, contingui una tal amplitud de llenguatges i possibilitats expressives, cosa que el fa molt atractiu de cara a connectar amb les noves generacions, en usar uns estils d’hibridació i de transversalitat que s’ajusten com anell al dit amb l’alè social dels nous temps. Unes característiques que juguen a favor d’aquest sector teatral i que un bon comunicador sap com treure-li tot el suc.

Taula sobre el teatre d’ombres

El Festival de Teresetes va proposar aquesta taula per aprofitar la coincidència de trobar-se a Palma diversos practicants del teatre d’ombres: en primer lloc en Vicent Ortolà i na Mariola Ponce, de la cia. Teatres de la Llum, de Sagunt, València, que van ser els encarregats de dirigir el taller efectuat els primers dies de la setmana del festival, amb el títol de Gramàtica de la Llum, havent actuat també amb l’espectacle Les Riqueses Invisibles, que van presentar al Teatre Maruja Alfaro-Mar i Terra, de Palma uns dies més tard; el tercer component de la taula va ser en Pau Caracuel, que junt amb Joana M. Pericàs, conformen la cia. mallorquina Besllum, amb alguns exquisits treballs d’experimentació sobre la llum i les ombres. El tercer component va ser Toni Rumbau, veterà titellaire que ha introduït en la majoria dels seus espectacles el teatre d’ombres.

Jordi Alomar va preguntart com cadascú s’havia iniciat en aquest llenguatge i què representava el seu ús en el teatre que feien.

Van trencar el gel en Vicent i na Mariola explicant com van quedar fascinats en un viatge en el que van veure uns espectacles d’ombres que els van ‘il·luminar’, en un sentit real i metafòric. Un llenguatge que de seguida es van posar a experimentar. Perquè una cosa va quedar clara en la seva manera de fer: les ombres permeten una constant experimentació, tant en els seus espectacles com en els múltiples tallers que fan una mica per tot arreu. Això ha anat creant a Sagunt un coixí de gent entesa i amb ganes d’aprofundir els llenguatges de la llum i de les ombres, la qual cosa ha conduït a la creació del festival Il·liminar-te de Sagunt.

Vicent Ortolà i Mariola Ponce a l’escenari de ‘Les riques invisibles’, de Teatres de la Llum. Foto T.T.

Van apreciar molt el fet de que Sagunt sigui una localitat relativament petita, cosa que els ha permès arrelar-se amb un públic fidel i unes administracions que, en veure els resultats, s’han mostrat molt positives envers la iniciativa.

Una de les seves peculiaritats és l’èmfasi que posen en parlar de llum i d’ombres, ja que consideren que no hi ha una sense l’altra, per això la pròpia companyia s’ha denominat Teatres de la Llum, amb la intenció d’ampliar l’espectre del llenguatge emprat.

En Pau Caracuel va explicar com la seva entrada en aquest món va ser fruit del seu desig com artistes d’experimentar la creació d’imatges que, jugant amb els líquids, els objectes i el principi de la retroprojecció, van anar descobrint un llenguatge fascinant, una mena de dispositiu capaç de crear imatges inesperades i que els sorprenia a ells mateixos. Va ser en Jordi Alomar qui els van convèncer que això es podia convertir en una mena d’espectacle-performance d’ombres i llum que podria interessar al públic jove afamat d’experiències artístiques noves. És així com van participar en diversos festivals, convidats primer per l’If Barcelona, però de seguida a altres indrets, com el festival de Kilkis, a Grècia, que dirigeix Juanjo Corrales, present a la sala. O el Festival mateix de Teresetes.

Mancats d’una dramatúrgia a l’ús, van decidir ajuntar-se amb un músic, com va ser el cas del compositor Octavi Rumbau, amb el que van crear diverses obres en les que les imatges i el so anava juntes, en un diàleg que va agradar molt. També van treballar amb altres formacions musicals de cambra.

Toni Rumbau va explicar que el primer teatre d’ombres que va veure amb la seva companyia La Fanfarra, va ser a Londres el 1979, en un espectacle de teatre d’ombres turc del Karagöz. El va fascinar aquell teatre que tenia un ritme trepidant, amb una constant xerrameca de l’ombrista, un dels últims de la vella generació a Turquia, amb les juguesques de Karagöz i Hacivad. Tot i que no van entendre res, era tal la vitalitat del joc escènic que quan van tornar a Barcelona van decidit d’immediat incorporar les ombres en el nou espectacle que estaven preparant.

Des de llavors, pràcticament les ombres han estat presents a tots els espectacles de la companyia i, més endavant, en els seus propis muntatges ja com Toni Rumbau a seques. Va recordar l’espectacle Carmen en el que l’òpera de Bizet apareixia tractada amb ombres humanes i d’objectes, d’una manera molt abstracta i que va agradar molt.

Toni Rumbau i Pau Caracuel. Foto Anna Maria Cantallops

Preguntats per Alomar què era allò que tant els atreia del teatre d’ombres, van coincidir els tres en dir que amb aquest llenguatge es pot expressar allò que no es veu, les parts ocultes de moltes coses, així com noves dimensions, dels personatges i dels objectes. No per res en les velles tradicions d’ombres de l’Orient, la majoria dels personatges són esperits, déus o morts que retornen al món dels vius a través de les ombres. És a dir, tenen un caràcter mistèric molt fort, i que s’explica pel fet de passar de les tres a les dues dimensions, una reducció misteriosa i aplanada de la realitat que l’estilitza en una síntesi que recorden les primitives pintures rupestres, dotades però de moviment.

A La Sombrita, present a la sala

Aquesta taula va tenir la sort de comptar també a la sala amb els artífexs de la coneguda companyia de teatre d’ombres A La Sombrita, de Écija, de la qual hem parlat ja en la crònica sobre els Festivals.

Lux Riego i José Diego Ramírez, de A La Sombrita. Foto Anna Maria Cantallops

Van ser molt interessants les seves intervencions, les quals es van ajuntar a les exposades pels invitats a la taula en el sentit de coincidir plenament en allò que el teatre d’ombres és: una porta oberta als costats foscos i amagats de l’existència humana.

Per altra part, en venir José Diego Ramírez del món de la il·luminació teatral, descobrir les ombres va ser descobrir altres maneres d’usar la llum, que el permetien crear diferents efectes amb noves i suggestives òptiques i punts de vista.

Taula sobre les necessitats de les companyies emergents

Va tocar aquesta taula un dels punts més sensibles del sector titellaire, el referent a com es pot ajudar a potenciar, promoure i consolidar a les noves companyies emergents que darrerament estan sorgint, especialment en les perifèries del teatre visual i d’objectes que aposten per la hibridació dels llenguatges i per descobrir i desenvolupar noves maneres d’entendre el fet teatral.

Així ho va plantejar el moderador Jordi Alomar, bon coneixedor d’aquesta problemàtica en haver estat el principal artífex de les noves tendències recollides pel festival If Barcelona, ara en mans de la dramaturga i activista teatral Sara Serrano, actual directora de l’If.

I quan es parla d’ajudar i potenciar, és evident que una bona part de la responsabilitat la tenen les administracions enfocades al teatre i la cultura.

D’esquerra a dreta: Ana Alonso, traductora, Dany Lefrançois, Leo Alburquerque, Juanjo Corrales, Victòria Verger i Jordi Alomar. Foto Anna Maria Cantallops

És així com la primera convidada a parlar va ser Victòria Verger, tècnica de l’Institut d’Estudis Baleàrics, i per això mateix encarregada d’aquesta qüestió a les Illes Balears. La seva intervenció va ser molt clara i va anar directe al gra, sense fer girar la perdiu com moltes vegades fan els responsables culturals de les institucions. Verger va exposar als presents la política del seu departament pel que fa a ajudes a les companyies emergents, detallant-les amb molta concisió i realisme. Les línies d’actuació són les següents, dividides en tres àmbits principals:

– Creació: Ajuts destinats a processos de recerca, assaig i producció teatral.
– Projecció exterior: Subvencions per a gires, actuacions fora de l’illa de residència i l’assistència de professionals a fires internacionals.
– Mobilitat i assistència: Cobertura de despeses de desplaçament i allotjament per a professionals, artistes i programadors.

Per saber els detalls de cada convocatòria, els requisits i els terminis oficials és millor anar a les següents plataformes oficials:

– Informació general: Consultar les bases i requisits actualitzats al portal oficial de Subvencions de l’IEB.
– Convocatòries de Creació: Informació detallada i accés al tràmit telemàtic a la pàgina d’Ajuts a la Creació.
– Projecció exterior i tràmits: Sol·licituds en línia i gestió administrativa a la Seu Electrònica de la CAIB.

Els pressupostos no són extraordinaris, però sí es percep que hi ha una atenció ben definida envers la creació teatral.

Vídeo de promoció del Festival B 2025 que promou l’Institut d’Estudis Baleàrics

Victòria Verger va manifestar també la seva preocupació  per les cies. Emergents, que va dir eren ateses dins del possible, tenint en compte els alts nivells d’informalitat que moltes vegades tenen aquest tipus de propostes. Va indicar, però, estar oberta a parlar i estudiar els casos concrets que se’ls presenti, en tenir molt present la necessitat i importància d’ajudar la nova creació, vingui d’on vingui.

Dany Lefrançois, director de l’important festival FIAMS del Quebec, un dels més potents de Canadà, va exposar el gran interès que posa el seu festival en desenvolupar polítiques directament pensades per fer emergir noves propostes en el camp del teatre visual d’objectes i titelles.

La seva aposta s’ha basat en els bons resultats obtinguts en la seva política d’ajuntar dues companyies diferents, una canadenca i una d’un altre país, per crear conjuntament un projecte, el qual es programa al FIAMS de Séguinay i a altres llocs del país, i també a la ciutat d’origen de l’altra companyia.

Daby Lefrançois. Foto Anna Maria Cantallops

La manera de concretar aquestes simbiosis artístiques és a través de llargues residències, entre tres i cinc setmanes, fetes a cada un dels països participants.

Dany Lefrançois davant del cartel del FGIAMS 2025. Foto FIAMS

La política de residències no és exclusiva d’aquest programa d’intercanvis, sinó que està oberta a noves produccions, amb una mirada especial envers els nous artistes emergents interessats en el llenguatge visual i dels objectes. Per això es pot dir que el FIAMS té molt en compte la necessitat de donar suport i promoure l’emergència de nous grups i artistes joves. El Festival, per tant, es nodreix en bona part dels nous llenguatges de la marioneta que avui en dia s’estan imposant en aquest sector del teatre.

Juanjo Corrales, des del Festival de Bilbao i el de Kilkis a Grècia, va indicar l’interès que com a responsable artístic d’aquests esdeveniments té envers els nous llenguatges i els artistes emergents.

Tal com ja va explicar en parlar-nos dels Festivals (veure aquí l’anterior crònica sobre la trobada dels Professionals de les Teresetes), a Bilbao ha obert un centre, l’associació Sotena, dedicat precisament a ser un espai de residència per a companyies emergents. De moment només es compte amb l’espai, sense disposar encara d’ajuts econòmics als projectes, un tema que consideren de gran importància a resoldre.

Juanjo Corrales. Foto Anna Maria Cantallops

En el programa del festival de Bilbao, hi ha una especial atenció envers les noves formacions del País Basc, a les quals s’intenta donar visibilitat. També Juanjo Corrales ha estat molt actiu en promoure la defensa del sector a través de la UNIMA Euskadi, de cara a defensar les necessitats de les companyies, especialment les més joves i emergents.

Respecte al Festival de Kilkis, Juanjo Corrales va explicar com intenten mostrar a Grècia les coses noves que es fan arreu del món, i en especial als països europeus. Un exemple és la invitació que van fer a la cia. Besllum, de Mallorca, present a les Jornades, amb la seva proposta experimental de llum i projeccions, acompanyada per un concert en directe de música electró-acústica. Evidentment, també donen visibilitat a la nova creació que emergeix a Gràcia.

Cartell del Festival de Kilkis 2025

Juanjo Corrales coneix molt bé els mecanismes europeus que faciliten la circulació de companyies. Aquest any, per exemple, el festival ha pactat amb l’Institut Ramon Llull de Catalunya, Balears i València, la presència de quatre companyies d’aquestes Comunitats Autònomes, que és la manera en què l’esmentat Institut ajuda als festivals europeus que ho demanen. Un mecanisme que permet que aquests espectacles estiguin també presents al Festival de Kalamata, al sud del Peloponès, amb el que té acords de col·laboració.

Finalment, va parlar un artista en representació del sector emergent del teatre visual i d’objectes, el mallorquí Leo Alburquerque, de la companyia La Lioparda.

Leo Alburquerque, que ha estat present en l’actual edició del festival de Teresetes amb l’obra Ceci n’est pas une poupée (veure aquí), va explicar molt bé les cuites que viuen els que volen treballar en una línia independent, sense sotmetre’s als imperatius que tant el mercat com les polítiques institucionals imposen, ni que sigui indirectament, al sector, amb un èmfasi en l’emergent.

Intervenció de Leo Alburquerque. Foto Anna Maria Cantallops

Els ritmes de creació no tenen a veure amb els suposats ritmes de producció que estableixen les regulacions per els ajuts a les noves companyies emergents. Va advertir del gran reduccionisme que implica considerar que per ser professional has d’estar inscrit en algun tipus d’organització jurídica, sigui empresa o associació. Els creadors que volen mantenir la seva independència molt sovint fugen o desconfien d’aquest destriament tipològic, i no per això deixen ser molt sovint uns grans professionals.

També va defensar la no classificació taxonòmica del tipus de teatre que fa cadascú. Ell mateix, en el seu quefer artístic, no s’identifica amb cap especialitat concreta, donada les múltiples tecles que toca. És a dir, defensa treballar en un marc molt ampli de llibertat estilística, lluny de qualsevol definició estricte.

Leo Alburquerque saluda a un amjic del públic. Foto Anna Maria Cantallops

També va indicar com la necessitat ha obert nous camins per a la producció, basats més en els conceptes de complicitat i comunitat, en els que ells han basat moltes vegades el seu treball. Leo Alburquerque va manifestar també que malgrat totes aquestes qüestions, ell amb els seus còmplices artístics han pogut desenvolupar el seu treball a Mallorca, tot i que els manca la sortida de la illa, tant a la Península com a Europa, on pensa que el seu treball seria molt ben acollit.

El taller de Teatres de la Llum

Durant els primers dies de la setmana del Festival, i com sol ser costum en la trobada de teresetes, la cia. Teatres de la Llum va efectuar un taller de llum i ombres treballant, al magnífic escenari de la sala petita del Teatre Principal, amb el títol de Gramàtica de la Llum.

Imatge del taller d’ombres i llum. Foto T.R.

Una denominació molt suggestiva que va entusiasmar a les persones participants. Així ho vam poder comprovar en la petita però a la vegada contundent demostració de ‘fi de taller’, que van presentar a la sala d’actes de Can Alcover, al mateix lloc on transcorrien les Jornades Professionals. Un espai molt petit comparat amb el del Teatre Principal on van treballar, però que no va impedir que els talleristes, posseïts per l’arravatament d’haver descobert un llenguatge nou tan ple de possibilitats, mostressin amb entusiasme les imatges creades durant aquells dies.

Els talleristes saluden. Foto T.R.

Efectes visuals majorment, jocs de llum, moviments amb les mans i parts del cos, juguesques amb alguns objectes, i finalment, una coreografia de composicions i encontres a través l’ombra que van ser tan admirats com sorprenents.

Vicent Ortolà i Mariola Ponce. Foto Anna Maria Cantallops

Vam arribar tots a la conclusió que el  taller havia servit per iniciar a unes quantes persones en aquest llenguatge misteriós de les ombres, i que tots n’havien sortit amb ganes de més i de convertir-se en futurs experimentadors de la llum.

Mudances, de Moritz Bonnin

El Festival va convidar als participants a les Jornades Professionals a baixar a la planta vestíbul de Can Alcover per veure un tast de l’espectacle per a nins molt petits -no majors de 3 anys- que estava preparant l’actor Moritz Bonnin.

Un joc escènic sense paraules que s’acompanyava d’una senzilla però sofisticada banda sonora, en la que l’actor comptava amb elements molt simples, situats tots dins d’una maleta.

Moritz Bonnin en plena actuació. Foto Anna Maria Cantallops

a pot ser un gos, per exemple, que es belluga i vol jugar amb tothom. Per sort, entre els assistents, tots majors d’edat, hi havia un nen, un bebè de pocs mesos però que seia a la falda de la seva mare amb la mateixa actitud que deuria tenir el Buda quan seia entre els seus deixebles, predicant sense dir res i mostrant uns ulls plens de curiositat i posseïts per una vitalitat potencial superior a la suma de tots els adults presents.

Juguesques de Moritz Bonnin. Foto Anna Maria Cantallops

Vam poder així ser testimonis de les possibilitats que tenia l’acció de l’actor Moritz Bonnin, en un treball encara incipient que va deixar molt bon gust als espectadors presents.