(Imatge de ‘Labor’, de Pere Seguí. Foto T.R.)
Continuem amb les cròniques sobre la 37na Fira de Titelles de Lleida que, com dèiem en l’anterior publicada, ha assolit uns bons nivells d’ocupació amb un programa ple de títols interessants, en aquesta línia de creuament de llenguatges que ha ampliat el gènere de l’anomenat Teatre de Titelles, Visual i d’Objectes fins a uns límits insospitats.
Així ho hem pogut constatar veient les propostes i les instal·lacions presentades a Lleida, fruit d’una mirada molt oberta que no fa més que enriquir i donar substància al vell gènere de les marionetes, que veu amb sorpresa com el segle XXI, lluny de ser un funeral d’aquestes arts antigues, pel contrari les ha situat al bell mig de l’avantguarda escènica, obrint portes, finestres i línies de creació al teatre que, sense perdre de vista el passat, es dirigeixen amb decisió vers el futur.
I tot això sense sotmetre’s als imperatius tecnològics de l’època, sinó ben al contrari, apostant per les poètiques de proximitat, del directe i de l’objecte de tres dimensions que es deixa moure, veure i tocar. Igualment pels jocs visuals i cognitius que ens permeten ser conscients d’allò que mai veiem: la pròpia percepció i el Temps que la mou i juga amb ella.
Però deixem-nos de fabulacions futuristes i tornem a la realitat dels espectacles i instal·lacions vistos aquests dies passats a Lleida. En aquesta crònica són els següents : ¡Caballos!, d’Alauda Teatro, a l’Avinguda Blondel; Acasa, de l’Ortiga, a La Saleta; l’exposició Wind and Soul, de Rauxa al Museu Morera; Bambi, de Luna Teatro, a l’Orfeó; i Labor, de Pere Seguí, a l’arxiu històric de Lleida.
Caballos, d’Alauda Teatro
La creativitat d’aquesta entranyable companyia de Burgos, Alauda Teatro, no té límits, com hem pogut veure no sols amb els seus espectacles, sinó també amb les instal·lacions que ha anat proposant al llarg dels anys, amb una inventiva sempre delicada i plena de detalls en la ideació de mecanismes moguts ja sigui com autòmats o per acció dels propis espectadors, als quals se’ls convida a participar en el joc.

Carreta, d’Alauda Teatro. Foto T.R.
Així ho vam poder constatar en Ingeni Machina que vaig veure al Festival de Teresetes de Mallorca de 2021, amb una fantàstica marioneta gegant que qualsevol espectador podia manipular, entre moltes altres peces i juguesques, i ara amb ¡Caballos!, una exposició d’autòmats i altres mecanismes cinètics, generalment necessitats de la intervenció humana.
Un títol que defineix al cent per cent la temàtica dels enginys creats per Rafael Benito i el seu fill Gabriel Benito: cavalls de tota mena i època, amb un homenatge als westerns, les velles pel·lícules de cowboys que tant ens van entusiasmar en èpoques pretèrites -tot i que sempre tenen revivals perquè s’hi enganxin les noves generacions.

Danny Rodríguez acciona la carreta. Foto T.R.
Però també cavalls d’altres èpoques i funcions, des del mitològic Pegaso que té ales per volar, fins a la Bici-cavall, que dona música a l’exposició quan algun espectador la pedaleja, tot passant per un magnífic zoòtrop que ens deixa veure, en girar, una cavalcada de cavalls.
I com és propi d’Alauda, la gràcia està en els detalls de les figures creades pels Benito, sempre molt acurades, i alhora proveïdes d’una mirada altament poètica. Un teatre de titelles diferent, en el que són els espectadors els que donen moviment a les marionetes, ja sigui fent girar manetes i volants, o bé accionant palanques.

El Zoòtrop d’Alauda. Foto T.R.
Una carpa que va tenir cues els tres dies d’exposició de famílies amb ganes de gaudir d’aquestes meravelles.
Acasa, de l’Ortiga
Va sorprendre la proposta d’aquesta companyia que sempre que ve a Lleida, té per costum emportar-se uns quants dels Premis de la Fira, cosa que ha succeït també en aquesta ocasió: el Drac d’Or Julieta Agustí i el de la millor escenografia.
I ho ha fet l’Ortiga amb quinze simples minuts d’espectacle, que va presentar a La Saleta, diminuta però perfecte per al petit aforament que buscava l’obra. Quinze minuts que van ser suficients per deixar kao als espectadors, en el bon sentit de la paraula: atrapats per la seva poètica i profundament commoguts pel seu final.

Imatge de Acasa. Foto companyia
No és fàcil tractar el tema de les migracions, dels desnonaments i de l’habitatge, sense caure ni en simplificacions, ni en pamflets, ni en moralismes de qualsevol mena. Perquè el que fa l’Ortiga, o millor dit, els seus dos intèrprets que actuen en Acasa, Ingrid Codina i Guillem Geronès, els dos fundadors de la companyia, és una singular síntesi feta des de la poesia més estricte que no busca consignes ni es perd en els detalls, sinó que arriba a la sensibilitat íntima de les persones, despertant en profunditat l’emoció humana més genuïna, la del savi que sap que la verdadera llar és la que es porta a dins.

Guillem Geronès i Íngrid Codina, a Acasa. Foto companyia
És possible aconseguir-ho en només quinze minuts? Els de l’Ortiga ens ho han pogut demostrar a través d’una curiosa destil·lació que flueix gràcies a un espai que respon a una estudiada tria de colors, materials i disposicions que busquen bàsicament la senzillesa i la naturalitat. Igualment uns moviments continguts que van al gra, amb poques paraules pel mig.
No és lícit desvelar els components i els menuts d’una obra d’aquestes dimensions i característiques, però sí dir que són suficients perquè aquest miracle de la sensibilitat compartida s’acompleixi com si fos la cosa més natural del món. Un quefer que els de l’Ortiga coneixen en profunditat. Una companyia que des de que va aparèixer, no ha cessat de sorprendre i meravellar als públics d’aquí i de fora.
I que sens dubte ho seguirà fent…
Wind and Soul, de Rauxa
La companyia circense Rauxa, formada pels dos grans acròbates Xavi Sánchez i Andrea Serenelli, ha tornat de nou a la Fira de Lleida per presentar, en aquesta ocasió, una mostra en format d’instal·lació del seu treball. Ho ha fet al Museu Morera, (el Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida), ocupant una de les sales del cinquè pis, amb unes vistes extraordinàries a la Seu de la ciutat. Un lloc molt apropiat si tenim en compte que el treball de Rauxa és un exemple magnífic d’art efímer fet amb elements d’una extrema simplicitat: vent, fils, globus i, en alguns casos, paper.

El pianista de Paper, de Rauxa. Foto T.R.
En efecte, aquesta és la difícil especialitat que han triat aquests dos artistes del cos que han volgut enfrontar-se a unes matèries dúctils i dotades d’una elevada lleugeresa, com ho són els globus inflables. Amb ells han creat ja diversos espectacles, en els que l’objectiu és interactuar amb els globus quan aquests estan dotats de moviment, gràcies al vent creat per uns ventiladors. ¿És possible manipular aquests ‘éssers fugissers’ que són els globus animats, només mitjançant un simple fil, indispensable per retenir-los? Perquè aquest tipus de globus amb els que juguen els nens, quan estan ben inflats, no obeeixen la força de la gravetat terrestre, i tenen per costum escapar-se cel amunt, indiferents també a la pressió atmosfèrica. Llevat dels vents, que són els seus verdaders amos i senyors.

Andrea Serenelli, amb alguns dels seus globus. Foto T.R.
L’exposició de Rauxa es titula Wind and Soul, és a dir, Vent i Ànima, donant per descomptat que els globus, quan estan animats pel vent, tenen ànima. Es converteixen d’aquesta manera en una mena de metàfora de les nostres ànimes, aquestes que tenim enganxades al cos, i que només que bufi una mica de ventada emocional, s’escapen amb la mateixa lleugera dels globus.
Quan toquem el piano, no és potser la nostra ànima la que controla les mans i llegeix la solfa? O quan correm esperitats darrera d’un globus que el vent s’emporta, amb el desig impossible d’atrapar-lo, ¿no és la nostra ànima la que perseguim, espantats de que se’ns escapi i ens deixi desanimats, sinó per sempre, si per una bona estona?

Globus pintor. Foto T.R.
Amb aquestes imatges i metàfores juga l’exposició de Rauxa, en la que els seus autors han situat vents i globus/ànimes en diferents situacions, com així ho han fet al llarg dels seus espectacles.
Uns vídeos permeten saber com són les seves intervencions a l’escenari, en una mena de paral·lelisme entre allò que veiem a la sala del Museu Morera, i el com s’han anat forjant aquestes correspondències entre globus i ànima.
Una delícia que el públic lleidatà va poder gaudir, pujant en gran nombre i moltes ganes al cinquè pis del bonic Museu Morera.
Bambi, de Luna Teatro
Va ser a l’Orfeó Lleidetà on vam poder veure aquest deliciós espectacle de la companyia Luna Teatro Bambi. Creat per Pablo Vergne (director de El Retablo) i dirigit i interpretat per la seva filla Alba Vergne, amb titelles de Ricardo Vergne. Un espectacle sorgit doncs de la que podríem anomenar Factoria Vergne, una de les cases de producció més importants de les que tenim al nostre país, moltes de les quals ja han visitat i triomfat diverses vegades a la Fira de Titelles. En aquest cas, va ser amb un dels personatges de ficció infantil més coneguts, Bambi, però del que ben pocs coneixíem la seva verdadera història.

Alba Vergne. Foto companyia
En efecte, ¿qui no ha vist la famosa pel·lícula d’animació Bambi, dirigida per David Hand i produïda per Walt Disney, estrenada l’any 1942? O els seus mil i un remakes que s’hagin pogut fer aquí i allà? Ara bé, segur que pocs saben (jo, al menys, no ho sabia) que la pel·lícula es va inspirar en la novel·la Bambi, una vida al bosc, escrita por l’austríac Felix Salten, i publicada per primer cop a Viena l’any 1923.
Mentre al film Bambi és un cérvol de Virgínia, als Estats Units, en la novel·la de Salten és un cabirol, una espècie de cérvol comú de l’Europa central. Però l’important és saber que l’autor de la novel·la, un jueu nascut a Budapest i traslladat a Viena, va voler retratar d’alguna manera els depredadors racistes que perseguien als jueus a l’època. De fet, els llibres de Salten van ser prohibits a Alemanya i a Austria el 1936, y el 1939 es va exiliar a Zurich, on hi visqué fins a la seva mort.

Foto companyia
Aquesta dimensió metafòrica de Bambi, tot i no ser explícita en l’obra de Luna Teatro, sí que la impregna de dalt a baix, en posar un èmfasi especial a les perilloses figures dels caçadors i a la seva truculència, així com als perills que el bosc amaga.
Però deixem aquest important aspecte i centrem-nos en el magnífic treball d’Alba Vergne, a la qual ja hem vist diverses vegades en aquest paper d’actriu ballarina, havent arribat a un quefer seu d’una gran naturalitat, dúctil, sinuós i alhora molt propera a l’esperit juganer i a la ingenuïtat dels nens, tot i que sap ‘ensenyar les dents’ quan toca fer-ho.

Foto companyia
Bambi esdevé així un personatge que, tot i pertànyer al món fantàstic dels contes infantils, s’omple de vida i versemblança, impactant als espectadors petits i als grans, que van seguir l’obra amb idèntica atenció.
No per res Alba Vergne es va emportar el Premi Drac d’Or a la millor interpretació!
Labor, de Pere Seguí
Va ser una sorpresa veure aquest espectacle que es va estrenar al festival IF Barcelona el passat mes de novembre a l’Antic Teatre i que llavors se’m va escapar.
Una obra que planteja una crítica en profunditat al Capitalisme i als sistemes de treball que comporta, amb textos recitats per una veu en off que semblen escrits per algú d’avui en dia, però que en realitat són idees i pensaments expressats per William Morris (1834-1896) en les seves conferències. Un personatge que va defensar l’artesania enfront dels treballs industrials i en cadena.

Imatge de Labor, de Pere Seguí. Foto T.R.
Pere Seguí, després de passar més de deu anys com a membre de la cia. CaboSanRoque, amb qui va crear, estrenar i representar prop de deu produccions pròpies, i després de més de deu anys allunyat del focus teatral —que no creatiu—,emprèn des del 2022 una nova etapa que culmina amb la creació d’aquest espectacle.
En Labor, Seguí confronta les paraules de William Morris amb tot un desplegament de petits autòmats, així com simples i alhora sofisticats artefactes que ens traslladen a les formes mecanitzades de producció que l’obra posa en solfa, denunciant l’esclavatge d’unes vides condicionades pels horaris, la servitud i el constrenyiment del treball fabril. Un sistema que promou el benefici econòmic damunt de tot.

Pere Seguí a l’escenari. Foto T.R.
Impressiona la netedat dels aparells mecànics creats per Seguí, sincronitzats molt d’ells amb la intenció de mostrar la feina automatitzada i sense ànima del capitalisme industrial, aparells que creen ells mateixos una sonoritat especial que s’acobla a les veus i a les diferents imatges acústiques que veiem en unes pantalles de vídeo.
Però potser el més interessant va ser l’actitud entre distant i calmosa de Seguí a l’escenari, que va donar a la proposta una curiosa i intrigant tranquil·litat. El públic que va acudir a l’espai de l’Arxiu Històric de Lleida va aplaudir amb força l’espectacle, encuriosit i amb ganes de veure els mecanismes escènics de més a prop, mentre alhora reflexionaven sobre com uns textos del segle XIX

















