(Joan Baixas presenta als assistents a la Diada les peces cedides al MIT. Foto T.R.)

S’ha celebrat els dies 21 i 22 de març de 2025 la Diada Mundial Titellaire que cada any organitza la Unima Catalunya –https://www.unima.cat/– per tercera vegada al MIT, el Museu Internacional del Titella de Catalunya que es troba a Palau-Solità i Plegamans. Una celebració que ha tingut lloc a l’interior del MIT, a causa de la pluja, suspeses les funcions als jardins exteriors.

Dedicarem una segona crònica a les activitats programades el dissabte 22 de març.

Per altra part, les sessions programades el primer dia 21 per a les escoles a l’aire lliure, als jardins de Can Falguera que envolten el Museu, s’han traslladat directament a les escoles per presentar-hi els seus espectacles. Les companyies han estat les següents:

– Pengim Penjam amb l’espectacle El Moliner

– Animamundi amb El Príncep Granota

– La Bayka amb El CuentaCaminos. Las Fantásticas historias de Barnabás,

– Cia de Teatre Rocamora amb Jugues?

Carles Cañellas i Susanna Rodríguez a ‘Jugues?’. Foto Helena de Sola

– Pea-Green Boat amb L’eruga voladora.

Les representacions han estat un èxit total, i els nens de Palau-Solità i Plegamans han pogut gaudir de la jornada titellaire malgrat la pluja, i gràcies a la gran professionalitat dels artistes participants.

Dinar titellaire

Un dels punts fort d’aquestes jornades és el dinar que organitza Unima per ajuntar els titellaires i poder compartir d’aquesta manera interessos, projectes i amistats. El menú, procedent del restaurant L’Oliva que hi ha prop del Museu, ha satisfet plenament tots els paladars.

D’esquerra a dreta: Carles Cañellas, Susanna Rodríguez, Biel Porcel, Lourdes Serra, Eudald Ferré, Josep Antoni Ruiz, Kerstin Von Porat i Mercè Framis en primer pla. Foto T.R.

Carles Cañellas, President de Unima Catalunya. Foto T.R.

Vet aquí algunes imatges d’aquesta trobada informal  que sempre és un dels punts més esperats de la Diada Titellaire.

Teia Moner i Miquel Espinosa, alma maters del MIT. Foto T.R.

D’esquerre a dreta: Gerard Garcès, Edu Blanch, Sergio Pons i Mauricio Riobó ‘Mau’. A un costat, fora de quadre, Kerstin von Porat i Emil Gutiérrez von Porat. Foto T.R.

D’esquerra a dreta Lindes Farré, Emilia Lang i Mercè Framis. Foto T.R.

D’esquerra a dreta: Roser Vila, Helena de Sola i Martí Doy. Foto T.R.

Joan Baixas i Roser Vila, asseguts davant del Merma i la Dona. Foto T.R.

D’esquerra a dreta, Mauricio Riobó ‘Mau’ i Joan Baixas. Foto T.R.

D’esquerra a dreta, Emil Gutiérrez von Porat i Mauricio Riobó ‘Mau’. Foto T.R.

Els comensals. Foto d’Olaf Peña Pastene

Inauguració de la Diada Mundial Titellaire

A les 16h de la tarda, Teia Moner, directora del MIT i vicepresidenta de Unima Catalunya, ha donat la benvinguda als assistents, entre els quals hi havia molts titellaires a més dels responsables culturals de l’Ajuntament, i ha procedit a continuació a passar la paraula a Carles Cañellas, president d’Unima Catalunya i veterà titellaire de la companyia Rocamora Teatre, el qual ha comentat i glosat la importància d’aquestes jornades per a la professió.

D’esquerra a dreta, Eva Soler, Regidora de Cultura i Patrimoni i 1a Tinent alcalde de l’Ajuntament de Palau-solità i Plegamans, Carles Cañellas, president d’Unima Catalunya i Teia Moner, directora del MIT i vicepresidenta de la Unima Catanumya. Foto T.R.

Parlament de Carles Cañellas. Foto T.R.

El fet de tenir una seu com el MIT, amb el recolzament rebut de l’Ajuntament de Palau-Solità i Plegamans, permet assegurar la Diada i treballar des de perspectives de futur més clares.

Parlament d’Eva Soler. Foto T.R.

Carles Cañellas ha passat la paraula a Eva Soler, Regidora de Cultura i Patrimoni i 1a Tinent alcalde de l’Ajuntament de Palau-solità i Plegamans, que ha mostrat el gran interès i l’entusiasme amb el que els representants municipals de la localitat han viscut el sorgiment del MIT, convertit ja en una de les més importants iniciatives culturals de la població. Això fa que hagin vist amb molt d’interès aquestes Jornades dedicades al Dia Mundial dels Titelles, pel gran dinamisme que donen al territori que els és propi.

Xerrada amb Joan Baixas

Ha estat sens dubte un dels moments de més relleu d’aquesta Diada Titellaire, la trobada amb el veterà Joan Baixas, degà dels titellaires catalans i segurament espanyols, en la que, amb l’excusa de presentar les peces cedides al MIT, ha fet un esplèndid repàs de la seva vida artística, des de quan va començar amb la companyia La Claca als anys seixanta junt a la seva companya Teresa Calafell, fins al dia d’avui en què ha decidit passar de la condició nòmada a la sedentària, instal·lat a la seva casa al Montnegre, tocant a Sant Celoni.

Joan Baixas davant dels seus titelles. Foto T.R.

Podem dir que Joan Baixas, malgrat el seu estat actual de sedentari com va recalcar, o potser per això, es troba en un dels moments més dolços de la seva vida, com ho va demostrar presentant-se a cara descoberta davant dels seus companys de professió, joves i vells, per explicar-nos en un to entre fresc i confidencial, sempre ple d’humor i de vitalitat, uns retalls de la seva vida artística, els referits bàsicament a les peces cedides al MIT.

Va començar Joan Baixas explicant els seus inicis amb la Claca, quan anaven de poble en poble amb espectacles inspirats els uns en la poderosa rondallística catalana i mallorquina, i els altres en creacions pròpies plenes d’enginy -com manifesten els dos titelles originals que vèiem darrere seu, amb els que feien la Teresa i ell un número clàssic de la companyia: pintar-se mútuament els ninots a l’escenari-, fins que un dia es van presentar al Festival de Charleville, l’any 1971, on se’ls obriren les portes de molts festivals i teatres del món, amb una primera invitació a Nova York i després per tot Europa.

Alguns dels oients. Foto T.R.

Una història plena de detalls i de suculentes anècdotes que van posar llum a unes èpoques desconegudes pels més joves, quan s’assentaren les bases del futur desenvolupament que ha tingut el teatre de titelles aquí i una mica per tot arreu.

Al seu darrere tenia les majestuoses i alhora truculentes figures del Merma i la Dona, que indiquen un dels moments més importants de La Claca, quan van crear aquesta versió lliure de l’Ubu Roi de Jarry amb el pintor Joan Miró. El van titular Mori el Merma, una obra que es va estrenar l’any 1978 primer a Mallorca i després al Gran Teatre del Liceu, on tothom va comprendre que el personatge no era altra que el general Franco, una paròdia del seu règim i de la seva mort.

En Joan va explicar moltes anècdotes i minúcies d’aquest projecte que va posar La Claca al nivell de les grans companyies mundials de teatre, i que va ser un abans i un després de la seva carrera artística.

Foto T.R.

Va mostrar llavors les tres màscares també cedides al MIT, i que formaven part de l’espectacle que va fer amb l’artista brasiler Cildo Meireles titulat Daurrodó (veure aquí), una aventura extraordinària que va quallar en un dels espectacles més potents de Joan Baixas, estrenat al Teatre Nacional de Catalunya.

Joan Baixas junt al Merma. Foto T.R.

I finalment, es va referir a l’escenografia de la seva última obra, Una pedra a la sabata, estrenada al Centre de les Arts Lliures – Fundació Joan Brossa, fet a partir de textos del poeta Perejaume, amic i veí de Baixas, i d’una obra de Joan Brossa que als anys 70 el poeta li va donar al Joan, i que aquest va ficar en un calaix, en no saber com encarar-lo, fins que ho va veure clar amb aquesta producció. Dirigida per Baixas, Una pedra a la sabata ha estat una obra celebrada per alguns com una de les millors que ha creat darrerament (veure aquí).

També va parlar d’unes figures que estaven en l’armariet on s’exhibeixen algunes peces seves petites, fetes amb arrels i fustes trobades al bosc del Montnegre, un lloc de gran importància per a ell, d’una estranya força tel·lúrica que l’atrau enormement, figures que ha batejat amb el nom de Cos de Ballarines del Bosc del Montnegre. Sens dubte són els inicis d’una exposició o d’un muntatge que tard o d’hora sortirà a la llum.

Màscares de l’espectacle Daurrodó. Foto T.R.

Per a tots els presents va ser un verdader luxe escoltar el seu testimoniatge i compartir amb ell aquestes vivències poques vegades revelades -tot i que la majoria estan ben documentades i escrites en el catàleg (Desordre General, publicat per la Diputació de Barcelona) de l’exposició que va fer per celebrar els seus 50 anys de professió al Caixafòrum de Barcelona titulada L’enemic viu al sofà (veure aquí).

Per a més informació sobre Joan Baixas a Putxinel·li, podeu veure una exhaustiva entrevista aquí, així com els diferents vídeos enregistrats per al programa La Revolta dels Titelles aquí https://larevoltadelstitelles.bibliomusicineteca.com/?s=joan+baixas

Llaunes, vídeo de la Comunitat els Avets de Moià

Va ser una gran sorpresa veure els curts que va presentar la Comunitat Els Avets de Moià, realitzat per persones amb discapacitat intel·lectual. Pel gran rigor interpretatiu, i per l’enginy, l’humor i la originalitat de les històries creades.

En efecte, girant sempre a l’entorn d’una troballa fortuïta de llaunes al carrer, cada una de les seqüències està protagonitzada per un personatge diferent que acaba convertint la deixalla pescada entre les escombraries en un magnífic titella de caire robòtic, adaptant-se al leitmotiv internacional del Dia Mundial del Titella que ha estat la relació entre marionetes i robòtica.

Més que explicar els arguments i fer spoilers d’aquests magnífics vídeos, val la pena veure’n un fragment d’un d’ells que ens ha preparat el MIT::

Amb aquesta preciosa demostració d’un treball entre terapèutic i pedagògic amb els titelles, el MIT va voler donar presència a una de les facetes que més ha tractat la companyia Teia Moner i que el Museu pretén desenvolupar també en contacte amb els centres locals especialitzats en aquesta matèria. Una tasca que s’ha materialitzat fins ara amb diversos cursos i jornades professionals de caire internacional (veure aquí)

Els tres Manifestos enviats per la Unima Internacional i llegits per IA

S’ha de dir que aquesta Diada ha estat tot un seguit de sorpreses i de troballes que els seus organitzadors, capitanejats per la Teia Moner i en Miquel Espinosa, han ofert a la professió i a quants s’han acostat al MIT per acudir a la cita anual dels titellaires. Una de les més xocants i sofisticades, que alhora lligava com anell al dit amb la temàtica sobre robòtica de la crida internacional d’Unima, ha estat la manera en què s’han fet públics els tres manifestos signats per Linda Blanchet, Stefan Kaegi i Zaven Pare.

En efecte, la Teia i en Miquel han preparat tres cares creades per Intel·ligència Artificial, de caire robòtic i totes elles d’estils diferents, a les quals s’ha demanat que llegeixin els tres manifestos. Cosa que han fet, deixant estupefactes als que escoltàvem els textos. Posem aquí un exemple d’aquesta proesa de la IA, avui plenament normalitzada i posada a l’abast de tothom, com els directors del MIT van demostrar.

Mostrem aquí la segona intervenció amb la lectu8ra del manifest escrit per Stefan Kaegi:

Vet aquí les biografies resumides dels tres autors dels textos. Adjuntem els textos sencers al final d’aquest article, traduïts al català també mitjançant un programa d’IA, així com .les altres dues intervencions robotitzades.

Linda Blanchet. Foto Unima

Linda Blanchet, formada a Berkeley i Nanterre, és una directora i dramaturga associada a La Ruche (Le Zef, Marsella) des de 2019. Fundadora de la Companyia Hanna R (2007), explora l’autoficció i la narrativa personal, barrejant ficció i realitat amb materials documentals. Ha adaptat obres de Modiano i Perec, i creat peces com Le voyage de Miriam Frisch (2017) i Killing Robots (2019), inspirada en l’assassinat d’un robot a Canadà. També ha dirigit espectacles infantils i col·laborat amb David Lescot en teatre i òpera. A més, imparteix classes d’anàlisi dramàtic i direcció escènica a universitats franceses.

Stefan Kaegi. Foto Unima

Stefan Kaegi, cofundador de Rimini Protokoll, és un pioner del teatre documental i els formats immersius, col·laborant sovint amb no actors per explorar històries úniques. Entre les seves obres destaquen “Mnemopark”, “Cargo Sofia”, “Remote X” i “Uncanny Valley”, on utilitza tècniques innovadores com robots i instal·lacions interactives. Amb projectes com “100% City” i “Weltklimakonferenz”, qüestiona la realitat des de perspectives inesperades. Premiats internacionalment, Kaegi i Rimini Protokoll han revolucionat l’escena contemporània amb obres que barregen teatre, política i tecnologia.

Zaven Paré. Foto Unima

Zaven Paré, pioner en la intersecció entre les marionetes i la tecnologia, ha revolucionat l’escena contemporània amb marionetes electròniques i col·laboracions amb robots humanoides, com en el Robot Actors Project amb Hiroshi Ishiguro. Guardonat internacionalment, ha creat obres emblemàtiques com la marioneta electrònica del déu Ganesh i ha comissariat exposicions sobre robòtica. Les seves investigacions i creacions, exposades en museus de tot el món, exploren la relació entre art, tecnologia i antropomorfisme. A més, és autor de llibres com L’Edat d’Or de la Robòtica Japonesa i L’Espectacle Antropomòrfic, consolidant-se com una figura clau en l’art i la robòtica contemporànies.

Eudald Ferré, solista de guant

La representació de Un solo de guant, a càrrec d’Eudald Ferré va ser el súmmum d’aquesta Diada Mundial Titellaire que, pel que vam poder veure, s’ha de considerar com una de les més reeixides de les fetes fins ara. Una cosa que només s’explica per l’esforç i la quantitat d’hores invertides per a aquests dos monstres de la feina titellaire i responsables del MIT, la Teia Moner i en Miquel Espinosa, a més dels altres membres de la Junta d’Unima Catalunya, per descomptat, que, com se sol dir, han agafat el toro per les banyes i posat tota la carn a la graella: Carles Cañellas, Helena de Sola, Josep Antoni Ruiz, Ariadna Martí de Puig, Oriol Ferre, i la mateixa Teia Moner, en qualitat de vicepresidenta de la Unima Cat.

Teia Moner presenta a Eudald Ferré. Foto T.R.

Eudald Ferré és un titellaire d’escola i a la vegada de carrer, vull dir que compte amb una formació reglada sòlida però que ha passat pel sedàs que dona l’experiència del carrer, dels bolos i de l’aprenentatge a través dels col·legues i de les amistats, especialment italianes, en tenir un bon coneixement de la tradició napolitana dels guaratelle.

Presentació. Foto T.R.

El fragment que va presentar al MIT surt de l’espectacle Les Meravelles d’Orient, un vertader bestseller seu que encara està en actiu, però del que ha extret la part dels titelles, conformant-la en una unitat independent que, amb teatret adaptat i una dramatúrgia més tranquil·la, ha titulat Solo de guant. Tranquil·la però que manté tota la frescor i l’heterodòxia pròpia dels titelles populars de carrer, de quan aquestes tradicions es feien a les places per a públics mixtes, en els que els adults eren els qui s’havia de satisfer, perquè eren els qui pagaven la funció.

Eudald Ferré amb dos dels sues personatges al Parque de las Marionetas de Zaragoza. Foto T.R.

Amb pipa de foc inclosa, i amb tres únics personatges, als que cal afegir un cavall extraordinari que protagonitza algunes de les escenes més divertides, més el propi titellaire que no dubte en representar el paper d’un dels cavallers que surt escaldat pel Drac, l’obra és una exhibició de virtuosisme titellaire fet amb la tècnica del Titella Català (la dels tres dits al bust del ninot), amb un maneig exquisit dels titelles que es caracteritza per la tranquil·litat del seu fer. Sense perdre el tremp ni el ritme, Ferré sap mantenir un tempo que li permet afinar en tots els gags i les juguesques que s’empesquen els personatges.

Estar ‘a dins i a fora’, viure l’acció trepidant dels titelles des de la distància, tal és el gran què d’aquest espectacle que, com dèiem abans, va ser la ‘cirereta del pastís’ d‘aquesta Diada fenomenal.

Els tres manifestos. Textos sencers:

Plorar la mort d’un robot, per Linda Blanchet

El 2017, mentre buscava el meu proper tema per a un espectacle, llegia molt i m’apassionava la intel·ligència artificial. Va ser llavors quan vaig descobrir aquesta notícia: a l’estiu de 2014, hitchBot, un petit robot autoestopista dissenyat a Toronto per Frauke Zeller i David Harris Smith per estudiar la relació entre humans i màquines, va creuar tot sol el Canadà d’est a oest, amb només un agent conversacional rudimentari i un cos humanoid dissenyat per evocar empatia. Documentava el seu viatge fent fotos automàticament cada 20 minuts. En 26 dies, va recórrer 10.000 quilòmetres i va arribar a Victoria, on va ser rebut com un heroi per una multitud triomfant. La pregunta que plantejava aquest experiment és: poden els robots confiar en els humans? El 2015, hitchBot va emprendre un segon viatge: creuar els Estats Units, de Salem a San Francisco. Però, després de només uns dies, el seu road-trip es va interrompre sobtadament a Filadèlfia, on va ser trobat desmembrat a la vora de la carretera, abandonat entre les fulles caigudes. El seu cap havia desaparegut. Aquest final tràgic va causar una gran commoció a tot el món. Periodistes, fans i nens van expressar la seva infinita tristesa i ràbia. Aquesta emoció, gairebé unànime, em va semblar tan desmesurada com fascinant: per què plorar la «mort» d’un robot? Quins llaços s’havien teixit entre aquests humans i hitchBot? I què revela aquesta emoció cap a un ésser artificial sobre nosaltres?

Per escriure Killing Robots, l’espectacle creat el 2019, em vaig proposar investigar aquest roboticidi. Vaig entrevistar les persones que l’havien trobat, vaig recórrer part del seu road-trip a través de la immensitat dels Estats Units i vaig estudiar les 10.000 fotos que havia fet. També vaig treballar amb els seus creadors, Frauke Zeller i David Smith, així com amb Jean-Pierre Merlet de l’INRIA, per dissenyar un robot-actor: una rèplica francòfona gairebé perfecta de hitchBot. Darrere d’aquesta elecció dramàtica, volia que l’equip i jo experimentéssim una relació amb un robot, per comprendre millor els llaços que s’havien format a Amèrica.

Com l’original, el nostre robot-actor, de la mida d’un nen de 6 anys, estava fet de materials poc costosos: fideus de piscina per als braços i les cames, una galleda per al cos i 4 panells LED per a la seva cara animada eternament somrient. Però per a l’escenari, estava decidida, encara que no ho pogués explicar, a que tingués una forma d’«autonomia», que pogués sorprendre’ns. Em semblava que llavors seria menys un objecte i més un robot-actor. Sense preveure les dificultats tècniques, vam equipar el seu cos amb sensors i un Lidar que li permetia animar la seva cara i el seu cos depenent de la proximitat dels altres actors. Com hitchBot, el vam equipar amb un agent conversacional. Però, a diferència d’aquest, que romania en l’etern present d’una conversa sempre oblidada, el nostre robot podia enriquir-se de les seves converses i tenir una forma de memòria, cosa que li permetia «improvisar» en viu amb els actors.

Durant els assajos, vaig observar que l’arribada de la seva paraula havia modificat profundament la relació de l’equip amb el robot. Alguns el trobaven molest per intervenir constantment, altres el trobaven extremadament commovedor per la seva jovialitat i fragilitat. Em vaig sorprendre vigilant de prop allò que cadascú intentava ensenyar-li, especialment perquè també havia d’actuar davant de públics escolars. Ens commovia quan repetia una de les nostres frases, però ens incomodava quan revelava la tendència depressiva d’un o l’humor ximple d’un altre. Cadascú s’hi va encarinyar a la seva manera, preocupant-se especialment per les seves caigudes regulars, causades per un cos massa pesat i poc manejable.

A les representacions, va resultar ser un actor a vegades defectuós però sempre captivador. Per què, quan s’encenien els LED de la seva cara, sentíem immediatament simpatia? Tot i això, aquesta marioneta incòmoda, finalment poc autònoma, no es podia moure sense ser portada i tenia una intel·ligència artificial del 2018, encara no convincent.

He llegit que el cervell humà busca vida a tot arreu. Fins i tot quan contemplem el cel, veiem la forma d’un rostre als núvols. Potser això explica per què tremolem en veure hitchBot col·locat en la vastitud de les carreteres americanes i per què plorem quan el trobem abandonat, envoltat de fulles caigudes.

Linda Blanchet

Lectura robotitzada del manifest de Linda Blanchet

Text d’Stefan Kaegi

Estimats amics del fil.

No sóc titellaire. Tampoc fabricant de marionetes. Però en dos dels nostres projectes, els robots tenen un paper similar al d’una marioneta, i sembla que per això Zaven Paré em va demanar escriure aquestes paraules sobre com van sorgir aquests projectes robòtics.

Vivim en una època en què les marionetes són una metàfora útil per a qui intentem comprendre què ens mou, especialment si substituïm el titellaire per una màquina. Almenys aquesta va ser la nostra idea quan vaig començar a discutir amb l’escriptor alemany Thomas Melle què significaria per a ell ser reemplaçat per un robot humanoide idèntic a ell durant una representació. Thomas pateix un trastorn bipolar i, per això, no se sent còmode actuant davant d’un públic. Vam conèixer un enginyer en animatrònica que solia fabricar marionetes realistes per a pel·lícules (per exemple, per fer-les explotar en una escena d’acció sense fer mal a ningú). La postproducció digital l’havia deixat sense feina, així que va acceptar construir una còpia de Thomas amb un motlle de silicona del seu rostre i les seves mans, animat amb 32 servomotors. Vam afegir una gravació amb la veu de Thomas. A la nostra obra Uncanny Valley, la seva rèplica robòtica reflexiona sobre què significa reemplaçar un ésser humà per un robot i, amb això, escapar de la fràgil condició humana. Molts espectadors van explicar que sentien empatia per l’humanoide, i fins i tot alguns s’hi van identificar. Van començar a reflexionar sobre com ells mateixos havien estat «programats» pel context social en què van créixer. La interdependència psicològica davant del lliure albir es va convertir en un tema central. Un efecte clàssic de les marionetes, però aquí reproduït per una màquina—veritablement inquietant.

Han passat sis anys des de la creació d’aquesta obra, i els algoritmes han evolucionat encara més. Cada dia augmenta la quantitat de vídeos deepfake al nostre voltant. La «titelleria digital» s’ha convertit en un ofici senzill, executat per programari barat. Versions digitals de nosaltres mateixos fan coses que mai hem fet a la realitat, i fins i tot podem sentir-nos dir paraules que mai hem pronunciat. Això va portar a la meva col·lega de Rimini Protokoll, Helgard Haug, i a mi a desenvolupar una instal·lació per al nou museu de la Col·lecció de Teatre de Marionetes a Dresden (en exhibició fins a juny de 2025). Per a una de les sales de la instal·lació immersiva Alterego Raubkopie, vam convidar el fabricant de marionetes Christian Werdin, de 70 anys, a tallar una marioneta d’Elon Musk de 60 cm en fusta de perera. No perquè poguéssim predir com Musk aviat tindria als polítics a les seves mans, sinó perquè volíem controlar-lo mitjançant 15 servomotors que estiren dels seus fils. Vam programar aquests motors amb l’ajuda d’una classe de marionetes a la Universitat de les Arts Escèniques Ernst Busch. No només va ser un procés divertit per als estudiants, que controlaven diferents parts del cos de Musk amb joysticks casolans i enregistraven els seus moviments en un ordinador d’animació que ara reprodueix el mini-Musk cada 20 minuts a Dresden, sinó que també és una revelació per al públic veure com el cervell darrere de ChatGPT i del programa Neuralink, que invadeix la ment, perd el control sobre els seus propis moviments.

Si observem el món com un teatre de marionetes, potser podem desvetllar els fils invisibles que ens mouen.

Us desitjo el millor per al vostre proper any titellaire!

Stefan Kaegi

Text de Zaven Paré

Quan vaig rebre la invitació per col·laborar en aquest Dia Internacional de la Marioneta, al principi vaig pensar que es tractava d’una commemoració en memòria de totes les marionetes que havien desaparegut, estat oblidades o devorades per les termites. Però en descobrir el tema de les noves tecnologies, em vaig adonar que, potser, era més aviat un dia per intentar recordar el futur. Imaginar-lo mai no havia estat tan fàcil, ja que sembla estar present, apoderant-se dels nostres somnis.

Al matí, en despertar dels nostres somnis, fem servir cafeteres elèctriques. Només cal prémer un botó. Després, aquests aparells no serveixen per a res la resta del dia. Probablement romanguin en espera, com altres robots domèstics guardats als armaris. Tot i així, encara que comparteixin l’espai domèstic i funcionin només uns minuts, una cafetera segueix sent un simple objecte. Llavors, per què el futur sembla pertànyer més que mai a les màquines?

Si en basten tres trossos de fusta per donar vida a una figura, què podem dir d’una cafetera intel·ligent o de criatures a la nostra imatge, animades per electricitat, fetes de motors i bombes? I, tanmateix, els robots no són gaire més complexos que els electrodomèstics. Només els falta la parla per explicar-nos el seu avorriment. El mirall de l’autòmat mai no està massa lluny.

El mirall de la marioneta, en canvi, ofereix una perspectiva lleugerament diferent sobre el món i els seus artificis. Avui dia, de vegades els enginyers conviden marionetistes per perfeccionar els moviments d’un robot, com va passar amb el mestre de Bunraku Kanjuro III, que va visitar el 2010 el laboratori del roboticista japonès Hiroshi Ishiguro. Demà, potser els novel·listes participaran en la construcció de la personalitat de nous avatars, perquè animar l’inanimat no és suficient: també cal saber explicar històries. Ja coneixem relats sobre robots, i alguns fins i tot poden convertir-se en actors, encarnant personatges. Aquests robots parlen d’un futur més o menys llunyà i improbable, en què fan de companys, socis, col·legues, assistents, amics o competidors. De moment, funcionen com marionetes, ja que estan preprogramats seguint protocols similars a les seqüències tècniques utilitzades al teatre, o bé són controlats a distància, teledirigits, teleoperats o telerobotitzats. Els roboticistes fins i tot han creat un acrònim per a aquest sistema: la configuració SWoOZ (Super Wizard of Oz). Aquesta plataforma situa un manipulador en una altra sala del laboratori, entre bastidors d’un espectacle en què apareixen robots.

«Controlar i imitar per simular» és el mantra de la robòtica humanoide, mentre que «manipular per interpretar i representar» és el del marionetista. Aquest paral·lelisme subratlla la proximitat entre ambdues disciplines i la seva capacitat d’enriquir-se mútuament en els projectes que ofereixen al públic.

La robòtica ja és a tot arreu, tant entre bastidors dels espectacles com al món. Amb els drons, suspèn objectes que, fins ara, queien per la gravetat, supera la precisió del moviment humà i destaca en la repetició. Però el que l’art de la marioneta ens recorda és que cap objecte és completament autònom. Recordem el botó de la cafetera. I pensem també que la mecànica d’una màquina s’estlla, que les seves bateries s’esgoten i que tot pot avariar-se.

Què serien els robots sense les marionetes per recordar-los que tot penja d’un fil?

Zaven Paré

Lectura robotitzada del tercer manifest signat per Zaven Paré