(D’esquerra a dreta: Itzel Silvestre Sancho, Nin Gonzalez Verdera i Iulia Elena Girbaciu. Foto Institut del Teatre)
S’ha pogut veure a l’Aula de Titelles de l’Institut del Teatre, del 11 de març al 13 de març de 2025 el treball resultant de l’assignatura “Projecte 2″ d’interpretació de 3r curs, amb l’alumnat de l’itinerari de Teatre Visual, titulat Bella còpia.
Amb direcció, dramatúrgia i escenografia del professor a l’Institut Jordi Palet, i definida l’obra com creació col·lectiva, hi han participat els estudiants Iulia Elena Girbaciu (estudiant romanesa del programa de mobilitat Erasmus), Nin Gonzalez Verdera i Itzel Silvestre Sancho. Els professors que han intervingut són: Jordi Cornudella (Llenguatge Musical), Jordi Palet i Puig (Interpretació) i Gemma Reguant (Veu). Unes representacions exclusives per als alumnes i personal de l’Institut del Teatre.
Deia el programa de la peça:
Podem fer una peça de repertori aliè, en Teatre Visual? En fem una versió? Un “homenatge”? Imitem? Copiem? Deixem-nos de romanços: robem. Hem convertit el robatori d’uns quants fragments teatrals i cinematogràfics en un joc amb l’estètica clàssica de les pel·lícules de bandes de lladres. Paral·lelament, la idea de còpia ens mena cap al debat sobre allò autèntic, sobre quina diferència hi ha entre l’original i el fals. I per altra banda, també ens ha portat cap a la duplicació, la multiplicitat, la repetició d’alguns elements i, per extensió, al minimalisme. De tot plegat n’ha sortit una petita broma, feta amb titelles de guant, marcs, taulons, globus, humor i complicitat.
Foto Institut del Teatre
Interessant proposta que planteja un problema que tenen els professors i estudiants de l’itinerari de Teatre Visual, que inclou el Teatre de Titelles i el d’Objectes: mentre en el teatre de text el repertori és pràcticament infinit, en aquesta modalitat, a causa del seu caràcter precisament visual, són molt poques les obres que s’han conservat i que es poden consultar perquè algú altre les pugui posar en escena. Això obliga a professors i estudiants a plantejar cada treball casi des de zero, a partir d’adaptacions d’obres del repertori teatral estàndard, o inspirats en textos, poemes, obres artístiques, pel·lícules, etc. O, com la proposta que ens ocupa, jugant directament a la còpia. Una feina que té l’avantatge de ser un enorme estímul a la imaginació i a la creativitat, per la qual cosa, cada vegada hi ha més estudiants que havien començat els estudis pensant en ser actors, i que, seduïts per aquest plus de fabulació i inventiva, s’acaben decantant per l’itinerari de Visual, Titelles i Objectes.
Però anem a la peça.
Un exercici d’enginy i d’acurada manipulació
En efecte, la pràctica que es va presentar a la sala on normalment es donen les classes de titelles i visual, va ser una preciosa demostració d’hàbil i talentosa manipulació, no tant pels titelles, que també, sinó perquè tot en l’escenari era movible i canviant. Amb una base de dos cavallets, uns taulons i uns marcs de fusta, cada escena s’havia de construir amb moviments precisos, creant espais diferents, alguns ben insòlits, la qual cosa requeria una cura extraordinària de domini gestual i de concisió.
Crec que aquesta feina la van fer els estudiants implicats amb un refinat domini dels materials emprats, sense que en cap moment se sentissin desbordats, tot i la dificultat de la gramàtica visual feta de taulons i marcs. Per altra part, també van demostrar una excel·lent presència corporal en l’escenari, fent gala d’unes bones dots interpretatives. Abans de parlar dels titelles, convé explicar per on anaven els trets de l’assumpte.
Foto Institut del Teatre
Còpia de diferents referents, com van indicar ells mateixos, basada en: un número de la companyia El Retrete de Dorian Gray, en les arts dels titellaires Salvatore Gatto i Eudald Ferré, en la perícia de persones claus com l’Alfred Casas, però també de Paul Klee, de Jean-Luc Godard (vull entendre’t però no puc), de Quentin Tarantino, del Robert Redford d’El Golpe, de Bonnie and Clyde, de Danny Ocean i la seva banda d’espavilats, de El Professor i la seva banda amb noms de ciutat.
Caram, dos titellaires que són dos virtuosos dels titelles de guant, Salvatore Gatto, considerat com el més gran manipulador del famosos guaratelle napolitans, i Eudald Ferré, mestre del Titella Català passat per l’escola napolitana i la seva aportació de ‘manipulador tranquil’, dels que no tenen pressa.
Foto Institut del Teatre
Un repte que els tres actors-titellaires van resoldre amb impecable perícia, en les escenes de simulacre de les pel·lícules de gàngsters i d’acció urbana: mentre els titelles es movien per l’espai, aquest s’anava transformant constantment, creant els llocs on les coses succeïen, plens de perills pels personatges, en una mena de castellet invisible en el que tot estava suspès en el buit, que els espectadors però visualitzàvem com formes i escenaris molt concrets, inventant-los amb la imaginació.
Impecable va ser el número copiat del Retrete de Dorian Grey, la reconeguda companyia gallega que els va cedir amablement el dret de fer-ho, a base d’aquest material que ells controlen tan bé i amb el que han creat meravellosos espectacles: el globus inflable. Una tècnica la seva que és a la vegada d’actor i de titellaire manipulador, demostrant un cop més la perícia dels joves estudiants, ja que no és gens fàcil fer-ho i fer-ho bé. Ho van deixar pel final, un encert en ser una manera brillant de tancar la peça.
Foto Institut del Teatre
La idea de copiar, tractada amb molta ironia i buscant la paròdia, especialment en les escenes gangsterils fetes amb els titelles, va resultar d’una gran pertinència: d’una banda, els va permetre muntar un divertit i àgil collage teixit de diferents extraccions, les quals s’havien de lligar i resoldre en seqüències que fossin mínimament coherents en el relat; també va ser una bona ocasió de tractar diferents tècniques de manipulació anant des de l’abstracte d’unes formes del tipus Paul Klee, fins al llenguatge més tradicional i arcaic dels titelles de guant, com són els guaratelle, jugant amb total llibertat a les garrotades, amb cites a rutines i gags típics dels dos titellaires referencials.
Important paper van tenir les músiques seleccionades per Jordi Palet, la majoria de bandes sonores de pel·lícules conegudes, que ajudaven a crear l’atmosfera paròdica del conjunt.
Foto Institut del Teatre
Reflexió final: El valor del Teatre Visual, de Titelles i Objectes
Tot plegat va ser una conjunció perfecte per explicar en què consisteix aquesta disciplina dita amb l’escarransida i única paraula de ‘Visual’, que considero s’hauria d’eixamplar amb els dos components ‘titelles i objectes’. D’aquesta manera els possibles interessats externs s’inscriurien a l’itinerari de ‘Visual, Titelles i Objectes’ des d’un bon principi, oferint un adequat coneixement de causa de l’assumpte.
