‘Mac, Mec, Mic’, al Teatre Biblioteca

Mic i Cinc Segons. Imatge TV3

Es pot veure fins el diumenge 19 de gener de 2025 l’espectacle Mac, Mec, Mic al Teatre La Biblioteca, una adaptació per a l’escenari de la reconeguda sèrie per a infants MIC, que des de l’any 2005 s’emet diàriament a TV3, creada i dirigida per Laia Gimó i Manel Trias.

És la primera vegada que els personatges de MIC surten dels platós televisius i s’enfronten al públic cara a cara en un escenari, amb la posada en escena de Manel Trias. I s’ha de dir que la idea ha estat tot un èxit, no sols per la gran assistència de públic des de la seva estrena el 5 de desembre -lògic tenint en compte la popularitat del programa entre la canalla de Catalunya- sinó perquè realment els responsables de la proposta han aconseguit un espectacle que funciona a la perfecció, satisfent i captant l’atenció tant dels adults com dels nens de totes les edats, especialment els més petits a qui en realitat va dirigida l’obra.

Mic en bicileta. Imatge TV3

Dos equips d’intèrprets s’han repartit les funcions. El dia que aquest cronista hi va assistir, el paper d’actriu presentadora que fa d’enllaç entre el públic i els titelles va ser Mireia Sala, i les titellaires foren Lídia Clua i Mercè Framis. El segon equip està format per Jana Flotats, Marga Carbonell i Aurora Poveda. Dos elencs de luxe, si tenim en compte que les titellaires esmentades són primeres espases en l’animació de titelles, totes elles amb una llarga experiència tant als escenaris com als platós del programa MIC.

A destacar la bona presència i fantàstica actuació de Mireia Sala conduint la sessió a través del contacte directe amb el públic. Un paper gens fàcil que l’actriu cantant va despatxar mantenint una afortunada actitud en la combinació d’empatia i contenció, indispensable fórmula per tractar amb un públic d’aquesta mena.

I no podíem deixar de mencionar al constructor dels titelles, en Martí Doy, que ha sabut donar a Mic un to entre sorprès, curiós i divertit, i amb capacitat d’ironia. Titelles creats amb elements de reciclatge i buscant els elements mínims, com és el cas del Cinc Segons.

Imatge TV3

Amb només dos personatges principals, com el Mic i el Cinc Segons, més els complementaris però no per això menys importants Mosca i Cargol, l’obra aconsegueix establir una narrativa d’una extrema senzillesa, ideal per als nens més petits, posseïda però d’uns atributs dramatúrgics de molta sofisticació. Tot està mesurat a la perfecció, amb un ritme que mai defalleix i que sempre presenta situacions noves o inesperades, amb un discurs visual que juga a transformar l’escenari quan convé, o en projectar imatges gravades acompanyades de música.

Cal aquí indicar la importància dels efectes acústics, que puntuen l’acció amb una sonoritat plena de matisos i de detalls, pròpia d’aquest gran músic que signa l’espai sonor, Pepino Pascual, així com les músiques del mateix Pepino junt amb Joan Anton Mas i Pau Vallvé. I és que les cançons juguen aquí un paper nuclear, en constituir blocs visuals i sonors en els que els nens poden participar, sobretot perquè són temes que coneixen per haver-los vist ja en moltes ocasions a la televisió.

El to general de l’obra és d’una plàcida delicadesa, amb un text concís i intel·ligent, malgrat la seva simplicitat, ple de picades d’ullet als més grans mitjançant afortunats rodolins i jocs de paraula. Potser sigui la cançó dels Pirates el moment àlgid de l’espectacle, quan els nens més es poden desfermar. Després, l’escena del tren que creua tota la sala de la Biblioteca mentre va vaient confeti, eleva la temperatura poètica de l’obra a grans altures, tren ben conduït pel seu maquinista, l’inventor Xesco Quadras, per acabar finalment amb la cançó del ‘És fàcil…’

Crec que aquesta cançó explicita una de les gràcies principals de l’espectacle, en indicar que fer allò que imagines és fàcil. És el famós ‘dit i fet’ posat en un escenari i en un context per a infants, indicant als nens i al adults que encara saben fer ús d’imaginació, que és fàcil fer allò que et proposes, quan estàs jugant amb elements senzills que tens a mà i saps bé el que vols fer. Els infants ho saben i per això no dubten a dibuixar el que els surt del magí tot dient-nos que és tal o qual cosa, malgrat no s’hi assembli gens.

Més tard, els adults aprenem que el ‘dit i fer’ no és tan fàcil, i potser costi tota una vida arribar a captar el seu sentit veritable i poder-lo aplicar. Aquí, l’obra potencia aquesta intuïció del ‘És fàcil’ o del ‘dit i fet’, extraient, com qui diu, taps perquè la imaginació dels nens brolli en llibertat. Crec que aquest pensament és, d’una manera directa i alhora difusa, el motor dramatúrgic no sols de l’espectacle, sinó de tota la sèrie de MIC, tal com m’ha semblat veure mirant alguns dels vídeos de TV3.

És necessari parlar de la cura amb la que els responsables del teatre, La Perla 29, han establert els llocs on es situen els espectadors, marcant el terra amb punts de colors per indicar on han de seure adults i nens, amb una generosa distribució de l’espai. Un teatre ple de gom a gom de famílies sense que en cap moment es visquessin sensacions feixugues d’aglomeració.

Quan en acabar la funció vaig poder visitar els laterals de la sala  per parlar amb alguns dels intèrprets i tècnics, vaig adonar-me de les impressionants dimensions que té actualment el Teatre Biblioteca, un espai fabulós que els seus responsables s’han guanyat a pols al llarg dels anys. Tot això, sumat a la bellesa interior del propi edifici, permet presentar espectacles amb unes tan bones condicions, que anar al teatre es converteix en una ‘experiència’ més que en un esbargiment o un simple consum cultural.