(Detall del Pessebre Napolità del segle XVIII que s’exhibeix al Museo Salzillo de Murcia. Foto T.R.)

Sí, cal posar-ho amb una exclamació, no sigui que ens oblidem que de tant en tant és bo celebrar una festa. I és que els temps s’han tornat tan malastrucs, que només dir la paraula Nadal, ja ens posem en guàrdia. Amb tot el que està caient al nostre entorn!, diran alguns. I tenen raó, és clar. I tanmateix, quan arriba Nadal, el Temps sembla aturar-se, com si fos conscient de que de tant en tant és necessari donar un respir als Humans

M’aturo!, diu el Temps, almenys un parell de dies, mentre organitzo el recanvi.

Aprofitem doncs aquesta espera pel Cap d’Any i oblidem-nos de tot allò nefast que s’esdevé, per constatar que la vida continua. Els humans, com les ovelles, cada una al seu corral. Els que no se senten ovelles, protesten i s’escapoleixen; no paguen el tiberi i els que poden, se’n van a la Conxinxina. Però a la majoria els agrada reunir-se amb la família o allò que queda d’ella, o lo que la substitueix, per estar en companyia.

Crono esperant al cementeri monumental de Staglieno, Gènova. De Santo Saccomanno, 1876. Foto Wikipedia

Però anem al gra: el Temps es para un parell de dies. I un temps aturat és una pantalla a la que s’hi han enganxat no poques coses de la memòria. Pantalla màgica, sens dubte, que ens convida a reflexionar sobre el que hi ha hagut en el passat, mentre en la direcció oposada, la que mira vers el futur, només veiem boires i un horitzó desconegut. Res sabem d’aquest ignot on el futur treu el nas, per això ens centrem en l’oposat, vers la direcció que ens porta al passat mort, vers lo extingit i que ja no té remei. Ai!, quantes queixes surten llavors de les nostres boques i butxaques! Queixes i nostàlgies d’allò que s’ha perdut, en una època en la que cada dia lo vigent envelleix i caduca. Ja res és com abans, les nostres ciutats han canviat, on anirem a parar…

Però senyors!, diu el Temps que ens mira fumant-se un cigar aprofitant el respir que s’ha donat. Vostès són patètics! Inventin, si us plau, facin alguna cosa, imaginin un futur diferent si aquest no els agrada. Sapigueu que jo soc pura inèrcia i rutina. Però mai m’he oposat als canvis. Tinc fama de conservador i de reaccionari, i ho soc, certament. Però en realitat, allò que més m’agrada és capgirar-ho tot del revés i espantar els qui no volen pujar al meu llom. Quan algú gosa enfilar-s’hi, jo em deixo conduir. Però si us quedeu als peus dels meus cavalls al galop, en sortireu fets un Cristo!

‘Però si vostès ens porta al desastre!’, exclamem indignats davant les paraules d’aquest Saturn provocador.

Saturn devorant al seu fill, de Francisco de Goya, 1820-1823, Museo del Prado. Foto Wilipedia

És clar, si només em condueixen els rucs de la tribu, doncs així anem. A més a més, jo no soc un conductor de ramats, cosa que detesto. Encara no heu entès que l’esdevenir, aquest que porto amb mi, és particular, personal per a cadascun de vosaltres, en el cas que així ho desitgeu. Però si preferiu el ramat, allà vosaltres.

Caram amb el senyor Temps! A què ens està convidant? Potser sigui bo xerrar una estona amb ell, ara que s’ha aturat i es deixa anar. Serà pel tabac, els cigars sempre han agradat als déus. I aquest, encara que minvat, pesat i una mica taciturn, deu ser un dels importants.

No em subestimis, mortal, diu el Temps que pel que sembla ha sentit les meves paraules mentre llança una glopada de fum del seu havà. Que estigui aturat no vol dir que estigui quiet. El problema que teniu els humans és que us heu oblidat que soc un Déu. Estimat, no saps què significa això? Que no pertanyo a ningú, i que com a tots els meus semblants, ens xifla que se’ns rendeixi culte. Però és clar, si és el ramat el que s’inclina a mi, doncs el tractaré com un ramat. És que no sabeu que l’emoció que més ens corroeix a nosaltres, els Immortals, és l’enveja? Per això us vam crear, per provar això de ser lliures i fer el que us dona la gana. Quan això passa, ens morim d’enveja, perquè és lo que més busquem i desitgem. Però si actueu com a vulgars mamífers que es deixen conduir pel cap de la tribu, generalment el més fort i pelut, i, per això mateix, el més ruc de tots, llavors, més que envejar-vos, ens entren ganes de enviar-vos a pastar fang!

Portal de Betlem, Pessebre de Francisco Salzillo. Museo Salzillo de Murcia. Foto T.R.

Les seves paraules em deixen garratibat.

Què insinua, senyor Temps?

Allò que has entès, cap de suro.

Pobre de mi, penso, jo que soc un simple titellaire, com puc pujar a lloms del Temps… Per si les mosques, decideixo escoltar-lo.

I com veu el Futur, senyor Temps?

Jo no el veig, el creo! Però la lògica dels Déus no és la dels Humans, per això t’aconsello que agafis el toro per les banyes. I sàpigues que cadascú té el seu toro, vull dir, el seu temps. Llavors podràs tenir el futur que millor et sembli.

Està vostè molt taurí…

Sempre m’han agradat els toros. A les places, el torero s’enfronta cara a cara amb el seu Temps. La moral és: per crear lo nou, t’has d’arriscar.

De sobte, veig la figura del Temps difuminar-se i desaparèixer. Deu haver estat una visió, tot i que sento encara l’aroma del seu havà. M’arriba llunyana la seva veu:

Ens veurem pel Cap d’Any!

Comprenc llavors que vindrà disfressat del vell 2024 i que renaixerà com el 2025, ple d’energies i d’esperances, animant-nos potser a emprendre els nous camins arriscats del Futur…