(Estudiant la jugada. Foto T.R.)
Dins del ‘programa expandit’ de l’IF Barcelona que ha establert junt amb La Fundació Joan Brossa, que els dos socis han titulat ‘Objectes Perduts’, es va veure el darrer cap de setmana la proposta presentada per Marc Villanueva Mir i Gerard Valverde Ros, que més que un espectacle, consisteix en un joc de taula que els autors han creat per posar sobre la taula (mai més ben dit) el joc polític entre partits de les nostres democràcies, amb la sana intenció de desvelar els seus mecanismes, trucs i misèries.
Es tracta de fet d’un treball d’una enorme complexitat, que els autors han resolt magistralment, i que ha comptat amb uns coproductors d’altura, la qual cosa no és gens fàcil d’aconseguir. Concretament, ha estat una coproducció del Festival TNT – Terrassa Noves Tendències, Teatre Lliure, Theater neben dem Turm, Hessische Theaterakademie i Institut für Angewandte Theaterwissenschaft, amb la mcol·laboració de Giessener Hochschulgesellschaft.
Foto companyia
Complexitat perquè no és gens fàcil fer simple un joc d’aquestes característiques, que m’imagino deu estar inspirat en el Go tot i que aquí s’omplen caselles, com en el joc de Dames, adaptat a un tauler més petit i canviant la idea de territori que té el Go per la del Poder com un punt que cal conquerir, eliminant o bloquejant els demés contrincants.
Sembla ser que aquest joc es va inventar a la llibreria L’Impensé Radicale de París, especialitzada en jocs d’estratègia i el cervell de la qual, un tal Luc Thanassecos, formava part del club dels Situacionistes, aquest moviment d’avantguarda que es va convertir en un dels més influents durant l’època del maig del 68 a París. Els situacionistes, que jugaven a distanciar-se de la realitat, per mirar-la des d’uns altres ulls, deurien veure aquests jocs com ideals per crear estructures imaginàries abstractes que els permetés tan criticar com escarnir allò que veien al seu entorn. Distància, humor, sarcasme i mirada fresca i obliqua respecte als comportaments socials i polítics, que llavors el moviment del maig 68 posava en solfa.
Foto T.R.
Sobre l’origen concret del joc, diu la companyia: ‘…s’ha escrit sovint que el joc hauria pogut ser creat per estudiants de Michel Foucault. Prologat pel mateix Foucault, debatut per Guy Debord i Gérard Lebovici, reeditat a Mèxic per un col·lectiu d’investigadores llibertàries i, finalment caigut en l’oblit, aquest joc és un testimoni d’una època d’intensos canvis socials, que ressona en el nostre present’.
I s’ha de dir que el resultat és realment espectacular, ja que el joc funciona a la perfecció, tot i que no deu ser fàcil que les partides acabin en el temps reduït d’allò que s’acosta més o menys al format teatre, o que es mantingui l’interès i la vivacitat més enllà d’un parell d’hores. O potser és a l’inrevés, i el temps acaba subjugant els jugadors, com la política fa amb els seus militants i seguidors.
Cada tauler -n’hi ha cinc, crec-, és apte per a vuit jugadors els quals es divideixen en quatre parelles, les quals encarnen cada una un diferent candidat escollit per atzar entre el menú polític local, en aquest cas Catalunya. El menú el composen els caps de fila de cada partit legal. La idea que persegueixen els autors és convertir cada tauler en un mirall que reflecteixi la realitat política, segons imposen les regles del joc: conquerir el poder sigui com sigui, peti qui peti. I va ser interessant veure com tots els jugadors, convertits en una mena de conillets d’índia d’un experiment para-teatral, ens convertíem de seguida en uns petits psicòpates capaços de pactar amb el dimoni i de recórrer a les més malentranyades estratègies per guanyar posicions i fer-nos amb el poder.
En aquest sentit, es pot dir que el joc aconsegueix tots els seus propòsits. Qualsevol que s’ho miri des de dalt, veurà amb sorna com pacífiques persones es treuen de dins i exhibeixen sense pudor bona part de les seves manies, prejudicis i polaritzacions, ben inflat tot plegat per la batalla simbòlica que protagonitzen. Que sigui un joc així ho permet, perquè al cap i a la fi tot queda en riallades, i les inèrcies ideològiques dels joves que assisteixen a l’experiència, inclinades als corrents majoritaris de la correcció política local, se senten comodíssimes en aquestes reaccions, que de fet no fan més que caricaturitzar les inèrcies i tendències que corren lliures pels carrers de Catalunya.
L’experiència abasta i alimenta tants aspectes, que realment podria durar tot un matí o una tarda, però a la vegada va ser tan densa la sessió, que segurament seria demanar massa als participants. En tot cas, la satisfacció, els somriures i l’agitació dels assistents en aixecar-se dels taulers eren la prova de que no sols s’ho havien passat pipa, sinó que eren conscients d’haver experimentat quelcom de nou i excitant, que a més els havia fet reflexionar. Chapeau!
