(Paco Zarzoso i Lola López en una escena de l’Altre. Foto companyia)
S’ha pogut veure durant dues setmanes a La Gleva Teatre de Barcelona la famosa obra de Paco Zarzoso Umbral en la seva versió catalana, titulada L’Altre. Ha estat una manera de celebrar els 30 anys de la companyia, ja que Umbral es va estrenar el 2007 havent-se representat més de 150 vegades arreu del món.
Cal recordar que aquest emblemàtic text de Paco Zarzoso va obtenir els premis Marqués de Bradomín, Max Aub i Enrique Llovet, havent-se representat tant a Espanya com a l’estranger, on ha obtingut grans èxits a Madrid, Barcelona, València, Buenos Aires, Montevideo, Cali, Santiago de Xile o Rio de Janeiro.
Foto companyia
Per cert, aquesta setmana, el divendres 25 d’octubre a les 19h, l’autor assistirà a una lectura de la seva última obra El Refugio a la Sala Beckett, a càrrec dels actors Lara Salvador, Sergi Torrecilla i el mateix Paco Zarzoso.
Paco Zarzoso i Lola López, els dos socis fundadors junt amb Lluïsa Cunillé de la companyia La Hongaresa, han volgut celebrar aquests 30 anys d’aniversari interpretant de nou Umbral en una gira amb les dues versions en castellà i català, però no sense afegir un final inesperat a l’obra, en la que el temps es fica per entre mig dels personatges, excitant-los a rebel·lar-se contra la tirania de l’autor o més aviat, d’una manera de veure les coses i fer teatre.
Foto companyia
Veure l’Altre a l’entranyable La Gleva Teatre ha estat com repassar aquest clàssic del teatre contemporani espanyol per veure una de les línies de treball de la Hongaresa marcada per aquesta desconfiança en les relacions fàcils d’allò que es diu la Modernitat Líquida. En efecte, l’obra planteja diverses situacions en les que els personatges, empesos per un desig d’anar vers l’altre, es queden sempre sense poder creuar aquestes línies de separació que tot i ser invisibles i insubstancials, tenen tanta presència en el món nostre de cada dia. Unes barreres impossibles de traspassar, que els implicats s’inventen empesos per falses suposicions i per les pors, les angoixes i els egoismes que solem patir els humans. Uns murs que ens fan sobreactuar histriònicament només per admetre al final la nostra derrota.
La gràcia de Zarzoso és que aquestes situacions les resol amb enorme enginy conduint-les a un sentit de l’absurd i de l’humor d’una refinada i exquisida sofisticació. Per descomptat, compta molt la perícia dels dos intèrprets, que borden una actuació meravellosament adaptada al text. El contrast entre el registre apassionat de Lola López, que traspua vida i energia per tots els seus porus, i la distància entre irònica i indiferent de Paco Zarzoso, amb la seva mirada d’ulls de xai degollat, com es diu en el text, és clau per aconseguir aquests moments en els que l’absurd et porta a la pura riallada alliberadora, una paradoxa que el text aconsegueix, sense recorre a cap impostació.
Com dèiem abans, el anys han passat, amb una pandèmia pel mig, la qual ha portat aquests distanciaments denunciats per l’obra a uns extrems insostenibles, i tot plegat ha fet que un dels personatges de l’últim fragment de L’Altre, l’Ana que treballa a l’escorxador, es rebel·li contra l’autor, trencant les quartes parets, i imposant un final diferent, tot i que en realitat queda més com una declaració apassionada d’intencions que com una realitat. És a dir l’ambigüitat que el text mostra en tots els seus moments, continua al seu final afegit, tot admetent les noves circumstàncies i l’acció del pas del temps, que canvia tant les persones com les idees.
Foto companyia
Es mostra així com l’autor es pot contradir a sí mateix i alhora seguir amb el mateix registre de màxima ambigüitat i opugnació, incorporant de fet una nova contradicció al text, la d’un personatge que es rebel·la a l’autor que també és actor, i la d’un final que rebat els desenllaços de les diferents seqüències de l’obra.
Crec que l’autor, amb la seva irònica pirueta, de fet ens ve a dir: ‘Sí, sí, teniu raó que la pandèmia ha canviat moltes coses, i que les hem de reflectir, però en realitat, res ha canviat en essència, ja que la hipocresia i la impossibilitat de les relacions segueixen tant o més vives que abans, si tenim en compte que la necessitat dels actors o de les persones, per més peremptòria que sigui, continua amb els mateixos patrons de sempre…’
La qual cosa no fa més que afegir noves riallades a aquest text tan còmic i trist alhora de Paco Zarzoso. Potser la millor manera d’injectar més vida esbojarrada al teatre, un objectiu que en realitat és el que sembla voler perseguir aquesta nova versió de Umbral.
