(Pablo Vergne. Foto compañía)
S’ha pogut veure tot aquest cap de setmana al Teatre La Puntual, dins del seu 19è Festival Internacional de Putxinel·lis, Animales, una de les obres més emblemàtiques de Pablo Vergne, de El Retablo. Un clàssic d’aquesta prestigiosa companyia de Madrid , que vagi on vagi, sempre acaba seduint als seus espectadors, siguin nens o adults.
En efecte, no sé si és la tercera o quarta vegada que veig aquest muntatge de Vergne, i sempre em meravella l’extrema senzillesa de la proposta que tanmateix mostra amb poètica sofisticació l’essència del teatre de titelles: aconseguir que qualsevol objecte manipulat i més o menys intervingut esdevingui un ésser viu, capaç no sols d’atraure l’atenció sinó de ficar l’espectador de cap en una ficció que nosaltres veiem real.
Però la gràcia és que mai deixem de veure les dues coses: l’objecte anodí i el personatge invocat, sense que això ens molesti, al contrari, esdevé un dels principals atractius de l’obra, demostrant que tot pot ser dues coses a la vegada -i començant per nosaltres mateixos.
Ho fa Vergne des d’un registre d’humil simplicitat, estant ell sempre de cara al públic amb una barret que mig li tapa la cara, interactuant amb el titella que ha creat d’un tros de roba, de fusta o de qualsevol material o deixalla, però alhora sense perdre el contacte amb el públic, ben embolicat en la ficció que transcorre a l’escenari.
Comença l’obra amb un gos que de seguida es fa amic nostre, i amb el que practica totes les tècniques clàssiques dels titelles de guant, tècniques però que apareixen sintetitzades en la seva mínima expressió, i que per això obté els màxims resultats en la il·lusió del personatge.
Abans de passar a altres objectes i evocacions, fa una demostració d’allò que es pot aconseguir amb les mans i uns simples guants, que recorren a uns barrets per crear els seus números.
El de la gallina i el pollet potser és amb el acaba de ficar-se al públic a la butxaca, tal és la gràcia i les ocurrències dels personatges invocats.
Un clàssic seu que crec que fa des dels seus inicis de titellaire, és el número del metro de fuster, amb el que és capaç de crear personatges un darrere l’altre.
I el del tub flexible, que esdevé qualsevol ésser o situació vital que Vergne ens indueix a imaginar.
Per acabar, uns simples jocs de retalls de paper que són una delícia i que posen un tast poètic d’una gran simplicitat casolana, un número que conquereix definitivament el cor dels espectadors.
Un clàssic que Vergne podrà fer tota la seva vida, i que els espectadors mai ens cansarem de veure. Un inici preciós del Festival Internacional de La Puntual.
