(Albert Requena i Christian Atanasiu en escena. Foto Felipe Cabezas)
S’ha estrenat aquestes darreres setmanes a la Sala Fènix de Barcelona l’espectacle Búnker, de la companyia Reketanasiu, escrit i interpretat per Christian Atanasiu i Albert Requena, amb direcció de Carlo Mô.
Una obra que cal situar en aquesta línia de treball que ha seguit al llarg dels anys Christian Atanasiu, de jugar amb el teatre de l’absurd des del clown, o viceversa, en un tipus d’acció que tant es pot enllaçar amb el Dadaisme, amb el cinema mut de Buster Keaton o Karl Valentin, o amb una mena de Comèdia de l’Art sense màscares però en la que l’actor en si constitueix, amb la seva cara i el seu cos, una màscara modelable, que es transforma segons les tibantors de l’absurd de cada moment.
Foto Felipe Cabezas
Un teatre en el que la paraula és important per situar-nos on els actors ens volen portar, però que de fet ocupa un lloc subaltern al joc d’aquesta màscara dinàmica del cos i la cara de l’actor.
La situació de partida, dues persones tancades en un búnker, que deixa entendre que afora no hi ha res ni ningú o en tot cas la destrucció d’una hecatombe o d’un apocalipsi atòmic o del tipus que sigui, és en aquest sentit perfecte per poder plantejar diferents jocs que busquen impactar l’espectador amb un humor xocant i alhora absurd. Una situació que obre el camí a diferents escenes de clown típic, fins i tot amb la clàssica escena del barber i el seu client, comuna en totes les tradicions titellaires i que el cinema mut va fer seu.
Foto Felipe Cabezas
I quan el públic es pensa que les coses transcorreran per aquestes vies del clown i de l’absurd, de sobte, un dels actors, Christian Atanasiu, trenca la quarta paret, surt de l’escenari i descobreix el públic. La ficció del búnker s’esberla i apareix una altra temàtica, que crec fa pujar l’espectacle en una espiral de contingut molt interessant, en plantejar de sobte qüestions com la confrontació entre ficció i realitat, la descoberta d’uns altres situats en actitud passiva i que simplement miren. I aquí tots ens fem preguntes, l’actor però també l’espectador, que es veu obligat a plantejar-se: què fem aquí?, quin paper juguem?, quin sentit té això d’estar assegut mirant a dos actors en un escenari?, mentre l’actor també es fa les mateixes preguntes, però al revés, ampliades amb la oposició entre Realitat i Ficció. I per rematar-ho, el retorn de l’actor fugat al búnker transforma el personatge, que de sobte es converteix en algú invisible per al seu partenaire, un número també clàssic de clown però que alhora planteja coses més profundes.
Foto Felipe Cabezas
Totes aquestes qüestions obren un camp de reflexió inesperat, els actors-màscares de sobte es tornen miralls de sí mateixos però també dels espectadors, en un joc de multiplicació d’identitats i que es resol mitjançant l’humor absurd, que és com dir, ‘això no té solució, les coses són com són i que cadascú se les empesqui com pugui’. Un retorn per tant a la sana ingenuïtat del clown i una acceptació de la seva identitat de màscara que canvia davant les realitats diverses de la vida.
Foto Felipe Cabezas
Per aconseguir tots aquests efectes, són necessaris actors d’alt nivell, capaços de tenir aquests registres que s’aparten del naturalisme i actuen des de l’ambigüitat del clown, de l’humor absurd i de les màscares que hi són sense ser-hi, i no hi ha dubte que tan Albert Requena com Christian Atanasiu dominen aquests registres.
En certa manera, constitueixen una parella de pallassos que podríem definir ‘poc clàssica’ però comme il faut, confiant i alhora desconfiant de l’altre, ja que sempre li juga males passades.
Una proposta del tot singular, pròpia d’actors que han begut de molt diverses fonts, i que per això ens mostren un teatre que, tot i estar ancorat a la tradició, se’ns apareix com nou i fresc, sense pretensions, però carregat d’interessants i profundes interrogacions.
