Moment del taller. Foto Karim Dalroub

“No parlarem de tècnica”. Que un curs intensiu de titelles comencés amb aquesta premissa ja em va col·locar en un lloc diferent al que havia preconcebut. Però la cosa no era així de simple: No parlarem de tècnica, sinó de les nostres impressions, emocions i connexions”.

I és que en Karim Dakroub és de Beirut, i allà els conflictes estan a l’ordre del dia. Ens va explicar que una vegada, fa molts anys, durant un bombardeig, es va trobar amb una mare i un fill que havien perdut la casa. No sabia com treure’ls de l’estat de xoc. Se li va acudir de fer un cap amb paper de diari. El nen i la mare van fer el mateix. Després li van construir un cos, un volum, i els titelles es van començar a expressar. A partir d’aquí, aquelles víctimes del bombardeig mica en mica van sortir de l’ansietat.

Foto Karim Dakroub

Karim s’havia format en interpretació i direcció de titelles a Sant Petesburg i Moscou, i després de diverses experiències com aquesta, va sentir la necessitat d’estudiar també psicologia. Actualment és considerat un dels pioners en l’ús dels titelles en el camp clínic i psicosocial.

Vaig tenir la sort d’assistir a l’optativa que va oferir l’Institut del Teatre a l’alumnat de 4t d’interpretació.

El titella, un mèdium

Si entenem els titelles com a eina d’expressió, no posarem l’èmfasi en el resultat final ni en l’audiència, sinó en el procés. Així, podem convertir el titella en un pont entre el passat i el futur, perquè és un element extern a nosaltres, que ens té a nosaltres al darrera, però pot també mirar endavant i accionar anhels amagats. També el convertim en un símbol, perquè quan hi ha un trauma és molt difícil parlar-ne directament, i, en canvi, pot ser més fàcil fer-ho amb un objecte que faci de mèdium.

Foto Karim Dakroub

Des del seu bagatge com a psicòleg, ens parlà de l’objecte transicional, un concepte de Donald Winnicott, que explica –entre moltes altres coses– la relació entre el joc i la realitat: quan naixem, el nadó i la mare són un sol ens. Després, el nadó descobreix que la mare ja no forma part d’ell mateix, però creu que li pertany. I mica en mica, va buscant substituts: un coixí, un drap, una manta, un ninot… un substitut emocional. Un objecte que li permeti transitar entre la realitat i la imaginació. A partir d’això, a través del joc, el nadó aprèn a separar-se de la mare.

Foto T.R.

El titella, d’alguna manera, també activa el mecanisme de separació de la mare. Quan el veiem, en visualitzem el concepte. Quan hi juguem, ens hi projectem. El titella es mou dins l’intersecció entre allò privat i allò comunitari. Per això és un mèdium.

Treure-ho

En Karim ens recorda els motius principals de depressió:

– la pèrdua
– la disputa
– els canvis (de rol, de vida, de lloc,…)
– la soledat

Són temes que poden ser tractats pels titelles o les ombres. Ell, que treballa sovint amb persones refugiades, intenta trobar links amb el seu passat, ja sigui a través dels objectes, les històries… o una recepta de cuina. La qüestió és poder-ho expressar, treure-ho. La teràpia artística, doncs, consisteix en convertir els pensaments (que són dins) en formes (que estan fora). L’emoció surt, es mostra, es torna una forma.

Foto Karim Dakroub

És un material molt fràgil i delicat. Convé no jutjar-lo. Parlar només des de les nostres impressions, emocions i connexions. Parlar des del nostre punt de vista, del que nosaltres rebem de l’altre, mai imposant la nostra opinió, mai parlar sobre l’altre.

La complicitat

Era molt curiosa, la forma amb què en Karim aborda les classes. Sempre començava preguntant com ens sentíem avui. De vegades responíem parlant, d’altres ho fèiem mitjançant un color, un gest, un objecte, una carta del joc Dixit, o altres recursos. Després proposava alguna forma d’escalfament, molt suau, perquè insistia en què, abans d’estar pel titella, cal parar atenció al propi cos: com estem, quines tensions notem, com sentim la gravetat,… Ell habitualment treballa amb persones no professionals, per tant, els seus trainings defugen expressament el virtuosisme i la tonicitat extrema. Tot és soft i tranquil, més proper al joc que a la tècnica. Tot és suau, com la seva veu.

Foto T.R.

I de cop, treu un element sorpresa: un titella, un conte, una anècdota, un material. I hi juguem sense donar gaires explicacions. Perquè no calen: sense adonar-nos-en, el clima de complicitat ja s’ha creat.

Quan ja dúiem uns dies de classe, ens va demanar de construir un cap de titella. Petit, amb fang, enganxat en un pal. Després del cap, vam fer-li també el cos. No va donar cap consigna. Només va demanar que la mirada seguís la direcció del pal i que el cos tingués un cert pes. Aquí es veu la saviesa del mestre: com qui no vol la cosa, ens va facilitar la mirada del titella i ens va ajudar a establir quina relació té amb la gravetat, dos ítems claus per definir el caràcter del titella.

La rutina

Un altre dels conceptes teòrics que ens va regalar en Karim va ser l’E.P.R., (Embodiment Projection Role, de Sue Jennings), sobre la necessitat de despertar la memòria del joc. Els que fem teatre estem avesats a jugar, però per a molta gent, el joc és un privilegi, una vivència malauradament relegada al món infantil. Intentaré explicar aquesta teoria, tal i com la vaig entendre:

  • Embodiment: fa referència a la necessitat d’activar el cos, per connectar-lo amb el grup, amb l’espai i amb sí mateix.
  • Projection: quan llegim o escoltem o veiem una història, quan anem a un museu, quan escoltem música,… hi interaccionem a partir de les nostres vivències, inside projection. Un altre tipus de projecció és quan soc jo qui creo la peça, els pensaments es transformen en formes, outside projection (pintures, històries, escenes,…). L’excés de pensaments es condensen en una sola peça. La complexitat se simplifica. Però insisteix en què, si abans no hem activat el cos, aquesta connexió entre el dins i el fora no s’esdevindrà.
  • Role: juguem a ser un altre, però no amb finalitats escèniques, sinó per a nosaltres mateixos, per sortir de l’estat d’ànim en què estiguem instal·lats. Per fer-ho possible, si establim una rutina clara resultarà més fàcil canviar aquest estat d’ànim: la rutina proporciona seguretat, calma… i un ritme compartit.

Activant el cos, podem arribar a projectar com volem mostrar-nos sentint-nos segurs… tot i que les connexions amb un mateix mai son directes, fan camins estranys per arribar, no són conscients.  

Mostrar-nos a través 

Quan ja teníem el titella fet, ens va demanar que ens inventéssim la seva llegenda… i que li construíssim una casa dins una capsa de sabates.

Foto T.R.

El moment de mostrar-se sempre és molt fràgil. Hi havia nervis i inseguretats. Però, per deformació professional, he de dir que per no haver parlat gens de tècnica, tots els titelles del grup eren prou vius, amb moviments molt gràcils, mirada concreta i –si parlaven- veu clara.

Vam conèixer:

– Una dona vella que va perdre els pares quan era petita… i encara els espera. I tot i ser una història trista, tenia molt d’humor.
– Un jutge que va fugir a la muntanya després de condemnar a mort algú injustament.
– Un pintor que aprèn a expressar-se d’una altra manera –amb una sorpresa escenogràfica sorprenent.
– Un fill d’una bruixa que se sent pallasso… però fins ara mai s’havia gosat mostrar com a tal.
– Una pedra que rep un cos i l’estrena avui… i aprèn a moure-s’hi davant nostre.
– Una nena que té por a la foscor… i son pare li construeix un titella per ajudar-la a superar-la.
– Un senyor cabdellat d’històries que, per no voler mostrar-les, acaba convertit en el seu propi cau.
– Una bruixa que va perdre el fill però, malgrat mostrar-se hostil i malvada de cara enfora, cuida casa seva com si aquest hagués de
tornar.
– Un ésser del bosc que recol·lecta el que troba i viu en un lloc màgic, que s’obre i es tanca.

Kaim Dakroub. Foto Iñigo Royo

L’experiència va ser molt intensa. Durant l’assignatura, van bombardejar Beirut per enèsima vegada, i ell no podia amagar l’angoixa que li provocava la distància amb casa seva. Malgrat tot, aconseguia encomanar la calma, la integritat i l’honestedat d’algú que n’ha vist de tots colors. No podem fer altra cosa que agrair la seva generositat.