(Iolanda Llansá, en ‘Vai Via’. Foto Xirriquiteula Teatre)
L’actiu Teatre de Sant Andreu, més conegut com el SAT, presenta aquests dies (18 i 19 de juliol), dins del programa del Festival Grec 2024, l’estrena a Catalunya de Vai Via, la nova producció de la companyia Xirriquiteula que ha fet en coproducció amb la companyia de Dinamarca ZeBU. Una col·laboració que ha comptat amb la interpretació solista de Iolanda Llansó, també responsable del disseny escenogràfic i del vestuari, i la direcció escènica de l’holandès Marc van der Velden. Signen l’autoria Marc van der Velden, Iolanda Llansó i Daniel Carreras.
El director, Marc van der Velden, treballant amb Iolandas LLansó. Foto Xirriquiteula
Un treball molt acurat de l’actriu Iolanda Llansó, que es pot dir s’ha entregat en aquesta obra que li va com anell al dit, en permetre desplegar totes les seves facultats interpretatives en un personatge del qual se’ns explica la seva vida.
En efecte, Vai Via és el relat d’una vida, des de la infantesa fins a la vellesa i la mort, d’algú que acaba els seus dies en la indigència vivint al carrer. Un tema sempre delicat que es pot prestar a moltes manipulacions demagògiques, simplistes i sentimentals, però que Xirriquiteula i ZeBU han conduït magníficament pel camí que és el més just i alhora difícil. S’han centrat en explicar-nos la vida d’una dona en un moment de la història europea on hi havia guerres, però que també ha viscut els fulgors de l’espectacle, de la música, dels viatges i les migracions, per finalment caure en la desemparança actual dels qui no tenen recursos per subsistir.
Foto Xirriquiteula
L’escenografia, que s’ha focalitzat en una impressionant funda de contrabaix, l’instrument que la dona va aprendre a tocar i del qual ha viscut en la seva època activa, és una de les millors troballes de l’espectacle. És el lloc on ella viu d’una manera itinerant quan s’ha quedat sense casa, però és també moltes altres coses. De fet, veiem aquesta funda al seu costat des de que era nena, i en tots els diferents moments de la seva vida. I la gràcia de la proposta és que converteix la funda en un símbol, en aquesta ‘llar’ invisible que tots ens construïm, i que guarda les ressonàncies vitals d’una pulsació, que és la del contrabaix però també la del cor que batega i ens dona vida, el real i el simbòlic que tots tenim a dintre.
Al principi, aquesta funda és el sarcòfag, el taüt que la vella indigent arrossega pels carrers, l’últim lloc on poder dormir i caure morta, que nosaltres veiem aquí en l’escenari, però que en la vida real, els indigents que dormen al carrer porten igualment a rastres, encara que no el veiem. Ara bé, aquest taüt agafa uns altres trets quan el veiem en èpoques d’esplendor al llarg de la seva vida. S’omple llavors d’altres significacions, i el veiem com l’espai invisible i simbòlic on ens despleguem interiorment, l’espai de l’ànima d’una persona, convertit alhora en l’instrument que ens permet posar música al nostre existir. És allà on guardem els nostres secrets i tresors, és un espai que ens atorga confiança i protecció, i on viu la memòria de tot allò que hem viscut. És també la nostra mort anunciada, que ens recorda que acabarem tots al caixó, una mort que portem a sobre ja de petits, al nostre costat, invisible però present, amb les pulsacions greus dels murmuris de fons del contrabaix.
Foto Xirriquiteula
I aquesta càrrega de múltiples significacions subtils que va adquirint la funda al llarg de l’obra, la veiem de sobte, quan apareix de nou l’anciana indigent que arrossega la seva casa-taüt, no només com el temut sarcòfag de la mort que s’arrossega, sinó també com la carcassa sencera de la seva vida, allà on perviuen els rastres de la seva existència i que li donen un sentit.
Crec que és aquesta gran amplitud simbòlica que adquireix tant el personatge com la funda buida del contrabaix, allò que converteix Vai Via! en una gran obra que transcendeix la seva significació immediata i evident, i la converteix en un magnífic relat, concís i sintètic, de múltiples registres sobre la vida d’una persona.
Foto Xirriquiteula
Cal aquí parlar del ‘com’ s’ha fet tot això, a partir d’una posada en escena que ha optat des del principi pel distanciament d’un llenguatge que d’una banda ens remet al cinema mut, amb els seus textos inserits explicatius, aquí convertits en una veu en off que periòdicament ens situa les escenes. I també en l’ús constant de cartells, fotografies, imatges, objectes i altres mil elements que el personatge treu de la funda inesgotable del contrabaix. Perfectes procediments de distanciació, l’ús dels quals Xirriquiteula coneix molt bé, com va demostrar en la seva anterior obra Laika. Aquí però tot es fa amb concisió, buscant la solució mínima que alhora es fa màxima, com és propi del minimalisme quan és ben emprat.
Foto Xirriquiteula
L’obra, que durant la representació no para de créixer gràcies a l’excel·lent interpretació de Iolanda Llansó, fa de sobte un salt quan, en tancar el cercle i arribar de nou a la vella amb la seva caseta-taüt, ens adonem d’aquest canvi de significació simbòlica del personatge i de la seva ombra que té forma de funda de contrabaix. El conjunt agafa sentit i s’omple d’una immensa munió de continguts, un preciós regal perquè grans i petits podem pensar i assaborir en sortir del teatre.
Part de l’equip de l’obra. Foto Xirriquiteula
