(El piano de ‘Escabetxina escabetxada’, intervenció de Jordi Oriol i Carles Pedragosa, tal com va quedar després de l’acte inaugural de l’exposició ‘Rastres de Carles Santos’, al Museu de la Música. Foto Museu de la Música)
Ve a compte aquest títol per les dues exposicions, amb els seus actes corresponents, que s’estan fent sobre la figura del gran Carles Santos, una de les quals, la del Museu de la Música, es diu Ja saps tocar el piano, Rastres de Carles Santos. Un homenatge tan indispensable com necessari a un dels artistes més genials que hem tingut a Catalunya i a València, entregat a la seva obra en un procés de constant recerca oberta sempre al públic amb extraordinària generositat a través de la música, el teatre, la plàstica, l’art en totes les seves branques i la poesia.
Un projecte iniciat per la Fundació Joan Brossa amb l’anunci genèric de Primavera Santos i que ha comptat amb la complicitat de la Filmoteca de Catalunya i el Museu de la Música de Barcelona. L’exposició de la Fundació Joan Brossa a l’Espai que porta el seu nom es titula Carles Santos, i ara què?, comissionada per Ona Balló en col·laboració amb Elena Lasala (fins el 21 de juliol).
També hi ha hagut diverses activitats, com el cicle de música creat per Lluís Nacenta al Centre de les Arts Lliures el mes d’abril, La Festa del Llagostí dins del Grec 2004 a càrrec de Neus Masdeu amb diverses intervencions que compten amb música, capgrossos, màscares i tallers amb les famílies, i l’exposició Ja saps tocar el piano, rastres de Carles Santos, comissionada també per Ona Balló i Elena Lasala, que es pot veure fins el 13 d’octubre al Museu de la Música de Barcelona.
Ens centrarem aquí en les dues exposicions vistes, que ens han donat una visió del món de Santos molt completa i el que sembla encara més interessant, molt ajustada a l’esperit d’aquest artista realment inclassificable.
Trobo molt encertat parlar de ‘Rastres’, si tenim en compte la multiplicitat de l’obra de Santos, un artista tan ric i polièdric que precisament per això el seu llegat s’ha de buscar per territoris sempre limítrofes i tangencials, tot i les importants petjades que ha anat deixant al llarg dels anys.
Jordi Oriol i Carles Pedragosa en plena intervenció, coberts per la llarga partitura triturada que surt de la màquina trituradora mentre toquen la peça de Santos. Foto Museu de la Música
En la inauguració que es va fer al Museu de la Música la tarda del dijous 4 de juliol, vam ser sorpresos per una brillant intervenció titulada Escabetxina escabetxada, de Jordi Oriol i Carles Pedragosa, dos actors pianistes que no sols van explicitar amb imatges la idea dels ‘rastres’ que podem imaginar de Carles Santos, sinó que amb la seva síntesis de piano i trituradora de paper, per on anava passant la partitura d’una peça de Santos tocada ad infinitum pels dos pianistes, va ser com posar un punt i apart a la pompa dels discursos d’homenatge i deixar que la veritat de l’artista emergeixi per si sola, a través de la indestriable combinació de vida i art que va caracteritzar el seu quefer.
Impossible teoritzar sobre el seu llegat, quan ell va ser el primer que es va negar a culturitzar la seva obra, trencant qualsevol predicibilitat i afirmant sempre les pulsions vitals que hi ha darrere de qualsevol acció escènica o musical.
Instal·lació de Marta Pazos ‘Hòstia Puta’. Foto T.R.
D’impacte és la sala que la gran artista, escenògrafa i directora Marta Pazos ha convertit en una potent evocació de la fotografia de Mariaelena Roqué i Carles Santos Hòstia Puta, que va pertànyer a la mostra Els Crits de Crist al Crist dels crits que Santos va preparar l’any 2007 a Lleida i que va ser censurada. Una habitació de color rosa amb un piano i diversos caps que surten del terra amb els ulls coberts per hòsties. Un quadre que se’ns apareix com un mirall a creuar per endinsar-nos en alguns dels aspectes més radicals de l’obra de Santos.
Carles Santos, i ara què?
Així es titula l’exposició que es pot veure a la Fundació Joan Brossa, als dos espais que hi ha per a exposicions temporals. Un títol pregunta que neix de la gran empremta que ha deixat no sols la seva obra, sinó també la seva mort, en quedar-nos sense aquesta finestra d’aire fresc que era tot allò que feia Santos amb un piano, en un escenari o a través del mitjà que havia tingut l’ocurrència d’emprar (cinema, llibres, arts plàstiques, dansa, intervencions especials com la dels Jocs Olímpics, exposicions…).
És una pregunta que també converteix l’exposició en un mirall, pel qual podem prendre consciència de què fem i qui som, de com la pràctica cultural i artística del nostre país es posiciona davant de la radical honestedat que va caracteritzar l’activitat de Santos. Com s’omplirà aquest buit en un context com el nostre, tan marcat per les línies d’una cultura coixa, força domesticada i entre poc i mal protegida?
L’exposició té la gran virtut de mostrar d’una manera succinta però molt clara i suggerent el recorregut de la seva vida, fent-nos veure també la importància del seu origen valencià i concretament de Vinaròs, origen fonamental per entendre la seva personalitat artística, profundament arrelada a la gran vitalitat festiva dels valencians, que han sigut capaços de posar la música, amb el fenomen sistèmic de la profusió de bandes musicals que hi ha a tot el País Valencià, únic a Espanya, al centre de la Festa, que tanta importància té en aquestes terres.
L’ús que ha fet Santos de les bandes de música valencianes ha estat un dels vectors nuclears en algunes de la seves obres de maduresa, com es demostra en l’òpera Asdrúbila, o en la peça per a dansa Belmonte, que va fer amb Cesc Gelabert, o a les exitoses intervencions als Jocs Olímpics, com la peça Hola de l’obertura, o en la desfilada pel mig de l’estadi olímpic amb la Banda Sinfònica Unió Musical de Llíria, acompanyant l’acció pirotècnica i teatral dels Comediants.
D’alguna manera, el concepte de Festa, en el sentit que té de catarsis col·lectiva d’exaltació de la vida, impregna tota l’obra de l’artista de Vinaròs. Una profunda inclinació a la Festa que tanmateix exigeix la disciplina de la solfa i el domini de l’instrument als músics participants, uns preceptes que ell va seguir al peu de la lletra. Igualment una ironia i un humor que tant prové del càustic sentit popular valencià com d’aquells aspectes més genials de la cultura catalana, la que sap posar al centre del seu quefer l’humor i una mirada crítica i auto-irònica.
Ja saps tocar el piano, rastres de Carles Santos, al Museu de la Música
L’exposició al Museu de la Música té el gran mèrit d’haver incorporat la figura de Santos, tan heterodoxa i poc convencional, com un dels llegats més importants de la creativitat contemporània del nostre país. I ho ha fet amb tres grans apostes, a més a més d’incorporar molts dels aspectes tècnics, històrics i musicals del de Vinaròs. En primer lloc, la contundent instal·lació de Marta Pazos Hòstia Puta, ja esmentada abans. En segon lloc, la intervenció dels dos actors pianistes Jordi Oriol i Carles Pedragosa titulada Escabetxina escabetxada, amb la que el Museu ha apostat amb valentia per aquest component d’auto-consciència irònica tan plena d’humor, vitalitat i intel·ligència del nostre artista.
En tercer lloc, s’ha de destacar l’arxiu audiovisual i sonor que es pot veure a l’exposició, amb una vintena de peces, algunes d’elles gravacions inèdites que ens parlen de facetes de Santos poc conegudes.
Que tots aquests retalls es posin després dins d’una de les vitrines del Museu, d’aquestes que només poden obrir els curadors amb guants blancs a les mans, ja sigui per posar instruments d’època protegits o velles partitures a preservar del temps i del clima, és la manera amb la que el Museu ens diu que l’artista forma part ja del nostre món, sense haver de trair el seu llegat i acceptant tot el seu avantguardisme heterodox.
