(Néstor Navarro a la Plaça Major de Palma amb ‘Pipa’. Foto T.R.
Seguim amb la nostra mirada dels espectacles que vam poder veure al 26è Festival Internacional de Teatre de Teresetes de Mallorca. En aquesta ocasió, ens centrarem en els següents títols: El Temps de les Tortugues, de Dora Cantero, de Catalunya; El Follet Vermellet, del Estudi Zero Teatre, Teatre Sans, de Mallorca; Pipa, el Titella Meravella, de Néstor Navarro, La Puntual, de Catalunya; i El Boqueró de l’Illa i els seus amics, del Boqueró de L’Illa, de Mallorca.
El Temps de les Tortugues, de Dora Cantero
Conec bé aquesta obra, de la que ja n’he parlat altres vegades, i haig de dir que veure-la al Teatre Mar i Terra de Palma va aconseguir emocionar-me de nou, atrapat per l’extrema qualitat de la proposta. Emoció que prové no de jugar a l’escenari d’una manera impúdica amb els sentiments, sinó de fer-ho sense fer-ho, és a dir, de parlar d’una cosa parlant d’una altra, aplicant la intel·ligència del pensament analògic, aquell que substitueix les propietats reals d’un model per d’altres propietats que li són equivalents o properes.
Dora Cantero. Foto de Iñigo Royo
Jugar a diversos plans és un recurs que les dramatúrgies contemporànies cada vegada utilitzen més. Prové, com no, de les avantguardes del segle XX, amb els moviments futuristes, el surrealisme o el mateix cubisme, als quals els agradava molt barrejar visions diferents amb l’objectiu d’aconseguir retratar la realitat des de perspectives complexes, sorprenents i creatives. En realitat, és una de les formes més antigues del pensament compositiu, i podríem dir que Cervantes ja el va utilitzar, en mesclar realitat i il·lusió en les persones de Sancho Pancho i Don Quijote. I perquè no, Homer en La Ilíada. Però fer-ho des del teatre visual contemporani, que ajunta imatges, amb música, poesia, text, teatre, ombres, objectes animats o simbòlics, i un llarg etzètera de recursos, por arribar a obtenir resultats d’una gran altura.
Foto de Iñigo Royo
Això és el que passa amb El Temps de les Tortugues. Dora Cantero ha sabut jugar amb l’encreuament d’un pretès discurs acadèmic sobre l’espècie Caretta Caretta, una tortuga en perill d’extinció i amb unes singulars peculiaritats desconegudes per la majoria de les persones, amb les vivències d’un personatge que pateix una crisi de desamor i abandó, però que no es deixa vèncer pel derrotisme, sinó que se n’escapa a través d’un comportament poètic que li permet assumir les seves realitats.
Foto de Iñigo Royo
La temàtica importa, però allò que entusiasma l’espectador i el fa rendir-se a la proposta, és la magnífica interpretació de Dora Cantero i del músic que l’acompanya, Joan Bramon, que han sabut creuar aquest feix de plans diferents amb esplèndida subtilesa i una sensibilitat d’un gran refinament, en el que malgrat tot ser fals (som al teatre) no hi ha res fals, aconseguint que de l’esmentat creuament de plans distints emergeixin imatges, paraules, sons i metàfores d’exquisida veritat i bellesa.
El públic va aplaudir exultant i feliç d’haver viscut una representació de teatre en la que es podia gaudir de fina intel·ligència combinada amb exquisida sensibilitat. Cosa que no passa cada dia.
El Follet Vermellet, del Estudi Zero Teatre, Teatre Sans
Maria Rosselló és l’actriu que encarna al Follet Vermellet que dona nom a aquest espectacle dirigit per Pepa Ramon de la factoria de l’Estudi Zero Teatre, que regeix el Teatre Sans de Palma. Una actriu dotada d’una extraordinària energia, que ja vam veure en el Festival de Teresetes en altres ocasions, i que sempre ens acaba fascinant pel to que sap posar a la seva interpretació, d’una vivesa tal que li permet connectar d’immediat amb els petits espectadors.
Maria Rosseló en ‘El Follet Vermellet’. Foto companyia
Potser allò més interessant del treball de Maria Rosselló sigui aquesta combinació que fa de suma vitalitat amb una dolçor especial, desimbolta i natural, ideal per al tipus d’espectacle que ens proposa.
Un follet en efecte vermell, pel vestit que porta, el seu barret màgic, les seves maletes i tot allò que l’acompanya, tot gaudeix d’aquest color càlid i juganer, com la mateixa cara de l’actriu, de boniques galtes pintades, però també són vermelles les paraules que empra, i les cançons que canta. El color vermell, amb tot el seu simbolisme de força, energia, candor, valentia, amor, passió, força, creixement i iniciativa, omple l’escenari i tot allò que fa el follet que el representa, atributs temperats però pel bon quefer de l’actriu i per l’esmentada dolçor de l’impregna.
Maria Rosseló en ‘El Follet Vermellet’. Foto companyia
Crec que el gran mèrit de Maria Rosselló és aconseguir aquesta expansió del color que defineix l’obra, color que ella ja porta dins seu, i que l’exterioritza servint-se de petits objectes, maletes, cançons, alguns titelles, algun conte… També ens parla de les estacions de l’any i en definitiva del Temps, cosa que permet matisar les diferents intensitats del vermell.
Maria Rosseló en ‘El Follet Vermellet’. Foto companyia
El públic va seguir amb total atenció la preciosa feina de l’actriu de l’Estudi Teatre Zero, i els nens somreien entregats al color i a la poesia del Follet Vermellet.
Pipa, el Titella Meravella, de Néstor Navarro
Va ser una alegria gaudir d’aquesta obra de Néstor Navarro, que he vist en múltiples contextos, ara a la Plaça Major de Palma, un espai que exigeix a qui s’hi enfronti un ofici molt consolidat i un important savoir faire. No és fàcil mantenir l’atenció quan la plaça està plena de bars i terrasses plenes de gent, i a l’entorn de l’escenari les persones poden passar, amb la distància que marquen les barreres posades, per descomptat. Puc testimoniar que en Néstor va atrapar des del primer minut l’atenció del públic, i que en Pipa va poder desplegar totes les seves facècies i bogeries amb una envejable tranquil·litat.
Néstor Navarro. Foto T.R.
Vaig percebre en la seva actuació la sana influència del Punch anglès, no per les seves barrabassades, tan estimades pel públic anglès, sinó per subtils detalls que són els més importants i que constitueixen els punts forts d’aquest tipus d’espectacle: un coneixement precís dels temps i dels ritmes que permeten parar esment a l’atenció del públic, ritmes eixits de segles d’experiència titellaire, i que en Néstor ha incorporat astutament a la gramàtica del seu llenguatge.
Néstor Navarro. Foto T.R.
Una influència, la del Punch, que ve de molt lluny, si tenim en compte que quan just tenia 8 anys, ja va assistir a funcions del Punch de Martin Bridle a la platja de Broadstairs l’any 1989, en companyia del seu pare Eugenio i de mí mateix, com mostra la següent fotografia.
De dreta a esquerra, Eugenio Navarro amb la Mort, Martin Bridle amb Punch, Néstor Navarro amb el Clown, i Toni Rumbau amb Judy, davant del castellet de Martin Bridle, a la platja de Briadstairs, l’any 1989
Una influència que no ha afectat el camp dels continguts, ja que per sort, el personatge d’en Pipa, l’heroi que s’ha inventat en Néstor, no pateix aquestes compulsions extremes del Putxinel·li anglès sinó que es defineix pel seu tarannà trapella però tranquil, amb ganes de jugar i de fer mil animalades però sense ofendre en excés l’ús del sentit comú i dotat d’una certa contenció amable per la qual es fa estimar molt pels espectadors.
Néstor Navarro amb Pipa i el Cocodril. Foto T.R.
Aquesta tensió entre la vitalitat trapella dels putxinel·lis de tota la vida i la contenció intel·ligent i noble del personatge, és potser allò que millor el defineix. Pel demés, l’espectacle toca situacions arquetípiques del gènere, amb la presència del cocodril, que acaba al dispensari, del senyoret Tòfol, una mica tontorró com mana la tradició, el gag del nadó que vola amb un estel, i la presència de la Catarineta, la seva enamorada, amb la que tant li agrada ballar.
El públic va apreciar molt el domini que va demostrar tenir del seu art en Néstor Navarro, aquell titellaire que els havia fet riure i els havia traslladat a èpoques distintes, passades i futures, en les que es seguien i es seguiran gaudint d’unes formes teatrals d’arrels centenàries.
El Boqueró de l’Illa i els seus amics, del Boqueró de L’Illa
També a la Plaça Major de Palma es va instal·lar durant uns dies el marionetista mallorquí José Ignacio Millara, més conegut com Natxo, la companyia del qual figurava al programa amb el nom artístic de El Boquerón de L’Illa. El seu espectacle de titelles de fil, titulat El Boquerón de L’Illa i els seus amics, es pot dir que era un clàssic muntatge de marionetes de carrer, amb un mínim teatret a l’entorn del qual s’instal·lava el públic, els nens a terra sobre uns coixins, i els grans de peu al darrera.
El Bonquerón de L’Illa en plena representació. Foto T.R.
El Boqueró de L’Illa va demostrar tenir un molt bon ofici del fil, amb creus verticals per moure les seves marionetes i un estil que denotava moltes hores de carrer. El format de l’espectacle era el del cabaret, amb una successió de números diferents interpretats pels artistes de fil de la companyia: un avi flauta, un tocador de tabla, una ballarina del ventre, un rockero, un violinista, el Boqueró de l’Illa, que canta amb una guitarra, entre altres.
El Bonquerón de L’Illa en plena representació. Foto T.R.
I com sol ocórrer en aquests espectacles de marionetes de carrer, un dels punts culminants és sempre la relació d’intimitat que els titelles tenen amb els petits espectadors asseguts en cercle: la marioneta es va passejant mentre interactua amb els nens i nenes, els quals miren, parlen i tracten amb els ninots de fusta com si fossin personetes vives. Unes reaccions que meravellen i fascinen als espectadors adults, que veuen la santa innocència dels nens com un espai on realitat i imaginari es creuen, un univers sempre preciós que només es dona en aquest tipus d’espectacle que juguen amb el contacte directe dels titelles amb els més petits.
El Bonquerón de L’Illa en plena representació. Foto T.R.
El Boquerón de L’Illa va demostrar conèixer molt bé aquestes qüestions, i el públic va gaudir amb fruïció dels seus diferents números de cabaret de marionetes.
El Bonquerón de L’Illa en plena representació. Foto T.R.
