(Gegant. Marioneta de Harry V. Tozer. Fons del MAE. Foto de Jesús M. Atienza)
El Museu de les Arts Escèniques de la Diputació de Barcelona – MAE – ha programat per tot el dia de la Nit dels Museus diverses representacions de La Mongetera Màgica, la primera obra que el mestre Harry V. Tozer va crear amb les seves marionetes l’any 1935, i que representava per als seus amics enginyers de la Canadenca, l’empresa per la qual treballava a Barcelona. Cal recordar aquí que Tozer va néixer al Paraguay l’any 1902 fill de pares anglesos administradors dels ferrocarrils d’aquest país, i que el 1925 s’instal·là a Barcelona per treballar a la companyia d’hidro-electricitat La Canadenca.
Moment de la representació. Foto de Jesús M. Atienza
Sabut és que l’Institut del Teatre va recuperar l’any 1973 les seves marionetes, que havien quedat abandonades a un magatzem del Poble Espanyol, on l’acalde Porcioles li havia promès un espai per muntar-hi el seu teatret, cosa que al final no es complí. Va ser convidat a obrir un taller de marionetes a l’Institut del Teatre, del qual van sortir diverses generacions de titellaires dedicats al fil, cosa que ha fet que Barcelona s’hagi convertit, amb els anys i la suma d’altres aportacions com la cia. Herta Frankel o el mateix Taller de Marionetes de Pepe Otal, que va ser deixeble de Tozer, en una reconeguda ‘capital del fil’ (vegeu aquí).
Juli Cecilia Lecroq, Vicente Martínez Andreu i Mario Solís Álvarez, reconstructors del teatret de Harry V. Tozer. Foto Jesús M. Atienza
Més tard, retirat el mestre i tancat el taller, les seves marionetes i tots els estris que les acompanyaven van quedar ficats en caixes a les reserves del MAE. Tancades però ben conservades pels responsables del MAE: l’any 2012 van ser objecte d’una mena d’exhumació per part d’alguns marionetistes que havien conegut bé al senyor Tozer, amb la finalitat de començar a donar-los-hi visibilitat fora de les reserves (vegeu aquí). L’exposició Figures del Desdoblament, organitzada per la revista Putxinel·li i el Mae al Centre Arts Santa Mònica de Barcelona va ser una altra ocasió en la que algunes de les seves marionetes van sortir a la llum pública, com la seva sèrie d’esquelets de l’obra El Cementerio de Montmartre.
I ha estat aquest any 2024 quan realment hi ha hagut una verdadera Operació Tozer a càrrec del MAE de l’Institut del Teatre, que els seus responsables han anomenat El Reenactment. Una paraula anglesa que s’utilitza per definir actuacions en viu que recreen o recuperen realitats performatives històriques. Un concepte al qual recorren cada vegada més els museus, especialment els de les arts vives i de les arts escèniques.
Així ens ho van explicar Anna Valls, directora del MAE, i Laura Ars, la persona que s’ha encarregat d’organitzar i coordinar aquest Reenactment, i que ha consistit en recuperar el vell teatre de dos ponts del mestre Tozer, posant de nou en escena l’obra La Mongetera Màgica.
Els intèrprets dalt del pont. D’esquerra a dreta: Mikel Fernandino, Raquel Batet, Laura Cortés i Susanna Rubio. Foto Jesús M. Atienza
Va voler el MAE fer una presentació prèvia, el divendres 17 de maig de 2024, dedicada als titellaires i gent del teatre que van ser convidats per a aquesta singular i única actuació, just el dia abans de la Jornada pròpiament dels Museus, durant el qual se n’han fet quatre més, dues el matí i dues a la tarda i nit, sumant-se d’aquesta manera a la celebració de la Nit dels Museus.
L’espectacle i els efectes del reenactment
S’ha de dir que l’espectacle va ser una pura delícia, i que tots els que vam tenir la sort d’assistir-hi vam gaudir d’allò més, deixant-nos portar per la gràcia de les marionetes de Tozer i per la mestria dels seus intèrprets.
Cal aquí mencionar l’equip, capitanejat des de fora pel fotògraf Jesús Atienza, que ha estat la persona a la que el MAE es va confiar per iniciar el procés de la reconstrucció del pont i la posada en marxa del procés. Ell es va posar en contacte amb els actuals membres del Taller de Marionetes de Pepe Otal, s’encarregà de coordinar-los, i el projecte de seguida es posà en marxa. Qui vulgui saber més sobre aquests inicis, pot clicar aquí.
L’equip amb les marionetes. Foto Jesús M. Atienza
També molt important va ser la magnífica feina feta per Núria Mestres, marionetista que va ser alumne de Tozer, encarregada de restaurar els titelles escollits, i de posar ordre als seus fils i comandaments o creus. Una comesa que, com saben els especialistes, és enormement complexa i delicada. Respecte a la reconstrucció del doble pont del teatre de Tozer, els seus responsables, a més de Jesús M. Atienza, van ser Juli Cecilia Lecroq, Vicente Martínez Andreu i Mario Solís Álvarez.
Pel que fa a l’espectacle, d’entrada, cal esmentar la refinada manipulació de Raquel Batet i Laura Cortés, dues joves virtuoses de la marioneta eixides del Taller de Pepe Otal i que compten amb les seves pròpies companyies (cia.Ele, i cia. Hilarilar); després, el bon fer de la narradora, Susanna Rubio, actriu titellaire de la cia. La Petita Brownie, encarregada de posar totes les veus als personatges i de presentar els diversos moments de l’obra, amb un domini excel·lent de les veus i un to ideal per a la proposta; i per fi Mikel Fernandino Hernández, membre de Títeres desde Abajo, la persona que va posar música en directe a l’obra, amb diversos elements i ajudant-se amb molta perícia de l’efecte loop de repetició de sons. Fernandino també va escriure la nova adaptació de l’obra escollida.
El planteig no podia haver estat més idoni: en comptes de quedar-se amb el conte tradicional tal com sona, l’adaptació respon a una mirada actual per la que la senzilla història de La Mongetera Màgica serveix d’escala narrativa per anar saltant els anys des de que el senyor Tozer va fer aquelles marionetes, fins avui, amb diferents esglaons escollits per parlar dels esdeveniments claus de cada moment.
Foto Jesús M. Atienza
Els esglaons són els següents: el punt de partida del 1935, quan feia funcions per als seus companys de la Canadenca; 1938, quan des de l’aparador d’una botiga actuava pels nens refugiats de la guerra; 1948, després de la II Guerra Mundial, quan la seva esposa polonesa Wanda Morbitzer, va acollir a nens refugiats del seu país, convertits en el nou públic de Tozer; 1981, quan esdevé professor i dona classes al seu taller a l’Institut del Teatre; i 2024, quan les mateixes marionetes de l’inici es posen de nou en moviment: el reenactment.
Un viatge escalonat vist pels propis personatges, que mantenen intacte la seva vida de marionetes que desafien el temps, i que alhora es permeten reflexionar sobre allò que passa al seu entorn, mentre relativitzen amb ironia els absoluts que els condicionen. Un planteig perfecte que posa els miralls de reflexió que sempre té el teatre de cara al públic, però també de cara als personatges, i de cara als espectadors i als propis titellaire, de manera que amb poques marionetes més la màgica mongetera que simbolitza aquesta escala del temps, l’obra crea un joc de miralls preciós, en el que el temps esdevé el protagonista, mentre alhora es ret homenatge i s‘honora la producció i el refinat treball de mestratge de Harry V. Tozer.
Els assistents a la funció, professionals la majoria del món dels titelles, van quedar entusiasmats per la proposta i convençuts de que aquest camí empès pel MAE era el millor per donar visibilitat i tractar els valuosos tresors titellaires que rauen inerts a les reserves del Museu.
Foto de família dels assistents, davant del doble pont de Tozer. Foto MAE
Seria impossible citar a tots els assistents, la foto de família que van fer els responsables del MAE ens ho indica clarament: des del veterà i decà dels titelles catalans, Joan Baixas, fins als més joves eixits de l’Institut del Teatre, del Taller de Marionetes de Pepe Otal, o del Marionetàrium de Herta Frankel, tothom va mostrar l’admiració que els havia provocat la proposta de reenactment de l’univers del mestre Tozer, conscients de que potser aquest 17 de maig de 2024 s’iniciava un nou rumb pel qual el patrimoni titellaire de sobte agafava vida i es posava al servei del agents en actiu de la professió.
