Iniciem amb aquest article la primera de les cròniques dedicades al 26è Festival Internacional de Teatre de Teresetes de Mallorca, que es celebra no sols a diversos espais de Palma sinó també a moltes altres localitats de la illa, com ALARÓ, ALCÚDIA, ALGAIDA, ANDRATX, ARTÀ, COSTITX, FELANITX, INCA, LLUCMAJOR, MURO, POLLENÇA, PORRERES, SA POBLA, SANT LLORENÇ DES CARDASSAR,  SES SALINES I SINEU, així com a la illa de Menorca, a CIUTADELLA i SANT LLUÍS.

Al llarg de les següents cròniques anirem parlant dels espectacles que aquest cronista a pogut veure, i començarem comentant la primera de les dues Jornades de trobades entre artistes, convidats internacionals i professionals que s’han fet el dijous 9 de maig a la tarda i el 10 de maig al matí, a Can Balaguer, aquest magnífic edifici que val la pena conèixer i visitar, en ser una de les cases històriques civils més notables de Palma.

Can Balaguer

Remodelat el 2009 per l’Ajuntament de Palma després d’anys de decadència, aquest emblemàtic immoble de la ciutat destaca tant pel seu interès arquitectònic, ja que compte amb elements que van des de l’època medieval a la primera meitat del segle XX, com pel ric llegat que el seu últim propietari, la família de Josep Balaguer Vallès, va deixar en donar-lo a la ciutat.

Can Balaguer. Foto Wikipèdia

Músic, empresari, col·leccionista i mecenes, Josep Balaguer (Inca 1869 – Palma 1951) va ser una figura clau per a la dinamització cultural de la nostra ciutat durant la primera meitat del segle XX. Nebot de l’afamat cantant d’òpera Francesc Mateu Nicolau (Uetam), Balaguer va ser mestre major de la Banda del Regiment d’Infanteria Regional de les Balears de 1897 a 1920, i va jugar un paper fonamental en la creació de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears el 1947.

L’orgue de Can Balaguer. Foto Can Balaguer, Ajuntament de Palma

El 1927 Balaguer va adquirir aquest edifici a la família Blanes. Aviat hi va instal·lar un orgue de cambra semblant al que Walcker va  presentar a l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Aquest element, restaurat en el context de la rehabilitació, és sens dubte un dels seus grans atractius.

El 2017, la rehabilitació de Can Balaguer va rebre el Premi Guillem Sagrera d’Arquitectura 2018.

Presentació del llibre Gori, Gori, de la cia. El Ball de Sant Vito

Qui signa aquestes línies va ser l’encarregat de presentar als autors del llibre Gori, Gori, basat en l’espectacle amb el mateix títol creat per Xavier Learreta i Manel Mengual, de la companyia de València El Ball de Sant Vito.

Portada del llibre

Va ser molt interessant conèixer els detalls de la recerca que els dos titellaires valencians van fer per posar nom al seu heroir, en Mingo, el qual hauria de protagonitzar els seus espectacles, tots ells fets amb la tècnica del titella català (la que posa els tres dits centrals de la mà al dors del titella), però presentats amb la llibertat actual de combinar el dins i el fora del castellet. Mingo és un personatge que va existir en mans d’antics titellaires a algunes regions valencianes, i que els de Sant Vito han rescatat de l’oblit.

Ja en l’anterior muntatge, La Terra dels Babaus, que vaig tenir la sort de tornar a veure ara a Palma, els titellaires entren i surten tant com volen del castellet. En Gori. Gori, més que un castellet tenen una gran roda que gira i que simbolitza el pas del temps. Una manera magnífica de crear una escenografia que fa de castellet i alhora defineix visualment el tema principal de l’obra: el Temps, la Mort i l’etern retorn de la natura.

En efecte, Gori, Gori, com ja indica el mateix títol, fa referència a la mort i d’això tracta també el llibre que ara han presentat de l’espectacle, creat a partir de fotografies de les seves diferents escenes, presentades amb un mínim de text, de manera que la relació entre literatura i teatre és permanent al llarg de tot el llibre.

Un tema delicat, com els mateixos Xavier i Manel van reconèixer, que ells han volgut posar en escena, conscients de la importància que té avui sortir dels tabús que pretenen eliminar la mort i fer-la invisible a la societat.

Interior del llibre

Diu el text promocional del llibre:

Mingo estima molt el seu iaio, li agrada anar a sa casa i estar amb ell. Però un dia va a visitar-lo i el iaio ja no està.

Així comença un viatge fantàstic a través de les emocions, on Mingo volarà pel cel, escarbarà en les profunditats de la terra i s’enfrontarà a personatges terribles per comprendre el sentit de la mort… i el de la vida.

Els assistents a la presentació van mostrar de seguida un gran interès per la feina dels valencians, atrets per la bella factura del llibre i per la seva feina als escenaris.

Importància del cos en les creacions contemporànies de titelles: Coriolis, Jordi Bertran, Toni Rumbau

La següent taula rodona, moderada per Jordi Alomar, exdirector del IF Barcelona i actual director del Museu de la Música de Barcelona, va reunir a quatre titellaire perquè parlessin de la seva experiència pel que fa a la relació entre les mans manipuladores i els titelles de cos en les creacions contemporànies. Els convidats van ser Jordi Bertran, Maru Fernández y Gerardo Martínez de la cia. d’Uruguay Coriolis, i qui signa aquestes línies, Toni Rumbau.

Imatge de ‘Manual’, de Coriolis. Foto companyia

Cadascú va explicar com en la seva pràctica titellaire es relacionen amb el cos. La cia. Coriolis, per exemple, en estar programada amb el seu espectacle Manual, en el que treballen bàsicament amb els mans, van poder esplaiar-se explicant com creen diferents formes figuratives ajuntant les mans dels tres manipuladors que hi participen, Maru Fernández, Gerardo Martínez i Nelo Sebastián. Van parlar de la importància que tenia per a ells la disciplina de crear les complexes coreografies fetes amb les sis mans que interactuen entre elles. El treball amb el cos és fonamental, si tenim en compte que el teatre que fan és bàsicament gestual, unes vegades directament amb les mans, altres amb tot el cos com és el cas de l’obra Pasos Largos, o amb titelles de taula, com es fa en Trapos.

Imatge de ‘Power Point’, de Jordi Bertran. Foto companyia

Jordi Bertran va explicar les diferents maneres que hi ha de convertir parts del cos en titelles, com per exemple va inventar la companyia Hugo e Inés, amb la seva ‘Santa Rodilla’ i tants altres números que aquesta extraordinària parella artística han cret en els seus espectacles. El mateix Jordi Bertran utilitza tècniques semblants amb les mans i les boletes blanques de les que hi treu tant de profit, com el mateix espectacle presentat al Festival de Teresetes, Power Point, va demostrar. Per altra part, també la pràctica de la marioneta de fil comporta un treball molt físic i sofisticat del cos, jugant amb l’element pendular de la gravetat.

Imatge de ‘A Dues Mans’, de Toni Rumbau. Foto d’Albert Fortuny

Per la meva part, vaig explicar l’efecte catàrtic que genera el treball gestual de les mans amb els titelles, així com l’ús de la llengüeta, un efecte de radical alteritat que acaba posseint al titellaire. Una gestualitat figurativa que permet exterioritzar les polaritats interiors de la persona, convertint les oposicions bàsiques de la vida que les dues mans encarnen davant del públic, en un joc crític i auto-paròdic, i per això mateix alliberador.

Xirriquiteula, La Mecànica, Teatro Percutor

En la següent taula vam poder escoltar a aquestes tres companyies explicar-nos els seus últims projectes, en una línia de teatre de teresetes del tot innovadora i que mira molt directament vers el futur.

Van començar a parlar Daniel Carreras i Iolanda Llansó, de la companyia catalana Xirriquiteula, que ha presentat al Festival el seu exitós Leika, explicant-nos com havien encarat el projecte Vai Via!, en el que una dona sense llar, encarnada per l’actriu Iolanda Llansó, viu tan sols amb un grapat de records d’una vida intensa, carregada de bons i mals moments. Una biografia explicada amb la pròpia gestualitat de l’actriu, amb fotografíes evocadores, i narrada per una veu en off acompanyada d’una banda sonora original.

Imatge de ‘Vai Via!’, de Xirriquiteula. Foto companyia

Un projecte que van fer en col·laboració amb la companyia danesa ZeBu i amb direcció de l’holandès Marc van der Veiden, que també n’és coautor. Una experiència extraordinària, com testimoniaren els dos intèrprets de Xirriquiteula, molt profitosa i gratificant. Molt d’impacte van ser les imatges presentades de la proposta, com la gran funda de contrabaix que l’acompanya, l’única pertinença personal que és com la casa que es porta a sobre, a la manera dels cargols o les tortugues.

Imatge de ‘Vai Via!’, de Xirriquiteula. Foto companyia

 “Vai via!”, “Fora!”, “Ves-te’n!”: típica expressió que és el pa de cada dia de la protagonista. Diu el programa: L’obra parla de la fragilitat i la solitud que ens assetja quan ens fem grans. És un petit homenatge a totes aquelles dones que van posar per davant dels èxits personals la cura dels seus. Tot ho viureu en un espai íntim i acompanyats d’una banda sonora original composta per Lola Ybran. 

Jenny Vila, de companyia mallorquina La Mecànica, va explicar com enfoquen els seus treballs, sempre a partir d’una gran interrelació amb nens i joves, que és el públic amb el que treballen. Va recordar muntatge que es va veure en una anterior edició del Festival, Les Petites Coses, obra que des de llavors s’ha representat en moltíssims llocs d’aquí i de fora després del seu èxit en fires com Fetén.

Teaser – Les Petites Coses from La Mecànica on Vimeo.

Amb Odissees, La Mecànica torna a treballar amb una gran implicació del públic. Definit com un espectacle de teatre físic, immersiu i interactiu de format no convencional per públic adolescent i adult, el muntatge utilitza una app disenyada per La Fura dels Baus (Fundació Èpica), Kalliopé 2, que permet al públic interactuar amb els intèrprets i l’entorn utilitzant els seus pròpis telèfons mòbils.

Imatge de ‘Odissees’, de La Mecànica

Amb Odissees hi ha una comissió artística formada íntegrament per joves que assessoren sobre la dramatúrgia i l’estètica durant el procés de creació. La intención és oferir una aproximació a les arts escèniques diferent, on el debat i el pensament crític estiguin presents, tenint la possibilitat d’apropar-se als diversos oficis que intervenen en una producció escènica.

Obra dirigida per Pau Bachero, interpretada per Sienna Vila, Joan Maria Pascual, i amb l’ajudantia de direcció i dramatúrgia de Carme Serna.

L’espectacle explora temes rellevants per als joves d’avui dia com la identitat, la tecnologia i les relacions personals, que afecten transversalment als adults, i reflexionem sobre la nostra responsabilitat davant dels reptes que afronten els joves d’avui en dia.

Aquest espectacle forma part del Projecte MICA -Mediació i Comunitat en Acció-, pensada per crear ponts entre el món artístic i la comunitat, amb que La Mecànica está desenvolupant el projecte ADOLEAGENTS, un pla d’activació social i artística dirigit a joves de Balears en tota la seva diversitat.

Sergio López, director de la companyia de Madrid Teatro Percutor, que en la present edició ha estat present com a director d’escena del sorprenent i atractiu muntatge de Didier Maes titulat El Arca de Neo, presentat al Teatre Mar i Terra en el doble format d’espectacle i d’exposició (en parlarem en una pròxima crònica), va parlar de la feina que fa amb la seva companyia Teatro Percutor a Madrid, que ell defineix com Teatro de Cosas y Objetos, i concretament en un dels seus últims muntatges titulat Paraíso Blanco.

Imatge de ‘Paraíso Blanco’. Foto companyia

Diu Sergio López en el text de presentació de l’obra:

Pensemos en Eneas atravesando el mar durante años desde la antigua Troya, pasando por Albania, Grecia, Túnez y Libia hasta llegar al Lacio en Italia. Convirtiéndose en rey. Elegido siglos más tarde por la historia como el fundador del Imperio Romano. Un viaje épico. Teatro Percutor también nos habla de otros viajes igual de arriesgados, valientes y agónicos. Paraíso Blanco encarna la travesía de las y los Eneas de hoy. Troya es ahora África y el destino sigue siendo Europa. Pensemos en Ousman, Brigitte, Ibrahima…

Recorre per això als models de fusta que s’utilitzen a les escoles per dibuixar o modelar el cos humà, figures que ofereixen l’anonimat dels seus rostres iguals però que poden tenir totes les posicions gestuals que es vulgui.

Imatge de ‘Paraíso Blanco’. Foto companyia

L’Eneida, de Virgili, i Les Troianes, d’Eurípides, li serveixen de punt de partida per apropar-se al recorrent fenomen de l’exili. Diu Sergio López:

En un mundo hiperacelerado donde perder una hora de tiempo es casi un drama, Teatro Percutor indaga en el sacrificio de las personas migrantes de varios años de su vida en busca de una vida mejor. La compañía expone el sufrimiento del camino por la dureza del clima, el maltrato, las violaciones y la muerte de quienes caen en el desierto, en el mar o en algún punto del viaje.

El muntatge proposa una immersió sensorial per apropar al públic històries de superació, lluita i dignitat. També hi participen altres persones migrants que presten les seves veus, parlen en el seu propi idioma i expliquen les seves experiències per apropar, interpel·lar, denunciar i homenatjar els qui moren intentant assolir Europa.