Concloem amb aquesta quinta crònica la nostra mirada de la 35ª Fira de Titelles de Lleida. Una mirada que no ha pogut ser exhaustiva però sí d’una bona part dels espectacles, en una edició de gran relleu que ha comptat amb títols molt importants i amb una presència internacional insòlita, si sumem companyies, programadors i convidats. Crec que mai havia assolit un nivell de repercussió com el que ha tingut aquest any.

En tractar-se d’una Fira, que serveix per veure espectacles però també i sobretot per vendre i comprar, hem d’esperar que la collita en uns casos, i la sembra en d’altres, hagin estat bones per a tothom. Era divertit veure com en acabar alguns espectacles, els titellaires actuants eren assaltats per uns o altres programadors interessats en demanar dates lliures i tenir més informació de la companyia.

Moment de l’actuació de Remo Di Filippo a la placeta del Teatre de l’Escorxador. Foto Fira de Titelles

També ha estat interessant veure la gran pluralitat de propostes que avui en dia ofereix el sector del teatre de titelles, visual i d’objectes. Un gènere de gèneres que presenta un ventall enorme de possibilitats escèniques, des de les més avantguardistes i experimentals, fins a les que prefereixen apropar-se a les formes tradicionals, en una o altra especialitat tècnica. En aquest sentit, la riquesa del nostre sector ha quedat demostrada per aquesta fantàstica obertura estètica i formal, despertant un interès especial no sols als programadors, sinó a molts dels mateixos actors i dramaturgs participants, que de sobte descobreixen un gènere nou per a ells en el que s’hi poden embolicar cercant nous camins al teatre.

Parlarem en aquesta crònica dels següents espectacles: Petites històries sense paraules, de la companyia francesa L’Alinéa; Casa. Intervenir un cuerpo, de Macarena Recuerda Shepherd; Ko-Koo-Mo, de la companyia Block Theatre, de Finlàndia; i Puppet Motion, un curtmetratge de Zero en Conducta i Trukitrek.

Petites històries sense paraules, de L’Alinéa cie.

Haig de dir que va ser una alegra sorpresa descobrir l’espectacle del titellaire Brice Coupey, que va actuar acompanyat pel músic Jean-Luc Ponthieu amb un contrabaix i una guitarra elèctrica, en una obra titulada Petites històries sense paraules, l’autoria de la qual ve signada pel mateix Brice Coupey i el músic Jean-Luc Ponthieu.

Petites històries sense paraules, de L’Alinéa cie. Foto companyia

La sorpresa de descobrir un virtuós del titella de guant, capaç de crear noves històries que en el fons es basen en el llenguatge tradicional dels titelles, però que alhora el trenca i l’enriqueix amb la incorporació del propi titellaire, siguin les mans, el cap o tot el seu cos, que s’immisceix en les distintes rutines. Però no són interferències gratuïtes, sinó que formen part dels diferents recorreguts dramatúrgics de la proposta, amb uns titelles que en el fons no són més que una prolongació poètica o trapella o metafísica del propi titellaire.

Petites històries sense paraules, de L’Alinéa cie. Foto companyia

L’altre gran mèrit de Brice Coupey és que tot això ho fa com qui juga, sense posar-hi transcendència ni forçar una impostació intel·lectual de cap mena. Potser per això vesteix l’actuació amb la música de jazz de Jean-Luc Ponthieu, fent veure que tot és una improvisació. L’exercici de sincronitzar música i gest requereix una disciplina tan alta com ho és executar qualsevol peça de cambra, i malgrat que hi pot haver moments de sorpresa per als mateixos intèrprets, en general cada una de les històries són petites obres d’estudiada orfebreria que els seus executants han assajat i treballat moltes vegades, per arribar a assolir aquest aire de feliç inspiració improvisadora que vol transmetre.

Si d’alguna temàtica parla l’obra, potser una de les més òbvies sigui la de la Incertesa: en el món dels titelles, com en el de les persones, no hi ha res segur ni lògic, i les limitacions procedeixen de les mateixes condicions físiques de l’espai i del temps. Les rutines que ens ajuden a viure ensopeguen amb obstacles que són els naturals d’allò que és possible o impossible, però que sempre ens xoquen i sorprenen. Les nostres mans, que d’alguna manera simbolitzen les ambicions i els deliris dels nostres somnis, s’obliden que pertanyen a un cos que té unes característiques físiques d’espai que condicionen el voler fer. El castellet de titelles representa d’alguna manera el nostre cos que ens encercla i empresona, i que marca unes regles de joc impecables, que molt sovint condueixen a l’experiència de l’absurd. De tot això parla l’espectacle sense parlar-ne, ja que no hi ha cap contingut explícit sinó simples suggeriments d’unes seqüències que ens retraten subtil i còmicament.

Un espectacle que tant va adreçat als grans com als petits, en tractar-se d’escenes hilarants i alhora amb significats universals, que passen per damunt de les diferències d’edat i culturals. Una obra que va sorprendre i entusiasmar tant al públic com als professionals presents.

Ko-Koo-Mo, de Block Theatre

De Finlàndia procedeix aquest deliciós espectacle de Roosa Halme, de la companyia Block Theatre, que també signe l’autoria i la direcció. Deliciós perquè tot i anar dirigit als més petits dels espectadors, per la seva fresca senzillesa i el seu precís enginy compositiu, va captivar també als grans que havíem acudit a la cita, en la fosca intimitat de l’església de Sant Martí.

Foto companyia

És fantàstic quan veus unes mans situar-se en un espai escènic buit i, tot recorrent a simples formes de fusta d’una geometria elemental (cubs, poliedres diversos, cilindres de diferents mides,…), comencen a composar estructures que es fan i desfan, sempre buscant unes al·lusions visuals a les conformacions resultants.

Foto companyia

Són mans que juguen, amb la mirada entre llesta, astuta i múrria de Roosa Halme que dirigeix l’acció i li va traient punta, sempre fent, desfent i tornant a aixecar les distintes arquitectures d’una geometria elemental, de trets comuns i arquetípics.

Els nens que s’ho miren es veuen a sí mateixos jugant tal com ells fan a casa seva, un exercici de distanciament observador fonamental a les seves edats. Per als adults assistents, és com netejar-se la mirada i deixar que la simplicitat compositiva ens meravelli de nou, tornant a les elementalitats formals de la infància. Extraordinari!

Casa. Intervenir un cuerpo, de Macarena Recuerda Shepherd

Era la segona vegada que veia aquest interessant espectacle de Macarena Recuerda Shepherd, una artista singular que ha convertit les seves propostes en petites joies de consciència perceptiva.

Val la pena citar les pròpies paraules de l’artista per entrar millor al seu univers. Diu el programa de mà de l’espectacle: ‘es tracta d’una investigació que l’ha dut a tractar com la il·lusió connecta amb l’essència del fet teatral, exposant sobre l’escena la convenció i la màgia, la realitat i el seu doble, la acció i la ficció’.

Imatge de Casa. Intervenir un cuerpo, de Macarena Recuerda Shepherd. Foto companyia

Una investigació, la de Lidia Zoilo, nom que s’amaga darrere del de Macarena Recuerda Shepherd, que s’inicià el 2017 amb els següents títols: Ai! Ja! (2018), sobre les imatges perceptives pensades des del cos, i The Watching Machine (2020), sobre les imatges pensades des de la llum, l’ombra i el reflex. A aquesta tercera i darrera proposta “investiga les imatges perceptives de l’escenogràfic, pensant el cos com un material més, cosificant-lo fins a convertir-lo en atrezzo”. I acaba dient l’autora: ‘COSA és una peça de dansa composada per un cos de ball objectual’.

És Macarena Recuertda una artista a la que li agrada experimentar, com es pot veure, i que ha centrat la seva recerca en ‘percebre la percepció’, que també es podria traduir en ‘percebre el temps de la percepció’ o el temps a seques. Qui ha vist les seves tres obres, se n’adona que una qüestió important de la seva feina és posar l’accent en el ‘fet perceptiu’. Els continguts compten, però sempre associats a la idea del doble del cos, de la persona que es reflecteix i s’observa des de fora, per crear situacions ambigües, pensades al mil·límetre per confondre la percepció i obligar l’espectador a fixar-se en una cosa que poques vegades és objecte d’atenció: el mirar, l’acte mateix de percebre.

Imatge de Casa. Intervenir un cuerpo, de Macarena Recuerda Shepherd. Foto companyia

Aquesta és la raó de l’estranyesa que provoquen les seves accions i que t’obliguen a mirar i remirar, fins a entendre que hi ha un joc d’il·lusió i que l’important és la percepció en si mateixa. ‘Percebre l’acte de percebre’, seria l’objectiu últim, ambigu i subtil, que aparentment no justifica un espectacle, però que en canvi l’omple d’una intensitat estranya, poderosa, que té a veure amb el temps, per descomptat. L’atenció en percebre s’estira en el temps i acaba convertint-se en ‘temps percebut’, en un ‘percebre el temps’ que juga a fer-se doble, a fer-se espai, gràcies a les seves ambigüitats, com si l’essència secreta del temps fos la duplicitat de poder ser dues coses alhora: allò que es veu i el propi fet d’estar mirant. Dit en altres paraules, l’ambigüitat de ser i no ser, de ser cos i de ser objecte. L’important, llavors, és el joc i l’entremig, l’espai que s’obre en aquest ser conscient de la duplicitat, de ser dues coses a la vegada.

A COSA, Macarena Recorda Shepherd es centra en el material cartró, que per una banda és un material comú i anodí, i per l’altra es converteix, per l’acció escènica de la que és objecte, en una cosa estranya. Crea per tant estranyesa en una cosa que no en té cap. O dit en altres paraules: qualsevol cosa, segons com la miris, la moguis o l’habitis, deixa de ser el que és i es converteix en una cosa estranya, desconeguda.

Imatge de Casa. Intervenir un cuerpo, de Macarena Recuerda Shepherd. Foto companyia

No sé si el públic de la Fira de Titelles va entrar o no en aquest univers fet d’ambigüitats que busca percebre la percepció. Potser és demanar massa en un públic i uns professionals, els que solen acudir a la Dira, més centrats en els aspectes de mercat del joc dels titelles i dels objectes, i que han de veure moltes coses a la vegada. Els espectacles de Macarena Recuerda Shepherd potser demanen una atenció diferent, més exclusiva i més ben disposada a no deixar-se portar massa per la dispersió d’una fira.

Però oferir l’oportunitat de poder veure aquests treballs tan plens d’exquisidesa no deixa de ser un dels objectius finals de tota fira que vulgui ser-ho de veritat.

Puppet Motion, film de Zero en Conducta y Trukitrek

La prestigiosa companyia de dansa i titelles Zero en Conducta, junt amb la cia. Trukitrek, que s’ha encarregat de la producció, van presentar a l’auditori del Teatre de la Llotja la seva pel·lícula Puppet Motion, amb els actors Sarina Rohr, Piero Steiner i Ramón Ródenas, més la suggestiva música de Jorge Da Rocha.

Concebuda per José Puchadas (Putxa) i Julieta Gascón, i dirigida per ells junt amb David Maqueda, el film és una nova immersió en el món dels titelles de mida humana moguts per persones al seu costat, les quals tenen també un paper en les situacions en què apareixen. Han creat aquesta vegada un personatge que és la versió en titella de l’actor Piero Steiner, magníficament creat per Vicente Andreu. Un titella que interpreta algú que va en cadira de rodes i que és portat per Ramón Ródenas en el paper del cuidador.

Una història de la que és millor no desvelar els seus detalls, i que captiva l’espectador gràcies al realisme i la versemblança amb la que es presenta el personatge titella.

Imatge de la pel·lícula. Foto companyia

Una pel·lícula fruit de la gran potència imaginativa de Putxa i Julieta que, amb la col·laboració de David Masqueda i de l’equip que habitualment treballa amb ells, no paren de rajar projectes i noves idees en aquest camp dels titelles que molt sovint semblen més humans que les persones de carn i ossos.

Imatge de la pel·lícula. Foto companyia

La pel·lícula encara està en fase de ser presentada en diversos festivals i premis cinematogràfics, i esperem que ben aviat es pugui veure als cinemes o penjada a les xarxes.