(Cartell de Viva!, de La Loquace cie.)
Arribem a la tercera crònica sobre la Fira de Titelles d’aquest any 2024 parlant de quatre espectacles que van despertar enormement l’interès del públic: Vida!, de la companyia francesa La Loquace; Historia de lana i Anónimos, de Rauxa cia.; The Sinner, de Madame Paulette; i Piuma, de Di Filippo Marionette.
Viva!, de la companyia francesa La Loquace
Tocava parlar ja d’aquesta obra que va ser una de les que més cridà l’atenció i entusiasmà al públic, motiu el qual va rebre tres Premis Drac d’Or: el del Jurat de les Autonomies, el de la millor Dramatúrgia, i el Premi Drac d’Or Escorxador.
Viva! Parla d’una història real que va ocorre a un poble de Segovia, i que té per protagonistes principals als avis de Daniel Olmos, l’actor que junt amb Lisa Peyron han creat l’obra i formen la companyia La Loquace, instal·lada al sud de França, entre Toulouse i els Pirineus. Una història tremenda que es podria resumir amb aquests quatre punts: la trobada i enamorament de Pepe i Maria, els avis de Daniel; el cop d’estat del 36 i l’afusellament dels joves del poble per piquets feixistes, entre ells Pepe, el qual, a l’últim minut, és salvat; el seu capficament malaltís i violent envers la seva dona; i l’assassinat de Maria als anys setanta. Una història que Daniel Olmos va conèixer ja de gran, en haver esdevingut un tema tabú per la família.
Imatge de ‘Viva!’, de La Loquace. Foto companyia
Sempre és molt delicat parlar de fets relacionats amb un mateix, tot i que és una pràctica que es fa cada vegada més. I la història de La Loquace té components d’un dramatisme extrem, cosa que encara el fa més difícil de tractar. Unes dificultats que Daniel i Lisa han desafiat i vençut amb uns resultats admirables, gràcies a enfrontar-se al tema cara a cara, sense fugir dels seus punts més foscos i cruels, però alhora creant una distància magnífica dels mateixos, cosa que els ha permès incloure no poques pinzellades d’humor, tot buscant la mirada doble dels seus protagonistes, la de Pepe i la de Maria.
Dos són els mecanismes emprats per aconseguir aquest distanciament: en primer lloc, el recurs al teatre d’objectes per explicar els fets històrics citats. Ben sabut és que el teatre de titelles, i encara més el d’objectes, ofereix aquestes possibilitats de distanciar-se d’allò que s’explica, permetent parlar de les coses més brutals i acarnissadament violentes sense ser insuportable pel públic. En segon lloc, el planteig dramatúrgic de La Loquace, basat en un efecte de franquesa en l’explicació que fa Daniel Olmos de la seva història, que Lisa Peyron complementa amb la seva pròpia relació envers Daniel i envers els fets que s’havien mantingut ocults, és un total encert que els permet allunyar-se d’un passat que cau tan lluny i alhora, tan a prop.
Un passat que Daniel necessita reviure, en una mena de catarsi o psicodrama personal alliberador, però que en posar-se en un escenari i comptar amb la complicitat d’un segon punt de vista encarnat per Lisa, i gràcies als diferents efectes de distanciament esmentats, es converteix en un altre tipus de psicodrama catàrtic, més de caire col·lectiu i històric, que afecta a la sensibilitat però també a la intel·ligència, invitant al públic a practicar una mirada crítica de la Història.
Imatge de ‘Viva!’, de La Loquace. Foto companyia
Una mirada que no inclou només les reflexions històriques sinó també les realitats humanes i psicològiques dels seus protagonistes, els vençuts per la Guerra i per la Història, que Pepe i Maria representen.
Tot plegat fa que Viva! hagi esdevingut una obra que parla del passat i que a la vegada és molt actual, ja que històries com aquesta són avui el pa de cada dia, en un món infectat de guerres com el nostre. El públic així ho va entendre, atorgant als dos artistes una sincera ovació final. Una obra per tant que està destinada a ser profusament programada i vista tant a França com a tot Espanya. Així al menys li va semblar a aquest cronista.
Historia de lana i Anónimos, de Rauxa cia
Vet aquí una jove companyia creada el 2018 que ha obtingut els últims anys un gran èxit amb les seves propostes, i que va estar present a Lleida amb dos espectacles solistes, interpretats respectivament pels seus dos membres: Xavi Sánchez i Analia Serenelli. Malauradament, aquest cronista només va poder veure el primer dels títols, Historia de lana, mentre Anónimos, protagonitzat per Analia Serenelli i que em consta va ser fervorosament rebut pel públic, se’m va escapar.
Imatge de ‘Anónimos’. Foto Rauxa cia.
Historia de lana és de fet la continuació dels treballs d’exploració empesos per Rauxa a l’entorn dels efectes del vent sobre materials tan dúctils i de quasi impossible manipulació com són el paper o els fils de llana. Ho aconsegueix Rauxa mitjançant l’acció de ventiladors i una mestria en el seu domini en relació als elements esmentats.
No ens hem d’oblidar que Rauxa és una companyia que té el món del circ i el teatre gestual com a base de la seva recerca, a la qual hi ha afegit el teatre d’objectes. La típica frase ‘el més difícil encara’ és un dels lemes del seu treball. Els seus dos components són meravellosos atletes, acròbates i ballarins, i aquest domini del cos és allò que sustenta la difícil manipulació que fan d’aquestes matèries tan efímeres i precàries, com són el paper i la llana.
El fil amb el que mouen les seves marionetes és el vent d’un ventilador, cosa que encara dona més fragilitat a les seves criatures, però alhora aconsegueixen crear, en el cas de Xavi Sánchez, una mena de circ en miniatura d’una labilitat extrema. I potser sigui aquest contrast entre el cos de l’actor i la fràgil incertesa dels artistes de paper o de fil de llana, allò que més crida l’atenció i sorprèn l’espectador dels espectacles de Rauxa.
Imatge de ‘Anónimos’. Foto Rauxa cia.
Respecte a Anónimos, l’altra creació de la companyia interpretada per Analia Serenelli, només cal veure el següent vídeo de mostra de l’espectacle per copsar la mestria del seu moviment i com és capaç d’interactuar amb un personatge de paper o alguns objectes d’una fragilitat absoluta.
El gran encert de Rauxa és haver aconseguit fer de la fragilitat dels seus personatges i criatures el tema i la matèria principal dels espectacles, en un món en el que regna la flaquesa i la incertesa més absoluta. Unes propostes, les seves, que van entusiasmar al públic i als programadors assistents de Lleida, atorgant-li tres premis: el del Jurat Internacional i el de la Proposta més Innovadora a Historia de lana, i el Premi Drac d’Or Julieta Agustí al Millor espectacle de la Fira a Anónimos.
The Sinner, de Madame Paulette
A la Saleta, l’espai que pertany a la Universitat de Lleida i que està al costat del Teatre de l’Escorxador, es va instal·lar el fantàstic confessionari de Madame Paulette, The Sinner, una creació de Paulette San Martín, que ha dirigit Sergio Pons amb uns titelles construïts per Martí Doy i una bonica escenografia d’Eudald Ferré i Martí Doy.
Madame Paulette i la seva assistent. Foto Maria Solà
A Lleida, Madame Paulette, la mestra de cerimònies que atén a les persones que venen a confessar-se, va estar acompanyada d’una monja, interpretada per Maria Solà, l’encarregada de fer esperar als clients-feligresos a la cua corresponent, ja que foren molts els pecadors interessats a visitar l’univers de la Madame.
En realitat, els pecadors que acudien a The Sinner més que confessar-se, venien per practicar el voyeurisme, que és un pecat dels més greus, mirant a través de l’enreixat del confessionari.
The Sinner. Foto Jesús M. Atienza
No direm què van veure. Segurament cadascú allò que la seva imaginació més va exaltar. En tot cas, va sorprendre i agradar molt al públic el meravellós confessionari que els esperava a La Saleta. Alhora, tots els pecadors que hi van peregrinar en sortiren encantats, potser amb l’ànima una mica més fosca, però en tot cas, més inspirada i exultant que abans.
Madame Paulette va quedar molt satisfeta.
Piuma, de Di Filippo Marionette
Va ser un plaer tornar a veure a aquests dos grans artistes de la marioneta, durant un any absents d’Europa, en haver-se quedat a Austràlia, país d’origen de Rhoda López, una temporada per descansar i posar-se a to, després d’alguns contratemps de salut i de tantes gires arreu del món. Instal·lats de nou a Itàlia, on tenen el seu centre neuràlgic d’actuació i on dirigeixen alguns festivals creats per ells, Remo Di Filippo i Rhoda López van presenta una última creació seva, Plúmia. De nou vam poder veure la mestria de Remo con a constructor i manipulador, mentre Rhoda, amb intervencions puntuals, va brillar com sempre amb el seu cant, proveïda d’una veu fantàstica que enamora a tothom, i amb els seus jocs d’animació del públic, que marquen punts importants de l’espectacle.
Piuma. Foto T.R.
Aquesta vegada, Remo ha presentat una marioneta petita, Piuma, que dona nom a l’espectacle, amb la que el mestre italià ha volgut explorar una nova creu per moure el titella amb una sola mà i així poder jugar amb l’altra en la relació que es crea entre ell i Piuma.
Moment de la representació. Foto T.R.
Un personatge molt tímid però alhora molt trapella, que es nega a treballar, però que acaba enamorant al públic amb les seves facècies.
Rhoda i Remo, amb Piuma. Foto T.R.
Remo, Rhoda i Piuma van captivar al públic que va assistir entusiasmat a les funcions fetes a la placeta davant del Teatre de l’Escorxador de Lleida, compartint com qui diu escenari amb la Barraca-Museu de Girovago e Rondella. Els espectadors, en acabar, s’acostaren a l’escenari per veure d’a prop els secrets de la marioneta i parlar amb els dos exquisits actors-titellaires.
