(Foto companyia)
Es pot veure a la Sala Fènix de Barcelona, del 14 al 25 de febrer de 2024, l’obra Vida al mateix carrer, escrita, pensada i interpretada per Anton Coimbra, amb direcció d’escena de Nelson Jara. Una obra que ha tingut diverses aportacions externes, com l’assessoria dramatúrgica de Sergi Ducet, Marc Artigau, Vivi Tellas i Ignacio Apolo, i la mirada de Jesu Millán. Igualment es tracta d’un muntatge que va pasar per l’assessorament escènic de la Plataforma de Lanzamiento del Festival Pendientes de un Hilo, al Teatre Pradillo de Madrid.
Cal inscriure aquesta obra en el corrent de teatre documental que avui motiva a molts creadors escènics, tot i que en aquest cas Anton Coimbra prové més del món de les arts plàstiques que del teatre. Un projecte en certa manera ‘de vida’, que neix per una necessitat de l’autor de parlar d’una persona que ha estat fonamental en la seva existència: el seu tiet, afectat pels que s’anomenen ‘trastorns de l’espectre autista (TEA)’ i que ha estat la persona que més ha influït en la seva formació i trajectòria vital.
Foto companyia
Una condició, la del TEA, que el fa diferent i alhora més ric i ple d’una sensibilitat ‘altra’. El fet de viure unes dificultats específiques en el comportament de les àrees social, comunicativa i cognitiva, el fa sortir de la ‘mitjana’ conductual estàndard, i el dota d’una sensibilitat especial, que s’expressa a través de silencis, de repeticions, d’excèntriques rigideses que en realitat ho són i no ho són, per finalment imposar-se una afectivitat invisible però real, que traspua en tots els seus moviments. Una excentricitat que des del seu silenci interroga.
Foto companyia
De tot això és del que ha volgut parlar Anton Coimbra, obrint les portes de les seves vivències respecte al seu tiet, persona que adora, i que es converteix en el centre d’aquesta proposta. Aquesta invisibilitat afectiva tan carregada d’una bonhomia radical plena de candidesa y de benignitat, és posada en escena a través d’objectes i d’una composició visual que té per nucli el cercle d’un tren de joguet que va donant voltes, mentre al seu entorn l’artista-actor va composant un paisatge de caixons, estanteries i maletes que constitueixen les parets on viuen i s’amaguen els personatges i es conformen les escenes de l’obra. El tren, a través del seus llums, omple l’espai d’ombres que es van movent i transformant, símbol d’aquesta sensibilitat especial de la conducta repetitiva, però que no es perd res del que passa.
En ‘Vida al mateix carrer’, Anton Coimbra ha volgut homenatjar a la persona que més ha influït en la seva formació, i alhora expressar aquesta rica i misteriosa extravagància de qui viu en el silenci i en el buit, dotat d’un sentiment de zero sentimentalisme, quelcom que xoca amb l’entorn i potser amb el mateix actor, atrapat emocionalment per la figura del seu tiet, i que per això s’interroga sobre com l’afectivitat i la bonhomia por venir del silenci, del no res i de la llunyania sentimental. Tota una lliçó de vida.
