Decorat per a l’òpera de Giuseppe Verdi “Macbeth”, dissenyat per l’escenògraf F. Soler Rovirosa. Teatre Principal. Any 1866. Foto: MAE Museu de les Arts Escèniques.
Els principals signes d’identitat catalana són, indiscutiblement: el territori i la llengua. També són dignes de menció, en menor grau d’importància i amb categoria popular, alguns de caire gastronòmic, com l’escudella i carn d’olla. O de caire musical, com la sardana. O de caire orogràfic, com la serralada de Montserrat. O de caire llegendari, com l’escut de les quatre barres de sang del comte Guifré el Pilós. O Sant Jordi, llancejant el maligne dragó.
La catalaníssima escudella i carn d’olla. El porró ple de vi, a la dreta de la imatge, també pot considerar-se com un objecte molt arrelat a la identitat popular catalana. Foto: Casa Noguera
La catalaníssima llegenda de Sant Jordi, representada per la companyia de titelles La Puntual. Foto: TB Teatre Barcelona
També pot ser considerat com un signe cultural d’identitat catalana, la magnífica escenografia per a teatre pintada sobre telons. En concret, aquella que va de finals del segle XIX, fins a principis del XX. Amb noms de prestigi, entre d’altres, com els de: Maurici Vilomara, Oleguer Junyent, Mestres Cabanes, o Soler Rovirosa.
Soler Rovirosa estudia pintura i dibuix a l’escola Llotja i ben aviat inicia un aprenentatge en el terreny de l’escenografia teatral. El seu mestre principal serà l’escenògraf del teatre Odeón, Marià Carreras.
Soler Rovirosa, ha estat considerat el millor escenògraf català d’aquella època. Un monument situat a la Gran Via de Barcelona, entre els carrers Rambla Catalunya i Passeig de Gràcia, perpetua la seva memòria.
I el nomenclàtor barceloní va posar el seu nom a un carrer del barri del Clot, situat per sota del carrer Aragó.
Monument a l’escenògraf Francesc Soler Rovirosa. Obra de l’escultor Frederic Marès. Foto: Metropoli Abierta
El gran talent de Soler Rovirosa, a més de fer-se visible –mai millor dit- en un bon nombre de decorats pintats sobre paper però capaços de suggerir en el públic impressions òptiques de profunditat corpòria i dimensió tridimensional, també va dissenyar imaginatius figurins.
En el seguit d’imatges que aquest article exposa a continuació, es fa evident que molts d’aquests figurins, tots ells concebuts per a personatges interpretats per actrius, actors, cantants o ballarins de carn i os, també haurien resultat òptims per a ser interpretats per titelles o marionetes.
Obren la mostra, -dotats d’un caire titellaire detectable a primera vista- quatre figurins dissenyats per a l’espectacle: Thing-ka ou la fille de l’empire celeste, estrenat a París l’any 1872
Destacable la creativitat de Soler Rovirosa en el primer figurí de l’esquerra, amb els bigotis del personatge, “interpretats” per les cames de l’actor. En els altres tres figurins són evidents les grans possibilitats que ofereixen per a ser trasplantats al llenguatge titellaire.
Quatre figurins per a l’espectacle “Thing-ka ou la fille de l’empire celeste”, dissenyats pel talent de Soler Rovirosa. Foto: MAE Museu de les Arts Escèniques
En l’esplèndid i celebrat llibre L’escenografia Catalana, editat per la Diputació de Barcelona l’any 1986, el seu autor Isidre Bravo, diu sobre els figurins de Soler Rovirosa: “Tot un repertori de figurins, sortits igualment de les mans de Soler Rovirosa, abunda en aquesta lliure creativitat: els homes instrument de música, els personatges joguina, els prínceps del Sol i de La lluna, els homes-rellotge, els animals insòlits, els monstres, etc.”
Escenografia per a “La redoma encantada” de Juan Eugenio Hartzensbuch. Teatre Principal de Barcelona. Any 1874. Foto: MAE Museu de les Arts Escèniques.
Quatre figurins per a l’espectacle “La redoma encantada”. El caire titellaire és ben palpable en tots ells. Foto: MAE Museu de les Arts Escèniques
Un altre figurí per a “La redoma encantada”, amb la particularitat d’incloure en ell mateix, dues serpents que venen a ser com dos titelles en mans del personatge femení. O si es prefereix, en mans de l’actriu que interpreta el personatge . Foto: MAE Museu de les Arts Escèniques.
Anys després, en el 1880, La redoma encantada, conservant la mateixa escenografia i figurins, es representarà a Cuba: Teatro Payret de l’Havana.
Un figurí dissenyat per a l’espectacle “La magia nueva” de Josep Feliu i Codina , representat al Teatre Principal l’any 1876. L’opció a imaginar-lo com a titella o marioneta pot considerar-se absoluta. Foto: MAE Museu de les Arts Escèniques
Amb un argument i temàtica similar a La magia nueva anteriorment es va estrenar a Madrid un espectacle signat per Claudio Coello i Ramos Carrión.
Dos figurins per a l’espectacle de dansa “Clorinda”, del coreògraf Ricard Moragas. Teatre Tívoli de Barcelona. Any 1881. Foto: MAE Museu de les Arts Escèniques
La subtil creativitat escenogràfica de Soler Rovirosa es reclamada per una amplia demanda al llarg de tota la seva carrera professional, iniciada l’any 1854, quan dissenya la seva primera escenografia per a La dicha en el bien ajeno de Enrique Pérez Escrich, representada al Teatre Principal.
Figurí doble, utilitzable pel davant i pel darrera, possibilitant així dos personatges ben diferents encarnats per un únic intèrpret. Espectacle de ballet “Lohókeli” de G. Mazzi. Teatre Tívoli. Any 1882. Foto: MAE Museu de les Arts Escèniques
L’agilitat i elasticitat atribuïble a tot ballarí, facilitaria que aquest, -situat d’esquena al públic i alhora executant l’exercici gimnàstic anomenat la vertical- aportés al figurí la seva màxima expressivitat. Una expressivitat també possible per a un titella o una marioneta. Foto: MAE Museu de les Arts Escèniques
Les escenografies de Soler Rovirosa s’implanten a teatres enclavats en diverses ciutats de Catalunya: Barcelona, Reus, Mataró i Sabadell, entre d’altres. També arriben a Madrid. Al país veí : Nantes i París. A l’altre costat de l’Atlàntic: L’Havana (Cuba), Puerto Cabello (Veneçuela), San José de Costa Rica (Costa Rica), Nova York (Estats Units)
L’any 1888, Francesc Soler Rovirosa és anomenat assessor artístic de l’Exposició Universal de Barcelona.
L’any 1893, Soler i Rovirosa imparteix una conferència a l’Ateneu Barcelonès , sota el títol de: L’escenografia-Notes Històriques.
Els decorats de Soler Rovirosa es caracteritzen per la seva força dramàtica i alhora per la subtilitat i el lirisme. També és destacable el seu encertat tractament del color.
Soler i Rovirosa. Barcelona, 1836-1900. Foto: MNAC Museu Nacional d’Art de Catalunya
A més de les seves aportacions com escenògraf i figurinista, Soler Rovirosa és un dels primers a prescindir de la llum de gas i utilitzar amb decisió la llum elèctrica per a il·luminar els seus decorats.
També és un dels primers a lluitar –malgrat una forta oposició inicial- per aconseguir que tot l’espai destinat a públic: llotges, platees i amfiteatres, resti totalment a les fosques al llarg de les representacions.
Un del teatres en un principi més oposats a la foscor, va ser el Gran Teatre del Liceu. L’explicació rau en que amb els llums apagats, les joies valuoses, els vestits luxosos i les “queridas” de bon veure, no podien lluir i despertar enveges, comparacions i rivalitats…
Els focus elèctrics, -construïts a partir de la bombeta d’incandescència inventada per Thomas Edison- van arribant als teatres gradualment a partir de 1882. En els inicis, la nova il·luminació s’enfronta a nombrosos recels i detractors… El primer teatre d’Europa equipat amb una il·luminació totalment elèctrica és el de l’Òpera de Budapest, l’any 1884.
Coberta del llibre de Damià Barbany: “La llum del teatre” . Editat per Columna / Fundació Romea. Foto: Ros Ribas
Per aquells visitadors i visitadores de putxinelli.cat interessats en la màgia de les llums escèniques, el que aquí escriu va publicar l’any 2002 el llibre: La llum del teatre, on s’exposa abastament l’evolució de les il·luminacions, des de les antiquíssimes torxes al raig làser i els focus dotats de moviment.
Francesc Soler Rovirosa també incorpora a la maquinària de la tramoia teatral, diversos trucs i efectes destinats augmentar l’espectacularitat.
Una altra faceta artística de Soler Rovirosa, també conreada amb èxit, és la de pintor. El Museu Marítim de Barcelona exhibeix pintura seva de temàtica marinera.
Museu Marítim. Pintura “vista del puerto de Barcelona” , de Francesc Soler Rovirosa. Foto: Museu Marítim
Els seus darrers treballs es succeeixen al llarg de l’any 1900, dissenyant pel Teatre del Liceu, l’escenografia de Ifigenia in Aulide de Gluk. I pel teatre Romea: El comte Arnau de Pitarra.
Si en pantalles anteriors s’ha pogut veure el talent per a crear vestuaris de Soler Rovirosa, quan treballa a París per a l’espectacle: Thing-ka ou la fille de l’empire celeste, tanco l’article amb un altre parell de dissenys pertanyents al mateix espectacle.
I amb el convenciment que el conjunt de figurins mostrats, estimulen l’exercici mental proposat per les intencions de l’article: imaginar-los encarnats en titelles o marionetes!
La duplicitat de cames o braços atorga aquests figurins considerables opcions per a ser incorporats en marionetes. És del tot plaent imaginar-se aquests membres duplicats moguts per fils. Foto: MAE Museu de les Arts Escèniques.
