(Laura Vila Kremer en escena. Foto companyia)

S’està representant aquests dies al Tantarantana Teatre una obra important, en el panorama del teatre a Barcelona, en tractar una temàtica eixida de la més pura realitat i explicada per persones que en són vitalment protagonistes: el cas d’aquest 1,7% dels humans que neixen andrògins o hermafrodites, és a dir, amb una indefinició o ambigüitat sexual o de gènere, de manera que tant poden ser considerats homes com dones o les dues coses a la vegada. Un cas que la història, la cultura i la medicina han tendit a silenciar i a voler corregir ipso facto a l’hora del naixement, a través d’intervencions molt sovint aleatòries que només fan que complicar la vida a aquestes persones, segons testimoni d’elles mateixes.

Una realitat, per tant, no cultural ni sociològica ni ideològica, sinó palesa i genuïna, i que per això mateix exigeix ser tractada i coneguda pel públic en general. En aquest sentit, posar-ho en un escenari no deixa de ser un ús del teatre en una de les seves funcions primordials de l’art de Talia: emmirallar la realitat a la ciutadania per saber on som en relació a allò de què es parla.

Hermafrodita dorment al Louvre. Imatge Wikipèdia

Però el gran encert de la proposta, i sens dubte la raó per la qual el seu encaix en un escenari teatral apareix encara més llaminer i encomiable, és haver conjugat la dura realitat amb el mite històric i llegendari de l’Hermafrodita, una figura definida per l’antiga Grècia, que va saber crear un preciós conte per parlar d’una realitat tan vella com el món. Un mite que es creua amb el de l’Androgin, invenció de Plató que situa aquesta composició binària en l’origen de l’espècie humana, dotat d’una complexitat capaç de justificar tots els possibles creuaments hetero i homosexuals dels humans, un cop Zeus hagués partit per la meitat aquells primordials éssers dobles, que tant podien ser home-dona, home-home o dona-dona.

Foto companyia

De fet el personatge protagonista de l’obra, que encarna amb una refinada i exquisida actuació Laura Vila Kremer, es presenta en escena reproduint una de les imatges més coneguda del mite, l’escultura d’Hermafrodita dorment que es troba en el Louvre, còpia romana del segle II a.C d’un original hel·lenístic del s.II a.C, restaurada el 1619 per David Larique. Sense el llit de marbre, però si sobre una superfície flonja i blanca, com ho són els diferents elements escenogràfics de l’obra. Sense la nuesa del marbre, però amb un vestit lleuger que modela el seu cos esvelt, proveït de la bellesa arcaica que dona l’ambigüitat. És a dir, l’actor-actriu encarnant una figura doble i mitològica, que alhora ens parla amb el llenguatge de la nostra època per explicar-nos les crues misèries que envolten el mite quan aquest baixa dels núvols i esdevé realitat: l’estranyesa de tots els que l’envolten, el silenci que s’imposa a la seva condició ambigua, la sensació de ser un monstre que s’ha d’amagar, la condemna a una vida d’ocultament i d’automarginació, la incomprensió dels amics i de la família, i el buit de no tenir una identitat nítida i clara sobre la que recolzar-se.

Laura Vila Kremer aconsegueix expressar amb esglaiadora sinceritat aquest buit, amb la seva excel·lent tècnica teatral i perquè bàsicament sobre ell ha crescut i viscut, un buit que parla d’una manera coral quan apareixen les imatges gravades en vídeo d’altres persones que viuen la mateixa indeterminació de gènere i que expliquen cara a cara detalls de les seves històries particulars. Un buit sobre el que aquesta veu coral sustenta la seva rebel·lió, que el títol qualifica del desig, i que podríem definir també com un gest primari d’afirmació ferotge i vitalista, amb aquesta energia invencible que només dona el buit, el no-res sobre el qual es sustenta la nostra verdadera identitat, la que triem com pròpia i nostra.

Foto companyia

És fàcil dir-ho, però aquesta rebel·lió és de les que més costen, perquè estar en el buit no agrada a ningú, a no ser que t’hi trobis perquè t’hi han llançat o ja hi has nascut.

L’obra es vesteix llavors, quan les veus comencen a parlar, de conceptes que s’acosten a la sociologia feminista i als moviments que defensen la intersexualitat i les posicions LGTBIQ+. Però ho fa sense caure en l’eslògan fàcil o en la simplificació, ja que sempre hi ha al darrere la realitat d’unes vides que saben de què parlen perquè ho estan vivint.

Foto companyia

L’exaltació final, molt ben acompanyada per unes imatges que tenyeixen el blanc dels gegantescos matalassos amb formes que es distorsionen i que pretenen expressar la idea de canvi, transició, metamorfosis i alliberació, aconsegueixen aixecar l’obra vers un registre de catarsi ritual, capaç d’embolcar els espectadors i de fer-los partícips de l’emoció compartida pels actuants.

L’entusiasme del públic va demostrar que els objectius s’havien plenament reeixit.

Si hem situat aquesta obra en l’atenció de la revista Putxinel·li, és perquè indirectament parla del mateix que parlen els bons espectacles de titelles: mostrar l’ambigüitat essencial del fenomen de la identitat, com aquesta es dilueix i caricaturitza quan es sustenta en conviccions col·lectives plenes de prejudicis i de prototipus precuinats, i com només des del no-res radical, en aquesta zona intermèdia entre la vida i la mort, i que els titelles en la seva materialitat tan bé simbolitzen, poden néixer identitats noves i reals, des de l’afirmació lliure de cadascú.

Fitxa artística:

– COMPANYIA COL·LECTIU QUE NO SALGA DE AQUÍ
– AUTORIA: LAURA VILA KREMER, RAQUEL LOSCOS, VÍCTOR RAMÍREZ TUR
– DRAMATÚRGIA I DIRECCIÓ: RAQUEL LOSCOS i VÍCTOR RAMÍREZ TUR
– INTERPRETACIÓ LAURA VILA KREMER
– HORDA INTERSEX: ALDARA, ASMI ANANDA, CAMINO BARÓ SAN FRUTOS, DOUME, IOLANDA MELERO PUCHE, RAQUEL MEDINA, RITA JEIGUORZ, ANNA PASCUAL. I AMB ELS PAISATGES I EXPERIÈNCIES DE MER GÓMEZ, SUSANA L., TERESA, ANDREA APARICIO, ANA BELÉN, PATRICIA, DESTINYS, LUCÍA DÍAZ, MARTA ROZAS, LUCAS LÓPEZ.
– VISUALS: CARME GOMILA
– EQUIP DE RODATGE: CARME GOMILA, HÈCTOR BOADA, GALA GARRIGA, MERI VARÓ, NOEL LÓPEZ, JORDI PARIS, SÀNDAL BOADA
– ASSESSORIA DE MOVIMENT: MARTA FILELLA
– ESPAI SONOR: AURORA BAUZÀ
– ESCENOGRAFIA: ORIOL CORRAL, XESCA SALVÀ
– IL·LUMINACIÓ: MARIETA ROJO
: DISSENY GRÀFIC DE L’ESPECTACLE:
PAU MASALÓ
– COMUNICACIÓ DE LA COMPANYIA: PATRICIA MORAL
– FOTOGRAFIA ALBA CALLE, NÚRIA GÀMIZ
– TRADUCCIÓ: GEMA MORALEDA, LLUC POTRONY
– PRODUCCIÓ: HÈCTOR BOADA, PATRICIA MORAL