Feliç Any Nou! Aquest és el nostre desig sempre que canviem d’any, i ho diem amb alegria i exaltació, convençuts que realment comencem alguna cosa nova. Ja sabem que això no és veritat, però importa aquí la veritat? No m’ho sembla. La gràcia d’aquestes dates és constatar la nostra capacitat d’esborrar el passat per celebrar el futur. D’això se’n diu girar full i renovar forces.
Tant de bo tinguéssim més ritus a mà per aconseguir-ho, que el passat es quedi allà on ha d’estar, a la part del darrere, i el futur el puguem desplegar amb les il·lusions necessàries. És a dir, amb l’optimisme que les raons sempre qüestionen. Tothom sap que el pensament ben pensat condueix al pessimisme. Avui no hi ha raons per ser optimistes. I, tanmateix, ho hem de ser per continuar vivint. Qualsevol projecte de vida o de negocis requereix un grau d’optimisme per realitzar-se. Com més n’hi hagi, millors resultats.
Larraitz Urruzola, amb Dona Barriga Verde i el Diabo, després d’una funció al Festival Titiriberia. Foto T.R.
Titellaire al cent per cent? Ens referim a aquesta capacitat que tenen els titelles de versar sobre el que és radicalment l’Altre, l’objecte, l’inanimat que no obstant pot tenir vida. Ens projectem en aquest objecte i li donem una part de la nostra identitat, l’incorporem com una cosa nostra.
Avui, el problema de l’alteritat és considerat per molts com el moll de l’os de les crisis actuals. Acceptar la diferència costa més del que ens creiem. Ja podem anar predicant aquests ideals d’obertura i d’acceptació del veí, al final sempre caiem en el mateix, injuriant el que pensa i actua de manera diferent. Aquí es requereix algun tipus de mutació social que, com totes les mutacions, arribarà per asfíxia d’allò que és vell, de lo que ha de morir. Potser aquestes crisis descomunals són els preàmbuls de mutacions que encara han d’arribar. Tot i que també podríem mutar en diables o en gossos rabiosos i obsessius carregats d’odi, a molts llocs sembla que ja està passant.
Luís Zornoza Boy en el seu castellet de Punchinelis, Parque de las Marionetas de Zaragoza. Foto T.R.
Els titellaires estem acostumats a tractar amb gossos, diables, dracs, la mateixa Mort, botxins, i tota mena de malfactors i gent desordenada. De fet, moltes vegades són els protagonistes més esperats, els que posen la sal a l’espectacle. Ho acceptem com a expressions normals de la nostra mà esquerra, mentre que la dreta empunya el garrot, la famosa cachiporra, per mantenir els equilibris. Són les dues cares del titellaire, de la vida, de la gent. Són moltes les cares que tenim, però per disposar només de dues mans, ho reduïm a A i B, a Blanc i Negre. Això ens permet jugar amb aquestes oposicions, caricaturitzar-les i fer-les més relatives: al capdavall, són les expressions normals de les nostres dues cares. També els diaris i els moralistes redueixen els comportaments a Bons i Dolents. Les guerres són els ritus de sang que ho posen en pràctica.
Pupis preparats per entrar en combat. Museo Internazionale delle Marionette Antonio Pasqualino, Palermo. Foto T.R.
Per això són importants els titelles: permeten fer aquests ritus sense sang, des de la distància de l’humor, el riure i l’observació. Seria bo convidar els contendents de les guerres a dirimir les seves diferències en un castellet de titelles, actuant sols, cadascun amb les titelles dels dos bàndols. Seria un bon sistema per iniciar possibles negociacions de pau. El lloc també importa: posar distància als fets. Per exemple, signar els tractats a països llunyans i elevats. Bolívia podria ser la solució.
Caps de Pupis després de la Batalla. Museo Internazionale delle Marionette Antonio Pasqualino, Palermo. Foto T.R.
Són metodologies titellaires, per això és desitjable anhelar un any 2024 optimista i titellaire al cent per cent. Almenys així ho pensem des d’una revista com Putxinel·li que considerem tan Titeresante.
