Arnau Vilardebò amb la seva esfera de les constel·lacions. Foto de Jesús M. Atienza
Vaig assistir fa poc a una de les sessions de l’espectacle 88 Infinits que presenten a la sala La Quàntica l’actor Arnau Vilardebò i l’astrònom Albert Pla, de Immersive Adventures. Una experiència preciosa de la que voldria parlar-ne en aquesta entrada.
Abans, però, val la pena introduir l’espai, La Quàntica, una saleta entranyable encara poc coneguda de Barcelona, que d’una banda m’ha recordat èpoques antigues de quan tenia el Teatre Malic, però amb unes diferències notables: a La Quàntica, els seients són còmodes i amples, cosa que restringeix el nombre d’espectadors, però garanteix una confortabilitat destacable. I un altre detall important: l’escenari és gran, un espai de 5m X 6m, on hi caben, per tant, espectacles d’unes dimensions superiors a les petites. De fet, anuncio ja des d’aquí que del 19 al 25 de febrer de 2024 hi actuaré amb la meva conferència-espectacle El Titellaire, l’Ombra i el Doble.
On es troba? Al carrer Sant Lluís, nº 88, al barri de Gràcia, pujant per Escorial des de Joanic, el primer carrer a la dreta. Val la pena acostar-s’hi i conèixer-lo, sobretot si podeu pescar els 88 Infinits dels que ara us parlaré.
88, un número màgic, format per dos 8, que en els mons de la simbologia es considera un número de la sort; si els posem junts, multipliquem la sort per dos. Una curiosa casualitat, la del nº del carrer i la del nombre de constel·lacions. Sens dubte, un clar indici de bon auguri.
88 Infinits
Què són aquests Infinits? Les constel·lacions que veiem al cel des de la Terra. Com diuen astrònoms i historiadors, els antics grecs observaven 48 agrupacions d’estrelles que formaven dibuixos al firmament. Però si hi sumem les que es veuen des de l’hemisferi sud, el número actual de les visibles és 88.
Constel·lacions de l’hemisferi sud escenografiades sobre el globus terrestre. Làmina de l’Harmonia Macrocosmica d’Andreas Cellarius de 1661. Com que l’esfera celeste es veu des de “fora”, els costats estan invertits pel que fa a la vista per a un observador terrestre. Imatge extreta de Wikipedia
L’espectacle parla d’aquests Infinits, però ho fa d’una manera doble: d’una banda, a través d’un planetari frontal, on l’astrònom Albert Pla ens va il·lustrant sobre allò que veiem al cel, no només des de l’aparença que ens dona la distància, sinó que, amb la seva aplicació digital, ens acosta els astres com si els veiéssim des d’algun planeta o alguna nau viatgera.
Foto de Jesús M. Atienza
Per altra banda, l’Arnau Vilardebò ens il·lustra des d’una altra perspectiva: ens explica les mitologies que hi ha darrera de cada constel·lació, alhora que ens desxifra el perquè del seu nom. Una informació que ens lliure no doctoralment sinó explicant-nos el conte de cada una d’elles, és a dir, des d’una exposició oral plena d’humor, de gags, d’enginy i de sorpreses sempre inesperades.
Una temàtica que Vilardebò coneix a la perfecció, perquè fa anys que es dedica a aquesta feina d’il·lustrar-nos sobre els mil i un relats mitològic que existeixen en aquest món, que són molts, bigarrats i que solen tendir a l’extravagància més estrafolària que podem imaginar.
En aquest cas, es limita a les que veiem i coneixem prou bé, ja que són les que apareixen al popular Horòscop i les que ens venen de la mitologia greco-romana, de la que encara bevem. Gèminis o els bessons, l’Óssa Major, Orió, Hèrcules, Andròmeda, Pegasus, Càncer, Tauro…
Foto de Jesús M. Atienza
Ja d’entrada, l’Arnau ens situa, i ens explica què és això d’una constel·lació. Un conjunt d’estrelles properes entre si, que formen una unitat amb el seu corresponent dibuix? En absolut. Les constel·lacions són dibuixos que nosaltres fem per dividir el cel ens petites porcions retallades per les línies invisibles que tracem des d’alguns dels seus punts més brillants. Una explicació senzilla que l’Arnau ens ofereix només d’entrada.
No es tracta aquí de desvelar tot el que s’amaga en aquest espectacle insòlit i que podríem qualificar de prodigiós. Només dir com l’Arnau i l’Albert es van tornant, explicant-nos el primer el conte d’una constelació, i mostrant-nos el segon els seus detalls interiors astronòmics. Una alternància que sens dubte constitueix el gran encert de la proposta.
Quatre elements de l’Erth al centre amb els 12 signes del zodíac, de Proprietatibus Rerum de Bartholomeus Anglicus, 1445-50. Imatge extreta de Wikipedia
L’Arnau es queda en la mitologia, tot i que el seu coneixement astronòmic és d’una alçària important. Tampoc entra en els aspectes astrològics, que entusiasmen a tanta gent. Els seus relats ens acosten tant vers el coneixement acadèmic com vers el mitològic i narratiu, i aquest doble abordatge és el gran què de l’espectacle.
Pel que fa a Albert Pla, ens adelita passejant-nos com qui diu per l’Univers, amb imatges i explicacions minucioses, precises i tècniques sobre els diferents fenòmens que ens va mostrant. Un coneixement profund que, acompanyat per la visió immersiva al planetari, ens sumeix a una delectació insòlita i esbalaïdora.
Quant al gènere de l’espectacle, què podem dir? Inclassificable, sens dubte, però sí que el podem emparentar amb les famílies de l’anomenat ‘teatre visual i d’objectes’, de manera que els lectors de Putxinel·li i els aficionats a aquestes arts tenen una excusa més per acostar-se a la Quàntica i deixar-se portar per l’encís de la mitologia, amb les seves figuretes inclosos, i de les imatges vives de l’univers.
Conclusió: si veuen els 88 Infinits a la cartellera, no dubtin a comprar l’entrada i acostar-se a la Quàntica: no se’n penediran!
