(Paca García, del Teatro Los Claveles, amb el titella de la Bruixa, a ‘La Caseta de Xocolata’. Foto T.R.)
El 19è Festival de Titelles de Valls 2023, més conegut com Guant, i que dirigeix Eudald Ferré, va tenir lloc a la capital de l’Alt Camp, Valls, del 13 al 19 de novembre 2023, amb un programa que com sempre ha buscat l’equilibri entre els espectacles pels més petits i pels més grans, amb alguna obra per a adults al Teatre Principal. Concretament, qui signa aquestes línies va actuar amb la conferència-espectacle El Titellaire, L’Ombra i el Doble, ocupant públic i actuants l’escenari del Principal, per aconseguir una intimitat que va anar com anell al dit a la proposta.
El Festival té per costum programar a Valls, però també a altres localitats de la regió, una manera d’estendre el benefici d’un programa de qualitat a la comarca i que serveix també a les companyies per rendibilitzar la seva feina i el trasllat quan venen d’altres regions o països. Aquest és el cas de la històrica companyia Los Claveles, de Murcia, que va actuar a diverses poblacions. Aquest any han estat El Morell, Miami Platja, Alcover i Tarragona.
Parlarem en aquesta crònica dels espectacles que vaig poder veure en el poc temps passat a Valls, i concretament de l’Exposició Teatre d’Ombres a càrrec de Mercè Framis; del seu espectacle creat conjuntament amb Esther Prim, El Somni; La Caseta de Xocolata, a càrrec de Teatro Los Claveles; i On vas, Moby Dick?, del Centre de Titelles de Lleida.
Exposició Teatre d’Ombres, Pell d’Ase, de Mercè Framis
Sempre és un plaer veure el treball d’aquesta virtuosa del teatre d’ombres, que s’ha pres la seva feina teatral amb molta cura i un detallisme extraordinari en l’execució plàstica de siluetes i decorats. Ho vam poder constatar un cop més amb l’exposició que el Festival Guant va convidar a instal·lar-se al vestíbul del Teatre Principal, un lloc que sempre ha destinat a exposicions temàtiques a l’entorn del teatre de titelles.
Imatge de l’exposició. Foto T.R.
Mercè Framis va presentar tota una seqüència de diferents escenes de la seva obra basada en el conte de Charles Perrault Pell d’Ase. Un títol que indirectament ens parla de com es feien les ombres en tantes tradicions del món: amb pell de camell, de vaca o, perquè no, d’ase. Diu el programa d’aquest espectacle:
Els contes de fades són un valuós recurs educatiu, els seus relats parlen de manera simbòlica de les nostres pròpies lluites internes i de la varietat de camins possibles per a superar-les. En ells es presenten embolics que representen obstacles, proves que han d’esser vençudes al llarg de la vida, travessar aquestes proves permet als personatges sortir victoriosos i passar a un nou nivell de maduresa.
Foto T.R.
Un contingut de caràcter arquetípic que explica el tipus de figures i decorats que Framis va crear per a aquesta història, amb una preeminència de la silueta negra, en la línia tradicional del teatre d’ombres europeu.
Una característica interessant de l’exposició és que damunt de cada teatrí amb la seva escena d’ombres convenientment il·luminada hi ha el dibuix o croquis que l’autora va fer abans de passar a la seva realització plàstica, explicant el procés habitual que es segueix en aquest tipus de teatre.
Foto T.R.
De Mercè Framis val la pena citar aquestes paraules que li va dedicar Maryse Badiou, gran experta en l’estudi de les tradicions mundials del teatre d’ombres. Diu:
Poques vegades es pot apreciar tan bé el valor d’un treball teatral com en els espectacles d’ombres de Mercè Framis, que barregen amb agudesa els ingredients textuals, plàstics i musicals, a fi d’encarnar la bellesa d’un pensament capaç de parlar-nos dels éssers humans, amb delicadesa, generositat i infinita lucidesa.
Foto T.R.
A través de la llum, del moviment dels colors, de l’harmonia de les línies, les seves obres són una resposta poètica i simbòlica a les preguntes existencials, ètniques i socials que es fan tant els adults com els més petits: preguntes eternes que aquí obren finestres a horitzons immensos on tota l’historia del món apareix en clar-obscur: les nostres identitats individuals i col·lectives, els nostres contes, llegendes i mitologies en els quals l’imaginari se’ns presenta com a ensenyança popular.
El llarg recorregut professional de Mercè Framis, la seva rica experiència en la pluridisciplinarietat, fan d’aquesta personalitat de sensibilitat i d’enginy, una artista que a casa nostra és, sens dubte, una brillant referència en les arts de les marionetes i de les ombres.
Per saber més sobre Mercè Framis, vegeu l’entrevista publicada a Putxinel·li en el marc de la Revolta dels Titelles aquí.
Mercè Framis i Esther Prim amb El Somni
Va mostrar aquesta vegada Mercè Framis la seva faceta titellaire que complementa amb la d’ombrista, que és la disciplina que més ha practicat. I ho ha fet ajuntant-se amb la gran titellaire que és Esther Prim, que en aquesta ocasió s’ha presentat amb el nom de Pipiolo Produccions, per crear un espectacle amb un dels seus personatges més entranyables i que ella més ha utilitzat: L’Àvia Pepa, nom que fins i tot va ser el que tenia la companyia quan actuava de solista amb titelles de guant i per a nens petits. Recordem que Esther Prim va ser també l’ànima, junt amb Miquel Álvarez, de la històrica i reconeguda companyia Aquilino Magic Circus. (sobre Esther Prim, vegeu aquí a Putxinel·li)
Mercè Framis en plena actuació. Foto T.R.
Ens trobem amb una obra que va dirigida a nens de 0 a 3 anys, és a dir, que s’ha d’adreçar a un públic que té un rudimentari coneixement del llenguatge parlat, el més elemental que neix de la pura relació fill-mare. Un públic que tant Framis com Prim coneixen bé, però que tampoc és el seu habitual. D’aquí l’enorme esforç que sempre representa crear espectacles per a aquesta franja d’edat.
Ho fan les autores amb la interpretació solista de Mercè Framis, que es posa en un paper de titellaire que es dirigeix als seus espectadors en un to bàsicament maternal, però a la vegada amb la distància que ofereix el teatre de titelles, de manera que l’obra compleix amb els requisits propis del teatre per a totes les edats, una cosa que sens dubte és percebut i celebrat tant pels infants com pels adults que els acompanyen, i que són també part important de l’audiència.
Foto T.R.
Hi ha dos personatges: l’Àvia Pepa i la Lola. L’argument és molt senzill: arriben d’un passeig per la muntanya, carregades de pomes. L’Àvia està cansada, s’asseu i s’adorm i comença a somiar. Què somia? El circ de la confitura, un pallasso-cuiner, un tren, un cocodril…
Un somni que es basa en quatre contes de la Col·lecció l’Àvia Pepa, de Publicacions de l’Abadia de Montserrat (veure aquí).
Foto T.R.
Framis aconsegueix tenir als nens enganxats a la paraula i a la imatge, amb algunes cançons i una plàstica molt atractiva i propera a l’imaginari infantil.
Pares, mares i nens van aplaudir amb moltes ganes i, en acabar, es van acostar a l’artista amb ganes de tocar i veure d’a prop als personatges que els havien atrapat durant la mitja hora de funció.
Teatro Los Claveles, amb La Caseta de Xocolata
Va ser tot un plaer assistir a una representació d’aquesta històrica companyia de Murcia (veure aquí) que va presentar, en una versió en català de Carles Cañellas, l’obra La Caseta de Xocolata, un dels contes més populars dels germans Grimm, a partir d’un guio escrit pels dos membres fundadors de la companyia: Paca García i Aniceto Roca. La posada en escena la signa Andrea Sánchez.
Foto Fotoro
Últimament, en els espectacles de Los Claveles sol actuar en solitari Paca García, mentre Aniceto Roca es queda en un segon pla, com a tècnic o com a músic en algunes ocasions, una combinació molt reeixida i que ha mostrat el gran atractiu que té Paca com a actriu titellaire, sempre amb un deix d’ironia que li ha donat una manera especial d’actuar amb uns grans resultats.
En aquesta ocasió, ella s’ha posat sola davant del públic, ocupant-se Aniceto de la tècnica. No era fàcil enfrontar-se a un text en català, una llengua que no és la seva, i amb una obra que tampoc és fàcil, sobretot si la versió ha procurat ser fidel al conte original, sense privar-lo dels seus múltiples trets, i sense regatejar els moments forts, els perills i les pors que passen els seus personatges.
Foto Fotoro
Ja coneixem el conte, però sempre val la pena recordar-lo, tal com Los Claveles l’han presentat:
Hi havia una vegada, en un bosc no gaire lluny d’aquí, dos germans, Hansel i Gretel. Un dia, el pare i la madrastra els van portar al bosc amb la intenció d’abandonar-los. Però Hansel, que era molt espavilat, va anar deixant un rastre de pedres blanques. I així, quan es van trobar sols, seguint-les, van poder tornar a casa, cosa que no va agradar a la seva madrastra que, l’endemà, els va tornar a enviar a recollir llenya amb el pare. Però aquesta vegada, previsora, va guardar les pedres de Hansel i no van poder tornar perquè les molles de pa que, a falta de pedres blanques, va anar deixant pel camí, se les van menjar els ocells. Perduts al bosc, van trobar una bonica caseta tota de xocolata, farcida amb una malvada bruixa…
Foto Fotoro
La foscor del conte està meravellosament compensada amb l’actuació de Paca García que, sempre amb el seu característic deix d’ironia, sap distanciar el text i ens permet seguir la història des de dins i des de fora a la vegada, que és la millor manera de tractar els textos tradicionals. Quan aquests ens arriben amb tots els seus arcaismes arquetípics, el més saludable és encarar-los tal com venen, sense dissimular els seus costats foscos ni suprimir-los, però mirant-los com qui diu de reüll, amb una doble mirada perceptiva i crítica alhora. I és la pròpia mirada de l’actriu titellaire Paca García la que ens permet situar-nos en aquesta zona de privilegi, del veure doble. Unes facultats que s’adquireixen amb els anys d’experiència i també posant-hi la perspectiva intel·ligent.
Per altra part, aquest aspecte de demiürg que sempre té una titellaire solista, en aquest cas es vesteix d’una mena de maternitat envers els diferents personatges, els quals estan d’alguna manera emparats per les mans i els braços de qui els mou i de qui els dona la veu. Una demiürg que, com la mateix vida, regala vida i mort a les seves criatures.
Foto Fotoro
Tot això està present en La Caseta de Xocolata de Los Claveles d’una manera subtil i subliminal, com no podia ser d’altra manera.
L’actuació de Paca García ens va mostrar el gran ofici que té en aquests quefers d’explicar històries i representar-les amb titelles, figures o dibuixos, com algunes vegades ha fet.
El públic, que va omplir el magnífic Centre Cultural del Morell, on vaig veure l’actuació, va pensar el mateix, en aplaudir amb entusiasme l’esforç de la companyia de presentar l’obra en català, amb una dicció que va sortir molt correcte i entenedora. Nens i adults es van acostar àvids a l’escenari, amb ganes de tocar i veure els titelles que havien protagonitzat l’obra, i la demiürg que els havia animat.
On vas, Moby Dick?, del Centre de Titelles de Lleida
Interpretada per aquests dos magnífics actors-titellaires del Centre de Titelles de Lleida, Albert García i Saray González, amb l’assistència tècnica de Francesc Farré, es va presentar al Teatre Principal l’obra On vas, Moby Dick?, una producció capitanejada per aquest gran artista ja retirat però que segueix insuflant l’alè creatiu del Centre de Titelles, en Joan-Andreu Vallvé. Un títol que va merèixer rebre el Premi Drac d’Or Fecoll de la 32a Fira de Titelles de Lleida 2021, així com el Premi al millor espectacle infantil del Festival Titirijai 2023.
Foto companyia
Una obra que parla de l’espècie dels cetacis amb la que la companyia ja hi ha treballat anteriorment, amb la seva fantàstica Kujira, una balena que han passejat per moltes ciutats d’Europa. En aquest cas, els de Lleida han volgut parlar de balenes però també d’una de les més grans novel·les d’aventures, el Moby Dick del nord-americà Herman Melville, publicada el 1851.
Diu el programa:
A en Tim li agrada molt veure el mar. Per això, sempre que pot, visita la seva àvia al seu poble de pescadors. Allí coneixerà la Kalin, una nena de la seva edat, que li explicarà la història de la Moby Dick. Tot jugant i fent volar la imaginació, en Tim i la Kalin reviuran les aventures de la gran balena blanca per lliurar-se dels arpons del capità Ahab i seguir nedant lliure pels 7 mars.
Foto companyia
La gràcia és que Moby Dick apareix també quan era nena, és a dir, una balena infant, cosa que permet als nens identificar-s’hi amb més facilitat. La proposta combina la presència dels actors i els titelles en directe, seguint l’estètica que caracteritza el treball de Joan-Andreu Vallvé, amb la projecció d’unes imatges seves magníficament animades per Bernat Vallvé, que també signa la banda sonora. Amb la veu del narrador de la novel·la, Ishmael, substituïda per la veu de la Kalin, la projecció explica la cacera de Moby Dick i els detalls més escabrosos de l’obra, quan amb el cos ple d’arpons clavats, la balena blanca desapareix emportant-se al Capità Ahab.
Foto companyia
Davant la impossibilitat de centrar-se en el cos de la monumental novel·la de Melville, Vallvé ha volgut destacar els elements més vistosos capaços de despertar la imaginació del públic infantil: la balena blanca i les seves proporcions gegantines, amb la intenció de despertar el seu interès i aconseguir que un dia es llegueixin la novel·la sencera.
I com sol fer el Centre de Titelles de Lleida, els dos actors van bordar la seva actuació amb uns titelles impecables i una escenografia clara i neta, conduint amb suau mà els nens vers els imaginaris fantàstics de les grans aventures marineres.
Foto companyia
El públic, entregat, va aplaudir amb devoció, i els nens corregueren a veure els titelles d’a prop, tan ben portats per l’Albert García i la Saray González.
