L’experimentat i veterà Toni Rumbau, creador i intèrpret de la conferència-espectacle: “El Titellaire, l’Ombra i el Doble”. Foto: Iñigo Royo
El Titellaire, l’Ombra i el Doble, va arribar a Barcelona el 22 de setembre d’enguany, en funció única acollida pel centre cívic Can Clariana Cultural. Una arribada, precedida per la seva presència a diversos Festivals : Sagunt, Lleida, Sevilla, Evora i Rianxo.
Després del seu pas per Barcelona, al llarg d’aquesta tardor El Titellaire, l’Ombra i el Doble es podrà veure a Valls i Alacant. També a Madrid, el dia 25 d’octubre al Teatro Pradillo, formant part de la programació del festival Pendientes de un hilo.
Rumbau, ha comptat amb la col·laboració d’Eudald Farré en el rol de director. Pepus Serrat, encarregat de l’assistència tècnica. José Menchero dissenyant l’espai. Les siluetes per a les escenes d’ombres han estat creades per Clementina Kura Kura. La música –del tot fonamental- és d’Octavi Rumbau.
L’acte arrenca amb Toni Rumbau davant d’un faristol situat a la dreta de l’escenari i la seva figura destacada pel contrallum d’un focus. A l’esquerra, es troba situada l’estructura d’un castellet.
Toni Rumbau, en un moment de la seva “performance”, on conferència i espectacle transiten en pletòrica harmonia. Teoria i praxis en una ben aconseguida mixtura. Foto: Iñigo Royo
La conferència, inicia el seu temari amb aportacions didàctiques sobre l’origen dels titelles i sobre l’enorme valor positiu de “perdre el temps” quan aquest temps perdut -no productiu des del punt de vista industrial, material, monetari o financer- és un temps dedicat per exemple a la cultura dels titelles.
Com diria el filòsof Pierre Hadot, cal protegir i potenciar la utilitat d’allò que és “inútil”. De tot allò que ens alimenta l’esperit humanista.
Per a il·lustrar l’origen –el dels titelles- Rumbau es serveix d’una màscara, la qual modela una ancianitat, el personatge d’un vell, símbol de l’inexorable transcórrer del temps…, de l’avançament imparable de les sagetes del rellotge…
Les màscares més emblemàtics, símbol etern de tot el teatre que es fa i es desfà: Comèdia i Tragèdia. Foto: Historia National Geographic
La incorporació de la màscara a les representacions teatrals s’atribueix al grec Tespis, nascut l’any 566 abans de Crist. Situada davant d’un rostre humà, s’integra en aquest rostre. I un cop integrada pot dotar-se-la de veu i personalitat.
Però si es separa i s’allunya una mica del rostre, -Rumbau ho exemplifica- adquireix identitat pròpia, autònoma. De la màscara al titella només hi ha un pas.
N’hi ha prou amb modificar l’estructura externa incorporant-hi cos i braços. L’altra estructura, la interior, quan impulsa un gest o un moviment, o una paraula o una onomatopeia, és la mateixa.
Amb el titella constituït, -Rumbau ho explica i escenifica amb clarividència i amenitat- tenim damunt l’escenari dues identitats: el titella i el seu manipulador.
Manipulador, o bé, com li agrada dir al titellaire i artista plàstic Joan Baixas: el titella i el seu animador. Qui diu animador o manipulador, diu animadora o manipuladora.
El conferenciant ens informa d’una realitat inqüestionable: els titellaires sucumbeixen al pas del temps, abans o després es moren… Els titelles en canvi, poden ser eterns. Com a molt, poden necessitar de tant en tant, una mà de pintura.
Toni Rumbau, acompanyat per l’històric titella Malic. Foto: Iñigo Royo
El conferenciant, de sobte, ens mostra un titella de guant. No és un titella qualsevol, és Malic! Després d’una llarga inactivitat, Malic torna!
El nom de Malic, és ple de ressonàncies evocadores… que ens remeten al que fou el teatre més petit de la ciutat de Barcelona, -50 espectadors- ubicat al popular barri del Born i amb un efervescent i creatiu funcionament entre els anys 1984 i 2002. Ens referim al Teatre Malic.
Va ser allà, en el diminut escenari del teatre Malic, on el titella Malic va protagonitzar diversos espectacles de la companyia La Fanfarra: “Malic enamorat”, “Malic a la Xina”, “Malic a Nova York”.
D’esquerra a dreta, al vestíbul del teatre: Mariona Masgrau, Toni Rumbau i Eugenio Navarro. El trident fundador i gestor del Teatre Malic i de la companyia internacional de titelles: La Fanfarra. Foto: Albert Fortuny
I ara, una pila d’anys després, Malic torna a ser en un escenari. Rumbau i Malic es traslladen des del faristol fins el castellet. Del modus conferència passem al modus espectacle. S’obre el petit escenari. I allà, al costat de Malic, fa acte de presència el gos Gustau.
Gustau, també havia estat tots aquests anys privat d’activitat, retingut. Tanta retenció, l’obliga –en un dels moments més còmics de l’espectacle- a evacuar –amb explícit realisme- el líquid de l’orina!
A l’escenari: Malic, fent percussió i el gos Gustau buidant la bufeta… Foto: Iñigo Royo
L’escena que se’ns mostra a continuació, ens recorda el codi subversiu tantes vegades utilitzat pel geni de Charles Chaplin: la figura del policia com a símbol de càstigs i coaccions “legalitzades” per una societat concebuda des de la repressió, construïda amb intenció de posar pals a la roda del pensament lliure de cada individu.
Com organitza Rumbau, aquesta escena d’inspiració Chapliniana? Mitjançant els titelles Gustau i Malic engegant una trepidant percussió. A la qual s’uneix l’engrescada participació del públic.
Escena musical, doncs, on apareix un titella Policia ben disposat a impedir que Malic i públic gaudeixin de la música que estan creant. El Policia vol imposar silenci! L’autoritza a exigir-ho, un senyal de tràfic on queda ben clar que la música està prohibida. Però si Malic fa girar el disc, resulta que en el revers, la música no està prohibida.
El Policia, Malic i el senyal a doble cara: autorització o prohibició. Foto: Iñigo Royo
Degut al conflicte -com fent homenatge als espectacles de titelles més tradicionals- hi ha tot un seguit de frenètiques garrotades entre Policia i Malic!
Rumbau torna a la zona del faristol, i de l’espectacle tornem a la conferència, la qual ens exposa noves reflexions sobre la dualitat titella-titellaire. Sobre el subjecte i l’objecte. El titellaire és el subjecte i el titella l’objecte? O és justament a l’inrevés?
De les seves paraules reflexives, Rumbau passa a encendre la flama d’una petita espelma. L’escenari resta a les fosques i el conferenciant es trasllada al castellet…
La foscor quasi total és necessària per a interpretar escenes protagonitzades pel Teatre d’Ombres. Foto: Iñigo Royo
Tota l’estructura del castellet, fins ara opaca, adquireix transparència per a convertir-se en una pantalla il·luminada per la retroprojecció i com a tal, apte per a la projecció d’ombres. Tornem a ser en codi espectacle.
A la pantalla, les siluetes de dues poderoses i exòtiques deïtats pertanyents a una mitologia inventada per Rumbau, –les quals ens poden recordar les mil·lenàries ombres balineses i javaneses- es barallen acarnissadament. En el transcurs d’aquest enfrontament, l’escena adquireix una acció trepidant, majúscula, del tot catapultada per l’excel·lència de la música.
Posteriorment a la baralla, un dels Déus posa un ou! I d’aquest ou diví, neix el Titella Primigeni, un titella origen i germen de tots els titelles que després vindran!
Tal i com ha passat tantes vegades a la història de la humanitat des que el món és món: els oprimits es rebel·len contra els opressors. El Titella Primigeni es rebel·la contra l’autoritarisme dels Déus!
Les siluetes dels Déus, mostren hostilitat envers el Titella Primigeni. Foto: Iñigo Royo
Aquests Déus, -al igual que moltes divinitats- són massa enlairats, massa suprems. Són intolerants i castiguen cruelment el Titella Primigeni! Procedeixen a immobilitzar totalment la seva expressivitat verbal i gestual.
I per si no n’hi havia prou, posen en funcionament un contingent d’esclaus per tal de tenir el Titella Primigeni sota estricte control. Aquests esclaus no són altres que els titellaires.
Però, tal i com ha de fer qualsevol esclau, els titellaires acaben ignorant el mandat que els Déus els han encomanat, prescindeixen del Titella Primigeni i es dediquen a multiplicar-se i expandir la seva civilització. El Titella Primigeni, resta abandonat, oblidat…
Oblidat per uns titellaires que només existeixen en la fèrtil, sorprenent i artística imaginació de Rumbau. Els titellaires de debò, mai no abandonen els seus estimats titelles.
Una imatge de civilització del tot urbana y actual, que allunya el Teatre d’Ombres de Rumbau, de l’estètica d’ombres tradicionals. Foto: Iñigo Royo
A moments, l’escena va adquirint –sustentat tècnicament per diverses fonts de llum i per la superposició d’imatges- una estètica que s’apropa a una fascinant dimensió cinematogràfica.
Teatre d’Ombres amb fantasmagoria de titelles i titellaires. Foto: Iñigo Royo
Finalitzada l’escena del teatre d’ombres, Rumbau recupera el codi conferència i allà, al faristol, és on apareix el titella doble de Rumbau. Un Rumbauet a escala reduïda idèntic al de carn i os.
Estem veient a Toni Rumbau persona i el seu doble titella? O bé la imatge ens mostra a Toni Rumbau titella i el seu doble persona? Foto: Iñigo Royo.
El del desdoblament, el de l’alteritat és un dels temes més arrelats i constants en la personalitat artística –i potser també psicològica- del mestre titellaire Rumbau: incursions introspectives en l’altre jo, o en el super jo. En el jo, davant del mirall. En el jo, davant del seu alter ego titella…
Rumbau titella i Rumbau persona, mantenen una suggestiva, filosòfica, existencial i divertida conversa sobre les respectives identitats, sobre les dues identitats, sobre la identitat de cadascun d’ells, que al cap de vall potser és la mateixa, potser en realitat és tracta d’una única identitat…
En el tram final de l’espectacle, que de nou es trasllada al petit escenari, veiem com el titella Rumbauet i el titella Malic, desconeixen el misteri que envolta els orígens del Titella Primigeni. I coincideixen en la necessitat de saber i trobar quin és el secret del “gran viu” , és a dir, volen descobrir i conèixer l’origen de la primera criatura nascuda amb naturalesa de titella… Però no saben qui els pot facilitar informació…
Per a resoldre el requeriment d’ambdós titelles, de sobte, apareix un titella Dimoni!
La inesperada aparició d’un dimoni injecta continuïtat argumental a la conferència-espectacle. Foto: companyia
El personatge del Dimoni és molt present i recurrent en tota mena de dramatúrgies titellaires, en les d’abans i en les d’ara. El Dimoni, aconsella a Malic i Rumbauet, posar-se en contacte amb la Mort…! La Mort, un personatge d’eficaç presència dramàtica, també sovinteja en les posades en escena titellaires. Aquesta senyora, pot ser considerada com una icona fonamental en la semiòtica titellaire, des de la més clàssica a la més innovadora.
L’enginy i el subtil sentit de l’humor de Rumbau, priven a la presència de la Mort de transcendència, en fer-la aparèixer coixa i incompleta…
El conjunt de fèmur, tíbia i peroné d’una de les esquelètiques cames de la Parca, els podem veure entre les dents del gos Gustau… És ben sabut que els cans, aprecien els ossos, els agrada rosegar-los…
La Mort! Un personatge molt apreciat per les dramatúrgies, ja que sempre aporta solucions argumentals definitives… Foto: Jorge Raedó
La Mort, proporciona a Malic i al doble de Rumbau, una orientació encriptada: heu d’obrir la testa, entrar a la marmita i tirar-vos de cap al niu…
Ambdós, Malic i el Rumbauet, es disposen a fer cas a la mort i ficar-se de ple en esbrinar el misteri d’obrir la testa, el misteri de la marmita… Una marmita, pot venir a ser com un cap…
En qualsevol cas, ambdós titelles volen recuperar la vitalitat del Titella Primigeni. I és ben sabut, que tot titella, per a ser vitalista, necessita el vitalisme d’un titellaire!
Els titelles necessiten disposar d’un cap! El que tenen més a prop, és el del titellaire Rumbau! Però, Rumbau, -abandonarà la seva conferència- i es deixarà llescar el cap, com qui llesca una llonganissa?
Millor assegurar l’objectiu, aplicant una mica d’anestèsia… El criden i l’estaborneixen a cops de garrot…! El cap, ja es troba disponible… Procedeixen a obrir el crani de Rumbau, amb la lògica implacable que tenen aquests éssers diminuts, la lògica del ‘dit i fet’!
Escena, aquesta del cap, d’una magnifica truculència i teatralitat que ens pot remetre a les anomenades Figures Anatòmiques que –des de finals del segle XIX fins a principis del XX- compartien exhibició a museus, circs i barraques de fira, amb les molt populars Figures de Cera.
El cap de Rumbau, -després d’haver-li estat oberta la testa- amb el seu interior accessible. Flanquejat pel titella Malic i –pirueta de l’alteritat- pel doble de Rumbau, és a dir, pel doble del cap. Foto: Iñigo Royo
Un cop es troben dintre del cap, gràcies a que la dramatúrgia els ha transformat –mitjançant la màgia de les ombres- en petites siluetes negres retallades damunt la superfície il·luminada, la seva percepció s’expandeix davant d’un món interior que els sembla infinit… El cap és metàfora de la marmita? La marmita és metàfora del cap? El que compte definitivament, és que el relat servit pel joc de les ombres, adquireix un considerable valor estètic i dramàtic!
Com en el túnel del temps, com en una radiografia sorgida de l’interior de tota la història titellaire, van apareixent imatges projectades que retraten titelles i titellaires coneguts!
A qui pertany el rostre projectat al centre de la imatge? És el d’un titella? El d’un titellaire? Les faccions semblen ser les de Toni Rumbau… Foto: Iñigo Royo
Ja per a concloure brillantment la conferència-espectacle, tot apropant-se a un happy end, veiem aparèixer per sorpresa el titellaire, lògicament amb el cap a lloc, de cos sencer i tot ell pletòric, energètic, revitalitzat, disposat a exercir el seu ofici i ben acompanyat pel Titella Pulcinella, símbol de la vitalitat dels titelles tradicionals, al qual, per cert, la imaginativa mitologia napolitana, atribueix el do extraordinari d’haver nascut d’un ou, per comptes d’haver estat construït –com qualsevol titella- per unes mans humanes…
La catarsi del ritual de transformació que és aquest espectacle s’ha acomplert, i el públic aplaudeix bressolat per un pasodoble torero triomfant!
La conferència-espectacle ha finalitzat. Cal saludar i rebre aplaudiments! D’esquerra a dreta: Eudald Farré, Toni Rumbau i el titella Pulcinella. Foto: Sara Serrano
Fins aquí les referències a una original i creativa Conferència-Espectacle.
Presentació del llibre ‘El Titiritero, el Huevo, Barcelona y la Extravagancia’
I per a tancar l’article, la referència a una altra activitat artística de Toni Rumbau, la del seu darrer llibre: El Titiritero, el Huevo, Barcelona y la Extravagancia, qualificable com una molt particular novel·la a cavall entre les incursions de caire periodístic i les de caire filosòfic i alhora visionari.
Ben aviat, aquesta novel·la, -on no hi falten acolorides imatges de tarannà fantàstic i surrealista- disposarà d’una versió catalana. Servida per la mateixa editorial Thot Arts i amb el mateix títol: El Titellaire, l’Ou, Barcelona i l’Extravagància.
A les pàgines inicials, hi trobem uns titelles i marionetes que cobren vida! Uns titelles que es mouen i accionen per ells mateixos, que prenen decisions, que senten, pensen i pateixen: (…) Las marionetas, liberadas de hilos y controles, habían abierto la puerta y se esparcían por el taller (…) Kalim y Kilam, los dos títeres comprados en Los Encantes, eran los que más saltaban, bailaban y chillaban.
Coberta del llibre de Toni Rumbau “El Titiritero, el Huevo, Barcelona y la Extravagància”. Editat per Thot Arts. Foto: Toni Rumbau
Les singulars marionetes i els no menys singulars titelles, resulta que sorprenentment també parlen! (…) Pero al ser y no ser lo que son, pasa como con sus títeres, que se han independizado y charlan por los codos cuando les da la gana.
Aprofitant posseir el do de la paraula, els titelles es queixen del tracte rebut per part dels humans (…) Los títeres, al principio, intentamos explicar nuestros trucos y secretos, pero no nos hicieron caso. Nos encerraron bajo candado en sus retablos y nos obligaron a repetir siempre las mismas funciones, idénticas y aburridas.
Dirigits pel control dels humans, aquests insòlits titelles s’han sentit injustament sotmesos! Esclavitzats!
L’amplia diferència en centímetres que els separa de l’alçada dels humans, potser els ha fet sentir-se empetitits, talment com s’hi podria sentir qualsevol humà, si la seva alçada es compara amb la del Gegant del Pi, o amb la de qualsevol altre gegant o geganta –en realitat titelles amb l’escala augmentada- del nostre folklore popular.
La petita mà humana de carn i os, estableix contacte amb la gran mà de cartó pedra, d’una geganta. Foto: Núria Morte
Els titelles però, no son rancuniosos, no són venjatius. No obstant l’enorme humiliació que han sofert, els titelles independitzats estableixen una relació amistosa amb qui ha estat el seu titellaire, un tal Manuel…
Els generosos titelles independitzats proporcionen al tal Manuel, el contacte amb el personatge del senyor Quinqué, una mena de guia turístic bon coneixedor de la ciutat de Barcelona i capaç d’expandir la geografia barcelonina cap a geografies galàctiques i siderals…
Imatge a la pàgina 140 de : “El Titiritero, el Huevo, Barcelona y la Extravagancia”. Foto: Toni Rumbau
