(Els protagonistes amb els seus còmplices. Foto Arnau Pascual)

El passat diumenge 18 de juny la companyia L’Estaquirot Teatre va fer les seves dues últimes funcions, al Teatre Principal de Vilanova i la Geltrú, la seva ciutat. La Núria Benedicto, l’Olga Jiménez i el Berto Albà van presentar per darrer cop el seu darrer espectacle, L’aventura d’avorrir-se, davant una platea plena a vessar d’infants i adults. Moltes complicitats i emocions barrejades: les dels nens i nenes que potser els veien per primera vegada, les dels assidus que han crescut amb la cia… i les dels adults que hi afegíem la càrrega de saber que ja no tornarien a actuar. 

50 anys de companyia… aviat està dit. 

Em va fer molta il·lusió assistir a una d’aquestes últimes funcions, perquè els Estaquis han estat un model de companyia que sempre he admirat, per la seva constància, la seva qualitat i el seu bon humor. Podríem dir que són d’aquelles companyies que sempre han fet el mateix… però sempre diferent! Els acabats dels seus espectacles son ben reconeixibles: el tipus de personatges, les veus, la manera d’adreçar-se al públic, el to amb què s’hi adrecen (sempre amb complicitat cap als infants i amb picades d’ullet als adults) o la música del Ferran Martínez (sempre tan eficaç). Són qualitats constants, són la seva manera de fer. Això sí, cada peça té la seva història particular i unes propostes visuals concretes, sovint autèntiques filigranes, com no pot ser d’altra manera tractant-se de creacions de l’Alfred Casas, la quarta pota de la companya.

L’última funció

El darrer espectacle, L’aventura d’avorrir-se, explica la història de la Rita, una nena que, tot i tenir moltes joguines, de seguida se’n cansa i s’avorreix. “Això segur que no us passa a vosaltres”, afegeix amb murrieria l’Olga en el rol de “senyora narradora”. Durant la setmana, la Rita no té ni un moment de descans, entre escola i extraescolars. I els caps de setmana, només es distreu amb la tablet.

Moment de la representació. Foto Arnau Pascual

Un dissabte, però, els pares tenen una reunió i han de dur la Rita a ca l`àvia. En un principi, li fa mandra, i s’aïlla amb la pantalleta. Aleshores el pare diu a la mare: “Fem-ho?” i la mare dubta, perquè no sap si “fer-ho” és el més adequat. Però el pare insisteix, dient que serà l’última vegada. I la mare accedeix … i ho fan: agafen la tablet i la fan servir d’esquer perquè la nena obeeixi sense rondinar. Així és com, hipnotitzada i caminant com un zombie, la Rita arriba a ca l’àvia. Una altra murrieria marca de la casa Estaquirot, en aquest cas, dirigida pel fill de l’Olga i el Berto, el Guillem Albà.

A ca l’àvia, la nena descobrirà una altra manera de relacionar-se amb el temps, imaginant aventures a través del joc amb les ombres i amb els objectes de l’àvia, un portento de dona que sap fer i desfer i no s’està de romanços amb les tonteries de la seva néta.

Homenatge

Jo vaig assistir a la penúltima funció, la del diumenge al migdia. I si aquí l’emoció continguda ja semblava supurar per cada racó del teatre, a la tarda es va desbordar completament. I és que, per sorpresa de la companyia, al final de la funció final, hi va haver un homenatge de part de la ciutat de Vilanova i la Geltrú, on van passar un vídeo d’agraïment de veïns i amics de la companyia per aquests cinquanta anys de carrera. I com a cirereta del pastís, una coral de nens i nenes van cantar unes quantes cançons de diversos espectacles seus, acompanyats a l’acordió pel mateix compositor, Ferran Martínez.

Celebració. Foto Berta Marquez 

La vetllada va acabar amb coca i brindis de cava per a tots els assistents… i amb una rematada final al mateix local de l’Estaquirot, amb els amics més propers.

Tot plegat, una experiència inoblidable, i un exemple de vida i d’ofici. Bona sort a la nova etapa, Estaquirots!

Post-data:

Un cop feta la crònica d’aquest acte tan emocionant, permeteu-me una petita batalleta personal… és que em resulta inevitable apretar el botó de rebobinar i remuntar-me a la meva infantesa, als cicles de Rialles i després de La Xarxa que es van començar a organitzar a Ullastrell, el meu poble. Els Estaquirots formaven part d’aquella programació, juntament amb tants d’altres, com l’Estenedor, els titelles Babi, els Aquilinos, La Fanfarra, La Tal… o el Fakir Kirman.

Va ser una època d’efervescència cultural, on el voluntariat va tenir un paper fonamental per aixecar les inquietuds apaivagades durant el franquisme i els anys posteriors, i va tenir l’encert de comptar amb la complicitat de les companyies professionals que anaven sorgint, per donar un plus de qualitat a allò que s’estava construïnt poc a poc. Allò que ara, poc a poc, sembla que s’estigui desmantellant.

Moment de la representació. Foto Arnau Pascual

Per mi, va ser un veritable luxe assistir mensualment a aquells espectacles; tot allò em deixava fascinat. I he de dir que el record més nítid que tinc, el que em va deixar més empremta, va ser a la sala de la cooperativa agrícola d’Ullastrell, un espai de festes del poble, amb olor de bales de palla del magatzem de sota, i olor de caliquenyos del bar del costat, amb soroll de fitxes de dòmino picant contra la taula de fòrmica, com a música de fons. Allà vaig veure SUBSÒL, un espectacle de titelles d’una jove companyia que devia tenir uns 10 o 12 anys, com segurament jo (és que abans érem nens fins que teníem 13 o 14 anys). La sala feia pudor, hi havia soroll de cafeteria i l’escenari tenia restes de galindaines del carnestoltes o el cap d’any, però això ho afegeixo jo a la narració del record, perquè dins  el record, en sí mateix, només hi ha aquell món fascinant del subsòl: tubs i galeries sota terra, ratolins i éssers estrafolaris i vés a saber què més.

En Bertu, la Núria i la Olga mostren les caixes i els seus titelles. Foto Jesús Atienza.

Ves a saber què més, perquè no recordo pas l’argument, i m’és igual. Això em fa rumiar sobre la funció del nostre ofici, sobre quin pòsit queda a cada espectador menut quan va al teatre. Perquè si parlo per mi, no recordo els arguments… i encara menys el missatge (ho sento pels que creuen que el teatre serveix per educar!). Recordo imatges, sensacions i, sobretot, l’emoció d’estar visquent un moment molt especial, on algú em dedica el seu temps i el seu saber.

Així doncs, gràcies Olga, Berto i Núria per haver-nos regalat tants moments especials, i per haver-nos dedicat el vostre temps i el vostre saber.