Imatge de ‘Out’, de la cia. UnterWasser. Foto de Pablo Caracuel
Arribem a aquesta quarta crònica de les Teresetes de 2023 parlant d’alguns dels títols més significatius que vam poder veure a Palma, concretament de les següents obres: Out, de la cia. Italiana UnterWasser; Només són coses, de la cia. Hermanas Picohueso; de l Les marionetes de Budapest, de Bence Sarkadi; i La rebel·lió de les coses, d’Estudi Zero.
Out, de UnterWasser
De nou em meravellà aquest refinat espectacle de la companyia italiana UnterWasser, Out, que vaig veure al Festival Mundial de la Unima a San Sebastián el 2016 (veure aquí), un dels seus primers treballs que ja anticipava la interessant trajectòria que ha recorregut fins llavors, amb títols tan sofisticats com Maze i Untold, que vam poder veure al festival IF Barcelona el novembre de 2021 (veure aquí).
Foto de Pablo Caracuel
Out és una verdadera exhibició de creativitat sensible, que signen les seves tres autores que també són les directores i intèrprets: Valeria Bianchi, Aurora Buzzetti i Giulia De Canio. La metàfora de l’ocell que s’escapa de la gàbia que és el cos del nen protagonista és una troballa preciosa, ja que s’obra a una pluralitat de significacions possibles, mentre alhora es basta a si mateixa en la seva pròpia literalitat conceptual i visual.
Foto de Pablo Caracuel
Però allò que fa tan interessant i poètica la posada en escena d’Out és sens dubte el com està explicada la història: plana al llarg de tota l’obra una llibertat insòlita i envejable de les tres ombristes-autores en la successiva creació dels espais, fent aparèixer i desaparèixer parets que en realitat no ho són, transformant amb la llum i les ombres els indrets on es va traslladant el nen que busca l’ocell perdut. Els trànsits d’una escena a l’altra es fan com qui diu ‘bufant’, a través d’una extraordinària lleugeresa aèria, en una mena de d’estranya sintaxi del somni. Una escena fonamental i plena de contingut és la trobada amb el vell del bosc, que té per cos un armari ple de caixons, i que li dona les pautes de com resoldre el seu problema.
Crec que Out, amb el pas del temps, ha guanyat en reafirmar-se com una obra que segurament als seus inicis va ser de descoberta i que ara ho és també de maduresa, en contenir una de les claus bàsiques, sinó la principal, del treball de la companyia: aquesta llibertat de partida que els dona la gosadia per explorar nous espais en un terreny tan volàtil com és el de la llum, les ombres i els objectes. Com en el personatge d’OUT, la clau és tenir les portes obertes i deixar que regni el buit. Una companyia que és un verdader corrent d’aire nou i fresc en el jove teatre europeu d’ombres i figures.
Només són coses, de la cia. Hermanas Picohueso
La companyia Hermanas Picohueso, constituïda per l’artista plàstic i actor Diego Inglod, i l’actriu i música Aina Zanoguera, va tornar a sorprendre al públic de les Teresetes amb una proposta que els seus dos intèrprets van saber transportar en una tonalitat d’atractiva desimboltura, en presentar-se com els venedors d’una parada dels Encants.
Foto de Pablo Caracuel
En efecte, damunt d’unes taules s’escampa tot un munt d’objectes i estris de deixalla d’aquests que trobes als mercats de vell de les ciutats, amb joguets tronats, ràdios transistors de les que ja ningú compra ni empra, artefactes inútils però vistosos, objectes pels que no donaries més que uns cèntims o que simplement els tiraries a les escombraries.
Foto de Pablo Caracuel
S’esforcen els dos venedors en col·locar els seus productes als espectadors. Però atenció, l’actitud d’ambigüitat impostada, de qui no té por a perdre res perquè ja ho ha perdut tot, té segones intencions. A poc a poc, aquestes es van desvelant. No convé revelar què és allò que ens espera, als espectadors i als humans en general, només dir que darrera de tota aquesta falsa felicitat s’amaga a punt per saltar damunt nostre una de les plagues més contemporànies que ens amenacen.
I la parada dels Encants de sobte es converteix en l’escenari d’un drama, la innocència dels joguets amagaven altres realitats, les deixalles esdevenen elements d’una quotidianitat traumàtica i cruel, l’ordre del món es regira i tot es posa cap per avall.
Foto de Pablo Caracuel
El venedor d’objectes inútils es converteix en un venedor de l’Apocalipsi, mentre la seva sòcia, que l’acompanya cantant amb una guitarra, posa música i la seva dolça veu a la destrucció.
Un final distòpic però d’una absoluta actualitat, que fa la proposta de les Hermanas Picohueso tan atractiva com inquietant. Els espectadors en vam sortir trasbalsats.
Les marionetes de Budapest, de Bence Sarkadi
El gran marionetista hongarès Bence Sarkadi ha estat un dels convidats de luxe de les Teresetes d’aquest any, no sols per les representacions efectuades sinó també perquè ha estat el mestre que ha impartit el curs que se sol fer durant el Festival. Això ha permès que un grup de titellaires de la illa i d’altres arribats de fora hagin pogut conviure uns dies amb Sarkadi, estudiant tot el seu saber sobre la tereseta de fil, que és la seva especialitat. I pels testimonis recollits, ha estat un taller molt ben aprofitat pels seus alumnes.
Foto de Pablo Caracuel
Bence Sarkadi segueix la tradició dels solistes de la marioneta de fil, una disciplina que requereix unes dots excepcionals i una pràctica molt fonamentada, aptituds que l’hongarès posseeix amb escreix, amb un espectacle de números que es van succeint un darrera l’altre. Però la particularitat que ell li ha posat és haver creat petites històries als diferents personatges proposats, de manera que el públic hagi d’entrar en elles per gaudir de l’espectacle.
Historietes plenes d’humor, per descomptat, tot i que en alguns casos l’autor li ha volgut posar continguts poètics, de reflexió i d’actualitat, com és el número del savi que especula amb la manipulació genètica, amb els perills de que surtin monstres on haurien de sortir àngels i persones perfectes. Usa per això petites escenografies que li permeten amagar les marionetes sorpresa que coronen el número sempre amb divertides imatges.
Foto de Pablo Caracuel
És el cas també d’un dels seus números més espectaculars: la dels tres dragons que apareixen d’una caixa, on Sarkadi dona mostres del seu virtuosisme i de la seva capacitat de sorprendre l’espectador.
Destaquen els números més senzills però de resultats espectaculars, com el ballarí turc que es mou amb molta gràcia per l’escenari i entre el públic, o la petita marioneta simplicíssima, feta d’una bola i uns cordills blancs, que es mou meravellosament bé i que és capaç de ballar tant a l’escenari com en la mà d’un espectador.
Foto de Pablo Caracuel
Però on potser es veu més el seu estil i la seva mestria és en el número del titellaire borratxo que demana pel carrer amb una marioneta en una mà i la petaca de licor en l’altra. Quan el pobre home cau vençut per l’alcohol, la petita marioneta que penja de la seva mà dormida de sobte es desperta i és ella la que fa el número musical davant del públic, arrancant els seus aplaudiments i la seva aportació econòmica. Un número entranyable en el que el titellaire és redimit per la seva marioneta.
Amb actuacions a la Plaça Major de Palma i a moltes altres localitats de Mallorca, Bence Sarkadi ha deixat el pavelló de la marioneta de fil molt alt en la present edició del Festival de Teresetes.
La rebel·lió de les coses, d’Estudi Zero
Acabem aquesta crònica amb l’espectacle que va presentar la companyia Estudi Zero al Teatre Sans, dirigit per Pere M. Mestres i interpretat per les dues actrius Maria Rosselló i Mònica Fiol, amb la presència invisible en la manipulació d’objectes de Jaume Sastre. Es tracta d’una versió del conte de Pere Calders que du aquest títol, i que dona peu a tota una sèrie d’efectes poètics i alhora humorístics.
Foto de Pablo Caracuel
Què passa quan els objectes es rebel·len i fan el que volen? Aquesta és la situació en la que es troben les dues protagonistes d’aquest conte fantàstic de Calders, que les dues actrius d’Estudi Zero han representat en clau de comèdia per als infants i les famílies, en un to de teatre popular que aconsegueix enganxar a tots els públics.
Foto de Pablo Caracuel
Situacions absurdes i impossibles trenquen l’ordre del món i ho posen tot potes enlaire. La gràcia i el gran ofici de les dues actrius aconsegueixen donar el to ambigu de tràngols, topades i desbaratades situacions que de sobte es converteixen en poètics moments, com l’obertura de la finestra que ens trasllada a màgics paisatges i que ens remet a obres com Antaviana, també inspirada en els contes de Calders.
El públic va sortir molt content després d’haver passat una bona estona rient les trifulgues i els daltabaixos de les dues protagonistes.
