Durant els dies del 15 al 20 de maig de 2023, a la ciutat de Kragujevac a Sèrbia, s’ha celebrat la 25a edició del Festival de Titelles Internacional Zlatna Iskra (Golden Sparkle), organitzat pel propi teatre per a infants de la ciutat.

Era el primer cop que el visitàvem i realment vam sentir l’espurna daurada des del moment de la nostra arribada.

Malgrat les típiques corredisses per arribar des de l’aeroport a la ciutat Kragujevac, que està a uns 170 km de Belgrad, la capital, degut als clàssics retards aeris, vam arribar just a temps per asseure’ns a la platea i gaudir de l’espectacle inaugural, a càrrec de la companyia catalana Labu Teatre que hi participava per partida doble, primer amb Bianco i el segon dia amb Alma.

Els clàssics parlaments inaugurals ens van fer entreveure que aquest era un d’aquests Festivals organitzat per un equip que estima la cultura, el teatre i, per descomptat, també aquesta disciplina arrelada arreu, el teatre de titelles i d’objectes.

Labu Teatre va tenirl’honor de fer el tret de sortida d’una edició especial, ja que aquesta arribava a la seva edició número 25.

Els gironins van necessitar pocs minuts per guanyar-se l’atenció de la sala que estava completament plena. El seu característic joc escènic amb combinació de múltiples tècniques -la dansa, el mim, el treball corporal i la manipulació-, amb els aconseguits efectes tècnics i de llum que al llarg de l’espectacle van desplegant, Labú Teatre aconsegueix que passis fred amb els cops de vent, la neu i les inclemències meteorològiques que els dos protagonistes viuen durant l’obra. L’Andreu Sans i l’Anna Ros, són com aquella parella de jugadors de futbol que s’entenen a la perfecció, sense haver-se de mirar ni buscar, compenetrant-se amb una exquisida posada en escena que en molts moments arrancaven sincers somriures als més joves espectadors que omplien la sala. El relat d’una història d’amor d’una hotelera i un misteriós viatger que arriba a l’Hotel.

Imatge de Bianco, de Labú Teatre. Foto Oriol Ferre

El segon dia, els catalans tornaren a ser protagonistes amb una sessió matinal, ara però amb l’espectacle Alma, un solo on Anna Ros defensa amb mestria, aconseguint no trobar a faltar al seu company Andreu en escena, cosa que no és gens fàcil, si tenim en compte allò que argumentàvem unes línies més amunt. De nou la comunió de diverses tècniques entrellacen la posada en escena, captivant els menuts espectadors i fent-nos viatjar a tots per les quatre estacions de l’any.

Havent dinat, va arribar el torn de la companyia croata Rijeka City Puppet City i l’espectacle Happy House, amb un sol actor/titellaire en escena, en una producció basada en una història real, adreçada a nenes i nens de 3 anys, entrellaçant cançons amb el rol de conta contes il·lustrat.

Imatge del públic. Foto Festival

Una posada en escena i una escenografia senzilles, que aparenta ser la més petita llibreria del món. Petita, sí, però també plena d’històries amagades a les pàgines dels apreciats llibres. Un magnífic actor amb grans dots d’orador i narrador va atrapar els espectadors, com si fos un avi explicant un conte de bona nit als seus nets. Un espectacle rodó dels que incentiven el públic més primerenc.

Aquella mateixa tarda, en una sala de petit format i aforament, ens esperava la jove companyia grega Hop Signor Puppet Theater, amb la seva proposta Tabula Rosa.

Un espectacle sense text, de curta durada, tan sols de trenta minuts. Amb una posada en escena neta i delicada, la titellaire Evgenia Tsichilia agafa l’absolut protagonisme manipulant una sola marioneta que de fet en són tres, canviant-lo de mida a mesura que la història avança, mentre el seu company Thanos Sioris roman a l’ombra realitzant alguns efectes escènics.

Una història sobre el pas del temps i sobre la inspiració, on un solitari escriptor obsessionat escenifica la necessitat de deixar escrita la seva inspiració que esdevé un relat d’amor anhelat. La marionetista grega demostra amb escreix el seu domini d’aquesta tècnica tradicional.

La tercera jornada del Festival va començar amb fortes expectatives: l’espectacle Ronja, de la companyia de Macedònia Theater for Cildren and Youth Skopleje, arribava a Kragujevac just dos dies després d’haver estat premiada amb aquesta mateixa obra al Festival veí de la ciutat de Novi Sad.

Imatge de ‘Ronja’. Foto Oriol Ferre

Amb sis titellaires a escena, representaren una història que recordava Romeo i Julieta, centrada en els problemes que tenen dos joves amics d’infància per mantenir la seva amistat, a causa de la diferència de classe social de les respectives famílies. Amb cançons que conviden a l’espectador a ser tararejades i una molt efectiva escenografia que consta d’elements de fusta i caixes que es van transformant, els sis actors aconsegueixen crear escenes molt imaginatives. Un bon espectacle que exposa l’enveja entre nuclis familiars rivals i com això afecta a persones innocents com ho són els infants. Sobresurten dos dels seus manipuladors que esdevenen els protagonistes, la seva enèrgica joventut els permet capitanejar sense problemes la resta de companys amb qui comparteixen l’escena.

Aquella mateixa jornada, ara per la tarda, arribà el torn novament de la companyia croata Rijeka City Puppet Theater, amb l’obra Adventures of little Juju, que representaren amb cinc artistes a l’escenari, i a través d’un format mitjà, on els colors crus i càlids transmetien serenor, proximitat i escalf. Una peça adreçada als més menuts, on novament les cançons i les músiques executades mitjançant elements escenogràfics fets de fusta, aconsegueixen captar l’atenció dels espectadors d’una manera constant, mentre alhora ens fan volar la imaginació tot creant personatges que representen animals del camp, com la vaca, el conill, el gos, el gat…, fins arribar a conèixer el perillós cocodril. Un espectacle que busca ensenyar als infants gestionar les pors.

Imatge de ‘Adventures of little Juju’. Foto companyia

El quart dia de festival va començà amb el que ja comença a ser un clàssic en les programacions dels festivals de l’Europa de l’Est, el xilè David Zuazola instal·lat a Andalusia, que ja havíem vist amb aquesta i altres de les seves propostes en cartellera.

David no deixa mai ningú indiferent, la seva manera d’entendre el teatre de titelles és transgressora, atrevida i fresca a parts iguals. Malgrat que ell mateix defineixi l’espectacle per a adults, va quedar palès que els nens i les nenes connecten perfectament amb la seva manera de fer.

Imatge de ‘Robot’. Foto Oriol Ferre

Robot és un espectacle que parla del futur, no llunyà, sinó molt més proper del que ens podem imaginar: els robots han agafat el poder de decisió al món, i els mandataris han decidit exterminar-los. L’obra ens parla dels sentiments amagats i purs que es poden crear entre diferents espècies. David actua com un one man amry, defensant l’escenari i la posada en escena absolutament sol, manipulant, coordinant so i llum, cosa que el fa versàtil i incrementa l’interès de l’espectador durant el transcurs de l’espectacle.

Aquella mateixa tarda va arribar un dels moments més desitjats pel qui escriu aquest article. El titellaire portuguès Manuel Costa, acompanyat pel seu amic i company Nuno Cabrita a la guitarra, vinguts de la bonica Évora (Portugal), presentaven una peça molt especial: Run, Vladimir, Run.

Molts recordareu al titellaire rus Vladimir Zakharov i la seva brillant tècnica constructiva i posada en escena amb els seus ninots, que tècnicament son únics i absolutament creïbles. Manuel va rebre en vida encara de mans del mestre Vladimir, dos dels seus titelles. Aquest espectacle pretén mantenir en vida la màgia i l’ànima de Vladimir.

Manuel Costa Dias en ‘Voa Vladimir, voa’. Foto Oriol Ferre

Veure aquets titelles moure’s com si estiguessin vius, és emoció pura i ens fan sentir afortunats als qui mai hem tingut la sort de veure Vladimir a l’escenari. Manuel és discret i precís, i aconsegueix emocionar amb tres peces que s’allarguen fins als cinquanta minuts, que es fan realment curts. Val a dir que la preciosa veu i melodies de la guitarra de Nuno ajuden a crear un ambient relaxat per creure’t que aquets titelles són vius.

Pocs minuts després, i amb les emocions a flor de pell, entràvem al teatre més antic de la ciutat, una bonica sala on actuava una de les companyies autòctones del país, la jove cia Bitef Theatre amb l’espectacle The Ability To Fly In Birds… Potser veure’ls després de reviure l’art de Zakharov no va ajudar a entendre aquesta producció.

Màquines, llums, electrodomèstics i drons prenien vida i es comunicaven amb una veu en off gravada, sense cap presència humana en escena. Un espectacle amb una sala plena d’adolescents d’entre 14 i 16 anys, que val a dir no van posar-hi res de la seva part per introduir-se en l’espectacle, fet que va fer que la resta d’espectadors ho tinguéssim realment malament per mantenir la concentració.

Un espectacle molt arriscat que pel nostre gust no va acabar de quallar entre els assistents.

La darrera jornada oficial del Festival va arribar amb tres propostes escèniques. Primer la companyia txeca Studio Damuza, que ens sorprengué enormement amb una escenografia que ja denotava que River, l’obra que veuríem, era una cosa diferent.

Imatge de ‘River’, foto Oriol Ferre

Un rierol en forma de circuit circular, on tres joveníssims actors amb un vestuari que recordava Tom Sawyer, començaren a actuar. Un espectacle sense text on amb una simpatia inusual, els tres joves començaren a jugar amb molta naturalitat amb uns ninots que representen la vida tranquil·la d’un home que viu en una zona rural, mentre el pas dels dies va mostrant les estacions de l’any i arrenquen somriures als espectadors. Un espectacle fresc que demostra l’existència de creadors capaços de fer gran i atractiva una historia sense un argument clar, cosa que no resulta fàcil si el que busques és sorprendre. Uns objectius que la companyia va aconseguir en escreix.

Torn, ara, per a una de les grans companyies d’Europa, els eslovens Ljubljana Puppet Theater, que presentaren My Grandfather was a Cherry Tree, basat en l’obra literària de l’escriptora italiana Angela Nannetti.

Imatge de ‘My Grandfather was a Cherry Tree’. Foto Oriol Ferre

És una producció estrenada al 2019, però que amb l’arribada del Covid i les eternes restriccions, ha tingut menys recorregut del que es mereix.

En aquest cas, la direcció corre a càrrec del respectat Fabrizio Montechi, mestre del teatre d’ombres que un cop més fa una gran feina, fent gaudir les famílies i infants amb la seva destresa en aquesta tècnica.

Una execució brillant a càrrec de dos actors i una actriu de gran talent, que resultà ser un espectacle per a ser vist una vegada darrera l’altra. Compta amb estètica cuidada al detall, amb uns elements escenogràfics que et transporten al bell mig d’una zona rural, on el jove Tonino, protagonista de l’obra, ens exposa la gestió de les emocions i la importància del simbolisme dels records forjats durant la infantesa. Uns ingredients que ajuden a les persones a ser bones i justicieres, mentre alhora parla també de la importància de defensar l’entorn natural pel bé comú de tots.

Desitgem tornar a veure l’espectacle per inserir-nos de nou en aquesta bella posada en escena d’ombres i colors.

El darrer espectacle que estava oficialment en la programació del 25è Golden Sparkle, venia dels Països Baixos, on tres joves artistes, amb el nom de Diah Teatre, presentaven Dreamcatching, una peça de 20 minuts, on la música (plena d’efectes i executada en directe) creava l’ambient sonor a la posada en escena, en una combinació d’ombres i projeccions amb una coreografia entre titellaire i titella.

Imatge de Dreamcatching. Foto Oriol Ferre

No vam acabar d’entendre que ens explicaven, però l’ambient creat va fer que els 20 minuts de durada passessin com 5.

L’endemà, tindríem el plaer de gaudir a l’escenari Silent Boy, de la pròpia companyia que organitza el Festival, Theatre for Children and Youth Kragujevac, amb quatre artistes que al llarg de tot el festival ens havien acompanyat arreu, cosa que augmentà la il·lusió de veure’ls actuar.

Silent Boy, és una obra dura i divertida a parts iguals, la simpàtica imaginació per explicar-nos el relat sense text amb tan sols les mans i gestos i un escenari pelat, on només jugaven amb un marc, que aconseguia finalment que fos com un mirall, convertint la història que explicaven en plural, on tu mateix hi podies sortir.

El calorós aplaudiment rebut per part del públic, va mostrar fins a quin punt havien atrapat i sorprès al públic.

Finalment, la darrera creació coproduïda pel propi teatre amb el company David Zuazola, un projecte que porta temps defensant, City of Lights. Consisteix en una instal·lació que representa la ciutat on es troba (a Kragujevac hi ha estat 2 mesos), creada mitjançant un treball de recerca i d’estudi per conèixer els fets històrics més rellevants del lloc i escenificar-los en un espectacle/instal·lació, amb l’ajuda i la implicació de l’equip tècnic del teatre, més dues actrius i una colla d’escenògrafs.

Els participants de ‘City of Lights’. Foto Oriol Ferre

El resultat és impactant. Una gran maqueta de la ciutat amb els edificis, monuments i carrers més rellevants s’apodera de l’escenari i al llarg d’una hora es va esbossant la història de la ciutat de Kragujevac, que malauradament tant per la segona guerra mundial com per la guerra dels Balcans, esta plena de moments que encongeixen el cor.

Zuazola va iniciar el projecte a Varsòvia, nosaltres havíem vist ja la City of Lights creada a Tolosa, i aquest estiu el materialitzarà també a Espanya, una proposta singular que va molt enllà del teatre d’objectes i de la que penso que cal segui de ben a prop, a fi de veure-la en les pròximes ciutats on es pensa instal·lar.