(Imatge de ‘Del Lazarillo de Tormes’, de Jaime Santos. Foto companyia)
Passats ja uns dies de la fi del Festival de Teresetes d’aquest any, és el moment de posar la mirada en algunes de les obres que més van brillar en aquesta edició de 2023. Concretament parlarem en aquest cas de la meravellosa instal·lació mòbil que el Théâtre de la Toupine va passejar pels carrers de Palma dita Bola de Neu; dels dos títols que Jaime Santos, de La Chana, ha portat a Palma: Del Lazarillo de Tormes i Blancanieves; i de també els dos títols de l’emblemàtica formació valenciana, Bambalina Teatre, amb els que es presentà: un títol històric de la companyia, Quixot, i la seva última producció per a infants i públic familiar: CUCU.
Bola de Neu, del Théâtre de la Toupin
Les persones que passejaven pel centre de Palma es van trobar, el cap de setmana de les Teresetes, amb un estrany artefacte ambulant que avançava donant voltes molt a poc a poc, una mena d’objecte no identificat rodó amb una cristallera que deixava veure el seu interior: un conjunt de mecanismes que d’alguna manera venien a ser el cervell interior visible de l’estranya criatura. Semblava com si realment hagués aterrat d’alguna nau extraterrestre amb la intenció d’espiar els humans de la ciutat visitada, mentre ella alhora es deixava examinar per tot aquell que li dirigia la mirada.
Foto Pablo Caracuel
Què era aquell enginy dotat de vida pròpia, sense que se li veiés cap conductor ni cap espai on algú podria amagar-se conduint la meravellosa andròmina? Una bola dita de neu perquè de tant en tant llança al seu voltant volves de neu.
Ens ho explica La Toupine, la històrica companyia francesa d’Evian les Bains, localitat situada a la regió d’Alvèrnia-Roine-Alps, a l’Est de França:
Respireu… els mítics Alps són allà davant! Veritable gabinet ambulant de curiositats, un ou gòndola d’època sobre rodes amb una infinitat de temes evocadors. Dahu, cor dels Alps, gresol i marmita, telefèric, Sant Bernat, Heidi, crosses, or blanc… tot un petit món de muntanya que cobra vida davant dels teus ulls, impulsat pels mecanismes d’una fantàstica màquina cinètica.
Foto Pablo Caracuel
Ens expliquen després el seu origen i un dels seus trucs: Creat per l’escultor suís Pascal Bettex, virtuós europeu de les màquines d’engranatges a l’estil Tinguely, aquest ou divertit es mou per si mateix, dirigit per un manipulador ocult entre el públic.
És com si en aquella bola màgica s’hi concentressin tots els parcs d’atraccions del món en miniatura, més uns quants museus d’autòmats com el que tenim al Tibidabo de Barcelona, però amb temàtiques i estils casolans i molt propers als nens i a les famílies que es deixen encantar pels seus detalls. Jo vaig buscar al conductor entre el públic, perquè sabia que en algun lloc s’amagava, però no vaig aconseguir descobrir-lo. L’artefacte rodó anava avançant i girant entre els vianants, detenint-se quan li donava la gana, mostrant les seves meravelles que no paraven de moure’s, amb una frenètica activitat interior de joguet distant i filosòfic, ja que el seu temps era propi i aliè al de les presses del carrer. Una joia ambulant que les Teresetes van regalar als vianants anònims que passejaven per Palma.
Jaime Santos, de La Chana, amb Del Lazarillo de Tormes i Blancanieves
Vet aquí un dels plats forts de la present edició del Festival de Teresetes, el gran actor i intèrpret de teatre d’objectes Jaime Santos, de Salamanca, que va presentar dos dels seus muntatges: Del Lazarillo de Tormes, per a adults, i Blancanieves, per al públic familiar, un títol aquest que ha rebut el Premi Max 2023 al Millor espectacle per a públic infantil, juvenil o per a públic familiar.
Foto compañía
Va presentar Santos al Teatre del Mar de Palma l’obra Del Lazarillo de Tormes, una versió lliure i alhora fidel d’aquesta obra tremenda de la literatura espanyola publicada el 1554, precursora de la novel·la picaresca i que pel seu contingut sarcàstic i tan realista com crític, va ser prohibida per la Inquisició. Ho fa Santos amb el seu estil característic, jugant amb objectes convertits en il·luminadores metàfores que defineixen amb fulminant encert els personatges, i centrant-se sobretot en la temàtica de la fam.
La gana és per Santos allò que defineix la història d’Espanya, molt especialment a través de la mirada que propicia aquesta obra, ja que les principals cuites del pobre Lazarillo de Tormes no són altres que aplacar els marrameus que li fa la panxa. Es basa el salmantí en la pròpia força del text, que en si conté tot el sarcasme i la crua realitat que retrata, sent els objectes que envolten les paraules l’acompanyament visual que més que res actualitza els continguts i els dona una dimensió de realitat que trenca qualsevol filtre cultural o historicista amb el que normalment es tracten els clàssics. Per altra banda, aquest ús dels objectes permet simplificar i tallar text, sense perdre ni un gram de la duresa d’allò que s’està explicant.
Foto companyia
S’imposa aquí el Jaime Santos actor, algú que sap com dir el text amb veu segura, plena de matisos i d’una gran presència, entre el xarlatà de carrer i l’actor de teatre clàssic, capaç d’omplir l’escenari recitant versos de Lope de Vega o més aviat de Quevedo. I s’ha de dir que el públic s’entregà a la interpretació del salmantí, entrant de ple en el seu humor corrosiu que eleva la caricatura dels fets narrats a hilarants altures.
Com és de caixó, l’Església en surt plenament tocada, amb el capellà que accepta educar i fer-se càrrec del desnodrit nen al qual pràcticament mata de gana, mentre ell va nodrint la seva panxa. El succeeix el cec que el necessita de lazarillo, més ronya encara que l’anterior amo, i que complementa l’educació del nen en la seva carrera per mantenir-se viu. I així els successius ‘mestres’ que li van ensenyant com sobreviure en aquella societat jerarquitzada, on la marca de naixement indica el destí que t’ha tocat i la gana que passaràs.
El públic que omplí el Teatre del Mar s’aixecà emocionat per aplaudir el seu treball, un dels més impactants i contundents de Jaime Santos.
Blancanieves es va presentar a la sala petita del Teatre Principal de Palma, un lloc ideal per a un espectacle d’aquest tipus, que agraeix la proximitat dels espectadors. En ella, Santos recrea el conegut conte de fades que apareix en el recull dels germans Grimm amb un text original seu ple de jocs de paraules i de rodolins que ironitzen de tal manera l’argument que el resultat funciona tant per els nens com per els adults. I, com és habitual en ell, s’envolta de tot un conjunt d’objectes que representen els personatges, donant unes quantes voltes més a l’histrionisme de les paraules.
Foto Pablo Caracuel
De nou el contrast entre els continguts i els objectes junt amb les imatges creades, dispara la riallada i un to d’hilaritat jocosa s’imposa tot al llarg de l’obra. No regateja Santos cruesa a la història, mentre alhora la seva part fantàstica li permet elevar-se vers uns cims on la histriònica imaginació de l’autor-intèrpret s’omple d’intensitat expressiva i d’un humor magnífic. Ho fa jugant sempre amb el contrast dels personatges que estan representats per objectes i andròmines que mantenen correspondències simbòliques agafades pels pèls o simplement nul·les, purament aleatòries, cosa que encara els fa més irònics i divertits.
Crec que amb aquesta obra, Santos ha articulat una proposta en la que la seva forma de treballar amb la paraula i els objectes aconsegueix desplegar tot el seu potencial, amb imatges molt poderoses i moments d’alta intensitat irònico-poètica, que la música de Pep Pascual, el gran músic amb el que sol treballar els seus espectacles, exalça i eleva encara més.
Foto companyia
Poso com a botó de mostra aquests versos inicials de l’obra, que Santos ofereix com introducció i que indiquen molt bé el to pel qual transita el text:
Hace muchos, muchos años
Exactamente un montón
En una remota región
Cayó una inmensa nevada.
Y hasta aquí no pasa nada,
Pero ahora viene el lío:
Una reina caprichosa
Pensando en sus reales cosas
Muy distraída cosía:
“¡Ay, Dios mío, qué avería,
Me he pinchado con la aguja!”
Y sin más la reina estruja
Aquella herida sangrienta.
¡ Oh, qué imagen tan violenta!
Pero ella no lo ve igual,
Le parece colosal
Aquel paisaje formado
Por su sangre, lo nevado,
La cúpula celestial
A través del ventanal
Y la noche, negra noche,
Noche negra y estrellada.
¡ Oy, oy, oy.oy qué monada!
“Yo quiero una hija así:
que destelle en todo el cielo,
con las nubes por sombrero
y un corazón luminoso.
y ya no quiero más nada”
Y a los nueve meses justos,
Por ser deseo real,
Vino a este mundo mortal
Una preciosa niña:
Blancanieves.
Els espectadors, grans i petits, entusiasmats, s’aixecaren per aplaudir aquest gran mestre de l’escenari, que ha elevat l’art de la paraula i la seva combinació amb els objectes i les imatges a unes altures excepcionals.
CUCU i El Quixot, de Bambalina Teatre Desplegable
Va ser un immens plaer veure l’última producció d’aquesta històrica companyia de València titulada CUCU, dirigida al públic infantil i familiar, escrita per Àgueda Llorca, dirigida per Jaume Policarpo, i interpretada per la mateixa Àgueda Llorca, Pau Gregori i Maribel Bayona. Una obra d’una frescor extraordinària, que aconsegueix plantejar una qüestió bàsicament infantil, com és el tema de les miccions inesperats en els nens més petits, sense grinyolar i que gràcies al to i a l’extraordinària qualitat dels intèrprets, acaba entusiasmant a grans i petits.
Foto companyia
Sense cap paraula, només amb un joc de màscares planes que es van combinant i amb cubs de totes les mides que interaccionen amb els actors en les seves juguesques, una marioneta d’una gran llibertat de moviments, més una ben elaborada banda sonora a càrrec de Gonzalo Manglano, han sabut Policarpo i els seus actors tramà un espectacle que funciona com un rellotge, amb un ritme trepidant i una energia envejable. Es nota que la companyia coneix els secrets de com treballar amb les màscares, com interactuar i desdoblar-se amb elles. De fet, tota l’obra és un constant saltar d’identitats, un emmirallar-se els uns amb els altres, mentre alhora es van plantejant els temes de la Diferència i de l’Alteritat.
Foto companyia
Després de veure les últimes obres de més densitat dramàtica de Bambalina, aquest retorn al món dels nens m’ha semblat d’una gran frescor i un indici més de la llarga experiència i l’ofici que té la companyia, capaç de saltar de registres i caure sempre amb bon peu. Admirable al cent per cent!
No feia gaire havia tornat a veure el Quixot de Bambalina a Alacant (veure aquí), una de les obres més emblemàtiques de la companyia en la que van començar a treballar la íntima relació dels actors amb els titelles que manipulen. Una obra que llavors va ser dirigida per Carles Alfaro, amb música original de Joan cervelló. Un camí que Jaume Policarpo ha continuat treballant amb un rigor increïble fins arribar a un domini tal que els ha permès enfrontar-se a títols com La Celestina, Hamlet o Èdip.
Foto Pablo Caracuel
La principal característica d’aquest Quixot és que es fa sense paraules. Un repte i en certa manera un contrasentit, ja que no hi ha obra més associada a les paraules que aquesta. I tanmateix, els de Bambalina ho van aconseguir tensant la relació dels espectrals actors amb els titelles, com si realment ens trobéssim davant d’un ritual d’invocació literària en el que els oficiants no són persones sinó espectres apareguts en la foscor -els actors- que tenen entre mans les figures dels dos personatges principals, i que no aconsegueixen articular les paraules que evidentment se saben de memòria, perquè en certa manera ells també han viscut les aventures del llibre i segurament perquè ja estan morts.
Foto Pablo Caracuel
En la funció a Palma, Jaume Policarpo va substituir a Jorge Valle, que normalment la fa junt amb Pau Gregori, un retorn a una obra del passat que tanmateix es segueix representant en l’actual etapa de la companyia, mostrant que la boja idea de fer un Quixot sense paraules no solament ha estat un dels èxits més sonats de Bambalina, sinó que segueix interessant als programadors i al públic. El de Palma així ho va demostrar amb els seus bravos i aplaudiments.
