(Jordi Alomar, Tina Codina i Lucille Bodson. Foto T.R.)
Han començat aquest dijous 18 de maig de 2023 les representacions del 25è Festival Internacional de Teatre de Teresetes a Palma de Mallorca, junt amb les Jornades Professionals que és costum realitzar els primers dies de l’encontre titellaire. Un Festival, el de Teresetes, plenament consolidat i que va cada any a més, amb un recolzament decidit de les administracions locals, especialment de l’Ajuntament de Palma, que aquest any ha fet explícit aquest compromís amb la seva entrada a l’Associació de Ciutats Amigues de la Marioneta (AVIAMA).
Parlarem en aquest article d’algunes de les intervencions a les Jornades Professionals, així com de l’entrada de Palma a l’Associació de Ciutats Amigues de la Marioneta AVIAMA.
Palma entra a AVIAMA
Ha estat Jordi Alomar, conegut gestor cultural de Mallorca i actual director del Museu de la Música de Barcelona, qui ha introduït aquesta tan important notícia pel sector titellaire de les Illes Balears, junt amb Tina Codina, directora general de Cultura i Comunitat de l’Ajuntament de Palma, i Lucille Bodson, coordinadora de AVIAMA.
Després de presentar als dos convidats de la taula i d’una breu síntesi del que representa aquesta innovadora associació de ciutats, Alomar va passar la paraula a Tina Codina, la qual va explicar els motius de que la ciutat de Palma (també coneguda com Ciutat de Mallorca) hagi entrar a una associació com la AVIAMA, en la que els associats són els ajuntaments de les ciutats que hi formen part. Per a ella, es tracta d’una decisió que té a veure directament amb el Festival de Teresetes i que respon a la necessitat de consolidar una iniciativa que comporta tants avantatges globals a la ciutat, en uns moments com els actuals, en els que les urbs pugnen per incorporar senyals d’identitat diferencials que els aportin valors afegits culturals de qualitat.
Les teresetes representen una singularitat que és capaç de fer compatible tradició i patrimoni amb avantguarda i creació artística, cultura popular amb cultura refinada i d’elit, arts del carrer amb arts que reclamen teatres i espais equipats. És a dir, conforma un sofisticat ecosistema de tipus cultural, artístic, creatiu i formatiu absolutament singular. Però sobretot, entrar a AVIAMA consolida un projecte com el festival de Teresetes, que aquest any ha assolit la 25ena edició, i que mereix una mutació en el recolzament fins ara aconseguit per part de les administracions locals.
Alguns dels convidats a les Jornades Professionals. En primer terme, Lucille Bodson i Giampaulo Bovone. Foto Pablo Caracuel
Estar a AVIAMA és per a Tina Codina la possibilitat de poder treballar en xarxa amb altres ciutats que comparteixen aquesta mateixa inclinació envers les teresetes. I què pot haver-hi de més important avui que les ciutats es coordinin en xarxes de complicitats singulars?
A continuació, Lucille Bodson, exdirectora de l’Institut International de la Marionnette de Charleville-Mézières, que des de 2014 s’encarrega de coordinar AVIAMA, ha explicat al públic assistent en què consisteix l’associació, remarcant que els associats no són ni festivals ni professionals de les Arts de la Marioneta, sinó ajuntaments de les ciutats membres. Per a ella, és molt important aconseguir que siguin els càrrecs electes i els administradors públics els qui vegin la necessitat i la importància de donar aquest relleu a les teresetes, amb iniciatives preses en xarxa entre ciutats tan diferents i allunyades com són les que pertanyen a AVIAMA. De fet, la presidenta de l’associació és l’exalcaldessa de Charleville-Mézières, Claudine Doux, persona que sap molt bé fins a quin punt la Marioneta pot arribar a canviar i transformar una ciutat. Va indicar que generalment les urbs associades solen ser de mesures mitjanes i petites, que és quan les administracions poden tenir una relació més directa amb els agents artístics emprenedors locals.
Palma s’ajunta així a les següents ciutats espanyoles que ja pertanyen a AVIAMA: Tolosa, Segovia i Palau-Solità i Plegamans. A destacar que les ciutats que van liderar el naixement de l‘associació són la ja citada Charleville-Mézières i Tolosa, que compta amb l’important Centro Internacional del Títere de Tolosa, més conegut com TOPIC.
Les ciutats que conformen AVIAMA arreu del món són les 21 següents: Byalstock (Polònia), Charleville-Mézières (França), Chuncheon (Corea), Districte de Yunlin (Taiwan), Dives-sur-mer (França), Esch-sur-Sûre (Luxemburg), Gant (Bèlgica), Iida (Japó), Liberec (Txèquia), Minami Awaji (Japó), Mirepoix (França), Outrement (Canadà, Montreal), Palau-Solità i Plegamans (Catalunya, Espanya), Pilsen (Txèquia), Regió de Segou (nord de Mali), Saguenay (Quebecq, Canadà), Segovia (Espanya), Tolosa (País Basc, Espanya), Tournai (Bèlgica), Tournefeuille (França) i a partir d’avui Palma (Illes Balears, Espanya).
També va explicar Lucille Bodson com d’interessant són aquestes relacions entre els ajuntaments i el poder polític, els estaments culturals relacionats amb la Marioneta, i els sectors empresarials i econòmics de les ciutats, i com en alguns casos s’han donat projectes de col·laboració a múltiples bandes, de manera que tots hi surten guanyant.
De moment, les iniciatives dutes a terme per AVIAMA són diverses convocatòries d’ajudes a les companyies per ajudar-les en la mobilitat entre països, consolidar els espais dedicats a les companyies i als artistes emergents en les diverses ciutats, oferir quadres i polítiques d’ajuda i recolzament a les iniciatives locals relacionades amb les teresetes, donar informació de les beques i subvencions existents, entre altres. AVIAMA vol també servir d’estructura a projectes de cooperació cultural de caràcter bilateral o multilateral en els que participin l’associació i les seves ciutats membres.
Els clàssics tractats des del teatre d’objectes i de teresetes
Va ser molt interessant reunir en una taula a tres de les companyies participants al festival que tenen en comú el fet d’haver adaptat obres clàssiques de la literatura al teatre de teresetes i d’objectes, concretament: Jaime Santos, de La Chana (Salamanca); Ophélie Kern, de Compagnie 9 Thermidor (França) i Pere Mestre, director de l’Estudi Zero Teatre (Mallorca).
Intervenció de Pere Mestre a la taula sobre els clàssics i el teatre d’objectes, junt amb Jaime Santos i Ophélie Kern. Foto Beatriu Solivellas
Ja fa temps que Jaime Santos ha trobat en els clàssics universals de la literatura les fonts d’inspiració dels seus treballs: la Biblia, la Odissea, Gaudeamus (basat en El Licenciado Vidriera, de Miguel de Cervantes), Pisando el llano (basat en El llano en llamas de Juan Rulfo), o el mateix Del Lazarillo de Tormes (basat en la novel·la picaresca del mateix títol). Seguint allò que deia Juan Rulfo, va dir que així com deia aquest que en el substantiu estava la substància, Santos considera que l’objecte, la figura o el titella eren el verb adjectivat, com si a l’acció s’hi ajuntés l’emoció. Una afirmació que indica la importància que atorga Santos a la paraula al costat de l’objecte, i d’aquí aquesta exploració seva en obres cabdals de la literatura espanyola i mundial. En les seves adaptacions, busca trobar allò essencial de cada obra tractada, i per fer-ho utilitza els objectes, els quals sempre li obren nous camins i solucions inesperades. Molt important és saber que bona part del públic coneix la història de la que es parla, això li dona una llibertat extraordinària a l’hora de jugar amb els objectes.
Jaime Santos en ‘Del Lazarillo de Tormes’. Foto compañía
Ophélie Kern, de la companyia Compagnie 9 Thermidor, va explicar com ha recorregut als objectes per tractar obres de Dostoievski o ara de Robert Louis Stevenson, amb L’Illa del Tresor. En aquest cas, ha utilitat els calçats per representar als personatges, junt amb altres objectes, de manera que la ‘part’ pot arribar a representat el ‘tot’. Això li ha donat una llibertat extraordinària a l’hora de plantejar l’espectacle, mentre a la vegada obliga l’espectador a imaginar allò que no veu. Va especificar que les seves obres intenten trencar els significats estàndards dels clàssics tractats, buscant continguts subversius que plantegin canvis en la concepció de les coses.
Imatge de ‘L’Illa del Tresor’, de 9 Thermidor. Foto companyia
Pere Mestre, per la seva part, va explicar com amb la seva companyia des de fa molts anys s’han dedicat a fer versions d’obres clàssiques, majorment d’autors mallorquins, començant pel mateix Ramon Llull amb El Llibre de les Meravelles, amb llegendes mallorquines en l’espectacle Llegendària, les farses de Plaute o ara amb l’obra de Pere Calders La rebel·lió de les coses. És una constant de la seva feina que també apliquen amb els seus estudiants a l’escola del Teatre Sans.
Imatge de ‘La rebel·lió de les coses’. Foto companyia
Vincles entre el món del còmic i la il·lustració i les arts escèniques
Vet aquí una relació que en el camp de les teresetes s’ha expressat de moltes maneres diferents, en haver-hi entre els seus practicants tants artistes procedents de les Arts Plàstiques. Així es va poder comprovar en la interessant trobada entre el conegut dibuixant mallorquí Max, els dos titellaires i també artistes visuals Paco Hernández i Furti Coromina, de la companyia Itinerània, de Catalunya, i Diego Ingold, de la companyia Hermanas Picohueso, de Mallorca.
El Laberinto del Cuco. Foto T.R.
Va parlar primer Max, dient d’entrada que és força significatiu que en català els dibuixos de còmic a vegades es diuen ninots i els dibuixants, ninotaires. Va explicar com en els dos casos, la feina compositiva de les historietes dibuixades o representades estan obligades a estimular la imaginació dels lectors o espectadors, des de la lògica pròpia dels llenguatges emprats. Ara bé, la col·laboració feta amb Hernández i Coromina, d’Itinerària, en el Laberinto del Cuco, ha incorporat una dificultat més, com és el repte de que les vinyetes no segueixin una línia temporal fixa de lectura sinó que, per la seva mateixa condició laberíntica, el lector-espectador es vegi obligat a haver d’anar endavant o endarrere.
El Laberinto del Cuco. Foto T.R.
Això ha fet que aquest projecte esdevingués un repte molt estimulant en plantejar la temàtica del temps, sempre present en la seva feina, aquí però d’una manera tan directa i substantiva. Els dos membres de Itinerària, per altra part, van explicar com d’agraït ha estat col·laborar amb Max, i com a poc a poc, a partir del material que anaven rebent del dibuixant, s’establí la línia de treball i la composició del Laberint. Una aventura artística que s’ha acabat definint com una instal·lació en la que es deixa als visitants la llibertat de circular-hi amb indicacions sempre indirectes i subtils, i amb una temàtica que té el temps com protagonista. En parlarem en futures cròniques.
Diego Ingold, de Hermanas Picohuesos, va explicar com en molts dels seus muntatges utilitzen el dibuix fet en directe el qual es projecte en una paret o una pantalla, projectat per un sistema de càmera en viu. Aquest creuament de llenguatges constitueix una de les bases del seu treball, com també ho és la música, i que per a ell, més que una singularitat, és consubstancial al tipus de teatre que fan. Així es va poder veure en l’obra estrenada en el Festival de Teresetes de 2021, titulada Excalibur i altres històries d’animals morts, en la que l’anomenat Cinema Live era una de les bases de la proposta. En l’obra presentada en aquesta edició, Només són coses, el llenguatge es centra en altres registres, com es veurà quan la tractem en un posterior article.
Presentació de Festivals
Les Jornades van tenir també els seus moments de presentació de festivals a càrrec dels convidats que els representaven. Va introduir la primera tanda Elisenda Farré, tècnica de cultura de l’Institut d’Estudis Baleàrics, la qual exposà als presents les línies de suport que la seva institució té envers els tereseters i el món del teatre.
D’esquerre a dreta, Federico restrepo, Denise Greber, Elisenda Farré i Louise Lapointe. Foto Beatriu Solivellas
Va començar Louise Lapointe, directora del Festival de Casteliers, de Montreal, al Canadà, el qual s’inicià el 2005 i que des de llavors no ha cessat de créixer i assentar-se com un dels més importants d’Amèrica del Nord. Especialment importants han estat les seves relacions amb alguns països del centre i sud d’Amèrica, amb residències i intercanvis que han estat decisius en l’evolució del teatre de titelles a molts països, com pot ser Mèxic o Colòmbia. https://festival.casteliers.ca/
Denise Greber, acompanyada per Federico Restrepo, de la cia. Loco7 Theatre Company, de Nova Iork, va presentar el Festival La MaMa Puppet Festival, de la que és directora, i que gira a l’entorn del conegut teatre que porta el mateix nom de Nova Iork. Fundat el teatre el 1951, el festival neix el 1961 i és sens dubte un dels més antics d’Amèrica del Nord. Molt importants són les col·laboracions amb companyies locals a les que ofereixen espais de residència, així com d’altres països, constituint la programació estrangera un 25% del total. Federico Restrepo va explicar com d’important ha estat aquesta col·laboració amb el MaMa, que l’ha permès créixer i assentar-se en l’ecosistema creatiu de la ciutat. https://www.lamama.org/
Un altre festival que es va presentar a Palma ha estat el Guignol.es, Festival de Títeres y Muñecos de Cantabria, conjuntament amb el Bisóntere, Festival Internacional de Títeres de Santillana del Mar (Cantabria), presentació feta pel seu director, Luís del Río. Mentre Guignol.es consisteix en un festival de recent creació, dedicat més al públic familiar, Bisóntere compta ja amb 16 anys d’existència -es va fundar l’any 2008- i és l’únic festival de la regió de Cantabria dedicat al públic familiar i sempre amb al menys un espectacle per a adults. Es celebra a principis del mes de juny. https://bisontere.es/
Sergi Heredia va presentar un original festival que dirigeix a la localitat de Villarreal, Castelló, de nom MUT, que es fa el setembre i compta ja amb 8 edicions. La seva peculiaritat, com explica el seu propi nom, és que només programa espectacles que no utilitzen la paraula, majorment de carrer i visuals, amb molta presència del circ, del teatre de carrer i de molts espectacles de teatre de figures que compleixen amb aquestes característiques. Un festival que no ha parat de créixer des de la seva naixença. https://festivalmut.com/
Giampaolo Bovone, director i fundador de l’Atelier Peppino Sarina, de Tortona (veure aquí), va presentar l’impressionant llegat de l’històric mestre titellaire Peppino Sarina, que fixà la seva residència l’any 1912 a la ciutat de Tortona, al Piamonte (Itàlia). Després de la mort de Sarina, es va crear el 1991 a Tortona l’associació Peppino Sarina – Amici dei Burattino, que al principi va crear diversos festivals a la comarca, va presentar exposicions puntuals del llegat reunit, i ha publicat uns 30 llibres sobre la vida i l’obra de Sarina així com sobre altres mestres de la regió. El llegat compta amb uns 600 titelles i molts decorats, guions i objectes utilitzats en els espectacles. El 2009, coincidint amb la presència a la ciutat del reconegut escultor de titelles Natalio Panaro, es va crear l’esmentat Atelier Peppino Sarina, amb una exhibició permanent d’alguns dels titelles, decorats i objectes del llegat Sarina, i amb un taller on Panaro ensenya l’ofici de la construcció a nens i adults. https://www.ateliersarina.com/site/
Giampaulo Bovone, al pati de Can Balaguer. Foto T.R.
Cristina Cazzola, directora de Segni d’Infanzia, a Mantova, Itàlia, va presentar el seu festival, creat el 2006, i que l’any 2011 va iniciar una nova etapa sota la seva direcció. Va explicar com el seu objectiu és motivar a les noves generacions, per això el festival té el títol també de New Generation Festival. I seguint aquesta línia de treball, s’han inventat un joc que relaciona cada edició amb un animal, el qual centra l’atenció dels continguts així com del disseny, al qual el festival atorga molta importància. Aquest any 2023, per exemple, l’animal escollit és el flamenc. Un dels objectius del Festival és, per a Cazzola, crear comunitat, i d’aquí aquesta necessitat d’implicar als més joves en les seves propostes. https://www.segnidinfanzia.org/it/
Va ser David Martínez, coordinador i un dels responsables del conegut Teatro de Títeres del Retiro de Madrid, l’encarregat de presentar tant el teatre com els diversos festivals que s’hi organitzen. Dirigit a públic familiar i amb un escenari a l’aire lliure, el Teatre de Títeres del Retiro, fundat pel mestre Talio i més tard regentat durant una llarga temporada per Paco Porras, actualment compta amb la direcció artística de Guillermo Gil, de la cia. Tropos Teatro de Madrid. El 2022 es van fer al teatre 111 funcions al teatre amb companyies de Madrid però també de tot l’Estat i alguns d’estrangers, amb un total d’uns 26.000 espectadors. També organitzen cursos de formació i diversos cicles i festivals. https://teatrotiteresretiro.es/
El Teatro de Títeres del Retiro. Foto compañía
Va parlar finalment David Andreu, responsable del Departament de Cultura del Consell Insular de Menorca, el qual explicà les polítiques de recolzament i promoció del teatre de teresetes i del teatre familiar a Menorca, una illa que compta amb una bona tradició teatral, amb múltiples convocatòries de subvencions i altres ajudes a les companyies. https://www.cime.es/Departament/CulturaEducacioJoventutiEsports
