(Imatge de Loco, de la cia. Belova.Lacobelli. Foto de Pierre-Yves Jortay)

Acabem les cròniques de la 34ª Fira de Titelles de Lleida 2023 comentant alguns dels espectacles més aclamats pel públic i pels entesos, tot i que és difícil i arriscat dir això, si tenim en compte l’alt nivell que hi ha hagut aquest any i la quantitat de bones produccions vistes.

Igualment som conscients de que no hem pogut estar a tot arreu i que alguns títols claus se’ns han escapat, com és el cas de Corpus, de Xavier Bobés, ja tractat a Putxinel·li arran de la seva estrena (veure aquí). Per a aquest cronista és una de les obres més importants de l’autor, la qual ha impressionat molt al públic de Lleida, com ho demostra el Premi Drac D’Or atorgat pel Jurat Internacional, composat per programadors de festivals estrangers.

També se’ns ha escapat l’estrena de la companyia Ele amb l’obra L’Extraordinària, de carrer amb marionetes de fil, a càrrec d’aquesta parella de titellaires que tant van agradar amb Roulettes: Raquel Batet y Marta Lorente. Un nou muntatge del que se’n va parlar molt bé a Lleida i que esperem poder veure aviat.

Ens centrarem en aquesta crònica amb els següents títols: Suspended Animation, de Huber Marionettes; i Loco, de la cia. Belova-Lacobelli. També parlarem de les pel·lícules que es van poder veure a la sala de projeccions de la Biblioteca Municipal, unes petites joies a càrrec la primera d’Andrea Díaz Reboredo titulada Precuela; i tres curts de la cia. Trukitrek: Balkanika, Can you decide i Things were better before.

Suspended Animation, de Huber Marionettes

Va ser una immensa sort veure aquest clàssic de les marionetes de fil, Phillip Huber, amb alguns dels seus números més famosos i amb una espectacular posada en escena la principal virtut de la qual és haver sabut combinar tan bé la més refinada sofisticació amb la seva aparent senzillesa.

Phillip Hubert. Foto companyia

Tots els que hem tocat la marioneta o el titella de fil, sabem prou bé com les gasten aquests éssers que necessiten fils per moure’s i com les coses es poden complicar, sobretot quan s’actua davant d’un públic nombrós i en una sala de considerables dimensions. En la seva representació feta a la sala gran del Teatre de l’Escorxador, Phillip Hubert va demostrar un tal domini en la animació de les seves figures, que els diversos números s’anaren succeint com si fer-los fos la cosa més senzilla del món, encaixant un darrere l’altre reptes cada vegada més impensables.

Phillip Hubert. Foto companyia

A casa nostra estem acostumats al fil, no per res alguns han batejat Barcelona com una important ‘Capital del Fil’ europea, amb mestres de gran renom com poden ser Carles Cañellas, Jordi Bertran, Ferran Gómez, Oriol Pont, Toni Zafra, Santi Arnal, Ángel Navarro, Valentina Raposo, Pere Bigas, Carles Codina ‘Litus’, Óscar Gallart, Paula López, Carlos López, Daniel Loeza, per citar-ne només uns quants, i els històrics Pepe Otal, Mariona Masgrau, Lope de Alberdi, Harry V. Tozer o Herta Frankel.

Potser per això es va crear una gran expectació per veure l’actuació del mestre Huber, amb un públic atent i entregat, que sabia molt bé les dificultats d’allò que es feia a l’escenari.

El que vam veure va ser un espectacle de cabaret en el sentit més alt i ple de la paraula, mentre veiem sempre l’ombra del manipulador darrera les seves criatures, que destaquen pel seu humor, patetisme, drama i gràcia, com ens diu el programa:

Les figures de tela i fusta de Phillip Huber cobren vida. La fantasia està envaïda d’un sentit de realitat i la imaginació es converteix en animació a temps real. Aquesta no és una actuació pròpia d’un gran espectacle, sinó que s’utilitza un art subtil, per tocar la innocència que viu dins nostre… Un espectacle que et fa somriure amb el cor.

Paraules que subscrivim davant la tècnica ‘sense tècnica’ del mestre Hubert, perquè en cap moment vam tenir la impressió de que hi hagués alguna dificultat, com si les marionetes tinguessin vida pròpia i el manipulador fos una simple ombra protectora al seu darrere.

Phillip Hubert. Foto companyia

Malabaristes, funambulistes, el cantant rocker, el pallasso que es desmembra, la ballarina, el gos que semblava viu, els personatges desfilaren per la passarel·la del titellaire americà amb una elegància sublim, sense més pretensions que la d’un divertiment innocent i ple d’enginy i vitalitat.

Admirats i obnubilats. Així vam sortir de l’Escorxador, com si realment l’artista aquella nit hagués entrat  a matar, fent honors al nom del teatre, mereixent totes les orelles i cues dels toros simbòlics que va torejar.

Loco, de la cia. Belova-Lacobelli

És possible representar la follia directament des de la imatge, el moviment i l’enginy figuratiu? La cia Belova-Lacobelli, composada per aquestes dues grans artistes que són la titellaire belga-russa Natasha Belova i l’actriu i directora d’escena xilena Tita Lacobelli, va demostrar que sí, fent paleses les cares ocultes de la follia en una adaptació de l’obra Diari d’un boig, del rus Nicolàs Gogol (1809-1852), escrita l’any 1987, feta per a dues titellaires-actrius i un inquietant titella de mida natural, obra de Natasha Belova.

Imatge de Loco, de la cia. Belova.Lacobelli. Foto de Pierre-Yves Jortay

Sens dubte una de les claus en aquesta expressió de la follia és haver posat dues manipuladores, la mateixa Teresita Lacobelli i Marta Pereira, per al titella, compartint les seves cames i amb les cabelleres negres de les dues actrius girant al seu entorn com si fossin núvols foscos del seu pensament. S’aconsegueix així una amplificació inquietant de la subjectivitat del pobre funcionari que es va tornant boig fins a creure’s el rei d’Espanya, una càrrec que quan s’escriví l’obra estava buit.

Imatge de Loco, de la cia. Belova.Lacobelli. Foto de Pierre-Yves Jortay

Magnífica l’atmosfera fosca de l’obra, que possibilita aparicions i transformacions com la del coixí que es converteix en un enorme peix que de sobte surt del llit, i que capgira l’escena, situant-nos en l’àmbit oceànic de l’inconscient. Igualment totes les excitacions que pateix el personatge, prodigiosament representades per la suma de braços, cames i moviments de les dues titellaires.

Imatge de Loco, de la cia. Belova.Lacobelli. Foto de Pierre-Yves Jortay

Tota la misèria i l’absurditat del funcionari que Gogol descriu en la seva obra es fa present en l’escenari, mentre una gegantesca bola d’angoixa sembla voler-s’ho empassar tot.

Un treball impressionant de la companyia Belova-Lacobelli, que va merèixer rebre el Premi DRAC D’OR JULIETA AGUSTÍ al ‘Millor espectacle’ de la 34a Fira de Titelles de Lleida en 2023.

Precuela, d’Andrea Díaz Reboredo

Anunciat com un curtmetratge de Teatre Objectual, Precuela és una obra que, com indica el seu títol, parla de fets o objectes que precedeixen als d’una altra obra ja existent. En certa manera, és una recreació dels mons íntims tan personals de la seva autora, Andrea Díaz Reboredo, de la que coneixem aquesta meravella que és M.A.R. (veure aquí), evocació d’una casa familiar i de tota la seva història, interior i exterior.

Imagen de ‘Precuela’. Foto compañía

En Precuela, l’autora sembla haver volgut recrear els interiors silenciosos d’aquella casa, com si fos possible materialitzar i fer perceptible coses com la intimitat, el temps parat, els espais buits que queden quan ha passat el tràfec de la vida, o la vacuïtat dels espais habitables. D’axò sembla parlar Precuela, deixant l’empremta de la mateixa autora que signa la seva presència amb fragments retallats del seu cos: unes mans, uns peus, una part del tronc…

Imagen de ‘Precuela’. Foto compañía

Un treball exquisit de pura contemplació del temps que passa sense passar.

Balkanika, Can you decide i Things were better before, de Trukitrek

També es va veure a la Biblioteca Municipal de Lleida tres curtmetratges de la ca. Trukitrek, de la que coneixem el seu virtuós treball titellaire i alhora cinematogràfic Mr.Train, (veure aquí), que ja ens anunciava el seu interès per l’animació cinematogràfica feta amb titelles.

En aquesta ocasió la companyia ha presentat tres curts fruit de tres encàrrecs concrets, en els que es pot veure el gran domini que tenen en aquest tipus de treball.

En Can you decide es parla de la vida d’un músic solitari robot, que lluita entre les ganes de viatjar i fer sonar la seva música per tota a galàxia o tornar a casa per estar amb la noia que estima. Una coproducció entre la casa italiana 22S Productions i la companyia Trukitrek. Tots els titelles i l’escenografia han estat creats a partir de material de rebuig.

Imatge de ‘You can decide’, de Trukitrek

Balkanika parla d’una història real, la de Vladimir Sambol, acordionista i compositor de la ciutat de Rijeka, que fugint de la guerra, va emigrar a Suècia duent tan sols el seu acordió. Setanta anys després, la seva filla fa reviure el seu pare regalant les seves partitures al grup de música Guappercartò. Així neix “Sambol – Amore migrante”.

Imatge de ‘Balkanika’, de Trukitrek

Things were better before mostra al capità d’un submarí perdut enmig de l’oceà profund i contaminat, el qual està cercant un lloc per salvar els seus amics i el seu petit peix. Una col·laboració entre Tankus the Henge i Trukitrek Puppet Company per crear aquesta animació que és al mateix temps bella, per la seva estètica, i punyent pel seu missatge de temàtica ambiental, en particular la mort dels nostres oceans. Com explica el programa, el film, realitzat completament amb materials de rebuig o reciclats, és una “Wake-up Machine” per l’espectador, que fomenta el pensament verd i sostenible en una societat que necessita despertar-se i començar a fer canvis reals abans no sigui massa tard.

Imatge de ‘Things were better before’,de Trukitrek