(Imatge de ‘El Testament’, de Ramon Molins, foto companyia)

Continuem la nostra mirada a la 34a Fira de Titelles de Lleida que s’ha desenvolupat aquest darrer cap de setmana amb uns plens extraordinaris en totes les seves sessions, centrant-nos en aquest article en els següents espectacles: El Testament, de Zum Zum Teatre; Inteligencia Artificial, d’Andrés Beladiez; i Entrañas, de El Patio Teatro.

Veurem com en cada un d’aquests títols, el o els autors centren l’enfoc en aspectes totalment diferents entre sí, però alhora fruit d’un desig o una d’una necessitat de dirigir la mirada en processos reflexius d’auto-observació o d’autoconsciència.

El Testament, de Zum Zum Teatre

S’ha de dir, abans de res, que aquesta proposta de Ramon Molins, el director de la companyia Zum Zum de Lleida, ha estat una de les que més impressió ha causat al públic de la Fira d’aquest any, un treball exquisit d’auto-reflexió sobre tota una vida dedicada al teatre que Molins ha bordat en una posada en escena que no sols reflecteix la seva pròpia vida, sinó la de tota una generació. Aquesta és la raó que el públic que va assistir a les dues representacions programades, una en català i l’altra en castellà, entre el que hi havia molts col·legues de la professió, entrés de ple en la catarsi emotiva de la seva actuació, fent saltar llàgrimes i emocions de tota mena, i una entrega total a l’obra i a l’intèrpret, talment ens trobéssim davant d’un oficiant que ens explicava allò que és dedicar-se al teatre.

Imatge de ‘El Testament’, de Ramon Molins, foto companyia

Perquè això succeeixi, són necessàries algunes condicions bàsiques: d’entrada, un savoir faire sustentat per muntanyes d’ofici, les que dona la pràctica volguda i continuada als escenaris; però alhora, és indispensable fer-ho des d’un registre de modèstia i d’absoluta humilitat, un registre que Molins domina sense haver-s’hi d’esforçar, com si fos la cosa més natural del món ser humil, simpàtic i popular en un sentit real de la paraula, i saber de quin peu t’ha calçat la vida; l’altre condició bàsica és l’auto-ironia i la capacitat de relativitzar-se des de l’humor; i tot això transmetre-ho amb un llenguatge senzill, mai retòric i noblement plebeu, associant els moments i les emocions a entranyables cançons d’època, a veus radiofòniques de les que van marcar algunes generacions, i a les realitats més dures de l’ofici teatral, com és això de no saber si ets una empresa de teatre, de transport o de mudances, sempre carregant i descarregant la furgoneta, un estri que precisament va donar nom a la seva formació, el zum-zum del motor que arrenca.

Però l’obra de Molins planteja també una realitat o potser una preocupació que sent qualsevol persona que ha entregat la seva vida a una feina de les que ho exigeix tot: què quedarà de tots aquests anys de rodar món i de pujar escenaris? Quina empremta deixarem a la societat que quan érem joves volíem canviar de dalt a baix, i que ara veiem que ha anat seguint el seu camí sense fer cap cas de les nostres exigències de transformació social? Perquè un bon percentatge dels teatreros que van començar als 70 o 80 del segle XX, s’hi van embolicar amb alguns d’aquestes ideals més o menys explícits. En definitiva, què quedarà de positiu o de rellevant? Molins respon amb el seu registre d’humilitat radical: es contenta amb una cançó que haurà de sonar el dia del seu funeral.

Imatge de ‘El Testament’, de Ramon Molins, foto companyia

I és aquí on El Testament se’ns mostra no només com un homenatge a l’ofici teatral, sinó sobretot al gènere dels Musicals, que ell posa en majúscula, en ser l’expressió més popular, comuna, plebea i democràtica que s’escapa per un lateral de les altisonants Arts Escèniques. Amb aquest fantàstic gir, Molins aconsegueix fer saltar les emocions més profundes i empàtiques dels espectadors, deixant que les músiques i les lletres de les cançons més populars ens pesquin a tots, atrapats per aquestes xarxes emocionals d’implacable eficàcia.

Imatge de ‘El Testament’, de Ramon Molins, foto companyia

Tot això ho fa i ens ho explica l’actor Molins amb un escenari que funciona com una caseta de joguines, amb el llenguatge dels objectes més anodins i alhora punyents, fent detonar el contrast entre les grans vivències i els accessoris més humils. Un llenguatge que situa l’espectacle en aquesta òrbita del ‘teatre petit’, és a dir, el relacionat amb el món dels objectes i dels titelles, aquest que ocupa un dels llocs més perifèrics de les Arts Escèniques.

I tot això per crear l’obra segurament més ambiciosa de l’autor, capaç de resumir tota la seva vida de teatre, oferint-la al públic en un meravellós ritual catàrtic d’auto-observació i d’autoconsciència vital, on tothom s’hi pot sentir reflectit! Una proesa portentosa digna de la més alta estimació. Admirable al cent per cent!

Inteligencia Artificial, d’Andrés Beladiez

És digne de lloança que la Fira es mantingui fidel en seguir la feina d’alguns dels creadors visual-escènics més inquiets que des de fa anys es dediquen a explorar realitats complexes i difícils de pescar, i per desentranyar algunes de les claus que ens permetin entendre-la o veure-la des de noves perspectives. És el cas de l’inclassificable artista i investigador Andrés Beladiez, que vam veure en altres edicions amb propostes signades junt amb Karla Kracht (veure aquí) i que ara ha tornat centrant la seva atenció en un dels temes més candents de l’actualitat: l’anomenada Intel·ligència Artificial.

Imatge de ‘Inteligencia Artificial’, de Andrés Beladíez. Foto companyia

Els miralls que posa l’autor per reflectir la trama que s’està teixint al nostre entorn, estan elaborats amb les mateixes eines tecnològiques que empra la Intel·ligència Artificial: veus reals distorsionades, imatges inventades, persones inexistents, i paisatges impossibles però que veiem com reals a les diverses pantalles on es projecten les imatges creades per Beladiez.

La presentació es fa en una sala que busca una atenció d’intimitat de la trentena d’espectadors que hi caben, creant una atmosfera ritualista necessària per poder encarar-nos amb una figura que d’alguna manera encarna la Intel·ligència Artificial, la qual se’ns dirigeix mirant-nos fixament, posant-nos a prova com a éssers humans que estem a punt de deixar-ho de ser…

Perquè aquesta és la terrible amenaça que es fa present a les pantalles, mostrant-nos tant les nostres febleses com la nostra niciesa: acabarem en mans d’uns algoritmes que decidiran allò que més ens convé?; a títol individual però també col·lectiu, ja que si els càlculs probabilístics indiquen que s’ha d’eliminar determinat número de persones per salvar-ne unes quantes més, els poders administratius de les màquines no ho dubtaran ni un segon: aplicaran implacables allò que més convé a la majoria, encara que s’hagin de sacrificar uns quants milers de persones sobrants. Sense anar tan lluny, els algoritmes que s’estan creant per dirigir els cotxes de conducció autònoma ja tenen en compte càlculs d’aquesta mena: a qui convé deixar morir en cas d’accident imprevist per salvaguardar els passatgers del cotxe, o potser és al revés, i cal sacrificar als propis passatgers per salvar a un grup superior d’humans al carrer?…

Per introduir-nos en aquesta atmosfera de terror distòpic però tan real i tangible, Beladiez ens mostra diferents exemples tots ells elaborats amb programes de creació d’imatges i de realitats virtuals, però deixant-nos sentir el pensament íntim de l’algoritme, com si aquest raonés en veu alta.

Silueta d’Andrés Beladíez davant d’una de les seves instal·lacions. Foto companyia

Lo que fa tan interessant la proposta visual de Beladiez és que planteja aquesta problemàtica de rabiosa actualitat no des del sensacionalisme dels mitjans ni des de la ficció distòpica, sinó des d’un registre de distanciament i d’auto-observació: la cara de la Intel·ligència Artificial que ens parla és un mirall que reflecteix allò que nosaltres hem creat i que ara se’ns planta davant nostre i ens desafia amb la seva intel·ligència i infinita capacitat de càlcul.

Artificial Intelligence & AI & Machine Learning. Imatge extreta de Wikipedia. Font de la imatge, aquí

Què sou, miserables humans, sinó petites bestioles atrapades per les vostres emocions, incapaços d’analitzar amb un mínim de distància i de discerniment les variables que condicionen les nostres vides?, ens ve a dir la serena però diabòlica figura inventada per Beladíez. I sens dubte té tota la raó del món de dir el que diu. Perquè si volem plantar-li cara en el seu terreny, sempre ens guanyarà i sempre ens sentirem conillets d’índies a mercè de les forces superiors que ens governen. Una situació que ens obliga a replantejar què és això de ser humans. Què som? Què volem ser? En què ens estem tornant? La nostra funció també és calcular?

Qüestions que encara no tenen resposta però que tard o d’hora cal posar sobre la taula. La instal·lació performativa, reflexiva i visual de Beladíez esdevé així una eina imprescindible per poder avançar en aquestes reflexions que fins ara eren les pròpies dels filòsofs, però que ara s’estan convertint en una necessitat de supervivència de nosaltres mateixos un a un, i per descomptat de la pròpia espècie humana.

Com dèiem al principi, una mena de no-teatre d’autoreflexió que va molt més enllà del mer entreteniment i s’endinsa per geografies que encara ens són desconegudes.

Entrañas, de El Patio Teatro

Continuant el nostre viatge pels espectacles vistos a la Fira de Titelles, cal aturar-se davant l’última obra acabada de sortir del forn, de la premiada i reconeguda companyia de Logroño El Patio Teatro, creada el 2010 per Izaskun Fernández i Julián Sáenz-López. Es titula Entrañas, i respon a una pregunta que tots ens hem fet i ens seguim fent: què som per dintre, com funciona el nostre cos? Una pregunta, certament, que de tant treure-la a col·lació, la donem per contestada i sabuda, quan la veritat és que en som uns totals i absoluts ignorants.

Imatge de ‘Entrañas’. Foto companyia

Passa amb aquest tipus de pregunta que quan un se la fa i comença a ficar-s’hi de veritat, s’obre un univers tan o més infinit encara que el cosmos on habitem, o almenys igual d’inabastable. Una verdadera caixa de sorpreses que meravella l’explorador i que es converteix en una ramificació fractal de preguntes que van sorgint sense que s’obtinguin respostes satisfaents.

Això és el que els va passar a Izaskun i a Julián, quan van decidir parlar de l’amor i de determinats sentiments però ficant-se per dins del cos i per dins de les emocions. El món que se’ls va obrir va ser tan gran, complex i atractiu, que s’hi van llançar de cap atrets per la tremenda amplitud dels coneixements inexplorats. Així ens ho van explicar en un petit col·loqui després de la funció. Però alhora, es van adonar que la magnitud de l’empresa exigia un exercici tan gegantesc d’obertura, que es feia imprescindible la més estricte contenció, si no es volien perdre pel camí. Aquesta tensió entre l’infinit del coneixement, i la contenció que demana la creació escènica, és segurament el motor dramatúrgic de la preciosa aventura en la qual s’han embarcat els dos intrèpids exploradors.

Imatge de ‘Entrañas’. Foto companyia

Una tensió molt difícil de resoldre, com és fàcil imaginar, i que és el principal repte al qual s’han enfrontat els dos autors-intèrprets-titellaires de El Patio. I són els resultats aconseguits allò que ens permet afirmar l’enorme mestria que aquests dos creadors han assolit.

En efecte, Entrañas és un preciós viatge fet a quatre mans i a dues veus per l’interior del cos humà, que els de Logroño fan muntats en vehicles de visió multidimensional, mostrant-nos realitats de vessants múltiples, en les que la fragmentació de la racionalitat científica, que tot ho aïlla i divideix per poder mesurar i estudiar el seu funcionament, es contrapunteja amb la imatge poètica i la ressonància metafòrica, que ens parla del cos però també de moltes altres coses que tenen a veure amb els sentiments, la imaginació i un coneixement sintètic que s’acosta més a la intuïció que a la raó. Per això van com anell al dit algunes de les imatges de la ciència dels segles XVIII i XIX, i encara algunes de més antigues, que amb la seva primitiva pretensió analítica, avui se’ns mostren més com imatges poètiques de la imaginació que de la realitat interior dels organismes vius.

matge de ‘Entrañas’. Foto companyia

Sens dubte el gran repte ha estat equilibrar totes aquestes perspectives i angles d’observació, amb les seves infinites ressonàncies metafòriques i imaginàries, i aconseguir una cadència de posada en escena capaç de seduir sense enfarfegar l’espectador. Un repte que El Patio Teatro ha reeixit amb un sofisticat domini de la plàstica, dels objectes i del llenguatge visual, sempre amb gràcia, senzillesa i una extraordinària elegància, fruit del respecte i l’alçada poètica amb la que han abordat el tema.

L’obra és en si una eina de gran valor i sofisticació que Izaskun i Julián han creat per poder executar un projecte artístic dirigit al coneixement profund de les coses, en aquest cas de l’interior del cos humà, i que ens planteja als espectadors preguntes fonamentals encara sense resposta: què som realment els humans? Què és la vida? Com un grapat d’elements minerals i una mica d’aigua poden constituir un ésser viu que menja, corre pel món, pensa i imagina altres mons?

Un reeiximent que fa del Patio una de les companyies més interessants i portentoses del panorama creatiu del país.