(Imatge de The Parasite Circus, foto de Jesús M. Atienza)
El segon dia del Ròmbic 2023, aquest singular Festival de Titelles per a Adults que organitza l’Associació de Titellaires de Roquetes conjuntament amb la Casa-Taller de Marionetes de Pepe Otal, el Teatre La Puntual i l’Ateneu 9 Barris, ha presentat un programa molt interessant, ja que a més dels espectacles de rigor, dos en aquest cas, ha ofert una taula rodona amb presència de tres dels membres del col·lectiu CPC (Cultura Popular i Conflicte), els quals han mostrat al públic els seus treballs de recerca antropològica sobre l’aparició dels Titelles Gegants en el context de les lluites veïnals a Barcelona durant els anys setanta i la Transició a la Democràcia.
Parlarem en aquesta crònica d’aquesta taula rodona i dels dos espectacles vistos: Caterina, de la Cia. La Dona Calba; i The Parasite Circus, de la cia. Tête de Mule. Tot acompanyat amb les belles imatges preses pel gran fotògraf dels titelles Jesús M. Atienza.
Titelles gegants i lluites veïnals a Barcelona
Crec que ningú s’esperava, entre el públic que va assistir a aquesta trobada, que seríem tots convidats a participar en una recerca antropològica en viu, la que duen a terme els tres membres del Grup de Recerca del ICA (Institut Català d’Antropologia): Sandra Anitua, Anatelly Castaneda i Manuel Delgado, presentats pel titellaire i també investigador en aquesta matèria Mikel Fernandino, membre del grup Títeres desde Abajo, el qual està desenvolupant una tesi doctoral precisament sobre aquesta temàtica.
Intervenció de Mikel Fernandino. A la seva dreta: Manuel Delgado, i els altres tres membres del CPC. Foto de Jesús M. Atienza
Però encara va ser més excitant escoltar les paraules dels tres ponents, que van situar el fenomen festiu dels Gegants en un context del que en l’actualitat i ja des de fa temps, han estat exclosos: el de les lluites i els moviments llibertaris i reivindicatius veïnals a Barcelona, comú a molts altres llocs del país als anys setanta i vuitanta, al llarg de l’anomenada Transició.
Manuel Delgado. Foto de Jesús M. Atienza
Va ser Manuel Delgado qui va situar-nos en la història i en el context en què es mou la recerca del CPC. Primer, explicant com la Guerra Civil va trencar totes les inèrcies festives populars a tot Espanya, algunes de les quals, però, van ser rescatades ben aviat per l’església, per les seves pròpies necessitats de satisfer el calendari litúrgic, i molt en concret per alimentar les processons de Corpus. Com és ben sabut, les processons del Corpus eren des de l’Edat Mitjana l’escenari predilecte per fer sortir els Gegants i tot el Bestiari Festiu de les ciutats. El Franquisme va donar relleu a aquestes processons, cosa que explica que es tragués la pols o es rescatessin els vells Gegants, en els llocs que encara es conservaven, per satisfer els protocols festius que tanta satisfacció donaven a la població.
Sandra Anitua. Foto de Jesús M.Atienza
Més tard, el Concili Vaticà II, que va impel·lir el Papa Joan XXIII entre 1962-1965, amb la intenció de posar al dia les velles litúrgies i connectar l’església als fidels cada vegada més allunyats de l’Església, va acabar amb les processons, llevats dels llocs on les inèrcies i el fervor públic ho impedí (com és el cas de la Setmana Santa a tants llocs d’Espanya i algunes processons de Corpus que s’han conservat, com les de València i altres localitats). A Barcelona, van desaparèixer quasi bé totes d’un dia per l’altre, en recolzar l’església els nous aires progressistes que venien de Roma, llevat d’alguns casos de resistència de comunitats emigrants, com és el cas dels dos passos conservats a l’Església de Sant Agustí, al carrer Hospital, o de Sant Jaume, al carrer Ferran, expressió tots ells d’uns signes d’identitat cultural que aquests tossuts veïns es negaven a perdre. Una fidelitat que dura encara a dia d’avui.
Anatelly Castaneda. Foto de Jesús M. Atienza
Va explicar Manuel Delgado com els gegants van tornar a hivernar als magatzems polsosos de les esglésies durant uns anys, fins que ja vers els anys setanta, amb la gradual transformació del país, els moviments veïnals que començaven a organitzar-se van recórrer a les formes més elementals del teatre de carrer, amb la col·laboració algunes vegades de les mateixes parròquies, en una època en la que l’Església va sumar-se a alguns moviments de resistència, i moltes vegades del nous grups de titelles i de teatre d’animació de carrer, que en aquella època començaven a florir per tot el país, i molt especialment a Catalunya.
Els gegants de Sant Medir, creats pels Titelles Babi
Potser per això els estudiosos del CPC defineixen els gegants com titelles grans de carrer, amb tota la raó del món, cosa que els actuals geganters tradicionals no sempre accepten, molt gelosos de la llur singularitat. Sandra Anitua i Anatelly Castaneda van presentar a continuació un resum de la seva recerca als barris de Sants, la Bordeta, Hostafrancs, Sant Medir i altres dels entorns de Barcelona, posant noms i dates en el mapa diacrònic de la seva indagació, així com els buits que encara hi ha. Van convidar per això als assistents, amb molts veïns i titellaires de Les Roquetes i 9 Barris, a participar, omplint aquests forats amb nous noms i dates, cosa que els de l’Associació de Titellaires de Roquetes presents a l’acte van fer amb l’entusiasme que els caracteritza, molt d’ells antics militants que van participar en aquests primers moviments d’insurgència festiva veïnal.
Amb Xavier Lafita, Esther Prim va fer una parella de gegants que es va dir Planxet i Sia. Inicialment Planxet i Sia era només una col·laboració amb una campanya estival de Titelles de l’Estaquirot i Ara Va de Bo, però va anar agafant volada i va anar creant un grup que feia cercaviles. Foto companyia
La participació de les joves companyies de titelles dels anys setanta en les festes populars dels barris, un fenomen ben conegut pels seus protagonistes però poc per la memòria oficial de la ciutat, va quedar ben palès quan Sandra Anitua va explicar com en la construcció dels primers gegants de Sant Medir i la Bordeta hi va participar l’any 1979 el grup Titelles Babi, una de les formacions històriques dels titelles a Barcelona, els quals gegants van ser remodelats l’any 1989. També es va fer menció d’una imatge en la que es veu un titella gegant baixant per un carrer amb Pepe Otal al costat tocant el saxofon.
Cercavila del Grupo-Taller de Marionetas de Pepe Otal per un carrer de la Barceloneta a finals dels anys 70, amb un esquelet gegant. Pepe Otal amb xancres i un barret de copa al darrera. A l’esquerra de la imatge, un joveníssim Jordi Pinar. Amb el paraigües, l’activista llibertari de la Barceloneta Josep Romeu. Foto d’autor desconegut
Com va explicar Mikel Fernandino, va ser molt gran la influència de companyies com la del Bread and Puppet, que va destacar els anys setanta pels seus espectacles i cercaviles amb titelles gegants contra la Guerra del Vietnam i moltes altres reivindicacions. Pepe Otal va quedar fascinat per la figura de Peter Schuman i el teatre del Bread and Puppet, com ho demostren els gegants que llavors treia pel carrer, amb un gegantesc esquelet i la figura també gegantesca de Fraga Iribarne, cosa que li va reportar no pocs problemes amb la policia.
El Bread and Puppet desfilant pels carrers de Nova York contra la Guerra del Vietnam. Foto companyia
De fet, el seu local va ser cremat per militants de l’extrema dreta, perdent-se la majoria d’aquests titelles de carrer, cosa que l’obligà a buscar un nou lloc, que va ser la vella escola abandonada del carrer Ginebra de la Barceloneta, on s’instal·là durant molts anys.
La participació dels grups de titelles i de teatre de carrer en els moviments veïnals va ser molt intensa durant tots aquests anys. Cal destacar companyies com Plantxet i Cia, que duien alguns gegants, músics i actors amb xancres, el mateix Grupo-Taller de Marionetas de Pepe Otal, l’Estaquirot Teatre, La Claca en la seva primera època, Artristras, un dels grups pioners del teatre de carrer a Catalunya, que van arribar a fer gegants per a poblacions com La Garriga, Alella, La Fantasma de Sant Feliu de Codines o el Farras de Granollers, aquests dos últims també escopidors de foc.
O els mateixos Comediants, que amb el seu espectacle de Dimonis van inspirar i promoure el naixement de les colles de diables i el ressorgir del bestiari festiu escopidor de foc.
Els Comediants amb el Sol Solet. Foto companyia
De fet, en aquella època moltes companyies de titelles, a més dels seus espectacles, oferien als ajuntaments i associacions de veïns cercaviles i animacions diverses de carrer, amb més o menys embalum segons les possibilitats pressupostàries.
Un moviment, el dels geganters i les festes populars, que a poc a poc va quedar menjat pel Pujolisme i la cultura oficial de promoció de les tradicions, amb finalitats que tenien poc a veure amb aquelles emergències vitalistes, llibertàries i reivindicatives dels anys setanta i vuitanta.
Caterina, de la Cia. La Dona Calba
Com sempre sol fer, el Ròmbic ha programat a una nova companyia emergent, en aquest cas el primer espectacle de la cia. La Dona Calba, composta per dues joves actrius que acaben de sortir de l’escola de Teatre Visual de l’Institut del Teatre, Laura Vidal i Joana Vulart, i la guitarrista Abril Riu. L’obra es diu Caterina i en van presentar un fragment. Important destacar la direcció d’escena de Meritxell Llort i la dramatúrgia de Laura Solé, així com l’escenografia i tècnica a càrrec de Mariona Valls
Fotografia de Jesús M. Atienza
Un treball molt acurat d’un titella de boca (atenent-nos a la terminologia que utilitzen els argentins per definir aquests tipus de titelles grans que parlen obrint la boca i que ells anomenen ‘títeres de bocón’) animat per dues titellaires les quals li donen moviment i veu. Una seqüència d’interpretació que dialoga molt activament amb la música, integrada en el mateix joc escènic.
Fotografia de Jesús M. Atienza
Una dona calba i de caràcter, el personatge, que les titellaires han volgut presentar com un homenatge a les àvies, reivindicant la llibertat que dona l’edat, quan ja s’està de tornada de tantes coses i la vida es veu més des de la saviesa que des de la beneiteria.
Fotografia de Jesús M. Atienza
Es juga també amb els records i la memòria, amb un desplegament d’objectes que permet a la Caterina divagar pel passat i per alguns dels moments excitants de la seva vida. Uns objectes dels que no es vol despendre, ficant-los a la maleta de les coses imprescindibles.
Fotografia de Jesús M. Atienza
Però allò que potser més sobresurti en la proposta de La Dona Calba sigui tot el joc coreogràfic de les dues actrius manipulant el titella, amb una llibertat en els moviments i en la combinació de veus, mans i les diferents parts del personatge, que aconsegueix expressar amb una distintiva i profunda peculiaritat el seu món interior i els neguits de la Caterina, sense haver de recórrer a les paraules.
Fotografia de Jesús M. Atienza
Un treball que denota un alt domini del cos i de l’expressió, oral i física, i una manera molt distanciada i aconseguida de tractar amb el titella, sobretot quan la figura del manipulador és també la de l’actor que actua en un segon pla, junt amb la presència a escena de la guitarrista. El públic, entusiasmat, es va quedar amb les ganes de saber més sobre la vida de la senyora Caterina. Esperem veure-la aviat en algun teatre.
The Parasite Circus, de la cia. Tête de Mule
De França va venir aquesta companyia teatral i circense d’una qualitat excepcional, tant com ho és la seva heterodòxia. Val la pena llegir la declaració de principis que la companyia exposa en el seu programa:
Fotografia de Jesús M. Atienza
Aquest espectacle és un acte col·lectiu d’alliberament!
Una profanació del sentit comú i de la idea de la correcció política.
Un crit de llibertat contra les càrregues diàries de la vida.
Riallada rugent davant la mort, la por, la malaltia, la diferència i la deformitat.
El teatre de fira torna a la vida i la poesia envaeix els carrers,
amb dos bufons shakespearians, la màgia del circ tradicional,
la música burlesca i els titelles espantosos, que fan possible l’impossible!
Una gran combinació de comèdia i tragèdia grega.
Fotografia de Jesús M. Atienza
I realment es pot dir que Angela Neiman i Baptiste Eliçagaray, els dos intèrprets del Parasite Circus i creadors també dels titelles, amb la direcció de Stephane Fratini, han quadrat el cercle de l’impossible amb una obra que barreja el circ, el clown més estripat i el teatre de titelles entès des de la llibertat extrema de l’esperpent valle-inclanesc. Un muntatge que alhora està carregat de poesia, d’humor gruixut i subtil, d’amor a l’ofici, de catarsi alliberadora i de transgressions de tota mena, amb una capacitat extraordinària per connectar amb el públic i fer-lo partícip de les bogeries que ocorren al petit escenari de la companyia.
Fotografia de Jesús M. Atienza
El podríem definir com ‘teatre de sang i fetge’ però des de l’humor i el divertiment, en primer lloc dels mateixos intèrprets que s’ho deuen estar passant pipa, i després pels espectadors, convidats a deixar-se portar per una orgia del disbarat.
Fotografia de Jesús M. Atienza
La transformació de l’actriu Angela Neiman és espectacular, amb una caracterització i un vestuari impressionants, tot conjugat amb la pròpia plàstica de l’escenari, dels titelles, de la roulotte que fa d’escenografia de fons, i el contrast amb el personatge de Baptiste Eliçagaray, que l’actor francès borda amb una exquisida interpretació.
Una obra d’excessos que és de les que queden a la retina dels espectadors. Aquests els van premiar amb tronants aplaudiments.
Trackbacks/Pingbacks