Premi Oscar per a la pel·lícula d’animació: “Pinocchio”, dirigida per Guillermo del Toro i Mark Gustafson. Foto: losinterrogantes.com
12 de març de 2023, a Hollywood. L’Acadèmia del Cine concedeix l’Oscar a la millor pel·lícula d’animació a: Pinocchio. Quan Guillermo del Toro puja a l’escenari per a recollir l’estatueta daurada, exclama: “L’animació és cine!”. Des d’aquesta pantalla de putxinelli.cat, se’m acut afegir: “Els titelles i les marionetes, són personatges!” .
Fotograma de “Pinocchio”, amb les imatges dels personatges Pinotxo i el Comte Volpe Foto: Que Ver
Si existeix un titella –excepcionalment pot ser una marioneta- amb un nom propi conegut i reconegut arreu d’Europa, potser hem de situar en el primer lloc a l’italià Pulcinella i les seves múltiples variants: Punch a Anglaterra, Guignol a França, Don Cristóbal a Espanya, etc., etc.
I si parlem d’un titella o marioneta també amb nom propi i conegut mundialment, potser el privilegi ha de ser atorgat a Pinotxo. Carlo Collodi, autor del llibre: Les aventures de Pinotxo, va concebre per aquest personatge una identitat escènica instal·lada en una morfologia de fusta.
Així, doncs, aquest Pinotxo criatura d’escenari, és una marioneta manipulada per fils? O és un titella manipulat per mans i varetes?
Pinotxo ho pot ser tot!, gaudeix d’una absoluta transversalitat i tan aviat se’ns apareix com personatge marioneta, o personatge titella, o personatge ombra, o personatge de carn i os, o personatge dibuix, o personatge narrat en un conte, o personatge animat en una pel·lícula.
Marioneta de l’espectacle “L’Ombra de Pinotxo”. Companyia barcelonina La Puntual. Foto: La Puntual
En l’ampli repertori de la companyia de titelles La Puntual, hi trobem L’ombra de Pinotxo. Un espectacle ideat pel titellaire Néstor Navarro. Amb el personatge Pinotxo encarnat per una marioneta, construïda per Martí Doy i Néstor Navarro. Dramatúrgia de Raquel Loscos. Direcció de Carolina Llacher. Música d’Octavi Rumbau. Il·luminació de Quico Gutiérrez.
Aquest mateix espectacle, fent honor al seu títol, ens ofereix escenes amb un Pinotxo recreat per l’estètica mil·lenària i artesana del Teatre d’Ombres.
Teatre d’ombres a l’espectacle “L’ombra de Pinotxo”. Companyia La Puntual. Foto: La Puntual
La companyia de Saragossa Teatro Arbolé va dur a l’escenari l’espectacle Pinocho. En aquesta ocasió els personatges de Carlo Collodi, encapçalats per Pinotxo i el seu pare Geppetto, van ser interpretats per titelles. Manipulats i animats per Pablo Girón y Azucena Roda. Dramatúrgia a càrrec del prestigiós titellaire Iñaqui Juárez.
Espectacle de titelles: “Pinocho”. Companyia Teatro Arbolé. Foto: Red Aragonesa de Espacios Escénicos
Una altra escena del “Pinocho” de Teatro Arbolé. Amb el personatge de la fada Blava, oferint-nos una atmosfera escènica distinta. Foto: Teatro Arbolé
Si a les primeres pantalles d’aquest article, s’establia una comparativa entre la fama de Pulcinella i la fama de Pinotxo, en el capítol 10 del llibre de Carlo Collodi, ens trobem a Pinotxo assistint com espectador a una representació de titelles. A l’escenari, hi apareix Pulcinella.
En múltiples ocasions, Pinotxo i els personatges principals que l’acompanyen han estat recreats per persones de carn i os.
El Centro Dramático Nacional de Madrid, va programar una versió de Pinotxo dirigida per José Carlos García. Dramatúrgia de Julio Salvatierra i Kike Díaz. Intèrprets: Pako Revueltas, Nerea Ariznabarreta, Aroa Blanco i Pau Torres. Producció Teatro Gorakada
Espectacle “Pinocho”, interpretat per actors i actrius. Foto: Centro Dramático Nacional.
També a Madrid, destinat a un públic familiar i també protagonitzat per actors i actrius, es va estrenar l’espectacle Pinocho el Musical.
Una proposta escènica inscrita tant conceptual com formalment en una modernitat molt actual on hi tenien cabuda les xarxes socials. Actrius: Natalia Pascual i Sara Navacerrada. Actors: Angel Martínez i Antonio Villa. Text, música i direcció: José Masegosa.
A la imatge, l’actor que interpreta Pinotxo, incorporant l’actitud i el gest que podrien ser propis d’un titella. Foto: Cinemagavia
La popular imatge de Pinotxo, dibuixat amb el seu nas llarg i creixent, s’ha prodigat al llarg dels anys.
Dibuix de Pinotxo de l’any 1902. Creació de Carlo Chiostri. Foto: Clarín
L’any 1940, la poderosa Wald Disney produeix una pel·lícula animada protagonitzada per Pinotxo i dirigida per Norman Ferguson. El físic de la marioneta Pinotxo se’ns mostra transformat en un dibuix amable i infantil, adaptat al gust del nombrós públic nord americà de classe mitjana.
La pel·lícula, distribuïda per tot el món, farà créixer la popularitat d’un Pinotxo ensucrat.
Adaptació del llibre original de Collodi. A la coberta, la imatge intencionadament simpàtica del Pinotxo creat per la factoria Disney. Foto Ebay
Posteriorment, aquest Pinotxo més digerible també tindrà presència corpòria en els parcs d’atraccions de Disney, així com en distints i diversos suports, com poden ser les cobertes dels molts llibres que en distints idiomes i publicats per distintes editorials, coincideixen en adaptar i suavitzar l’argument original.
El directorGuillermo del Toro. El seu cine es caracteritza per atorgar un destacat protagonisme a criatures monstruoses i mons fantàstics i de fabulació. Foto: 20 minutos
El procés d’animació de la pel·lícula de Guillermo del Toro es va dur a terme segons el molt laboriós i pacient sistema clàssic, és a dir: fotograma a fotograma. I la realització de totes les imatges que conformen el total de seqüencies, va necessitar la participació de 60 creadors.
Abans de la creació de cada fotograma, era indispensable disposar del disseny de cada personatge. Un treball subtil i precís a càrrec del prestigiós taller del barceloní Carlos Grangel. Concretar la definitiva fesomia de Pinotxo, va suposar per Carlos Grangel i el seu taller, arribar a dibuixar 3000 cares del personatge.
D’entre els diversos i magnífics dissenys creats per l’empresa de Carlos Grangel, poden destacar-se els de la pel·lícula d’animació La núvia Cadàver de Tim Burton
“La núvia cadàver” de Tim Burton. Excel·lent pel·lícula fantàstica i d’animació, que ve a corroborar les paraules de Guillermo del Toro: “L’animació es cine!”. La figura de la núvia fàcilment podem associar-la a la d’una marioneta. Foto: Pinterest
A la narració original de Carlo Collodi, Pinotxo és el fill marioneta de fusta substitutiu del fill biològic que el fuster Geppetto mai no ha pogut tenir… És una marioneta que cobra vida, que parla i es mou, és un nen de fusta.
La intencionalitat i argument del llibre incideixen en el món infantil. Un període que és temporal, que comporta aprenentatge, que s’acaba quan el nen deixa de ser nen, quan la nena deixa de ser nena.
Simbòlicament, el llibre ens ve a dir que cal orientar i educar als nens i nenes des d’una didàctica externa. I al mateix temps s’ha de permetre que puguin –amb errors i encerts- educar-se per si mateixos, viure i experimentar les seves aventures… En aquest aspecte el llibre no cau en fàcils maniqueismes.
Al mateix temps, en el llibre es fa present la necessitat d’un principi de convivència humana fonamental: mai s’han d’escatimar l’esforç i la constància de cara a comportar-nos com unes bones persones.
L’escriptor i periodista Carlo Collodi, autor de “Les aventures de Pinotxo” Foto: It’s Tuscany
Pinotxo no obeeix Geppetto, abandona la casa paterna, no assisteix a l’escola, diu mentides. No fa cas als consells concienciadors del personatge Grill Parlaire.
El comportament de Pinotxo no es exemplar, no és un nen modèlic i el personatge d’una fada, -lògicament amb poders màgics- el castigarà fent que el nas li creixi cada vegada que diu una mentida.
Però, cal obligar els nens i nenes a ser modèlics? O bé és més saludable permetre que siguin, com diu Joan Manuel Serrat en una cançó: esos locos bajitos? Permetre que siguin nens i nenes pletòrics de curiositat per descobrir el món que els envolta?
La lectura del llibre de Collodi, en tot moment ens fa pensar en una imatge rudimentària i artesanal de la marioneta Pinotxo, tota ella construïda per Geppetto a cop de destral.
Marioneta de Pinotxo. Un tosc cos de fusta per a contenir una ànima infantil ingènua i influenciable. Foto: 3C Tres Cantos
La lectura també ens ofereix capítols on apareixen situacions cruels i violentes que han estat omeses o laminades per versions posteriors. Per exemple, la de Pinotxo embutxacant-se uns diners pertanyents al seu pare. O la mort del personatge de la nena de cabells turquesa. O Pinotxo, segrestat, humiliat i obligat a fer de gos. O Pinotxo, perseguit, robat i quasi assassinat…
Després de viure lliurement tot un seguit d’experiències, Pinotxo desitja retrobar-se amb el seu pare. Però les conseqüències derivades de la seva conducta tan aventurera…, faran que sigui engolit per un monstre marí: meitat balena-meitat tauró. D’aquest majúscul problema, Pinotxo aconsegueix lliurar-se’n fugint per la mateixa boca que abans l’ha devorat…
Si en aquest moment, senyores i senyors visitadors d’aquestes pantalles, pensen que el llibre de Collodi, s’endinsa en un estil literari proper al realisme màgic o al surrealisme, no van desencaminats.
Coberta d’una edició del llibre original “Les aventures de Pinotxo”. Foto: Nextory
El retorn i penediment de Pinotxo, a la manera d’un fill pròdig, obtindrà el premi –concedit per una fada- de deixar de ser una marioneta de fusta i transformant-se en un autèntic nen, un nen de carn i os.
L’argument de Guillermo del Toro presenta, respecte a l’original de Collodi i al de versions posteriors, nombrosos canvis que afecten i modifiquen situacions i personatges. Canvis amb l’objectiu d’allunyar la pel·lícula d’un discurs light i de simple entreteniment. I ben al contrari, injectar-li dosis de poètica i truculència.
Canvis destacables per importants: Geppetto és un vell alcoholitzat. La marioneta Pinotxo, és per a Geppetto el substitutiu d’un autèntic fill que ha mort a la guerra víctima d’una bomba. Pinotxo, mai no arriba a transformar-se en un nen de carn i os. Mai arriba a ser per a Geppetto un consol complet i satisfactori…
Un primer pla del Pinotxo ideat per la febril imaginació de Guillermo del Toro. Foto: Gogo Catrina
La imatge precedent ens ha mostrat un Pinotxo expressiu en la tosquedat de la seva construcció. En les seves articulacions rudimentàries. En la textura d’un tronc d’arbre amb els seus nusos, rugositats i esquerdes, que ha servit per a donar-li forma.
I alhora, la mateixa imatge –tenint en compte que el tronc no és real- ens ha mostrat la capacitat artística i comunicativa del llenguatge cinematogràfic obtingut mitjançant les tècniques de l’animació.
Guillermo del Toro potència els aspectes més obscurs i cruels del llibre de Collodi. Tota la pel·lícula avança submergida en el pessimisme, és el transitar d’un dol per la desaparició d’una persona estimada, d’un fill mort.
L’evocació de la mort es fa present en moltes de les seqüències… i la mateixa Mort té presència com a personatge, acompanyada per un seguici de conills negres que la serveixen…
Fotograma de “Pinocchio”. L’entristit i malenconiós Geppetto ha perdut un fill a la guerra i ara s’ha d’acontentar amb un fill de fusta… Foto: losinterrogantes.com
Per accentuar més el clímax tràgic, el guió situa l’argument a Itàlia, en el període repressor del govern de Benito Mussolini. Amb personatges de militars feixistes i una breu aparició del Duce dictador.
A la possible pregunta: aquest transgressor Pinocchio, és una pel·lícula per a públic infantil o per a públic adult?, aquest article omet qualsevol resposta. Vegin la pel·lícula i jutgin vostès mateixos…
El cas és que la pel·lícula resulta ser un espectacle sorprenent, trepidant, visionari, barroc, màgic, ben recolzat per la música d’Alexandre Desplat. Qualitats aquestes, apropiades per a obtenir el premi que els membres de l’Acadèmia atorguen.
El nom del premi: Oscar, s’atribueix a un origen d’allò més domèstic. Res a veure amb la màxima importància que representa.
Quan en el 1929, any de la instauració dels premis, la primera estatueta va sortir del motllo, sembla ser que Margaret Herrick, bibliotecària de l’Acadèmia, va dir: S’assembla al meu oncle Oscar. El seu oncle era l’actor Oscar Pierce.
No cal dir que el hieratisme d’Oscar és seriós, emblemàtic i quasi centenari, però res no ens priva d’imaginar-lo dotat del màgic moviment que podria proporcionar-li un titella o una marioneta… Foto: Excelsior
