Continuem amb la segona part del reportatge dedicat al teatre d’ombres a Catalunya, una disciplina escènica que actualment està sent practicada per un bon nombre de companyies. En aquest article, proposta de la revista Putxinel·li i UNIMA Catalunya, parlarem de les companyies i els i les ombristes que van començar la seva activitat als anys setanta, vuitanta i noranta del segle XX, i que podem considerar les pioneres del nou teatre d’ombres, les quals van establir les bases per al seu desenvolupament posterior.
Concretament parlarem de les companyies Montserrrat Tintó, Joan Salvador, La Fanfarra, Teia Moner, Marta Alemany, Rocamora Teatre, Mercè Framis, Anima Mundi, Mercè Gost, Alba Zapater, David Laín, Eugenio Navarro, Toni Rumbau, Valeria Guglietti, Núria Mestres, Teatres de la Llum i Sergi Buka.
Montserrat Tintó i la companyia La Bombeta
La carrera de l’actriu i ballarina Montserrat Tintó va començar l’any 1972, quan va crear la companyia La Bombeta, nom de ressonàncies lumíniques, sent segurament la primera que es va dedicar d’una manera professional al teatre d’ombres.
Amb uns inicis centrats en el mim, Tintó va ser una titellaire que va viure sempre amb un peu a l’estranger: Israel, Londres, París, Txecoslovàquia, Toulouse i finalment a Aix-en -Provence, on hi va crear el seu teatre. I Barcelona, per descomptat, ciutat de referència on hi va obrir noves vies i espais de treball. Va ser, per exemple, la primera companyia a actuar per al públic familiar a la Fundació Miró, participant alhora als festivals de titelles organitzats pel Josep Mª Carbonell.
Era el seu un teatre d’ombres que cabia en una maleta, una de les seves obsessions per poder viatjar lleugera. Va ser el seu pare, bon fuster, qui li va construir. Ho explica molt bé en l’entrevista que li va fer La Revolta dels Titelles (veure aquí).
L’any 1982 va marcar un abans i un després, quan li van robar les maletes amb els espectacles d’ombres creats des del 1972: Pif, paf, poma, Tren Tren i El Soldat de Plom.
També el 1982 crea un espectacle titulat Galimaties basat en textos del poeta Josep Vicenç Foix, estrenat amb molt èxit i a que va agradar a l’autor.
Persona d’una gran sensibilitat, Montserrat Tintó va saber trobar i desenvolupar un llenguatge propi amb les ombres, connectant i fascinant a tota una generació teatral de l’època. Vas ser una bona amiga de La Claca, de Teresa Calafell, dels Comediants, així com del crític i historiador Xavier Fàbregas i la investigadora Maryse Badiou.
Joan Salvador, escenògraf i ombrista
En l’entrevista de la Revolta dels Titelles, el veterà i reconegut escenògraf Joan Salvador explica com va conèixer les ombres turques del Karagoz en un viatge a Estambul i les ganes que li van entrar d’explorar aquest món amb diferents materials. Un dels seus treballs va ser crear les ombres per a l’obra La oreja de Casilda de la companyia de Segovia Ay Ay Ay Teatro, amb direcció per Maite Hernangómez.
La Fanfarra i les ombres
L’ús de les ombres va ser una constant de la companyia La Fanfarra (nascuda l’any 1976), formada per Mariona Masgrau, Eiugenio Navarro i Toni Rumbau, des de que l’any 1979 viatgen al Festival de Titelles de Londres i coneixen diversos espectacles d’ombres. Intercal·len primer escenes d’ombres en espectacles de marionetes, amb l’obra Malic a la Xina (1980) i després amb Malic a Nova York (1981). Més tard, van crear un espectacle únicament amb ombres, Les Aventures d’en Malic, que van representar en múltiples ocasions..
Una altra obra feta exclusivament amb el llenguatge de les ombres amb una estètica propera al còmic, va ser Calidoscòpia, amb text de Rafael Sender i de Toni Rumbau, decorats i siluetes de Jordina Salvany, manipulació d’Eugenio Navarro i Mariona Masgrau, i direcció d’Elisa Crehuet. Amb aquesta obra de gènere negre que mostrava la Barcelona canalla de l’època, va obrir el teatre Malic el novembre de 1984, omplint les primeres sessions per a adults del teatre.
Carmen, un treball a partir de l’òpera de Bizet dirigit per Rafel Duran i escrit per Joan Casas i Toni Rumbau, va ser una obra completament representada en ombres amb Mariona Masgrau com a intèrpret solista i amb Eugenio Navarro en la manipulació de les llums. Amb una rica i complexa il·luminació a càrrec de Quico Gutiérrez, Carmen va ser un gran pas endavant en el tractament d’aquest llenguatge.
Més tard, Mariona Masgrau va incloure sempre escenes d’ombres en les seves obres en solitari en col·laboració amb diversos autors i sota la direcció d’Anastasi Rinos.
Teia Moner
La polifacètica titellaire, actriu i directora Teia Moner (veure aquí) s’ha endinsat moltes vegades en el món de les ombres. Ja l’any 1989 va fer, amb la seva companyia que llavors es deia Nessum Dorma, els titelles i les ombres per al muntatge de El Retablo de Maese Pedro al Teatre LLiure, amb l’Orquestra de Cambra del mateix teatre. També col·labora el 1988 en el muntatge Duros a quatre pessetes, amb algunes escenes d’ombres i titelles, al Teatre Romea quan era el Cendre Dramàtic Nacional.
L’any 1991 crea Con Don Quijote hemos topado, que presenten a Sevilla, en la inauguració del Palenque, durant la Expo del 92. Un muntatge en el que utilitzen 5 retroprojectors, ombres projectades per davant i per darrere, amb ombres i filtres polaritzats, i una pantalla irregular que s’obre amb finestres pels titelles.
L’any 1993, presenta Els fills del sol, també amb ombres polaritzades, Premi Òmnium Cultural, cosa que els va permetre girar per tot Catalunya amb la xarxa Rialles.
Per a l’espectacle Colors, de Xavier Mariscal (1999), Teia Moner crea els titelles i les ombres. L’obra es presenta al Festival de Peralada i al Teatre Poliorama de Barcelona.
Recentment, com a autora i directora dels espectacles produïts per la companyia de dansa i teatre visual Addaura, ha utilitzat el teatre d’ombres amb moltes de les escenes de les obres Embrossa’t i Mòbilus.
Marta Alemany
La titellaire i ombrista Marta Alemany va tenir una gran presència en formacions com la de Teia Moner i després amb la companyia La Còinica Lacònica, col·laborant en nombrosos espectacles.
Un exemple és aquest treball fet conjuntament amb Alba Zapater, de La Cònica Lacònica, i la companyia NadaQueVer:
Carles Cañellas, de Rocamora Teatre
Tot i que l’especialitat de Carles Cañellas ha estat des del principi fins ara la marioneta de fil així com moltes altres tècniques titellaires, en la seva llarga carrera ha fet dues incursions al món de les ombres.
La primera va ser el muntatge de l’òpera El Retablo de Maese Pedro l’any 2005 conjuntament amb Mercè Framis a l’Auditori amb la Jove Orquestra Nacional de Catalunya. L’escenificació de l’obra de Manuel de Falla va ser feta en ombres amb motiu del concert inaugural de l’Any del Llibre i la Lectura, amb direcció musical del mestre Manel Valdivieso i la participació de dos cantants i l’actor Quim Lecina.
La segona és en l’obra Oliu, el Petit Llenyataire de l’any 2010. Espectacle de mitjà format per a dos actors, amb tota una primera part d’ombres i sis titelles de tija superior. Una obra que ens diu que en els somnis es pot fer realitat allò que més es desitja.
Mercè Framis i Kerstin von Porat: una aposta per les ombres
Aquestes dues grans ombristes que han recorregut les dècades des dels anys vuitanta fins ara amb una extraordinària frescor i vitalitat, Mercè Framis i Kerstin von Porat, van tenir uns orígens compartits, les dues com alumnes de l’Escola de Titelles a l’Institut del Teatre, i després amb la companyia Framis von Porat.
Tot i que la seva formació va ser genèrica en la disciplina dels titelles i del teatre visual, de seguida es van decantar pel llenguatge de les ombres, atretes per les immenses possibilitats que els oferia. Després d’uns primers treballs conjunts, de seguida les dues van formar dues companyies independents que s’han anat afirmant amb força dins el mapa titellaire del país.
Mercè Framis
Mercè Framis (veure aquí), amb la companyia que porta el seu nom, s’ha situat com una artista teatral capaç de desplegar tot un món visual a través de la llum i de les ombres d’una gran personalitat. Diu Maryse Badiou de la seva feina:
Poques vegades es pot apreciar tan bé el valor d’un treball teatral com en els espectacles d’ombres de Mercè Framis, que barregen amb agudesa els ingredients textuals, plàstis i musicals, a fi d’encarnar la bellesa d’un pensament capaç de parlar-nos dels éssers humans, amb delicadesa, generositat i infinita lucidesa.
Espectacles com Pols d’estrelles o com la Nawal va decidir néixer, El petit circ, La lluna la pruna, Xarop de cargol, Compare Llop comare truja, Quan no hi havia ni cel ni terra (Gènesi), Pell d’ase, o Espectacle de Nadal: a l’ombra del pessebre, il·lustren a la perfecció aquest acurat tractament visual que busca la visió poètica de qui es planteja les ombres des d’una perspectiva entre l’art, la filosofia i la subtilesa de la percepció.
Podríem dir que els seus trets característics són l’elegància, la poesia, així com la minuciositat gestual i colorista, tot passat pel filtre d’una mirada que travessa l’aparença. El seu compromís amb les ombres va més enllà del simple entreteniment i li agrada situar-se en aquests àmbits tradicionals però tan vius del teatre com un ritual de coneixement i de transformació, enllaçant amb les narratives èpiques del Wayang Kulit d’Indonèsia o amb les imatges encara més llunyanes de les ombres animistes fetes pels xamans a les coves.
Kerstin von Porat
Kerstin von Porat, d’origen suec i instal·lada a Catalunya des de fa molts anys, és la creadora de la companyia gironina Animamundi. Amb ella ha aconseguit desenvolupar tot un llenguatge propi narratiu sempre amb l’ús de les ombres, una disciplina que domina amb total mestria.
Vet aquí alguns dels títols posats en escena per Kerstin von Porat: Quatre contes i un llop (2002), La gran idea de la gran tortuga (2004), Ninots de fang (2006), El tresor amagat (2008), El petit roure (2009), El jardí de l’avi, un conte reciclat (2010), La brigada dels bombers ratolins (2011), La màquina mágica (2013), El conte de l’estrella (2014), El conte del Dumdum i la petita Tulipa (2015), El príncep granota (2016 ), El porquet que volia veure el món des de dalt (2018) i L’Amàlia i les ombres lunars (2020).
Títols que són els esglaons que han permès a la ombrista construir el seu univers particular en el que té molta importància la música, amb composicions creades i interpretades per ella mateixa.
En els seus últims espectacles, von Porat mostra un compromís amb el respecte a la Natura, els animals i els nens.
Diu Kerstin von Porat:
El 1982 vaig arribar dels boscos de suècia a la ciutat de Barcelona. Vaig començar fent marionetes de fil i les venia a les botigues i pels carrers de la ciutat. Des de ben petita, m’havien fascinat els titelles i les marionetes, perquè aquells personatges, fets de roba, fusta o cartró, es movien i parlaven com si fossin vius! Eren vius de veritat o només eren ninots? Crec que les dues coses alhora, la frontera entre la matèria i l’esperit s’havia esborrat. I això era pura màgia!
Diu Kerstin von Porat:
‘Hi ha moltes maneres d’explicar contes i històries. Una d’elles consisteix a fer servir les ombres, una expressió artística molt antiga que permetia als pobles d’Orient recrear les històries mítiques dels seus déus i herois.
Nosaltres hem triat aquest art per expressar el que volem transmetre. Pensem que el teatre d’ombres proporciona un resultat tan bonic i senzill com suggerent i màgic. Una sala a les fosques, una pantalla al davant, un focus situat darrere la pantalla que projecta llum cap als espectadors, i entre la pantalla i el focus… siluetes en blanc i negre i en color, objectes, textures, plantes, aigua, mans, cossos, veus, música, esclats de color… És difícil no deixar-se arrossegar per la màgia de les ombres!’
Mercè Gost i Alba Zapater
Mercè Gost (1949-2015) ha estat una de les figures fonamentals i més creatives dins del panorama titellaire a Catalunya i a tot el país. Amb l’obra Ombres d’objectes trobats, primera producció de la companyia La Cònica Lacònica, formada per ella mateixa i Alba Zapater el 1995, ja va sorprendre i impactar al públic, per les troballes visuals que les dues ombristes aconseguien jugant amb la llum i els objectes seleccionats.
Més tard, títols com Ombres de vidre (fet amb música de jazz, el 1997), Trans Fugues, creat en col•laboració amb el grup musical Mal (Mary Davinson, Anna Subirana i Laura Teruel), Badalona 1999, premi Serra d’Or 2000, van marcar tota una època. De l’intercanvi amb altres artistes, han nascut les obres: Entre l’ombra i la llum, acció amb l’escultora Mireia Clotet; Demà tots a l’ombra, concert-acció amb els músics Joan Sanmartí i Àngel Pereira, i Sombras de la China, de Joan Manuel Serrat, per al qual han realitzat les ombres de l’espectacle-concert; i Les copines d’Helena en el Bulevar del crim, ombres per a un espectacle musical presentat al Festival Grec 2002 de Barcelona. També l’òpera Venus and Adonis de John Blow dins del Festival d’Òpera de Butxaca (Barcelona, 2002).
Alba Zapater va deixar la companyia l’any 2008 i se’n anar a viure a Dinamarca, on ha continuat treballant en el camp de les ombres i del teatre de titelles amb el seu company Thomas Brandt. Amb La Cónica/Lacònica va seguir participant en alguns muntatges fins el 2013, quan tancaren la companyia.
Malauradament, Mercè Gost va morir el gener de 2015. Durant els seus últims cinc anys de vida, va seguir creant espectacles en solitari amb la companyia anomenada La Cònica. El seu últim espectacle va ser “Sota Mínims” (veure aquí), estrenat al Festival Internacional de Teatre de Teresetes de Palma de Mallorca, el Maig 2011, i al Festival Internacional de Teatro de Bonecos de Belo-Horizonte (Brasil) el Juny de 2011.
La seva forta personalitat i el seu mestratge han deixat una profunda empremta, com ho demostren l’existència de diversos companyies i treballs dedicats a la seva memòria però que bàsicament recull els seus coneixements i la seva experiència en el teatre d’ombres. És el cas de l’espectacle Gost, La Mercè, creat per la cantant Anna Subirana, l’actriu Jordina Biosca i la creadora de llums Sylvia Kuchinow, amb el cop de mà de la mirada de Jordi Palet (veure aquí), també l’article de Núria Mestres sobre l’obra aquí). Per altra part, Núria Mestres va crear l’espectacle d’ombres Cruïlla de camins en homenatge a la Mercè Gost. Veure l’article de Jordi Palet sobre la Mercè Gost aquí)
L’any 2016, Jordina Biosca (text), Sylvia Kuchinow (manipulació de la llum), Anna Subirana (cant) van presentar un espectacle titulat Gost, la Mercè, un homenatge a la gran ombrista desapareguda:
David Laín
David Laín, de L’Estrenedor Teatre, malgrat ser un titellaire més centrat en les tècniques de les figures de tres dimensions, també va sentir la temptació de les ombres en alguns dels seus espectacles.
Potser en la producció on més atenció li va posar va ser en l’obra Flamenc Oh!, feta conjuntament amb la ballarina flamenca i titellaire Marga Carbonell, i dirigida pel coreògraf Roberto G. Alonso. En un moment de l’obra, una enorme faldilla que es mou sola per l’escenari mostra les seves enagües blanques que de sobte es converteixen en una pantalla per a les ombres, que David Laín feia amb les mans des de dins, mentre interactuava amb la bailaora que ballava al seu voltant.
Eugenio Navarro
Eugenio Navarro, un cop els tres membres de La Fanfarra es van independitzar de la companyia a principis de la dècada del 90, va treballar en solitari diversos espectacles, ja des del teatre La Puntual, en els que sovint apareixen les ombres.
Caramante (1997), amb text de Miguel Vigo, figures de Jordina Salvany, llums de Quico Gutiérrez, i direcció de Magda Puyo, és un muntatge tot ell fet amb ombres, amb l’ús d’unes ulleres que permetia als espectadors veure en les tres dimensions. Per presentar l’espectacle, va escriure Miguel Vigo:
Rinaldo està tan pagat de si mateix que no veu ni la seva pròpia ombra, i, és clar, com sempre passa en aquests casos, això a l’ombra no li fa cap gràcia. És per aquest motiu que la seva ombra se’n ha afartat i li ha parat una trampa en la que hi ha caigut de cap com un beneït. De manera que, sense saber com ni perquè, s’ha trobat enmig del país de les ombres, on no hi ha cap altra llei que la de l’enigmàtic Caramante.
El 2012 va presentar El Cavall de Troia amb guió i direcció de Raquel Loscos, figures de Jordina Salvany i banda sonora de Marc Mas. Amb aquestes paraules vaig introduir l’espectacle en un article publicat a Putxinel·li (veure aquí): Una obra d’ombres gens convencional basada en la tècnica del retroprojector, que mai havia experimentat el veterà titellaire, amb una peculiaritat però important: l’aparell està a la vista del públic i el manipulador-narrador-intèrpret també.
En l’obra, Navarro interpreta el paper d’un avi que explica a la seva neta (un titella de guant que juga amb un cavall) la vella història de la Ilíada, amb el recurs d’unes siluetes planes que va posant damunt d’un retroprojector, enfocat a una cortina negra que hi ha al fons del teatre. D’aquesta manera, les imatges que l’avi fa visibles per a la neta es transmeten també al públic, el qual està sempre molt present, de manera que fins i tot participa en l’acció escènica en alguns moments.
Toni Rumbau
En els meus muntatges individuals, vaig seguir utilitzant les ombres. En l’òpera Euridice i els Titelles de Caront hi ha algunes escenes fetes amb aquest llenguatge, i en l’obra A Mans Plenes, vaig combinar el titella de guant amb un castellet que era un cub de roba blanca, tot ell convertit en pantalla per a les ombres.
Igualment en el meu últim treball, la conferència El Titellaire, l’Ombra i el Doble, les ombres tenen una presència important en dues de les seqüències centrals de l’obra.
Valeria Guglietti
Valeria Giuglietti és un dels grans valors que tenim a Catalunya en l’apartat del teatre d’ombres que es fa amb les mans, en la línia de les tradicionals ombres xineses. Tot un llenguatge que ella ha estudiat i desenvolupat amb una enorme creativitat (veure aquí https://www.sombraschinas.com/ ).
Valeria va arribar fa anys a Barcelona, després d’uns inicis a Villa Gesell, a l’Argentina, on va presentar les seves primeres creacions d’ombres xineses. Anteriorment, va participar en altres projectes com actriu, titellaire i també formà part de la Companyia Tarantantango, presentant un show de titelles i tango a les nits.
Des de llavors no ha cessat en la seva recerca d’un estil personal, que es caracteritza per la gràcia, la creativitat i la desimboltura de les seves interpretacions. Gràcies als seus estudis de piano en la infància, disposa d’una gran habilitat amb les mans. La seva feina es recolza en les publicacions de Sergio Taján, els vídeos de Fu-manchú i de Mac Rubens, més els consells i el suport tècnic de Gustavo Di Sarro i els primers complements realitzats per Alejandro Bustos.
Amb el seu primer espectacle unipersonal a Espanya, No toquen mis manos, amb una banda somora de Luís Roca, aconsegueix un veritable punt de trobada entre el cinema mut, el còmic, els titelles, la música i la màgia. Des de llavors, la seva carrera no ha cessat de créixer participant en els més importants festivals europeus i mundials de Titelles, Arts Visuals, Espectacles Infantils, Cabarets, Màgia, Arts Escèniques, Teatre de Carrer, Trobades d’Artistes i fins i tot Gales i Festivals de Cinema.
Altres títols de Valeria Guglietti són Manos Libres i Mano a Mano.
Núria Mestres
Llicenciada en Belles Arts i iniciada en les Arts de la Marioneta com alumne al taller del mestre Harry V. Tozer a l’Institut del Teatre, Núria Mestres començà la seva carrera de titellaire professional conjuntament amb Esther Cabacés, alumne també de Tozer, l’any 1989 amb la companyia Zootrop.
Amb Zootrop van crear diversos espectacles, sempre en una línia molt innovadora actuant davant del públic amb títols com Esquitxos, En Cigró va a l’escola, Per un Dimoni de Pèl i En groc.
Deu anys més tard, el 1998, Núria Mestres crea la seva pròpia companyia homònima, participant com a constructora, directora i intèrpret en múltiples muntatges. Darrerament, Núria Mestres, a més de seguir amb els seus espectacles de petit format i d’haver estudiat la relació dels titelles amb la teràpia i l’educació, s’ha interessat molt pel teatre d’ombres, del que n’és una experta practicant.
A més dels seus espectacles unipersonals, ha col·laborat amb nombroses companyies, com la de Marcè Framis, Pengim-Penjam o Teatres de la Llum. Vegin aquest vídeo de la col·laboració amb l’espectacle ….
La seva experimentació amb les ombres l’ha dut a crear obres com Cruïlla de camins, que va presentar al Drap Art 2015.
El 2016 col·labora amb la companyia Pengim-Penjam Titelles en les escenes d’ombres per crear l’espectacle Si us plau, menja’t les pors.
Pel festival Lluèrnia de 2016, a Olot, crea Al fil de la llum i l’ombra, contes a la vorera del foc. I el mateix any, presenta al festival IF Barcelona l’obra d’ombres i teatre de paper A la gola del llop.
Teatres de la Llum, de Sagunt
No podíem deixar de parlar d’aquests dos gran ombristes valencians, Mariola Ponce i Vicent Ortolà, que amb estudis a l’Institut del Teatre, van començar la serva carrera artística a Barcelona.
Creen el 2003, ja instal·lats a Sagunt, Teatres de la Llum, que ha estat vinculat a diferents projectes de dinamització cultural i programes educatius, a la formació d’artistes, professorat o amb els alumnes de diferents col·lectius que han participat als seus tallers de “La Gramàtica de la Llum”: Tallers de Teatre d’Ombres, Tallers/instal·lació o Tallers/espectacle.
El 2011 el Ministeri de Cultura els atorga al projecte ‘Somnis d’Ombres’ el premi CreArte pel foment del paper de la creativitat com a element transversal de l’educació infantil i primària, a més de promoure l’activitat creadora dels alumnes a través de llenguatges artístics.
Premis Buero Vallejo per la trilogia Shakespiriana “Romeos &Julietas”, “Enfadats amb Shakespeare” i L’Illa de miranda” amb el projecte “Avoramar” Companyia de teatre d’ombra amb actors amb discapacitat intel·lectual.
Cal destacar també les col·laboracions amb el museu d’art contemporani Reina Sofía amb ‘Actuar a l’ombra’ taller permanent a partir de 6 obres de la col·lecció permanent o amb el museu de Prehistòria de València amb el taller/espectacle ‘Llums a la mirado de l’idol’.
Directors del festival Il·lumar-te de Sagunt, dedicat a la disciplina del teatre d’ombres, la seva feina és impressionant en el camp de la promoció i l’ensenyament d’aquest llenguatge teatral.
Sergi Buka
El gran il·lusionista Sergi Buka ha cultivat dues vessants que venen a veure amb les ombres i el teatre d’efectes lumínics: la Llanterna Màgica i les ombres fetes amb les mans.
Lucis i Umbrae és el títol de la proposta on es fa un viatge en el temps per reviure les meravelloses sessions de llanterna màgica i de fantasmagoria dels inicis del segle XIX. Ho ha fet amb la música de Jordi Sabatés i guió de Victoria Szpunberg, a partir d’una idea del mateix Sergi Buka.
En un altre espectacle, utilitza el llenguatge mil·lenari de les ombres fetes amb les mans, amb històries plenes de màgica, humor i poesia.
Proper article: III Part
En el proper article dedicat a les ombres a Catalunya, parlarem encara de més companyies dedicades al teatre d’ombres, que els últims anys ha tingut una enorme presència als escenaris de la ciutat i de tot el país.
Article escrit amb el suport d’Unima Catalunya
