(L’entrada a l’exposició del Palau de la Virreina. Foto T.R.)
Com sol ser habitual en les festes senyalades a Barcelona, el Palau de la Virreina, allà on habiten els nobles Gegants de la Ciutat, ofereix a la ciutadania una exposició de gegants procedents d’altres llocs de la ciutat o de Catalunya. En aquesta ocasió, i per celebrar les Festes de Santa Eulàlia, patrona de Barcelona, els gegants reunits són totes del sexe femení, és a dir, gegantes i també gegantones i gegantetes.
L’Ajuntament de Barcelona ha volgut significar aquesta festa, convertint-la en la Festa Major d’Hivern, amb tot un plegat d’actes i esdeveniments lúdics de tota mena, com les tradicionals desfilades de gegants, amb cercaviles protagonitzades unes pels nens i per figures de mida petita i mitjana, i d’altres pels gegants de tota la vida. Vegeu el dens programa d’aquestes festes clicant aquí.
Pels aficionats a les marionetes de carrer i a totes les figures que se solen utilitzar en les festes populars de Catalunya, val la pena traslladar-se a Barcelona aquests dies, i fer l’obligada visita al Palau de la Virreina, per admirar aquesta concentració única de gegantes i gegantones. Els turistes que visiten la ciutat, que escuren amb ganes tot allò que la ciutat i les Rambles els ofereix per amortitzar la seva visita, omplen l’espai noble del palau de les Rambles sorpresos de la riquesa icònica de tantes figures festives del gènere femení.
Tot i que sempre s’ha considerat que la millor manera de veure els gegants és al carrer, quan s’evidencia la sorprenent alçada que alguns d’ells poden arribar a tenir. Especialment si ets un nen, quan les altures més s’imposen i impressionen.
També s’ha de dir que les cercaviles geganteres guanyen molt quan van acompanyades per bandes musicals de veritat, tal com és costum a les ciutats del sud de Catalunya i a València. Malgrat la perícia dels grallers, cada dia més doctes i avesats en la ciència d’aquest tradicional enginy sonor, amb els seus trets desafinats i cridaners tan entranyables, la solemnitat i l’emoció que provoquen les bandes musicals, amb els seus instruments de vent i de percussió, no tenen parió en les celebracions de carrer. Per altra part, l’actuació de petits grups musicals composats per flautes, tamborí i algun tambor, més a vegades el suplement d’un instrument de metall, per acompanyar alguns gegants, és una troballa magnífica, amb un so d’una dignitat elevadíssima. Una assignatura, la musical festiva de carrer, en la que Barcelona, malgrat les seves excel·lències en els aspectes ja comentats, hauria de deixar-se inspirar per les comarques tarragonines i de la veïna València, tan avançades en aquesta matèria.
