(Nens pegant el Tió de Nadal, gravat del s. XIX, font Wikipedia)
Per fi ha arribat el solstici d’hivern, aquesta data tan assenyalada que els occidentals i de rebot el món sencer ha anomenat Nadal. Festa familiar i festa esotèrica com la que més, sobretot quan ens centrem en aquests personatges de la imaginació col·lectiva que ens porten regals a la nit, la que anomenem Nit de Nadal, tan esperada pels nens.
El Cagatió, la catxiporra de la Nit de Nadal
A Catalunya i a l’Aragó, es recorre al Cagatió o Tronc de Nadal, un simple tronc, avui revestit amb certs caràcters humans (ulls, nas i boca), el qual, després de donar-li unes bones garrotades, sol ‘cagar’ (amb perdó, però així ho indica la tradició) llepolies, caramels i torró. Se suma a l’Arbre de Nadal dels països nòrdics, que les últimes dècades ha baixat paral·lels del mapamundi per augmentar el negoci dels regals.
Curiosa aquesta versió popular del mite de Pinotxo que vivifica un tronc de fusta per convertir-lo en un ésser que reparteix llaminadures i regals. Els nens el cuiden una o dues setmanes abans: el cobreixen amb una manta perquè no passi fred, i a les nits, abans d’anar a dormir, els donen una mica de menjar, perquè dormin feliços i despertin amb moltes ganes de ‘cagar regalets’.
Val la pena conèixer les cançons que són pròpies del Cagatió, molt conegudes pels nens, que les canten mentre estomaquen el pobre tronc. A Catalunya sona així (ho prenc de la Wikipèdia):
A l’Aragó, ho canten o ho cantaven així:
A cada Caga Tió que es canta, el nen arremet amb el pal contra el tronc. No sé què diran els enemics de la catxiporra davant de semblant exaltació de les garrotades. Els nens aprenen la lliçó que, a cops de bastó, s’aconsegueixen coses. Una bona funció de titelles tradicionals a la vella usança seria el complement ideal a una nit de Cagatió tan plena d’incorreccions (tot queda a casa). Per als nens, glòria.
Recordem que a l’Aragó i en altres llocs d’Espanya, hi ha el Traga Chicos o Caga Chicos, un artefacte gegantí d’un senyor golafre amb el cul a l’aire: per la boca s’empassa els nens que hi entren, pel forat del cul surten aquests després d’una ràpida digestió del descomunal ésser.
Pare Noel o Santa Claus, i els personatges dispensadors de regals
Vet aquí un altre personatge tradicional, venerat en bona part de les llars europees, especialment del nord, també dispensador de regals. Personatge llegendari que, segons explica la tradició, fabrica els seus regals ajudat pels elfs que el serveixen, per repartir-los amb l’auxili d’uns rens que tiren del trineu per l’aire.
Santa Claus s’inspira en tradicions folklòriques basades en personatges com Nicolau de Bari, més conegut com Sant Nicolau, bisbe nascut a Àsia Menor i establert a Bari, famós per la seva llegendària generositat, capaç d’ajudar la gent des de l’anonimat llançant monedes d’or per la finestra de l’agraciat.
Al folklore anglès hi ha un personatge anomenat Father Christmas, personificació del Nadal, que també reparteix regals per les cases a la nit de Nadal. Entra per les xemeneies i els nens d’Anglaterra els deixen a la nit un got de llet, galetes i una mica de fenc per als rens.
Al País Basc i a Navarra, existeix l’Olentzero, un carboner bonàs que baixa de les muntanyes amb un sac ple de regals. I a Galícia, s’ha recuperat recentment la figura de l’Apalpador o Pandigueiro, també carboner de professió, que toca el ventre dels nens per veure si han menjat suficient durant l’any, i deixa un grapat de castanyes més algun regal.
Com podem apreciar, el que compta aquí són els regals. Bastonejant un tronc en uns llocs, passant gana abans de dormir en d’altres, o deixant una mica de menjar.
Des de Putxinel·li, esperem que als titellaires, amb tant de segles donant-li al bastó o a la catxiporra, la nit de Nadal ens sigui propicia si no en regals, almenys en bolos i bons auguris.
