(Teatralitat i homenatge presents a la tomba-monument erigida en memòria de Walter Benjamin al cementiri de Portbou. Foto: Catalan News)
Sembla ser que Walter Benjamin es va suïcidar el 26 de setembre de 1940, a l’habitació d’un petit hotel de la localitat fronterera de Portbou. Diuen que va decidir posar termini a la seva vida, ingerint una dosi letal de morfina.
Altres teories neguen el suïcidi, i atribueixen la seva mort a un gran esgotament com a conseqüència d’una angoixant fugida… Essent d’origen jueu, havia arribat a Portbou, -escapant del nazisme que s’apoderava de França- perseguit per la policia de La Gestapo, després d’una dificultosa travessia creuant els Pirineus.
De Walter Benjamin és conegut i valorat arreu del món, el seu extraordinari llegat filosòfic, la seva extensa bibliografia. Però és pràcticament desconeguda la seva afició i curiositat focalitzada en titelles, marionetes, nines i joguines. Una afició que el va empènyer a col·leccionar objectes-creacions d’aquestes característiques. També va dedicar-se a col·leccionar postals i llibres infantils.
En el seu assaig sobre l’estètica, Walter Benjamin, va escriure: “Amb la presència massiva i multiplicada de les reproduccions, l’aura màgica de l’obra d’art es dilueix i tota la funció de l’art com a peça única, queda trastocada”
Potser, mentre escrivia aquest assaig, en el pensament de Walter Benjamin es feia present la facilitat amb què mitjançant una fotografia, -art i indústria ja molt instaurats en aquells anys- podien reproduir-se milers de còpies de per exemple: Las Meninas de Velázquez.
O com, mitjançant una llavors incipient sonoritat proporcionada per gramoles i gramòfons, podien reproduir-se milers de discs per exemple amb la música de Mozart.
I per contra, pensava en la dificultat, per no dir impossibilitat, que suposa intentar reproduir en sèrie un titella, o una marioneta, o una joguina artesanal.
Segurament, el valor que Benjamin concedia a un objecte artístic o artesà, que com a tal no era reproduïble en forma seriada, tenia molt a veure amb la seva vocació de col·leccionista. I tot col·leccionista sap apreciar i desitja, especialment, posseir una peça única
Walter Benjamin, també va escriure: “La mirada d’una nina o d’un titella –tant si la figura és rígida, com si és articulada- està dotada d’un inesgotable magnetisme”
L’any 1919, Walter Benjamin va mantenir una intensa relació amorosa amb la directora de teatre Asja Lacis. És bastant probable que la seva intimitat amb aquella senyora vinculada a l’art escènic, incrementés l’interès de Benjamin pel valor estètic i artesanal de titelles i marionetes.
Walter Benjamin, apreciava la construcció i acabat de joguines, nines, titelles i marionetes servint-se de materials com l’escorça d’arbres, la fusta, l’argila, la palla, el cartró, el paper, el papier-mâché i els teixits diversos. Considerava aquestes matèries molt nobles i importants.
També apreciava molt –com a materials aptes per a crear artesania–, el llautó, l’estany, el vidre i l’alabastre.
L’any 1932, Walter Benjamin va viure a Eivissa, fascinat per la pau i la bellesa de l’illa, i alhora preocupat pel seu futur incert… Aquell any, el partit nazi d’Adolf Hitler ja s’havia convertit en la primera força política d’Alemanya…
I és possible que mentre era a l’illa, la proximitat geogràfica mediterrània d’Itàlia i Grècia, el fes evocar la bellesa senzilla de les figures de fusta napolitanes de creació artesanal que ell coneixia.
També és molt possible que el seu pensament s’aturés en la serenitat estètica emanada de les nines gregues de terracota, -procedents dels segles quart i cinquè abans de Crist- que ell admirava.
En el seu llibre: L’obra d’art a l’època de la seva reproducció mecànica, Benjamin estableix una comparació divergent entre les mans del mag prestidigitador i les del metge cirurgià. Les del mag, movent-se ràpides i àgils –bellugant la baralla de cartes davant el públic– proporcionen una realitat subjectiva, artística.
Per contra, les del metge cirurgià, movent-se lentes i precises –penetrant amb el bisturí en el cos del pacient– proporcionen una realitat objectiva, sanejadora.
Des d’aquest article, em permeto establir a continuació una comparativa entre les mans del cirurgià i les del manipulador d’un titella de guant. Al igual que les del cirurgià en el pacient, les del manipulador penetren en el titella i amb aquesta penetració també fan possible una realitat objectiva: moure el titella. I alhora, fan possible una realitat subjectiva: animar aquesta mobilitat amb una determinada personalitat, amb un caràcter concret.
El titella de guant s’anomena així –com és ben sabut- degut a que la seva manipulació és similar a posar-se un guant que s’introdueix en tres dits: el gros, l’índex i el cor. Sens dubte, és aquest el model de titella més popular i més utilitzat arreu del món.
En determinats països sud americans l’anomenen titella de funda. I a la Xina, els seus habilíssims manipuladors són capaços de llançar-lo enlaire, i així que cau, encertar a introduir els tres dits, cadascun en el forat corresponent.
Fet l’incís del titella de guant, recuperem el leitmotiv d’aquest article: fer incursió en un univers proper a Walter Benjamín.
Les primeres pantalles d’aquest article ens han mostrat les imatges de dues construccions erigides al cementiri de Portbou, en homenatge a Walter Benjamin. I una pantalla posterior, la imatge de la placa-memorial d’Eivissa, també instal·lada per a perpetuar el seu record.
Podem assenyalar ara, com a una altra aportació cultural amb caràcter d’homenatge, l’òpera composada pel músic català Antoni Ros Marbà, i pendent d’estrena al Teatre del Liceu de Barcelona: Walter Benjamin a Port Bou.
Amb llibret de Tony Madigan, l’òpera de Ros Marbà evoca els últims dies de la vida del filòsof, el personatge del qual s’encarna en la veu d’un tenor.
Entre d’altres personatges, a Walter Benjamin a Port Bou, també hi trobem el del gran amor de Benjamin: la directora de teatre Asja Lacis.
I sent coneguda l’admiració de Benjamin envers l’obra de Charles Baudelaire, hi ha una intervenció del cor on el conjunt de veus interpreten un fragment de text original d’aquest poeta.
La partitura està escrita per a gran orquestra i un acordió. I sabedors de l’afició de Benjamin a col·leccionar postals, l’estructura i continuïtat de les escenes està concebuda a manera de postals. Esperem que ben aviat la lírica de Walter Benjamin a Port Bou, pugui sonar damunt de l’escenari!
Som al desembre congelat, fum, fum, fum! El 2022 s’acaba… Aquest ha estat l’any del primer centenari de la mort de Marcel Proust: 1871-1922. Un autor que figurava –junt amb Charles Baudelaire- entre les principals preferències literàries de Walter Benjamin.
A les pàgines de: Pel cantó de Swann, la primera de les set novel·les que integren la monumental creació de Proust: A la recerca del temps perdut, hi trobem un indirecte homenatge al Teatre d’Ombres:
“En els finestrals sempre oberts, de vegades, les ombres allargassades i negres dels convidats es retallaven davant els llums, com en una pantalla translúcida (…) Swann, intentava distingir la silueta d’Odette”
