(Toni Rumbau amb Malic. Foto Sara Serrano)
El passat 10 de novembre, a l’Estruch Sala d’Estudi de Sabadell, Toni Rumbau i Eudald Ferré van estrenat la seva darrera producció teatral centrada en la relació entre el titella, el titellaire i el públic. Ho van fer en el marc del festival IF Barcelona, en una única funció. L’obra s’estrenarà en la seva versió en castellà al festival Titirijai en el teatre del TOPIC de Tolosa, el dimarts 22 de novembre de 2022.
En un format de conferència en el que Toni Rumbau té el paper de conferenciant, la proposta és un espectacle interessant per la temàtica tractada i per la combinació de diferents tècniques del món dels titelles: mostra el titella de guant tradicional, sortit dels carrers, basat en l’humor, la sàtira i l’ús de la llengüeta com a eina per captar espectadors en l’espai públic. Els titelles apareixen tant dins del castellet com fora d’aquest, aplicant la tècnica de la manipulació a vista, tot creant una interacció entre manipulador-conferenciant i el titella.
L’espectacle mostra també seqüències en la tècnica de les ombres, connectant en l’expressió ancestral de la narració de grans mites a través de l’ombra de la figura, tècnica utilitzada en gran part de l’Orient. Però no es queda aquí, sinó que fa servir l’ombra també per a la descripció d’espais simbòlics emprant elements quotidians que suggereixen a l’espectador nous mons, allunyant-se de la simple il·lustració.
L’obra és en si innovadora en perseguir un objectiu diversificat: per una banda, vol il·lustrar-nos sobre els orígens del titella, per altra banda, vol captivar al públic amb rutines divertides on la ficció ens porta a allunyar-nos de la realitat, i allò tan irreal passa a ser creïble. La combinació del riure i l’irreal pot desenvolupar una reacció al públic de caràcter catàrtic i sanador. En l’espectacle, en Toni recupera els titelles utilitzats en altres espectacles per a donar-los un nou espai de joc i vida. És interessant destacar aquest punt de reutilització de materials, ja que entronca en la tradició més clàssica del titella de guant, on els personatges persisteixen i les històries són les que es van modificant. Així doncs, ens ha rescatat en Malic, tot un heroi de la Barcelona de finals del segle XX, qui va tenir un teatre amb el seu nom al barri del Born de Barcelona, Teatre Malic. Acompanyen al Malic els altres personatges fets per Mariona Masgrau. Apareix, també, un doble del mateix Toni, fet per Martí Doy. Amb aquest personatge ens introdueix el tema del titellaire i el seu doble. Dona peu al fet de la duplicitat, la necessitat de la projecció i d’identificació en l’altre tant pel públic com pel propi titellaire, creant així, mons paral·lels on emmirallar-nos.
Un gran equip acompanya aquesta producció: a més dels anomenats anteriorment, hi ha com a constructor del cap gran del doble del titellaire Nartxi Azcargorta. El vestuari dels titelles és de Paulette San Martín, l’escenografia de José Menchero, la música d’Octavi Rumbau, els dibuixos i siluetes a càrrec de Clementina Kura Kura. Tot plegat sota la direcció acurada i encertada d’Eudald Ferré.
L’espectacle es presenta com una conferència, on en Toni ens explica quin és l’ofici de titellaire i quins són els seus orígens. L’espai escènic es divideix en dues parts: un espai pel conferenciant a la part dreta de l’escenari, delimitat per un faristol i un llumet. I un gran teatret de titelles centrat a l’escenari. Aquest, tot i ser gran, destaca poc, ja que tot és de diferents tonalitats entre gris i negre, menys un petit quadrat blanc que emmarca la boca de l’escenari. Les parets del teatret són al mateix temps espais de projecció on veurem les escenes d’ombres i, en un moment determinat, projeccions de fotografies d’altres titellaires, per il·lustrar la conferència sobre l’ofici de titellaire. A través de l’ombra se’ns parla sobre el naixement del putxinel·li, utilitzant la narració mítica de deus i deesses i figures que ens porten a l’imaginari oriental. També ens acompanya a un viatge interior en la recerca d’una solució. El suport musical molt ben amalgamat dona peu a una profunditat espaial infinita.
Eudald Ferré participa també de la manipulació dels titelles i les ombres, sempre darrere del castellet. Fora del castellet en Toni es retroba amb Malic i el seu doble. Aquesta part es força delicada, ja que el Toni ha de fer al mateix temps de conferenciant i de titellaire: desdoblant-se com a tal i fent ús de la manipulació a vista, aquesta aconsegueix ser més delicada i precisa. Els titelles arrosseguen el conferenciant vers el castellet on hi passaran diferents històries. És allí, dins del castellet, on els titelles sotmeten els seus manipuladors als seus desitjos: tant el Toni com l’Eudal esdevenen els seus esclaus.
Cal aplaudir aquest projecte autodefinit com conferència-espectacle, on el conferenciant acaba sent engolit pels titelles.
