(Luís Zornoza Boy, durant la seva conferència a La Puntual. Foto Carlos Zornoza)
S’ha presentat aquest cap de setmana, del 14 al 16 d’octubre de 2022, l’espectacle Punchinelis, de Luís Zornoza Boy, de Siesta Teatro, a La Puntual, el teatret de titelles de Néstor i Eugenio Navarro, dins del 17è Festival Internacional de Putxinel·lis.
Tot un esdeveniment, tenint en compte la reconeguda personalitat del titellaire convidat, que encara no s’havia presentat a Barcelona amb aquest espectacle que des de fa anys construeix en permanent diàleg amb el públic.
De Zornoza Boy s’ha de dir que és un dels titellaires més interessants del nostre país, que ha fet bona part de la seva carrera artística a Gran Bretanya, on va ser 18 anys director del Norwich Puppet Theatre, l’únic teatre de titelles oficial del país, i que ha dirigit a algunes de les més importants companyies europees. Destaquen els 10 anys dirigint junt amb Vihera Omena el teatre de titelles d’Helsinki i els 8 anys de permanent col·laboració amb la històrica companyia de Bèlgica Taptoe, per a la qual va crear i dirigir alguns dels seus espectacles de més èxit, com Frankenstein i Scrooge. També ha col·laborat amb Baobab de Suïssa, La Baldufa de Lleida, o Darpana Dance de la India, entre molts altres.
Diu Zornoza Boy: ‘Yo soy un simple fontanero, voy allí donde me llaman e intento sacar lo mejor de los que me contratan’. L’any 2010 decideix instal·lar-se de nou a Espanya, a Granada concretament.
Punchinelis és un espectacle insòlit en reunir unes característiques que d’alguna manera es podrien considerar oposades. D’una banda, és un clàssic espectacle de titelles de guant en la línia dels titelles populars tradicionals europeus, amb uns quants referents bàsics: el Punch and Judy anglès, el Dom Roberto portuguès o els mateixos guaratelle napolitans, però també el teatre del titellaire Paco Porras, que Boy va conèixer i admirar quan era jove al Parc del Retiro de Madrid. Per altra banda, Punchinelis és un espectacle que s’allunya completament de la tradició, en optar per un teatre que busca la buidor formal, no en el sentit estilístic de la síntesi pròpia del teatre de titelles popular (que també hi és), sinó més en els seus aspectes conceptuals, és a dir, en els continguts. Podríem dir que el seu estil entra més en una visió barroca de la síntesi, creant uns marcs dins dels quals regna el buit. Un buit que els espectadors han d’omplir amb la seva imaginació i sobretot amb el seu sentit de l’humor. Aquest buit, alhora, és el que permet al titellaire poder irrompre amb petits detalls, amb personatges inesperats, o amb objectes absurds, amb la intenció de produir l’esclat humorístic uns cops, conceptual uns altres cops.
Es tracta d’una manera diferent de concebre el teatre tradicional o popular de titelles, que s’aprofita de la inèrcia de les formes populars, per les quals els espectadors saben el significat de les situacions i com hi ha de respondre, especialment els nens, i que permet que el buit formal abans comentat fruit d’aquesta retirada dels continguts, s’ompli d’un exquisit barroquisme que el titellaire pot dirigir vers una direcció o una altra.
S’entén així que Zornoza Boy tingui dins del seu teatret tot un seguit d’elements i de personatges -un bisbe, juguets diversos de plàstics, o altres objectes insòlits- que poden o no poden sortir, segons el titellaire vegi que els pot utilitzar i posar en aquests ‘buits’, trencant les inèrcies tradicionals de les formes populars. Per això podem dir que es tracta d’un teatre popular de titelles de síntesi barroc, una contradicció sens dubte, cosa que també explica que la roba del davant del castellet permeti veure el seu interior, amb els titelles penjats, una mena de ‘teatre dins del teatre’ que enllaça amb aquesta idea barroca d’una percepció complexa i ambígua, on les coses són i no són el que diuen o aparenten ser, posant en un primer lloc aquesta oscil·lació fonamental dels titelles de ser dues coses a la vegada,començant per l’emental ‘ésser i no ésser’, ‘vida i mort’, la principal contradicció que alimenta el teatre de titelles.
La gràcia, però, és que totes aquestes ‘filosofies’ hi són sense ser-hi, o millor, hi són sense que sigui necessari dir-les ni explicitar-les. Una filosofia que té per primers destinataris els nens, no per raons pedagògiques o educatives, sinó perquè els adults hem perdut aquesta vella capacitat catàrtica i alliberadora d’acceptar les contradiccions fonamentals de la vida, i només els nens la conserven intacta.
És per això que els Punhinelis de Zornoza Boy no sempre són entesos pel públic seriós i ‘polític’, que sol tenir el cervell quadriculat per les seves veritats ideològiques o economicistes, i s’hagi convertit en un teatre que alhora desconcerta i genera incomoditat als qui busquen un teatre ben encaixat en els esquemes ideològics de les correccions que castren avui la cultura. En canvi, és ben rebut i celebrat per públics populars genuins, o pels que estan acostumats a veure espectacles diversos i vitals.
A La Puntual, s’ha decir que Boy ha entrat amb molt bon peu, amb un públic que ha sabut comprendre l’humor i les ambigüitats del titellaire, que no requereixen cap saviesa especial, sinó simplement estar oberts a la curiositat i a l’imprevist. Un públic, el de La Puntual, que està acostumat a deixar-se sorprendre per les sortides molt sovint desconcertants dels espectacles de titelles, que sempre guarden secrets arcaics dels que no es deixen dir amb paraules.
Conferència i xerrada
S’està convertint en un costum del Festival de Putxinel·lis de La Puntual, que el primer dia de representació, generalment el divendres, es faci una xerrada amb el titellaire en acabar la funció, el qual s’obre a respondre les preguntes que els vulguin fer els espectadors. La setmana anterior va ser amb el mestre Puran Bhatt, de la Índia.
En el cas de Zornoza Boy, els directors de La Puntual van pensar que seria molt interessant convidar-lo a llegir la conferència que va presentar l’any passat, en el Congrés de la Unima Federació Espanya a Ciudad Real (veure aquí, on hi ha un resum de la mateixa), molt alabada per tothom i que la revista Fantoche ha publicat en el seu últim número (veure aquí).
En ella, Boy expressa tota una elaborada reflexió sustentada per múltiples cites sobre allò que importa en el teatre de titelles, i denuncia lo que considera un perillós procés de domatge de la cultura a càrrec de l’Estat a través del control de les subvencions i del clientelisme polític. Una realitat que, junt amb les onades de correcció cultural i política avui en voga, més les urgències ideològiques dels posicionaments contemporanis, sempre sota l’escomesa imparable de la polarització que ho parteix tot per la meitat, posa en perill la llibertat de la creació cultural i artística, així com la vivència de les vessants festives i alliberadores de la cultura popular més genuïna.
Els titellaires i amics que vam assistir a la xerrada vam poder expressar les nostres opinions sobre aquestes complexes i sempre delicades qüestions, davant de realitats en les que els artistes molt sovint s’hi juguen la supervivència.
La trobada va ser en aquest aspecte molt rica i va servir per posar sobre la taula temàtiques de les que no sempre és fàcil parlar-ne. Una oportunitat que La Puntual, mitjançant el seu Festival, ha propiciat i seguirà propiciant amb els altres titellaires convidats les dues properes setmanes: Teatro Hugo e Inés, i la companyia Rauxa.
