La celebrada i aplaudida seqüència del ball dels panets i les forquilles a la pel·lícula de Charlot: “La quimera de l’or”. Foto: British Film Institute
Si existeix una seqüència que -en el conjunt de l’extensa filmografia de Charles Chaplin- exemplifiqui com el seu llenguatge cinematogràfic de vegades s’inspira en el llenguatge titellaire, no hi ha dubte que estem parlant d’aquella que ens mostra el personatge Charlot, improvisant damunt d’una taula -servint-se de dues forquilles i dos panets de forma ovoide- un veritable i memorable número de titelles!
La carrera d’actor de Charles Chaplin s’inicia l’any 1907 al seu Londres natal, formant part de la companyia de pantomima de Fred Karno. És aquest un començar vinculat al teatre i que sens dubte tindrà una certa influència en la seva posterior carrera cinematogràfica.
L’any 1913, una gira transoceànica de la companyia, determina l’arribada de Chaplin a Estats Units. Allà, començarà a treballar per a la productora Keystone, dirigida pel prolífic Mack Sennett.
Tots cinc intèrprets, d’esquerra a dreta: Harri McCoy, Hank Man, Charles Chaplin, Alice Davenport i Mabel Normand, composen una escena histriònica, protagonitzada per personatges de farsa. Les expressions d’ulls molt oberts ens recorden les de molts titelles. L’emparentament entre llenguatges -cine i titelles- sembla evident i la semblança no és casual…
Els centenars i centenars de pel·lícules mudes de Mack Sennett es caracteritzen per presentar un seguit de personatges estrafolaris, grotescos, instal·lats en uns guions on hi havia lloc per a improvisar i on el seguit de gags era inesgotable: persecucions, cops, ensopegades, relliscades, caigudes, empentes, puntades de peu al cul, llançament de pastíssos de nata i crema a la cara, etc. Sennet anomenava els seus personatges de gran guinyol: Ninots!
Contemplada en aquell context escènic-fílmic de Sennett, la paraula ninots pot ser considerada com un sinònim de la paraula titelles. I és en el sí d’aquell allau incontenible de divertiment i disbarat protagonitzat per personatges extremadament teatrals, on neix el personatge de Charlot.
El cop de garrot, en aquest cas un bon cop de maça del Charlot dentista per “anestesiar” el seu pacient, és -com tothom sap- un recurs habitual en els espectacles de titelles més tradicionals, els anomenats títeres de cachiporra.
Un altre exemple de garrotada titellaire: Charlot li etziba un cop de porra al policia. Els conflictes entre charlot i polícies sovintegen en la seva filmografia. Sempre, amb un Charlot perseguit injustament o exageradament, per l’autoritat uniformada…
Deixar en rídicul o evidència a la policia és una constant a les seves pel·lícules. Chaplin explicava que per a ell, la figura del policia venia a representar la figura del poder.
El públic ho entenia de la mateixa manera i celebrava amb rialles totes aquelles seqüències on un policia era objecte de burla.
Imatge ben emparentada, la que acabem de veure, amb el món dels titelles. L’enganxifós raspall d’empaperador de Charlot, contacta amb el rostre del seu company de feina… Un dels molts moments on -sense necessitat de paraules i diàlegs- es posa de manifest la comicitat sorgida del talent made in Charles Chaplin .
El cap de l’actor Eric Campbell, apareix empresonat entre els dos fulls d’una porta, mentre Charlot l’estira per la barba. Una imatge que podria ser del tot transferible a un espectacle de titelles.
El recurs salvador del bastó de Charlot, subjectant -a manera de ganxo- el braç del personatge que vol posar fi a la seva vida llançant-se de cap al riu, sembla més propi d’una estètica titellaire que cinematogràfica.
Arribats aquest punt de l’article, ja he deixat prou clar que entre el cine còmic de Charles Chaplin i l’estètica dels titelles, s’hi poden detectar certes tangències.
Però en l’univers creatiu de Chaplin, la comicitat i la rialla podien compartir espai amb la tendresa. La ingenuïtat amb la sàtira. L’histrionisme més farsesc podia donar pas immediat al romanticisme i el melodrama. Un còctel dramatúrgic d’intencionada crítica envers una societat classista i individualista, capaç d’admetre com a “normal” l’existència d’un injust abisme entre pobres i rics.
Aquest passar amb rapidesa de comicitat a emocionalitat, del divertimento al sentimentalisme -sense necessitat de transicions psicològiques o solucions de continuïtat- també és propi de molts espectacles de titelles.
La mundialment famosa Temps moderns és una pel·lícula on, -des de la comicitat i des d’una concatenació de gags- Charles Chaplin articula una crítica en contra d’una societat molt automatitzada, molt mecanitzada en detriment d’unes relacions més humanes i més favorables a la mal tractada classe treballadora.
Una seqüència molt significativa de Temps moderns és aquella on Charlot passeja per un carrer i, distretament, agafa una bandera de señalització d’obres, de color vermell. Mentre camina, juga amb la bandera com ho faria una majorette, però “casualment” la seva caminada coincideix amb una multitudinària manifestació obrera…
Els manifestants, confonen la bandera de senyalització amb la bandera comunista i segueixen a Charlot, que sense haver-ho previst, de cop i volta es converteix momentàniament en líder marxista!
Principalment per la seqüència de la bandera, Temps moderns va ser molt mal rebuda per un sector del públic d’Estats Units conservador i fermament anticomunista.
Chaplin va rebre més d’una crítica i més d’una actitud hostil en ser considerat poc patriota americà. El cert, és que Chaplin havia nascut a Anglaterra. I el seu “patriotisme” consistia en treballar per a un món més just.
Bastants anys després, entre 1947 i 1951, el senador Joseph Mac Carthy, encapçalarà la nefasta Comissió d’Investigació d’Activitats Antiamericanes i organitzarà una implacable “caça de bruixes” a Hollywood.
Tota persona -ja fos guionista, director o actor/actriu- sospitosa de pertànyer o simpatitzar amb el Partit Comunista, va patir una dura repressió professional. Se’ls va prohibir que poguessin ser contractades per a treballar en qualsevol pel·lícula.
No van ser pocs els artistes que van veure la seva carrera cinematogràfica arruïnada per sempre més. Alguns, van trobar refugi professional en espectacles de teatre, music-hall, circ, màgia, clowns, titelles, etc.
El temps mai no s’atura, el progrés avança, i en els anys 60 del segle XX, la companyia americana Bread and Puppet Theatre, -fundada per Peter Schumann i integrada per persones properes a idearis comunistes, anarquistes i hippys- viatja per tot el món amb els seus espectacles de titelles gegants.
Flashback per a retornar a Charles Chaplin i el final dels anys trenta, quan el trobem filmant la pel·lícula sonora: El gran dictador. En aquesta ocasió, l’actor i director encarna el personatge d’un perillós dictador. La sàtira contra el totalitarisme present en aquesta pel·lícula va ser premonitòria… La seva estrena va coincidir amb Adolf Hitler preparant-se per a intentar amb el seu nazisme exercir el domini i control de tota Europa…
Si observem, -en el fotograma que ve a continuació, les actituts i gestualitats de l’actriu i l’actor, podem pensar que més que realistes i cinematogràfiques, semblen teatrals i properes a una estètica de personatges titella.
Són pocs els elements de vestuari que per si sols, de forma aïllada, poden identificar-se, sense marge d’error, amb una persona o personatge concret. Per exemple: el casc en forma de drac amb ales, del rei Jaume I El conqueridor. O els sostenidors cònics i rígids de Madonna. O la faldilleta de plàtans de Joséphine Baker. O el bastó i el barret bombín de Charlot!
Charles Chaplin explicava que el bastó i el barret de Charlot, sovint actuaven en forma de gag. Era així quan momentàniament perdia ambdós objectes com a conseqüència d’alguna aparatosa peripècia o accident: caiguda, ensopegada, esbatussada, conflicte, etc.
Ràpidament, Charlot s’afanyava a recuperar el seu barret i el seu bastó, per a continuar el seu camí -amb una dignitat còmica i absurda- talment com si no hagués passat res…
Charlot! Geni i figura!
