UNA VIDA DEDICADA A L’ART DELS TITELLES
És molt lloable la iniciativa del Museu Internacional de Titelles d’Albaida (MITA) de dedicar aquesta exposició a la vida artística d’Empar Claramunt, una de les titellaires valencianes que més ha contribuït a la renovació del nostre teatre de titelles contemporani. En efecte, Empar ha sigut l’ànima de Teatre Buffo, un dels grups pioners del renaixement de l’art dels titelles al País Valencià després del franquisme.
Empar Claramunt (1954-1921) naix a Puçol (l’Horta Nord), obté la Llicenciatura en Filologia Moderna i funda i dirigeix l’Institut Leopardi de València, on ja comença de manera autodidàctica les primeres activitats amb titelles. A mitjans dels anys vuitanta renuncia a la docència per dedicar-se totalment al teatre de titelles. La passió que sent per aquest art mil·lenari l’empeny a formar-se a l’Institut del Teatre de Barcelona. Ella mateix es considerava seguidora de la titellaire italiana Maria Signorelli, del francés Philippe Genty i del nord-americà Peter Schumann.
En els inicis professionals de Teatre Buffo, l’any 1983, conrea el guinyol, però en el seu primer gran espectacle, El jugador de Petrer, que és una adaptació per a titelles de la coneguda rondalla d’Enric Valor, utilitza per primera vegada la tècnica japonesa del bunraku. Aquest muntatge és un producte tan ben elaborat, que aconsegueix un premi a la producció de la Generalitat Valenciana.
La seua procedència del món docent explica que Empar sempre col·labore en tota mena d’iniciatives pedagògiques, com, per exemple, les diferents experiències terapèutiques que realitza en el camp de la logopèdia i l’educació especial, amb projectes tan estimulants com Història del mar, realitzat per xiquets amb síndrome de Down.
A partir de 1990, Empar Claramunt es converteix en la primera dona titellaire solista del País Valencià, i inaugura una nova línia innovadora, no sols quant a materials i tècniques de manipulació dels titelles, sinó també pel que fa a la temàtica. La primera producció d’aquesta època és La princesa Malasort, basada en un conte popular italià recollit per Italo Calvino. Es tracta d’una proposta d’abstracció figurativa a base de titelles de taula i objectes de fusta reciclada. A partir d’aquest espectacle es realitza un interessant curtmetratge, titulat Malaventura, i dirigit per Felipe G. Rodero, que ha estat premiat en diversos festivals cinematogràfics.
Seguidament, Empar fa un gran esforç interdisciplinari junt amb el coreògraf Toni Aparisi i altres professionals de les arts escèniques, en el muntatge DZ 3000, un espectacle per a tots els públics basat en La flauta màgica de Mozart, on es fonien les marionetes amb la dansa contemporània. Malgrat que va comptar amb una subvenció de la Generalitat Valenciana, dissortadament aquest espectacle no és comprés per part del públic i resulta un fracàs econòmic, circumstància que obliga el grup a abandonar aquest camí. Traient forces de la decepció, reviscolen amb noves produccions, com ara Rebel·lió a la cuina, obra expressionista on els estris culinaris són els personatges que animen les històries més increïbles.
El 1997 s’incorpora definitivament al grup, a temps complet, Carme García Corberán. Les dues, juntament amb altres titellaires valencianes, impulsen el Marionetari de València, un espai de difusió, formació i experimentació. A continuació, el grup produeix una sèrie de microespectacles, entre els quals cal citar Un munt de contes, amb titelles confeccionats de materials diferents, com ara fusta reciclada, deixalles o paper arrugat; Contes en femení plural, que tracta el tema de la igualtat i de la violència contra les dones, i Visca la imaginació, un espectacle en homenatge a Gianni Rodari.
Cal dir que un dels problemes del teatre de titelles contemporani és la manca d’obres específiques per a titelles, cirmunstància que obliga tots els titellaires, i Empar no n’és una excepció, a ser també autors. Així, en la creació dramatúrgica, els titellaires utilitzen dos mètodes: fer adaptacions lliures de contes clàssics i de grans obres de la literatura universal, o escriure els seus propis textos. La preocupació artística d’Empar Claramunt se centrava fonamentalment en la investigació temàtica, tècnica i de creació de personatges. En efecte, tenia especial cura de la psicologia dels personatges, així com de les seues veus i els seus moviments durant la posada en escena.
També és important remarcar que Teatre Buffo ha sigut un dels grups titellaires que més ha perseverat en la tasca de normalització del valencià en el nostre teatre de titelles. Les últimes produccions del grup foren, entre d’altres, les següents: La flauta màgica, una nova aposta per introduir l’òpera de Mozart entre els més menuts; Història d’un zero, sobre les vicissituds d’un pobre zero entre el col·lectiu dels nombres; Les set cabretes i el llop, original versió de la tradicional rondalla; La niña que riega la albahaca, de Federico García Lorca i Green Planet, un espectacle de teatre negre amb el tema de l’ecologia de fons.
En definitiva, Empar Claramunt ha sigut una artista completíssima: no sols era una excel·lent actriu, sinó que també feia de directora, autora, escenògrafa i artista plàstic. De fet, era ella qui elaborava artesanalment els seus propis titelles. Com la majoria dels titellaires valencians, Empar es veia abocada a controlar tot el procés de producció dels seus espectacles: imaginava els muntatges, creava o adaptava els guions, dissenyava els personatges, confeccionava els titelles i l’escenografia, seleccionava la música i posava en escena l’obra. A més a més, tot això ho feia autofinançant-se, perquè les poques ajudes públiques, quan arribaven, eren molt limitades.
En fi, aquesta merescudíssima exposició sobre Empar Claramunt és una forma magnífica de recordar l’immens esforç artístic que ha fet aquesta titellaire singular al llarg de 40 anys, i servirà perquè el seu treball siga millor conegut pel públic en general i pels aficionats a l’art dels titelles, en particular.
