(D’esquerra a dreta: Teia Moner, Valérie Gentile, Karim Dakroub, Fida Hteit, Ángel Pérez, Miquel Espìnosa, Véronique Bonotaux i Richard Bouchard. Foto T.R.)
Un cop més, Teia Moner s’ha embarcat en la feina d’organitzar una de les seves memorables jornades internacionals d’Educació i Titelles. I ho ha fet comptant com sempre amb la indispensable i insubstituïble col·laboració d’en Miquel Espinosa, director tècnic i mestre logístic del nou centre creat a Palau-Solità i Plegamans, el flamant MIT – Museu Internacional del Titella a Catalunya – Teia Moner, a la Masia Can Falguera.
El MIT, tot i que encara no s’ha inaugurat oficialment, ja està funcionant des de tot aquest any, amb més de 3.000 visites escolars en el seu haver. Potser aquesta VII Jornada Internacional Educació i Titelles sigui un dels primers actes que ens parla de la línia que vol emprendre el projecte MIT: un espai obert als públics locals de l’entorn però també inscrit en les dinàmiques titellaires i artístiques afins que avui es produeixen a Europa i a tot el món, en uns moments delicats de la història europea però d’una enorme intensitat pel que fa a les inquietuds i els moviments creatius i reflexius d’allò que s’anomena TTVO – Teatre de Titelles, Visual i d’Objectes.
Per als qui vam assistir a aquesta jornada, que va aconseguir reunir a una quarantena de participants entre pedagogs, mestres, psicòlegs i bastants titellaires, va ser una prova de foc de com l’impressionant espai de la Masia Can Falguera pot arribar a satisfer les expectatives creades. I s’ha de dir que el resultat no sols les va satisfer en un cent per cent, sinó que entusiasmà a tothom, tal va ser l’èxit organitzatiu i el perfecte funcionament de l’engranatge tècnic i logístic de l’acte. Una menció especial mereix el traductor simultani del francès/anglès al català, l’actor Ángel Pérez, l’agilitat del qual va donar un gran ritme al desenvolupament de la Jornada. Es pot dir que cap de les necessitats, exigències i requisits de ponents i participants van ser obviades pels organitzadors.
Ara bé, sens dubte el gran reeiximent de la proposta va provenir del nom i la categoria dels tres ponents convidats, tres figures prominents a nivell internacional del món de la Teràpia i els Titelles: Richard Bouchard, director general i artístic de l’ÉNAM (Escola nacional per l’educació amb la marioneta, del Quebec, al Canadà), un dels noms indispensables en aquest àmbit i creador de l’únic centre al món on es reconeix oficialment la feina dels titelles en la teràpia, de manera que compleix funcions sanitàries dins les estructures canadenques de la Seguretat Social; Valérie Gentile, titellaire i representant de l’Associació Marionnette et Thérapie, a França, creada per Madeleine Lions, pionera en la recerca i la pràctica d’aquesta temàtica; i Karim Dakroub, reconegut director i autor de teatre de titelles del Líban, fundador i president de l’Associació KHAYAL per a les Arts i l’Educació que sol actuar al Théâtre Tournesol de Beirut, professor a la Universitat Libanesa, expert psicosocial i psicoterapeuta que ha treballat per a la ONU i altres organismes locals i internacionals, amb refugiats i víctimes de la guerra.
Tres personalitats que van donar un to altíssim a les seves presentacions i que per la tarda s’ajuntaren en una combinació de pràctiques diverses adreçades als assistents.
A tall de presentació resumida, les tres ponències ens van explicar de manera reflexiva el treball fet durant la pandèmia i algunes de les conseqüències psicològiques d’aquesta. Mostraren diverses experiències d’utilització del titella com a element transicional per a elaborar/resoldre problemàtiques emocionals i de salut mental. Enfocat des de diferents punts de vista, i treballant amb col·lectius diversos, tots tres coincidiren en els principis establerts pel psicoanalista D. Winnicott sobre l’objecte i l’espai transicionals.
D.Winnicott[1] utilitza el joc com a element bàsic en la seva teràpia psicoanalítica. L’autor ens parla de l’existència de l’objecte transicional, element que utilitza el bebè per adonar-se d’ell mateix i de tot allò aliè a ell, però alhora va més enllà i parla de la presència d’aquest objecte, que va canviant com a tal, però mantenint la funció d’organitzar el jo del nen, mentre li obre un espai de joc creatiu que utilitzarà en diferents àmbits i que li servirà com a eina d’evolució al llarg de la vida. El titella apareix així com un possible element transicional que ajuda a reorganitzar el propi jo i a adquirir una major autonomia. Així ho fan els nens, quan utilitzen el joc com a element per organitzar-se dins el món i com a mitjà de coneixement i aprenentatge.
Des de Putxinel·li, hem redactat aquesta crònica a quatre mans, entre Núria Mestres, titellaire i experta en Art i Teràpia, una especialitat que estudia i practica des de fa anys, i Toni Rumbau, director de Putxinel·li, els quals van estar presents a les distintes sessions de matí i tarda.
MANTENINT EL FIL DE LA PRÒPIA VIDA A TRAVÉS DE L’ART DELS TITELLES, per Richard Bouchard
Richard Bouchard va explicar d’entrada com funciona l’ENAM (veure aquí), creat l’any 1990, del qual és director general i artístic. La seva funció és treballar a través d’un enfocament alternatiu, amb les eines del teatre i dels titelles, per ajudar als adults que viuen amb problemes de salut mental a aconseguir un bon equilibri de vida.
En el seu projecte, l’acció gira al voltant de quatre eixos: cultura, educació, treball i sanitat. Es per això que a l’escola hi treballen professionals de molts diferents àmbits. El projecte acull 50 persones i s’ensenya l’art del titella, vist com una disciplina que abraça una gran varietat de pràctiques i aprenentatges: escriptura, invenció d’històries o contes, construcció de personatges, escenificacions, música i moviment corporal, entre altres. Els alumnes participen en la creació d’un espectacle de titelles en totes les seves etapes (escriure, construir i crear els titelles, posar-ho en escena i representar-ho). L’objectiu de tot aquesta feina és facilitar una bona integració social dels participants, així com donar eines per a conèixer-se millor i per a aprendre a canalitzar les emocions diàries que sovint ens bloquegen i ens duen a l’auto-aïllament social.
El fet de treballar en grup fa que els participants tinguin la possibilitat de trencar el seu egotisme. Com és ben sabut, l’aïllament és un dels símptomes de la malaltia mental. El procés de treball al llarg de tres anys, facilita una connexió amb l’altre i ajuda a construir ponts. Val la pena remarcar aquesta frase clau de Richard Boucher: “La creativitat mostra la part més bonica de les persones”. A través del treball creatiu es dona peu a elaborar les emocions més amagades i rebutjades de cada ú. Creativitat i joc són dos elements bàsics en el seu treball en grup. Amb aquestes eines, l’adult connecta amb el seu nen petit i pot modificar i canviar percepcions que alhora li permeten modificar i millorar la seva vida quotidiana.
Richard ens parlà de la bona acollida del programa i dels bons resultat que obtenen amb els que hi participen, als quals s’acompanya al llarg del procés. Poden d’aquesta manera els participants reduir la medicació que prenen i millorar el seu benestar quotidià.
Durant la pandèmia van poder seguir treballant ja que seu projecte va ser considerat servei essencial per l’estat canadenc. Van poder treballar amb grups reduïts i sempre seguint els protocols establerts. Tot i que es van tancar els teatres, des de l’ENAM van buscar alternatives per mostrar la seva tasca i van decidir enregistrar els espectacles per poder-los mostrar. Igualment van voler encarar la nova realitat de la pandèmia amb humor.
Al llarg de la historia, una de les funcions que ha desenvolupat el titella ha estat el fet lúdic. A través del riure, la rialla i la sàtira, el titella ha anat viatjant de la mà de l’home i ha anat creant personatges arquetípics, com els sorgits de la Commedia dell’Arte: Titella, Don Cristobal, Don Roberto, Punch and Judy, Pulcinella… Tots aquests personatges tenen en comú el riure a través de l’absurd, la sàtira, l’exageració i la transgressió. Fer riure i riure’s de tot facilita un procés catàrtic sanador tant per a l’audiència com per a l’artista a l’escenari. Els vídeos enregistrats durant la pandèmia són actuacions teatrals on hi han participat personal de l’ENAM i alumnes de l’escola.
Per treballar els diferents vídeos, van tenir present les següents premisses de treball: enfocar-lo des de l’humor,la imaginació i la creativitat. Aquesta tasca proporciona als alumnes diferents maneres de deixar-se anar i descobrir la part desconeguda de cadascú. També els ajuda a sortir de la zona de confort, així com a millorar la confiança i l’autoestima. Un dels objectius que es van marcar va ser donar esperança de futur després de la pandèmia. El fet de fer visible aquests treballs, ja sigui a través de la representació teatral o a través del vídeo, ajuda a desestigmatizar els problemes que viuen les persones vulnerables i que els duen a aïllar-se. En el següent vídeo podeu veure l’obra La pandèmia dels bigotis, situada al 1894.
DEL TEMPS DE LA SORPRESA AL TEMPS ATURAT. DEL MOMENT DE LA RECUPERACIÓ FINS EL MOMENT DE LA PARAULA, per Valérie Gentile
La segona conferència va ser a càrrec de Valérie Gentile, marionetista i representant de l’Association Marionnette & Thèrapie, de França.
Valéry treballa habitualment amb nens des de molt petits fins als adults. En la seva ponència, va presentar primer l’Association Marionnette & Thèrapie de França, destacant les formacions especifiques que organitza sobre aquest tema, les quals duren al voltant d’una setmana. Vegeu aquí per saber més sobre l’Associació.
Ens exposà Valéry l’estructura de les seves sessions de treball:
– començar sempre amb un ritual de benvinguda, per fer després una mica de treball corporal.
– A continuació, treballa el llenguatge propi dels titelles, proporcionant un titella a cada nen i facilitant la presa de consciència de les emocions a nivell corporal i vivencial.
– Acte seguit, proposa improvisacions en l’espai escènic, treballant molts cops únicament amb el gest corporal del titella i el ritma del moviment, deixant de banda la paraula.
– I per acabar, busca també un ritual de tancament de la sessió. Mantenir les sessions dins d’aquesta estructura li permet crear un espai més segur de treball.
Defensa Valérie l’utilització del titella com a eina terapèutica sempre tenint en compte que es tracta de teatre, és a dir, que hi ha davant algú que fa d’espectador, un públic. El fet de mostrar i ser vist és essencial per a ella, ja que dona un reconeixement i un feedback instantani. Evidentment, també treballa diferents disciplines corporals, narració d’històries, relaxació. L’important, però, és que centra el treball en les emocions, a fi de reconèixer-les i de saber-les controlar. El titella constitueix una forma teatral amb característiques pròpies: no és més que un objecte inanimat que pren vida, però conserva la seva condició d’objecte i per tant el podem tractar i li podem fer tot allò que a un actor no se li pot fer: partir-lo per la meitat, tallar-lo, fer-lo volar… Així doncs, parlem d’un marc teatral, on hi ha un públic, un espai escènic i uns personatges. Aquest és un espai diferent del quotidià i per tant és un lloc màgic on poden succeir moltes coses.
Durant la pandèmia, Valerie va haver d’aturar els seus tallers, i com la majoria dels artistes es va veure tancada a casa seva. Per trobar una sortida i poder continuar amb la seva tasca, va proposar seguir fent els tallers a través de vídeos a internet. Podeu veure les propostes següent en aquest enllaç: filoutri association – YouTube
De totes maneres no va poder seguir amb els tallers d’una manera àmplia. Quan els va poder emprendre de nou, s’adonà de la necessitat que tenien els nens de trobar-se en grup, de riure i de passar-s’ho bé. És a dir, es constatà la necessitat del col·lectiu i del treball en grup.
“TITELLES PEL DIÀLEG SOCIAL”, de Karim Dakdoub
El matí va acabar amb la tercera ponència a càrrec de Karim Dakroub, del Líban, director de teatre especialitzat en titelles, teatre social i educatiu, com abans s’ha indicat.
Exposà com a través del treball amb la marioneta, accedim al joc simbòlic que ens permet enfrontar-se i modificar les angoixes paralitzadores. Expert en refugiats i traumes de guerra, treballa amb teràpies grupals o individuals segons els casos. Sempre a través de la creativitat i el joc com elements de transformació simbòlica per a tractar les diferents problemàtiques.
Karim estructura les sessions de manera que es van repetint d’una manera continuada, amb la finalitat de convertir-les en espais segurs per poder avançar i seguir treballant. Ens explica que en les seves sessions amb refugiats, segueix una metodologia feta de diferents etapes, que els ajuda a poder viure millor el present. Les etapes a seguir són les següents:
1- Acceptar la situació actual (pèrdua)
2- Reconstruir ponts amb el passat, trobar elements de la memòria col·lectiva que els ajudi.
3- Buscar recursos personals, allò que és bo per a cadascú i potenciar-los.
4- I, finalment, es busca que tots aquests elements donin eines als participants per a construir ponts cap el futur.
Mostrà la seva manera de treballar on a més del treball corporal, ell vol despertar els cinc sentits dels participants. Per a aquesta finalitat, utilitza diferents disciplines: la narració de contes, i el treball amb visualitzacions i relaxacions. Introdueix i utilitza altres disciplines artístiques com la pintura, el dibuix, i el joc teatral amb la marioneta.
Utilitza la metàfora de donar vida a un titella com a mirall de la vida de cada ú. Així, ell manipula un titella el qual es relaciona amb cada participant del taller, el qual fa de mirall. En els treballs individuals també utilitza l’emmirallament amb el titella que ell manipula: aquesta acció indueix als participants dels tallers a adquirir un desig de construir el seu titella personal.
El titella com a símbol pot arribar a ser una forma d’expressió indirecta d’una idea inconscient, un lloc on col·locar-hi conflictes o desitjos i així permetre’s reexperimentar-ho tot d’una altra manera. La representació artística, en aquest cas el titella, facilita la comunicació a diferents nivells, i pot ajudar a clarificar emocions especialment aquelles que són difícils de posar en paraules. Sempre és més fàcil i inofensiu parlar a través d’un objecte que en tot cas representa només aspectes d’un mateix.
Molt interessant va ser la reflexió freta per Karim Dakroub sobre la realitat virtual, un espai simbòlic com ho pot ser la marioneta, el qual es va convertir en un espai refugi durant els mesos de confinament durant la pandèmia. Va explicar Karim que en la seva pràctica terapèutica, busca traslladar el pacient a l’espai simbòlic a través del joc amb el titella, a fi i efecte de que en aquesta zona de l’imaginari tinguin lloc els processos de transformació que necessita la persona. Va puntualitzar amb èmfasi la importància de que un cop traslladat en aquestes ‘altures virtuals’ de l’imaginari simbòlic, la persona ha de baixar de nou a la realitat i tocar de peus a terres. No fer-ho pot arribar a ser molt perillós. Aquest procés és molt semblant a allò que va ocórrer durant els mesos de confinament, quan la gent va sentir la necessitat de traslladar-se als espais simbòlics de la virtualitat a través d’Internet. El problema és que aquest espai està colonitzat per les empreses de l’entreteniment i del consum individual, les quals fan tot el possible perquè l’usuari mai baixi a la realitat i es quedi penjat a les altures virtuals. Quan això succeeix, l’individu afectat es troba molt a prop de patir una seriosa patologia mental i fins psicòtica.
El titella, una porta secreta per al coneixement d’un mateix
Després d’escoltar a aquests tres grans estudiosos i practicants del teatre de titelles en les seves vessants educatives i terapèutiques, sorprèn sempre aquest fet de veure el titella relacionat amb el somriure que indica distància, obertura i apreciació, tant per als adults com per als nens. El titella és un mecanisme que ens transporta a la infantesa, a la possibilitat del joc. Potser el titella com a objecte decoratiu sovint no és gran cosa, però quan agafa vida a través el joc i del moviment del titellaire, esdevé una eina molt potent, que domina i molts cops pot dir tot allò que una persona no diria mai, ja que al cap i a la fi no és més que un objecte, un tros de tela i cartró, un tros de fusta inanimat mancat de psicologia.
Igualment meravella aquesta visió del titella com a mirall nostra, cosa que comparteix amb una de les funcions bàsiques del teatre, la d’emmirallar la realitat social i quotidiana de les societats. Potser sigui aquesta percepció de les seves capacitats reflexives una de les vies més fecundes i enriquidores del teatre de titelles, tant en la seva vessant terapèutica com dramatúrgica pels mateixos creadors escènics.
Sens dubte la VII Jornada d’Educació i Titelles titulada Els titelles i les emocions post-pandèmiques organitzada pel MIT – Museu Internacional del Titella a Catalunya – Teia Moner, a la Masia Can Falguera, ha estat una magnífica ocasió de profunditzar en aquestes temàtiques tan interessants i que, pels professionals o els aficionats al teatre de titelles en totes les seves variants, no deixa de ser una manera de connectar i conèixer el cor i l’essència del teatre de titelles, en tractar alguns dels seus secrets més profunds i importants.
Deixarem per a més endavant la visita guiada que vam fer del Museu en la seva etapa encara d’instal·lació, que mereix un espai propi d’atenció.
[1] WINNICOTT, D.W. Realidad i juego (2008) Barcelona: Gedisa.
