(Imatge de ‘Macbeth Muet’, de la cia. La Fille du Laitier)
Comentarem en aquest article alguns dels espectacles vistos al Festival de les Teresetes de Mallorca, en la seva 24è edició de 2022, que dirigeix amb tant d’encert Aina Maria Gimeno i que compta amb la inestimable col·laboració de Beatriu Solivellas, encarregada de la producció i del contacte amb les companyies. Un equip que per descomptat té moltes altres persones al seu entorn, que composen el fantàstic nucli humà que fa possible el Festival.
Parlarem de les següents companyies i espectacles: On és quan ja no hi és?, de COMA 14 (Mallorca); Macbeth Muet, de la Fille du Laitier (Canadà); Cocqué, de Petit Bonhom (Catalunya); Un conte del vent, de Teátr Pavla Šmída; Trot, de Manipulats (Mallorca); i Clàssics del terror, de Conte contat (Mallorca).
On és quan ja no hi és?, de COMA 14
Va agradar molt aquesta proposta de la companyia Coma 14, obra dels autors Jorge Navarro i Tolo Ferrà, qui també signa la direcció, i música d’Iván Palomares, que es va poder veure a l’entranyable espai del Teatre Sans de Palma. Una obra sobre la memòria resolta amb una pulcre posada en escena que busca despertar en els objectes i en els vells mobles d’unes golfes abandonades, els records i els fantasmes d’una vida.
L’encarregada d’encarnar a la persona que necessita viatjar al passat és l’actriu Xisca Ferrà, que va convèncer amb la seva bona dicció d’un mallorquí que donava gust sentir. Ella és qui puja a les golfes de la casa materna i s’enfronta als records, als miratges i als seus propis dobles, que romanen amagats sota els blancs llençols. I aquí és on intervé l’aspecte tereseter del muntatge, quan aquestes figures agafen vida i interactuen amb la protagonista humana.
L’altre gran encert del muntatge és la figura de qui mou aquests personatges fantasmagòrics, que encarna Vera González, de la cia. La Société de la Moufette, una experta manipuladora i dramaturga titellaire que dona la profunditat necessària, des de la seva posició aparentment oculta, a les distintes situacions que l’obra ens planteja.
En efecte, l’obscura manipuladora dels titelles se’ns apareix com una mena d’ombra de la protagonista, un doble seu que sap molt bé el que busca i necessita, obrint una capsa aquí, una maleta allà, o desplegant un dels llençols com una vela que alhora es converteix en un espai de projecció d’imatges. S’estableix d’aquesta manera un diàleg entre la persona i la seva ombra, així com de les dues amb els diferents personatges biogràfics que van apareixent -la seva mare, l’àvia, ella mateixa de petita, el seu amic…- i que mostren una bonica constel·lació visual de la infància que ha quedat enrere.
Una subtil trama de diàlegs, de records, de frases del passat, és allò que es va creant al llarg de l’obra, una trama que es sustenta i adquireix profunditat poètica gràcies a aquesta doble presència de la protagonista i el seu doble ombrívol, que creen la dinàmica necessària perquè això succeeixi.
Una obra que va deixar un sabor molt agradable al públic del Festival de Teresetes.
Macbeth Muet, de la Fille du Laitier
Ens trobem davant d’un dels espectacles que més va entusiasmar al públic de l’actual festival de Palma, la versió amb objectes i sense paraules parlades (només amb algunes d’escrites) del Macbeth de Shakespeare, a càrrec de la companyia canadenca La Fille du Laitier. Amb direcció de Jon Lachlan Stewart i Marie-Hélène Bélanger, i música de Jon Lachlan Stewart, va estar magníficament interpretada per la mateixa Marie-Hélène Bélanger i Jérémi Francoeur.
Amb la sala petita del Teatre Principal de Palma plena de gom a gom de joves espectadors, l’obra va connectar d’una manera total amb el millor públic que podia esperar, com si el llenguatge emprat per la companyia fos el més adequat i comprensible per acontentar els adolescents que omplien l’espai. En efecte, la posada en escena de La Fille du Laitier ha desgranat la llarga i complexa obra de Shakespeare en petites escenes visuals que transcorren sobre una taula pulcrament tapada de blanc i que es van succeint a un ritme frenètic, a toc de pito o de timbre, a vegades amb alguns cartells que defineixen la situació, però tot molt comprensible gràcies a les grans facultats mímiques dels dos actors canadencs, que borden una actuació en la que tot encaixa al mil·límetre i que esdevé finalment una verdadera catarsi de mort, sang i destrucció.
Crec que el gran mèrit de la proposta és haver aconseguit dues coses que donen profunditat i fan d’aquesta obra un Macbeth memorable: d’una banda crea el clima i la tensió per a un seguiment catàrtic de la història, en la que els espectadors se senten constantment convidats com a partícips, gràcies a l’actuació frontal dels dos actors, sempre amb la mirada posada sobre els espectadors, de manera que converteixen el públic en els testimonis implicats en la tragèdia; per l’altra banda, el llenguatge emprat, amb una utilització pràctica i funcional dels objectes apareguts, i l’actuació frenètica que en alguns moments s’acosta a una mena de llenguatge de còmic cinematogràfic, creen una distància que permet la ironia i la riallada, malgrat les tràgiques situacions presenciades. És, crec, aquesta combinació de catarsi tràgica i plena de sang amb la distància que possibilita el teatre d’objectes i visual, allò que brilla i entusiasme al públic, que veu possible aquesta situació.
Hi ha tota una referència implícita a l’actualitat política del món, que es mou amb les mateixes pulsions que afecten als personatges shakespearians, pulsions de poder, de riquesa i de possessió, amb molta sang pel mig al servei d’aquestes ambicions. La Fille du Laitier ens diu que és possible mirar aquestes situacions que ens envolten i ens turmenten amb aquesta distància irònica i crítica, el primer pas per treure conclusions que no siguin les pròpies de la submissió.
És en aquest sentit que l’obra agafa un caràcter catàrtic alliberador: no es fuig de la realitat, sinó que la mirem des de la distància que ens permet el teatre visual i d’objectes.
Clar que això necessita la disciplina i la mestria d’actors com els de la companyia canadenca. Tant Marie-Hélène Bélanger com Jérémi Francoeur van mostrar unes habilitats extraordinàries, un total domini del cos i de l’expressió facial, sense que en cap moment es veiessin superats pel frenètic ritme de la representació. En el vertiginós crescendo dramàtic de l’obra, en el que la sang arriba pràcticament a les primeres files del públic, Jérémi Francoeur aconsegueix expressar a la perfecció la follia de Macbeth, mentre Marie-Hélène Bélanger, en una impecable interpretació de lady Macbeth, mostra tota l’astúcia del personatge, amb una mirada intel·ligent que s’acaba mostrant estupefacta davant els resultats aconseguits.
El públic bàsicament juvenil que omplia la sala es posà dempeus enardit per una actuació que va aplaudir amb entusiasme.
Cocqué, de Petit Bonhom
Coneixia aquest espectacle que havia vist al Festival de Gavà de l’any passat (clicar aquí) i m’agradà molt veure’l de nou per poder apreciar el detall de l’actuació dels dos intèrprets del Petit Bonhom, companyia catalana que resideix a Arenys de Mar: el titellaire i reputat constructor Martí Doy i el músic Fèlix Cucurull.
Un espectacle aparentment senzill però alhora complex, propi dels treballs ben fets que sempre mostren aquesta ambigüitat entre la simplicitat i la riquesa. El punt de partida és el propi de tot titellaire quan ha creat la seva criatura: com es mourà? Què i qui serà exactament? Podríem estar en el mateix taller del titellaire, on s’acumulen fustes i estris diversos, els quals serviran per establir l’escenografia per on s’ha de moure la criatura. Però la gràcia és que tot es fa com si res, donant per suposat que el més lògic és que unes fustes es posin unes damunt de les altres, es vagin combinant mentre obren camins a l’aire, o les caixes on es guarden les eines o els mateixos titelles. Clar que aquí aquestes coses apareixen buides i ja passades per la ment del titellaire, que es deixa d’històries i va al gra.
Hi ha un component preciós en l’obra d’una voluntat explícita de senzillesa, de no donar massa importància a allò que es fa, com si es busqués un registre de joc sense creure-s’ho massa. De fet, els dos intèrprets fugen del registre infantil de joc i es comporten més com dos vells excèntrics que tenen ganes de moure la seva criatura, no tant per jugar sinó perquè és lo propi que s’espera dels titellaires, que belluguin els seus titelles i ho facin davant d’un públic.
Molt important és el component musical que dona a l’obra el músic Fèlix Cucurull i la cançó del Cocqué, molt bonica i que s’enganxa a l’oïda des del primer moment, la qual opera com a leitmotiv al llarg de la representació. I també, per descomptat, el personatge principal, el Cocqué del títol i de la cançó, un titella que viu literalment ‘el moment’, aquell que li dona la llumeta màgica de vida que es treu de la butxaca el titellaire. Després d’unes aventures amb unes gallines, el caràcter ‘bonhom’ de la companyia es manifesta: els dos titellaires li regalen a la seva criatura una Cocqué, perquè se senti adequadament acompanyat.
Com deia al principi, una obra entranyable que aconsegueix amb alts nivells de virtuosisme l’objectiu que s’ha proposat: no estirar més el braç que la màniga.
Un conte del vent, de Teátr Pavla Šmída
Hi havia expectació per veure aquest últim treball del gran titellaire txec Pavla Šmída, ben conegut pel públic de Palma ja que és un dels assidus del Festival de les Teresetes. Estava programat a l’escenari del Pati de la Misericòrdia, a les 12h del migdia, en una hora de sol que tanmateix el titellaire va torejar com si res, tal és l’ofici i l’experiència de Šmída.
Va presentar un conte popular del seu país, en el que tot girava a l’entorn d’un molí, confirmant un cop més la importància que en l’imaginari popular han tingut i segueixen tenint els molins, en ser uns llocs fonamentals on es molia el blat per fer la farina. En aquest cas, els protagonistes són el fill del moliner i la seva amiga, més el gall del panell que indica la direcció del vent. S’entén que el gallet del penell intervingui en la història, si tenim en compte que el drama en el què es troben és que no bufa cap vent. Si no hi ha vent, el molí es para i no hi ha farina per fer el pa. Solució: anar a buscar el vent.
La gràcia dels espectacles de Pavla Šmída és el com s’explica la història: uns titelles de talla de fusta molt ben treballats i uns sistemes senzills de manipulació directe amb les mans, en el que podríem anomenar una ‘tècnica de taula’, i amb els qui el titellaire manté una relació molt directe, cosa que els dona una enorme vitalitat. A vegades els personatges són més creïbles que el mateix titellaire, quan aquest simplement fa el paper de servidor del teatret, és dir, compleix la seva funció de titellaire, mentre alhora fa de narrador i d’actor que es dirigeix a un públic nombrós.
Segurament una de les seves principals virtuts és recórrer a les paraules justes i necessàries, que ell deia en un perfecte castellà tot i que va fer una llarga introducció en català, mostrant la gran facilitat que té en els idiomes. Un titellaire acostumat a recórrer els múltiples escenaris d’aquest món, parlin les llengües que parlin.
Els diferents episodis de la història es van anar desgranant mentre mostraven tota la seva vessant poètica, que la delicadesa de Pavla en la manipulació dels seus titelles no va fer més que augmentar. Aquesta combinació de teatre popular i visió poètica del món, amb una mirada que convida al públic a escollir quin és el millor vent sense haver de recórrer a cap enciclopèdia, sinó a la simple auto-observació, és el secret de l’èxit dels espectacles de Pavla Šmída, que un cop més va entusiasmar al públic de Palma, entregat al seu ofici.
Trot, de Manipulats
Amb aquest títol es va presentar la companyia Manipulats de Mallorca, composada per dos artistes de la dansa i el circ, que van proposar un exercici de doma de cavall sense cavall, clar, dirigit per Gràcia Moragues i Mateu Canyelles.
El cavall estava interpretat per Aina Pascual, que duia damunt un caparrot de cavall, mentre el domador era Mateu Canyelles. Una feina difícil la de l’actriu-titellaire, havent d’actuar sempre amb el caparrot a sobre, cosa que l’obligava a mantenir una verticalitat estricte. Molt aconseguit va ser l’estudi que es veia havia fet l’actriu sobre els moviments del cavall. Al final, el domador la feia entrar al cercle dels animals domats.
Un interessant exercici d’autoreflexió circense, quan el circ es troba ja de ple en la seva nova fase post-animal.
Clàssics del terror, de Conte contat
Va agradar al públic aquest espectacle d’entreteniment a càrrec de Nabil Canyelles que va actuar amb la complicitat d’Aída Tatiana, a l’entorn dels clàssics relats de terror, centrats en els personatges de Dràcula, Frankestein, la Mòmia, les Bruixes o el Fantasma de l’Òpera.
Lògicament, no es tractava d’espantar als nins, sinó simplement d’atrapar-los en una mena d’històries que els encanten, ja que no hi ha res que agradi més als infants que els expliquin alguna història de por. La feina de Nabil Canyelles, en el seu paper d’actor-animador, era perfecte per retenir l’atenció del públic amb algunes músiques i cançons conegudes que servien per fer pujar alguns nens a l’escenari i invitar-los a ballar. O quan converteix a un voluntari en una mòmia, embolicant-lo de paper higiènic., per a continuació fer sonar la coneguda cançó de la mòmia que balla.
En un moment donat, Aída Tatiana treu un titella d’escuma del tipus muppet amb el gros cap de Frankestein, el qual manifesta la seva naturalesa bona i pacífica.
El públic, agraït amb aquell espectacle que els convidava a passar una estona plena d’entreteniment, va aplaudir amb força als dos actors.
