(Imatge de ‘Cris, pequeña valiente’, de El Espejo Negro. Foto companyia)
En aquesta quarta crònica de la 33a Fira de Titelles de Lleida, que va tenir lloc els dies 29 i 30 d’abril i 1 de maig de 2022, parlarem dels següents títols: The Watching Machine, de Macarena Recuerda; Lovo, de Teatro Lafauna; Celestina Infernal, de Tetro Corsario; l’Exposició ‘Titelles del Món’, de Galiot Teatre; i Cris, pequeña Valiente, del Espejo Negro.
The Watching Machine, de Macarena Recuerda
Ja coneixia aquest muntatge de Macarena Recuerda Sheperd, el nom artístic de la polifacètica actriu i artista visual Lidia Zoilo González, autora d’obres tan emblemàtiques com ¡Ay! ¡Ya!, una preciosa especulació visual sobre els equívocs de la percepció. I de nou vaig poder gaudir i emocionar-me amb aquesta proposta que, jugant també amb la percepció, va més enllà i s’endinsa en un món de sensacions esclatants.
Atenció, la gràcia dels espectacles de Macarena Recuerda és que emocionen sense emocionar, és a dir, et fan entrar en mons especials o paral·lels però sense enganyar l’espectador, ja que en tot moment se’t recorda de que estàs veient una doble percepció: la real i la fictícia. Per exemple, l’artista sol estirar algunes escenes més temps del canònic en el llenguatge teatral, cosa que molesta als qui estan acostumats a exigir llenguatges teatrals ‘comme il faut’. La raó d’aquests estiraments és clara: et trenca el ‘trànsit’ emocional i t’obliga a ‘percebre la percepció’. Crec que aquest és el quid de l’assumpte i el gran atreviment que fa l’artista amb les seves propostes: t’obliga a girar la mirada envers el teu propi mirar.
Com és lògic, no tothom està disposat a entrar en el joc de l’auto-observació. O ho troben una frivolitat, o una pèrdua de temps, o un manierisme especulatiu poc interessant i massa ‘experimental’. Cadascú és ben lliure d’optar pel que vulgui. Però si acceptes el joc i entres en aquesta dinàmica de percebre la percepció, s’obre de sobte un univers que no t’esperaves, ja que en el fons ‘percebre la percepció’ no és res més que percebre el Temps, entrar en aquests espais íntims de les duplicitats temporals, i què hi pot haver de més alliberador, relaxant i exultant que saber que tens el Temps al davant, a les pròpies mans de la consciència?
És per això que els espectacles de Macarena Recuerda et deixen una estranya sensació d’obertura mental, d’intel·ligència perceptiva, com si el focus de la mirada conscient obrís el seu diafragma i deixés entrar unes mil·lèsimes dels secrets més íntims de l’Univers. Però tot això ocorre sense ocorre, ja que passa com amb les emocions, que emocionen sense emocionar: la paradoxa de ser dues coses contràries a la vegada és l’altre misteri de The Watching Machine: un constant trompe-l’oeil visual i conceptual.
És per tots aquests motius que considero que sempre val la pena tornar a veure els seus espectacles.
Lovo, de Teatro Lafauna
Va arribar de Madrid aquest muntatge de Carlos Cazalilla, amb una proposta de teatre que podríem qualificar entre documental i testimonial, la de qui s’atura i reflexiona davant aquest fenomen tan recorrent de la nostre cultura: l’escàs interès que posem en la preservació dels espais naturals i dels qui l’habiten, bàsicament membres del Regne Animal no humans.
Se centre Cazalilla bàsicament en la figura icònica del llop, aquest animal que surt als contes en rols casi sempre de dolent, i que la sensibilitat urbana ha rescatat de l’ostracisme al qual la mentalitat rural els havia reduït. El fet objectiu és que han desaparegut pràcticament dels nostres camps i boscos, trencant les cadenes dels ecosistemes naturals. Una desaparició no exempta de polèmica, ja que si per a uns és una pèrdua inacceptable, per a altres és un guany esperat de segles.
De tot això parla Lovo, amb una lògica inclinació envers la defensa del pare de tots els gossos, sense caure en el sentimentalisme, però sense regatejar les emocions pertinents. I ho fa amb un llenguatge molt interessant, que permet aquesta oscil·lació entre objectivitat i mirada protectora, utilitzant el recurs del vídeo en directe o Live Cinema i unes maquetes molt ben ordides per representar les circumstàncies naturals de la degradació ecològica que acaba matant als quatre llops que queden.
S’ha envoltat Carlos Cazalilla de dues titellaires de gran estil, Vera González i Esther d’Andrea, encarregades no sols de manipular els titelles que apareixen en el muntatge, sinó també d’interpretar als científics que s’encarreguen dels estudis de camp sobre la qüestió.
Teaser LOVO / Teatro Lafauna from Teatro Lafauna on Vimeo.
Sens dubte, la presència i el to dels tres actors titellaires és el gran encert d’aquest muntatge, que transita per aquestes temàtiques sempre tan polèmiques i perilloses amb una extrema dignitat, sense demagògies i sense defugir la seva personal posició de defensa decidida del canis lupus.
Celestina Infernal, de Teatro Corsario
Hi havia una gran expectació per veure aquest muntatge de la històrica i afamada companyia de Valladolid, que precisament aquest any celebra el seu 40 aniversari. Fundada el 1982 per Fernando Urdiales, s’ha caracteritzat per un especial tractament dels clàssics en llengua castellana, cosa que l’ha situat com una de les principals companyies espanyoles de vers. Igualment ha muntat nombrosos espectacles de titelles per a adults sempre amb una gran potència visual i oberta a públics internacionals. No per res la companyia és una de les que més ha girat arreu del món amb les seves obres, algunes de gran renom, com El Caballero de Olmedo (2010), La Maldición de Poe (2010), El Patio (2018) o Traidor (2019).
Amb la Celestina Infernal, dirigida per l’actual director de la companyia, Jesús Peña, el Teatro Corsario ha apostat per una versió lliure i quasi bé sense paraules de la coneguda obra atribuïda a Fernando de Rojas, la qual cosa és una bona manera d’encarar-se amb aquest clàssic que molts consideren irrepresentable, donada la seva extensió i el seu caràcter essencialment literari. Amb ganes de fer una versió bàsicament visual, i en caure totes les paraules que la vesteixen, s’ha apoderat de l’obra la figura omnipresent de La Celestina, la qual, alliberada de tota retòrica culta, ha desplegat una de les facetes implícites si bé ocultes o dissimulades del personatge: la seva condició maleïda de bruixa infernal.
En efecte, els de Corsario Negro s’han atrevit a posar en escena una Celestina reina de l’Aquelarre, bruixa de maldat desenfrenada, entregada al Dimoni, a la lascívia i a l’or. L’acompanya la seva neboda, aprenent de bruixa que l’ajuda a baixar el penjats per arrencar-los la llengua, les orelles, el nas, els genitals, i allò que sembla més important, la soga amb que se l’ha penjat. Elements essencials i indispensables per a la consecució de les pocions màgiques.
Queden en un segon lloc els demés personatges, reduïts bàsicament a quatre: el criat Sempronio, l’enamorat Calixto, la casta Melibea i el seu pare. Aquí, la Celestina va al gra i no s’està de romanços: davant l’encàrrec de Calixto d’inclinar la voluntat de Melibea envers ell, no dubte a servir-se dels més expeditius beuratges, de manera que converteix a la casta Melibea en una verdadera aprenent de bruixa, en una joiosa participant a l’Aquelarre que busca desesperadament la satisfacció del seu desig carnal.
S’imposa l’enorme personalitat maligna de la protagonista, verdadera reina dels Inferns sobre la Terra, que ho acaba devorant tot. Visualment, els titellaires del Teatro Corsario es posen aquí les botes, com es diu popularment, amb una recreació realment infernal de les visions diabòliques dels personatges, amb aparicions esgarrifoses del gran Satanàs, d’una Bèstia sortida dels més pregons inferns, i tot banyat en una atmosfera de terror medieval, absolutament pre-gòtic.
La companyia ha aconseguir aixecar tot un univers infernal a l’entorn de la figura de la Celestina, amb una música de Juan Carlos Martín efectiva i contundent, una il·luminació també d’impacte de tons foscos i vermellosos, i una interpretació precisa i molt ben executada dels titellaires manipuladors, amb els noms històrics d’Olga Mansilla, Teresa Lázaro, Miguel Jerez i Alfonso Peña.
No desvelem el final, que té a veure amb el destí de la pròpia Celestina, la qual, com és lògic acabarà molt ben rebuda pel seu protector satànic, però sí dir que Calixto no cau de l’escala, condemnat a una mort encara més indigne, menyspreat per tots davant l’apetit insaciable de la seva estimada Melibea.
Teatro Corsario ha volgut tensar totes les cordes de la vessant infernal de La Calestina, objectiu plenament aconseguit, per a l’alegria del seu públic incondicional de Lleida, que en acabar l’espectacle, s’aixecà en tromba emocionat premiant la companyia amb els més fervorosos aplaudiments. Un merescut regal d’aniversari pels seus memorables 40 anys d’història!
Exposició ‘Titelles del Món’, de Galiot Teatre
De nou vam poder veure exposada aquesta magnífica col·lecció de titelles de tot el món de Jordi Monserdà, titellaire fundador de la històrica companyia Galiot Teatre, fundada el 1994.
Potser ha estat en aquesta ocasió quan s’han vist més peces del conjunt de 400 que té la companyia, moltes d’elles d’un gran valor, i que permeten fer un recorregut per les tradicions més importants del món sense sortir, com qui diu, de casa.
L’espai va ser el Museu de Lleida i la gràcia de les visites era que estaven dirigides i comentades pel mateix Jordi Monserdà, expert coneixedor dels titelles exposats i del context en el que viuen quan actuen pel seu públic.
Com era d’esperar, les sessions es van omplir totes, i els habitants de Lleida van tenir una excel·lent ocasió de conèixer de primera mà alguns dels secrets històrics de les arts de la marioneta.
Cris, pequeña Valiente, del Espejo Negro
Toca parlar ara de l’espectacle de cloenda que es va poder veure el diumenge dia 1 de maig al Teatre La Llotja de Lleida, a càrrec d’una companyia històrica i ben coneguda pel públic de la Fira, El Espejo Negro de Málaga, que dirigeix Ángel Calvente.
I es pot dir que en aquesta ocasió, la companyia, que sempre s’ha caracteritzat per enfrontar-se als temes més candents i delicats amb la veritat per davant i des de la més extrema honestedat, s’ha atrevit a tractar, en un espectacle per a públic familiar i infantil, un tema no només delicat sinó extremament polèmic: el fenomen trans que cada dia afecta a més nens i nenes que ja de molt petits volen canviar de gènere.
Com explica la companyia: ‘Més del vuitanta per cent dels menors i adolescents trans pensen suïcidar-se. Més del quaranta per cent ho intenten i ho aconsegueixen prop del set per cent. Aquesta societat està malalta si no és capaç de crear condicions culturals, socials i participatives, on totes i tots hi capiguem’.
El Espejo Negro encara la problemàtica com ho sol fer en els seus espectacles: sense pèls a la llengua i donant vida en aquest cas a una nena trans, Cris, així com al seu entorn, mitjançant uns titelles en aquest estil tan característic de la companyia, de mides casi naturals amb els seus manipuladors a la vista, amb els que poden mantenir tots els diàlegs que volen, i creats amb una estètica colorista i d’un realisme de còmic, un llenguatge que entra a la perfecció al públic jove i infantil. Ara bé, seria impossible aconseguir aquests objectius sense l’entrega i la mestria dels tres actors del Espejo Negro que van donar vida als personatges: Cristina Jiménez, Carlos Cuadros i Yolanda Valle. El seu domini de les veus i la seva capacitat de dialogar amb els titelles que manipulen és realment extraordinària, fruit de la llarga experiència amb la companyia.
Per altra banda, hi ha el desplegament habitual de llums, efectes sonors i coups de théâtre d’impacte tots ells d’una gran espectacularitat, en la línia habitual de la que fa gala la companyia.
Però allò que més emociona de l’obra és la manera en què es tracta el drama de la petita Cris, mostrant la incomprensió i el menyspreu del que és objecte per part dels seus companys d’escola, i com el seu caràcter, alegre i juganer, es va agriant a mesura que els anys passen. Fins que els pares no accepten atendre el neguit de la seva filla, i la porten a un centre on hi ha altres nens i nenes en la mateixa situació, no es veu la solució del problema.
Es pot dir que Ángel Calvente i els seus actors han agafat el toro per les banyes amb un compromís total envers la sort dels nens i les nenes que pateixen aquesta incomprensió, mostrant tots els angles del drama en el que es veuen enfrontats ja de petits. El resultat és realment espectacular pel profund xoc emocional que provoca l’obra, i situa l’espectador davant d’una crua realitat que en general és tapada, negada o dissimulada pel conjunt de la societat. Els aplaudiments del públic, plens d’una emoció com poques vegades es veu en un teatre, van demostrar l’encert de la proposta del Espejo Negro.
En acabar la funció, es va celebrar un col·loqui amb el director, Ángel Calvente, la presidenta de la TTP (Teatre Tots Públics) i dos nois trans que van explicar de viva veu tal com ells veien la problemàtica. Membres els dos d’associacions que defensen els drets trans, van manifestar el seu desig de normalitzar unes situacions que no haurien de ser tan traumàtiques pels qui la pateixen.
CRIS – PEQUEÑA VALIENTE (promocional) from El Espejo Negro on Vimeo.
Un tema que desperta en la societat polèmiques enceses, però que quan es veuen en els seus termes estrictament humans, ens indiquen fins a quin punt són impostades, antinaturals i hipòcrites les absurdes dramatitzacions que envolten als nens i nenes trans així com els seus processos de canvi.
