(Imatge de ‘An-ki’, de la cia. L’Ortiga. Foto companyia)
Continuem el relat de la 33a Fira de Titelles de Lleida, que ha tingut lloc del 29 d’abril al 1 de maig de 2022, amb un programa ple d’encerts i de verdaderes obres mestres. En aquest article parlarem d’algunes de les produccions vistes el segon dia de la Fira: An-ki, de la Cia. Ortiga; Ingenii Machina, d’Alauda Teatro; La Família Tombedou, de Roseland; i La residència dels contes macabres, de El Sidral.
An-ki, de la Cia. Ortiga
Ens trobem davant d’una de les produccions que més ha sorprès i entusiasmat al públic assistent a la Fira, presentat per una companyia que ja va destacar amb la seva primera obra titulada Kumulunimbu (veure aquí), estrenada precisamente a la Fira de Lleida de l’any 2018 (veure aquí) en la que guanyà el Drac d´Or al millor espectacle de carrer i el Drac d´Or a la millor dramatúrgia.
Es pot dir que An-ki és una obra que més que parlar, murmura sobre el Temps, els seus orígens i el seu final, sobre la creació del món i l’aparició de la vida, el poder creador de la naturalesa i del destructor de les cultures humanes dominants. També podríem dir que és un ritual immersiu en el que se’ns convida a conrear una sensibilitat especial envers les coses petites, els detalls ocults i el xiuxiueig de la vida, fugint dels relats grandiloqüents i de les ambicions que només busquen destruir, sumar i acaparar. Un ritual complex que alhora té la forma d’un laberint iniciàtic que també vol ser transformador, i que recorre a tots els sentits de l’espectador.
Més que un missatge polític o moralista, l’obra busca despertar la nostra sensibilitat, envilida i degradada pels sorolls que omplen la vida contemporània, sorolls acústics i conceptuals, plens de frases fetes i de pensaments dirigits. I, per aconseguir-ho, l’equip de L’Ortiga, composat per Ingrid Codina, Guillem Geronès, Clara Centenera, Marc Selles i Michael Lecuyer, ens convida a entrar en un espai que d’alguna manera vol ser un santuari dedicat a la vida a la Terra, on es venera tot allò que té a veure amb la generació i el creixement, amb els ritmes de vida i mort, de creació i destrucció.
Com diu la mateixa companyia en els seus textos explicatius: ‘An-ki és una experiència teatral immersiva, dins un espai viu que et convida a descobrir cada racó, cada secret, on tu no només escoltes i mires, també et mous, toques i sents’. No podem desvelar en aquest text els detalls d’aquesta immersió, ja que juguen un paper important els elements de descoberta i els petits cops d’efecte i de teatre, però sí és la nostra missió despertar la curiositat i animar al públic a deixar-se portar per la proposta de l’Ortiga.
Una experiència teatral sensitiva que oscil·la entre la utopia i la distopia, ja que a vegades sembla que t’hagis traslladat en una cova secreta en un desert contaminat de supervivents de la civilització que lluiten per preservar la vida al planeta, amenaçada per l’avarícia acaparadora dels qui només pensen en els beneficis, el poder i el rendiment econòmic. Hi ha, per tant, un compromís ecologista i polític de base en la proposta, que s’obre als participants d’aquest ritual sobre la vida que és An-ki. I s’anticipa una nostàlgia dels valors humans que han quedat relegats als caixons dels records perduts, enterrats entre les ruïnes de pobles devastats.
Com en tot ritual, s’imposa un temps diferent, que té a veure amb el temps circular i el vell concepte de l’etern retorn, un temps que es percep quan et distancies de la realitat quotidiana i t’eleves a una mirada ampla i transversal, en la que tant et pots trobar a l’origen del món com al seu final. I potser sigui aquest l’efecte principal d’An-ki més interessant i meritori, aquesta immersió en un temps que es deixa observar des de dins i des de fora, des de la sensació més propera i tàctil fins a la percepció més llunyana i mítica de qui contempla els eons de formació de l’Univers i de la Vida com qui veu passar les fulles d’un llibre de la Creació. I quina és la funció principal del teatre sinó fer sensible la percepció del Temps? És en aquest sentit que An-ki ens situa en un espai avançat i quasi bé futurista de l’experiència teatral, que el neguit ecologista trasllada en aquesta cruïlla abans esmentada d’utopia i distopia tan característica de la nostra època. Un ‘espectacle-experiència’, com diu la mateixa companyia, d’obligada ‘vivència’.
Ingenii Machina, d’Alauda Teatro
Es va poder veure al centre de Lleida, en concret a l’Avinguda Blondel, les boniques instal·lacions de la companyia Alauda Teatro, de Burgos, que conviden al públic que passa pel carrer a gaudir d’algunes experiències que parlen del món dels titelles des d’angles molt diferents. Unes instal·lacions que ja vam veure al Festival de Teresetes de 2021, a Palma de Mallorca (veure aquí) i que són fruit de l’enginy i la inventiva creadora de Rafael Benito, Isabel Sobrino i el seu fill Gabriel Benito, els titellaire artífexs dels diferents ‘invents’ de la proposta.
Destaca la impressionant Marioneta Gegant de 5m d’alçada, feta de tiges de ferro que permeten que regni al seu interior un ‘buit’ ple de vida, ja que si t’acostes al primer pla pots veure una munió d’animalons i d’altres formes que poblen l’interior de la marioneta.
També hi havia la caravana que reprodueix al seu interior el funcionament d’una càmera fotogràfica que capta i reflexa com una lent l’espai exterior i el seu moviment; la Piràmide Enigma plena de forats on pots posar la mà i que provoquen sorprenents reaccions; o el tricicle que en pedalejar genera electricitat suficient per fer girar un manubri que omple de música l’espai; entre altres atractives instal·lacions.
El públic va tenir ocupats durant les hores d’obertura als titellaires d’Alauda Teatro i els seus enginys mecànics, que a més de permetre jugar, complien una altra funció important: despertar la imaginació dels participants.
La Família Tombedou, de Roseland
Va ser un plaer i una verdadera sorpresa descobrir aquests magnífics gegants africans que durant els tres dies de la Fira, van recórrer els carrers principals del centre de la ciutat. Es tracta d’uns gegants construïts per l’escenògraf José Menchero i la figurinista Raquel Bonillo molt diferents dels tradicionals d’aquí, amb una factura que permet un moviment del cap i del cos amb una extraordinària elegància, i que s’inspiren en ‘Les Grandes Personnes d’Afrique’, nom amb el que es coneixen els gegants populars a l’Àfrica.
En realitat, ens trobem davant d’uns gegants que són africans i alhora catalans, ja que estan fet aquí i per gent d’aquí, fruit d’una col·laboració entre la companyia de dansa Roseland Musical i la companyia senegalesa Kay Feech establerta a Barcelona i liderada per la ballarina i coreògrafa Anna Mbengue. Amb direcció de Marta Almirall i Anna Mbengue, la Família Tombedou es fa acompanyar per la música de Mamadou Ngom i tota una sèrie de músics percussionistes que constitueixen la banda musical que fa ballar als sis membres de la família i al públic que els segueix.
Quan els Tombedou visiten una ciutat, els seus responsables humans conviden a persones de les comunitats africanes locals a participar en la cercavila, ja sigui tocant els tambors o portant els enormes titelles. Cosa que exigeix alguns assajos i capacitats provades.
El resultat va meravellar i excitar als passavolants, omplint d’alegria, de ritme i de festa africana i universal els carrers per on desfilaven, amb la seva immensa gràcia, els sis membres de la família Tombedou.
La residència dels contes macabres, de El Sidral
La reconeguda companyia lleidatana de Teatre i Animació El Sidral va presentar a l’Aula de Teatre, al costat de l’Escorxador, un espectacle-instal·lació també de caràcter immersiu titulat Residència dels contes macabres. Amb la presentació d’Olga Cuita, en el paper de portera de la mansió i conductora dels visitants, la interpretació de Gabriel Solans i amb les ombres a càrrec d’Ares Piqué, El Sidral ha recreat un espai de sensacions en el que figura ser l’interior de la Casa Usher, extreta del conegut conte d’Edgar Allan Poe; un espai d’espants i de terror, que buscar crear aquesta atmosfera que tant agrada al públic d’avui en dia, de cercar emocions fortes amb ensurts assegurats.
Evidentment, hi ha una bona barreja d’ironia i d’innocència en la proposta, tot mantenint la tonalitat misteriosa d’una il·luminació molt tènue, unes sonoritats intrigants, finestres fosques que amaguen efectes inesperats, reproduint les atractives Cases de Terror que antigament giraven per les fires i que sempre s’han trobat als millors parcs d’atraccions del món.
Sobresurten les bones interpretacions d’Olga Cuita i de Gabriel Solans, molt ficats en el seu paper, així com les ombres mogudes per Ares Piqué que han tingut la direcció de l’experimentat titellaire Eudald Ferré.
La proposta va encantar al públic assistent, i és una manera molt convincent de satisfer aquesta necessitat que tenen els espectadors joves d’avui en dia de veure’s ficats a l’interior dels espectacles, com a comparses o figurants actius pels quals es fa la representació. En tocar aquesta corda sensible, El Sidral s’assegura la que sens dubte serà una bona recepció de l’obra, ideal per girar per les poblacions en dies de festa. Una feina que entusiasmarà especialment al més joves espectadors en l’edat aquesta en la qual la por es dissimula sense però deixar de sentir-la, com per altra part sol passar a la majoria dels mortals.
