La Fira de Titelles de Lleida, que ha tingut lloc del 29 d’abril al 1 de maig de 2022, es va acabar aquest diumenge al Teatre de la Llotja amb l’espectacle de cloenda Cris, pequeña Valiente, de la companyia El Espejo Negro. Un final de luxe a càrrec d’una de les formacions històriques més potents del país, que va posar el llistó de la qualitat al mateix nivell del que s’ha situat tota la Fira: altíssim.
En efecte, podem dir a hores d’ara que la Fira d’aquest any, que s’ha volgut afirmar com la del Retorn a la Normalitat, ha estat una de les edicions en la que més s’ha pogut veure l’alt nivell assolit per moltes companyies en els últims temps. Però potser allò que més ha fet pujar el to general ha estat l’excepcionalitat d’alguns dels muntatges vistos, obres mestres com feia temps que no es veien. Començant per l’espectacle inaugural, Nada, a càrrec de Ferrer & Weidmann, i acabant pel de cloenda amb aquesta nova creació del Espejo Negro. Pel mig, han quedat a la retina dels espectadors verdaderes joies difícils d’oblidar, entre les quals citarem An-ki, de la cia. Ortiga; Tabula, de Les Cícliques; The Watching Machine, de Macarena Recuerda; Auga que non vas beber, de Fantoches Baj; El Tiempo de las Tortugas, de Dora Cantero; La identidad de Vesania, de La Víspera; o Chatungla, de Teatro Silfo; per citar només alguns dels més destacats. Títols tots ells excepcionals, que mostren el bon moment que està passant el sector del teatre de titelles, visual i d’objectes al nostre país.
Amb aquest article iniciem una sèrie de cròniques a Putxinel·li i a Titeresante, amb textos de Sara Serrano, Natalia Barraza, Topo Vidal i qui signa aquestes línies. En aquest en concret, parlarem de Pinocchio, del Maribor Puppet Theatre, d’Eslovènia; de Tabula, de la cia. Les Cícliques; i de l’espectacle inaugural, Nada, de la cia. Ferrer & Weidmann, una producció que ens arriba de Múrcia.
Pinocchio, del Maribor Puppet Theatre
Del Teatre de Marionetes de la ciutat eslovena de Maribor va arribar a Lleida l’actor-titellaire Miha Bezeljak per presentar Pinocchio de Carlo Collodi en una versió del tot trencadora i iconoclasta de Matteo Spiazzi, que signa la direcció i el disseny visual de l’espectacle.
La proposta busca desenvolupar, a través d’un treball de clown com a suport de base, el llenguatge dels titelles tradicionals que parlen amb llengüeta però fet des de l’el·lipsi de l’expressió més sintètica del teatre d’objectes. Sens dubte és aquesta voluntat de combinar tradició amb avantguarda allò que sustenta l’excel·lent treball de Miha Bezeljak, sense renunciar a un llenguatge popular capaç de comunicar molt directament amb el públic, com va ocórrer en la funció del divendres al Caixafòrum de Lleida.
Per aconseguir aquests objectius, el repte de la proposta de Matteo Spiazzi ha estat elaborar un llenguatge minimalista inspirat directament en les rutines tradicionals del teatre de titelles putxinel·lesc, una feina semblant a la que fa el genial Matija Solce, del Teatro Matito, també eslovè, amb el seu Pulcinella que té un acordió per castellet. Una recerca que encaixa plenament amb l’esperit de la tradició, el qual ha tingut sempre la tendència a la síntesi minimalista com una de les seves principals característiques.
L’espectacle del Maribor Puppet Theatre va ser una alenada d’aires fresc, que va saber connectar molt bé amb el públic, mentre alhora posava per entremig les llavors d’una altra manera de fer teatre, més el·líptica i abstracta, en la que l’espectador ha de posar la seva part, en especial imaginació i inventiva. Una feina, la de la companyia, d’alt risc, si tenim en compte la complexa trama argumental d’una obra com Pinocchio. La tensió entre aquesta complexitat i la senzillesa de la proposta escènica va ser l’altre element que va carregar d’energia la representació, exigint a l’actor l’esforç suplementari indispensable per suplir els buits de l’el·lipsi dramatúrgica, cosa que Miha Bezeljak va realitzar a la perfecció, gràcies a l’ofici i a la bona preparació tècnica del que va fer gala.
Tabula, de la cia. Les Cícliques
Va sorprendre i meravellar l’espectacle presentat per la companyia Les Cícliques, amb idea i direcció de Julieta Gascón, ben coneguda per la Fira en ser també una de les directores de Zero en Conducta. Què passa a l’interior d’una persona quan un accident converteix la seva ment en una pissarra en blanc, és a dir, quan es fa tabula rasa de tots els seus coneixements i de la seva memòria?
De fet, en la proposta de Les Cícliques allò que s’enfonsa en l’interior de la protagonista -representada per un titella de mida humana- és la construcció d’aquella part nostra de la consciència que ordena i estructura els seus continguts i ens dona una determinada identitat. Això significa que els efectes de la ‘tabula rasa’ es concreten en una alliberació dels continguts més íntims, deixats en llibertat i creant un món de contrastos i d’oposicions entre les múltiples veus que campen en llibertat per la seva ment desestructurada.
De tot això és el que parla Tabula, l’obra de les Cícliques, amb la magnífica interpretació de les quatre joves titellaires-ballarines: Berta Recasens, MA López, Patricia de Haro y Saray Segura. Vestides de vermell, en contrast amb el titella blanc, potser buscant representar l’interior orgànic i sanguini de la protagonista, les quatre intèrprets realitzen una feina realment d’impacte, amb una coreografia de moviments que en estar combinada amb la manipulació conjunta del titella, acaba sent d’una enorme complexitat. Es nota aquí l’ofici de la directora, acostumada a la descomunal disciplina que exigeix aquesta mena de treball, i que es manifesta en la gran feina realitzada per les joves ballarines, absolutament entregades a l’obra.
Al llarg de la representació, les quatre manipuladores ballarines van encarnant diferents veus de la dona accidentada, en una mostra explosiva de la seva dimensió múltiple. Finalment, se’ns indica que la configuració d’una nova identitat que se suposa substituirà la vella és de fet una ‘creació’: nosaltres creem la nostra pròpia identitat a partir de com som capaços de resoldre la multiplicitat que ens habita. En Tabula, aquesta creació es manifesta amb la metàfora de l’escriptura: només quan la persona accidentada escriu en un full en blanc qui és i qui vol ser, aquest desig es fa realitat.
Les Cícliques ens fan partícips d’un ritual d’auto-reconeixement i de creació, el més íntim que hi pot haver, com és el de crear-se una identitat. Indirectament, la seva proposta s’acosta al fenomen de la Heteronímia de Fernando Pessoa, el poeta que va crear les seves múltiples identitats amb l’acte de l’escriptura, fixant així les seves veus interiors que va convertir en els seus distints autors. En Tabula, aquesta via queda apuntada a través de l’acte d’escriure que centra el personatge i coordina la multitud del seu interior. Vist així, la conseqüència de l’accident podria ser una verdadera alliberació, si es donés el cas que la víctima pogués crear la seva o les seves múltiples identitats a través d’aquest procés d’escriptura mental.
Crec que Tabula és una obra de maduresa de Julieta Gascón en el seu afany d’explorar les possibilitat que ofereix el llenguatge de la manipulació d’un titella de mida humana des del treball coreogràfic de la dansa, quan l’exploració es fa des de la pàgina en blanc d’un escenari buit. Una maduresa que, combinada amb l’entrega i el bon fer de les quatre ballarines-titellaires, arriba a cotes d’una gran altura. Una obra que mereix girar per tot el món i de la que en sentirem a parlar.
Nada, de la cia. Ferrer & Weidmann
Va emocionar i entusiasmar a tots els presents en l’acte inaugural de la Fira de Titelles de Lleida, l’espectacle que va representar la companyia Ferrer & Weidmann en el Turó de la Seu Vella, concretament en una de les parets de la muralla que envolta la seu i que mira des de les altures la ciutat posada als seus peus.
Una aposta valenta i decidida, la de la direcció de la Fira, per a aquests creadors realment cosmopolites que són Christian Weidmann, reputat actor, titellaire i dramaturg argentí que ha desenvolupat la seva carrera en diferents països (Argentina, els Estats Units, Noruega i ara Espanya) i que s’ha assentat els últims anys a Múrcia, on està creant un centre d’investigació dramatúrgica; i la ballarina de dansa vertical Sheila Ferrer, d’origen valencià, que ha apostat sempre per propostes de risc tant físic com artístic. Ells dos, junt amb la dramaturga Sara Serrano, que també ha treballat en la producció, són els artífexs d’aquest espectacle basat en els records i les vivències íntimes d’una noia, Nada Voskova, que s’ha vist obligada a fugir de casa seva i el seu país a causa de la guerra.
Una obra que passa tota en l’espai vertical de la paret de la muralla que envolta la Seu, en la intersecció entre la dansa aèria de Sheila Ferrer penjada d’una corda, la projecció d’unes imatges que combinen l’animació a la manera del mapping sobre la paret amb el teatre d’ombres realitzat en directe per Chrstian Weidmann, i la música composada per Walter Walker. Aquesta cruïlla d’accions i de llenguatges, en la que hi ha tota una feina exquisida de fer coincidir el moviment de l’actriu amb les imatges, crea l’espai on els espectadors es veuen immersos durant els trenta minuts de representació.
Es tracta d’una experiència poètica que es recolza en un text intel·ligent i que no cau ni en el sentimentalisme ni en el pamflet ni en cap visió simplista de la realitat. La veritat humana de tot el que s’explica està sustentada pel mateix cos penjat de l’actriu ballarina que veiem tota l’estona interactuant amb les imatges. La temàtica, d’una estricta actualitat, ve marcada per la distància del discurs poètic i per l’honestedat del text i dels intèrprets, en una zona en la que l’emoció es combina amb la mirada objectiva i amb la percepció conscient d’allò que ocorre al nostre entorn.
Com deia al principi, va sorprendre i meravellar la proposta, que s’aparta dels obligats trets festius de tot acte inaugural, sempre pensat en l’autobombo, i s’endinsa vers zones molt més interessants d’un teatre visual que testimonia la realitat sense defugir de la poesia, del risc dels actors, de la reflexió ni de l’autoconeixement. No podia haver-se inaugurat amb millor peu una Fira que se celebra en moments tan difícils de la nostra realitat europea i que ha mostrat una riquesa de propostes tan excel·lent com la que hem pogut veure.
